Entrevista a Antonio Segura, Dulk

Dulk és un artista plàstic que porta molts anys treballant arreu del món i les seues obres es poden trobar a multitud de ciutats i països. Es pot dir que no para, que sempre està rodant pel món, però ell és d’Ontinyent i sap, sempre, on està la seua terra, sa casa. Per fer l’entrevista havíem quedat al seu estudi, al seu poble. I entre taules, quadres i ordinadors vam seure per parlar amb ell del seu art.

–Antonio, què ets, com et defineixes?

–Em definiria com a artista plàstic. M’agrada molt treballar tot el tema de la pintura mural. També m’agrada molt la pintura d’estudi, l’escultura, també en digital. Ara ho treballe tot a mà, però bé: artista plàstic en general.

–I el nom de Dulk?

–Ve de quan vaig començar a pintar grafits, cap als 16 anys, per ací; pintava lletres que m’agradaven, era com la meua signatura.

–Com vas començar?

–Bé, jo he dibuixat des que era nano, tota la vida. El cas és que mai pensava que podria arribar a viure de l’art perquè és una professió prou complicada, que t’ha agradar molt, has de treballar molt dur i a poquet a poquet anar aconseguint coses. Encara hui en dia et sorprens d’algunes coses que passen. Vaig començar a la universitat a estudiar il·lustració i disseny gràfic, i després vaig estar treballant en una empresa de moda i en un parell d’estudis per a pel·lícules d’animació fins que vaig decidir centrar-me a crear un art més personal.

–Quina formació artística tens?

–Vaig estudiar il·lustració a l’Escola d’Art i Disseny d’Alcoi i disseny gràfic a l’Escola de Disseny de València.

–Quan vas saber que la teua vida seria l’art?

–Jo crec que en cap moment. A veure, sí que és de veres que ara ho pense i dic que he triat açò i ja no puc triar una altra cosa, però la veritat que això és el que més em fa treballar dur i anar aconseguint coses a poquet a poquet, i sobretot gaudint del que m’agrada. No sabria dir quan, però sí que va ser quan vaig començar a estudiar. Als 18 anys, quan vaig anar a la universitat, vaig començar a estudiar Econòmiques, i a l’any següent m’ho vaig deixar perquè no era el que m’agradava.

–Pintura i escultura…

–Sí, sí, pintura més, però també escultura. No puc decidir entre elles.

–On et trobes millor, a l’estudi o al carrer?

–Als dos llocs, això va per temporades. Hi ha temporada que m’abelleix una cosa i altres que en faig una altra.

–Per què la presència d’animals i escenes fantàstiques en la teua obra?

–Els animals són l’altra passió meua; m’encanta tot allò relacionat amb la natura i tots els animals. Des de xicotet sempre he estat dibuixant animals. Tinc un interés ja no només per les formes, sinó també des del punt de vista més científic i de conservació de com es troba la situació actual de moltes espècies a tot el món. Intente investigar molt sobre el que passa per a després crear històries que ens porten al problema que està passant, però d’una manera onírica, surrealista i atractiva per a l’espectador.

–És la teua principal font d’inspiració?

–Sí, totalment.

–El teu pare i la seua afició pels animals et va marcar?

–Sí, segur, perquè jo anava amb ell i tenia molts pardalets, molts canaris… Li encanten els animals en general, però sobretot els pardalets. Tots els caps de setmana anava amb ell a donar-los a menjar; en tenia més de 500! Tenia una aviària enorme i jo em vaig criar allí. Després anava a casa i dibuixava i feia quadrets dels pardalets.

–Les teues obres són també una defensa de la vida, de la natura.

–Sí. M’agrada crear com finestres que mostren d’una manera acolorida i cridanera, un poc amagant el problema –que també està, però com camuflat–, el problema que passa amb moltes espècies i que són com un homenatge a cada un dels personatges que apareix, molt personal però també molt real.

–Ets un ecologista activista amb la teua obra?

–Sí, potser.

–Creus que encara tenim temps de salvar el planeta?

–M’agradaria dir que sí, però veig molt complicades moltes coses de hui en dia que estan passant amb molts animals, amb moltes espècies, i tampoc veig que siga fàcil actuar. És complicat perquè hi ha molts temes allí, entre la gent dels llocs, i després les polítiques i el que passa en determinats llocs. És complicat, però bé: sempre cal tindre esperança.

–El color ho és tot?

–El color és molt important per a mi. Sense adonar-me’n, he aconseguit que siga una de les coses que més em representa. I dic sense adonar-me’n perquè no és premeditat, però sí que és de veres que molta gent m’ho diu, que els colors és un distintiu.

–Has aconseguit una paleta de colors que t’identifiquen. Com es fa?

–Bé, vaig canviant, però sí que és de veres que hi ha alguns colors que són com fixos.

–Hui en dia, quantes persones treballen al teu estudi?

–Som cinc persones ara mateix. Estic jo dirigint un poc tot el tema creatiu de tots els dissenys que hem de fer i després està Sara, que és la meua mànager. Maria està en tot el tema d’assistent de pintura i també dissenyant, fent cosetes, també plantejant projectes, i un altre xic que porta les xarxes socials.

–Les falles i les fogueres poden ser un gran llenç?

–Sí, poden ser-ho. És una altra plataforma i un altre tipus d’art de carrer molt atractiu i que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Per això vaig voler fer el pas i fer la falla municipal, de la qual estic molt content.

–En quants països del món està la teua obra?

–Doncs no ho sé, no ho sé, però molts.

–La teua última a les nostres terres és a Aldaia, una obra sobre la façana del TAMA. Natura i cultura. Cultura i natura. Són compatibles?

–Sí, sí, pel que s’ha vist en el mural, funciona. Estic molt satisfet de veritat de com ha quedat i era un repte per a mi que crec que hem resolt molt bé i hem actuat tots els de l’equip des del principi, amb molta responsabilitat.

–Ets més conegut fora que a casa nostra?

–Fins que vaig fer la falla, sí; després, no. És veritat que moltíssima, moltíssima gent m’ha contactat per fer coses i això està bé. Està molt bé.

–Estressa una miqueta la quantitat de projectes i haver de dir que no a alguns?

–Sí, és complicat, és complicat, perquè has de compaginar els murals i viatjar a cada lloc amb el treball de l’estudi fet. És complicat compaginar-se i organitzar-se, però a poquet a poquet. Per exemple, ahir vam tornar i hem estat tres setmanes als Estats Units, a Amsterdam… La setmana anterior estàvem fent el mural d’Aldaia i abans d’Aldaia estàvem a Bèlgica. He estat des del juliol fins ara dues setmanes a casa. És complicat, però també va a temporades. Ara, per exemple, tenim un altre projecte i ens n’anem a Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, però en acabar-lo ja parem fins a l’any que ve.

–Quan Dulk ataca un projecte d’un mural gran, molt gran, com ho veu? Com s’ho imagina? Com ho fa?

–Ara estava començant a plantejar la idea de Sud-àfrica. M’agrada tractar sobretot temes que passen al lloc. Per exemple, si és un mural d’Ontinyent no pintaré una girafa. M’agrada sobretot tirar al meu terreny, al tema de la fauna i els problemes que passen a cada lloc. En aquest cas, per exemple, tractaré el tema dels taurons blancs, que n’hi ha molts a la zona i ara mateix hi ha un problema molt gran perquè les orques se’ls estan menjant i estan molt amenaçats. Faré el mural sobre això perquè hi ha una fundació que es dedica sobretot a divulgar el missatge de protecció dels oceans, i com que ho fem a través de la fundació i ha de ser tema marí, estem treballant en aquest tema.

Sempre treballe sobre coses que passen en el lloc i així també la gent que viu allí ho relaciona a partir d’imatges que coneixen per a després deixar-se portar, però sempre hi ha molta fantasia. És bonic que la gent s’adone de la base de la idea.

–Resulta fàcil tindre la idea davant d’un paper o un ordinador i després traslladar-la a un escenari?

–No, bé, depén de les condicions. Depén de la paret. Per exemple, la del TAMA d’Aldaia no tenia cap problema a la part de baix, però n’hi ha algunes que a la part de baix estan costerudes o hi ha un arbre, etc. Això és el que dificulta la fase d’execució del mural, però si les condicions són bones i està tot ben organitzat, és com tot: un procés que sol tardar una setmana, deu dies, depén de les mides.

–Ontinyent és la teua Nàrnia?

–Bé, no pensava mai que podria ser-ho perquè jo vaig estar vivint a València molts anys, però quan va vindre la pandèmia vam vindre ací perquè teníem una casa, la meua dona i jo, i també ella estava embarassada. I ens vam dir de tindre ací el nano, que estaríem més còmodes i ací estan els nostres pares. De moment estic molt content d’haver-hi tornat. Tenim les muntanyes, que m’agrada molt eixir a caminar, córrer, quasi dia sí i dia no; és una vida més tranquil·la i al final estem al costat de València.

–T’imagines obres teues al Museu del Prado, posem per cas?

–Tant de bo, no ho sé, de moment no, però estaria bé.

–Què fem amb la intel·ligència artificial? Ha vingut per a quedar-se?

–Nosaltres ja l’hem començat a utilitzar en alguns projectes en una fase inicial. Si pense que la idea necessita una imatge d’un rinoceront volant, que això no existeix en la realitat, sí que és de veres que et genera una sèrie d’imatges i a partir d’ací tens idees per a crear.

Al final jo crec que és com tot, és saber-ho gastar. El problema és quan es gasta i ja se salta directament el procés de buscar un il·lustrador perquè faça un cartell o una imatge. Ací és quan tenim un problema, però al final si s’utilitza com una ferramenta més, crec que és inclús creatiu. El problema és quedar-se amb eixes imatges generades, i ja ho estic veient. Els artistes tenim i fem una cosa personal, única.

–Quins projectes i reptes tens ara mateix?

–El de Ciutat del Cap, i per a l’any que ve ja tenim una exposició que serà a final d’any i alguns projectes murals també. De moment això, perquè hi ha més projectes dels quals no puc parlar perquè encara estan naixent. I com a repte, doncs no ho sé, la veritat. M’agradarien moltes coses. No ho sé, no sabria dir-te’n una.

–Amb la teua imaginació, com veus, com imagines el futur?

–Veig que la cosa està un poc complicada en l’àmbit de l’ecologia, però no ho sé. La cosa està molt malament, però no sé com dir-te: jo continue tenint esperança.