Entrevista a Aurora Gallego

06/07/2020

«A diferència de la major part dels països europeus, ací no existeix l’especialitat d’Urgències»

«Els virus, avui en dia, viatgen en avió»

«El que fa la pandèmia és mostrar les mancances del sistema i els efectes de les retallades»

«La ciutadania hauria de ser responsable per a valorar la necessitat de certs comportaments»

«El virus cada vegada serà més conegut, però no desapareixerà»

«Els polítics i la població han de decidir què sʼestimen més que puga sobrar: avions de guerra, carreteres o metges»

Volíem fer una entrevista a una persona que haguera viscut en primera línia sanitària la pandèmia de la COVID-19. La valenciana Aurora Gallego és metgessa adjunta dʼUrgències Hospitalàries de lʼHospital General Universitari de València, especialista en Medicina de Família i Comunitària, urgenciòloga de vocació, màster en Medicina dʼUrgències, Emergències i Catàstrofes i professora associada assistencial dʼUrgències de la Universitat de València. Les seues respostes ens acosten, molt directament, i ens ajuden a imaginar quines deuen ser les situacions que ha viscut el personal sanitari.

–Què és el virus COVID-19?

–Realment, el virus és el SARS-CoV-2 i la malaltia que causa s’anomena COVID-19. Els virus són organismes molt senzills, quatre gens com aquell que diu, i un embolcall. Per això mateix resulten difícils de combatre quan els tens dins, però el sabó de mans els neutralitza en desfer-ne lʼembolcall. El cos humà contraataca generant anticossos específics per a cada un dʼells. El problema, però, són els danys col·laterals.

–Què el fa diferent dels altres?

–Que és nou i, per tant, ni hi ha immunitat per part de ningú ni sabem quins efectes tindrà, i, en determinats casos, amb patologies adjacents o simplement amb lʼafebliment inevitable que comporta lʼedat, lʼafecció pulmonar resulta molt greu.

–Com és possible que sʼhaja convertit en pandèmia amb tanta rapidesa?

–Els virus, avui en dia, viatgen en avió. I dʼavions, ausades que en volaven! En un món tan interconnectat ja no hi ha malalties locals.

–Realment, ningú no va pensar en el perill real d’aquest virus? Alguna institució ha actuat malament, amb retards, amb negligència?

–El perill real del virus és relatiu. Amb les dades recents de lʼestudi epidemiològic de la seroprevalència fet a una mostra de la població espanyola, la taxa de mortalitat se situa en un 1,20 %, molt similar als resultats dʼaltres estats. I la mortalitat va unida a factors de comorbilitat. Ara bé, no tots els morts del virus els provoca directament el virus. Si la seua presència satura el sistema sanitari no pots atendre com cal la resta de les malalties, per exemple. I, evidentment, cal impedir que els grups de risc entren en contacte amb el virus. Supose, perquè no és lʼepidemiologia el meu camp, que es pensava que la seua expansió podria controlar-se sense necessitat de prendre unes mesures radicals que la població no acceptaria si no hi veia una amenaça tangible. Fins i tot ara, quan sʼha vist el degoteig incessant de morts, hi ha insensats que no les accepten… Hi ha decisions que no són fàcils de prendre, però que per desgràcia quan més prompte es prenen més eficàcia tenen. Si tens un focus de la malaltia i vols evitar-ne lʼexpansió lʼhas de tancar, tant és que siga Madrid o Massa-rojos.

–Hem fet alguna cosa malament abans de l’arribada del virus al País Valencià?

–Supose que no et refereixes amb això a lʼinfrafinançament dels valencians, ni a qui han votat els valencians durant molts anys, amb el seu balafiament de diners, que la sanitat no se nʼescapava, amb exemples com la construcció de «lʼhospital més gran dʼEuropa»? Els experts recomanen més hospitals, més menuts i millor repartits. Amb les retallades van desaparéixer la major part dels centres dʼinvestigació i de control epidemiològic. Què això no es nota a curt termini? Bé que es nota a llarg termini!

Podríem parlar també, ai, de la continuïtat dʼalgunes pràctiques, almenys en el tractament als professionals, i en els serveis dʼurgències en particular. Menys exagerades, però seguim amb polítiques dʼaparador i no polítiques de base, que són les que a la llarga són de profit.

–Estaven els hospitals preparats per a atendre aquesta realitat?

–Poden les carreteres assumir el trànsit si tots els cotxes ixen alhora? No. Es produeix el col·lapse circulatori. Ningú no pot avançar. Per això el confinament: per a aplanar la corba de contagis, per a regular el trànsit dʼentrada a lʼhospital i que ningú haja de morir per culpa de lʼembús. El que fa la pandèmia és mostrar les mancances del sistema i els efectes de les retallades. Mira, si els metges dʼUrgències férem vaga, els serveis mínims establerts per llei serien equivalents o, a lʼestiu i cap de setmana, fins i tot superiors als habituals. Amb això crec que ja tʼho he dit tot.

-Esclata el virus a casa nostra. Com afronten la situació, posem per cas, a l’Hospital General de València? Sembla que ha estat un dels centres sanitaris més castigats del PV. Per què?

–La causa principal sembla clara: la malaltia, la porten en avió els rics, però es descontrola quan passa als pobres, que en són molts més, viuen en pitjors condicions, amb molt menys espai i més contacte, tant a casa com al transport. Lʼàrea sanitària de lʼHospital General cobreix una zona amb més població i més densitat de població que les dʼaltres hospitals, amb molts barris desafavorits.

–S’ha viscut al seu hospital la ràbia i la impotència?

–La impotència és un fet des del mateix moment que no hi ha tractament per a la malaltia en si i tot el que pots fer és provar de minimitzar-ne els efectes. La imatge que es té sovint de lʼUCI és la dʼuna panacea, però no ho és. Es tracta dʼuna ventilació invasiva, amb efectes secundaris considerables, que pot salvar la vida només dʼaquells que tenen capacitat per a resistir-los. Per dir-ho dʼuna manera inexacta però entenedora: no pots intubar a algú a qui li trencaràs la gola quan lʼintubes o quan lʼextubes. En un cert estat, no hi ha UCI que valga, i ingressar-hi un pacient que no hi té res a guanyar és una mala decisió mèdica, perquè, en el millor dels casos, només afegeixes un sofriment innecessari i perquè, fins i tot en circumstàncies habituals, ocupes una plaça que ja no podrà ocupar un altre. Qui diu que no tʼapareixeran de sobte, en cinc minuts, cinc infarts? Evidentment, no és una decisió senzilla en cap cas. Quan saps que no tens marge dʼerror pots imaginar-te quina és la pressió a què estem sotmesos. Ací, almenys, no hem arribat a la tessitura de no poder atendre a qui tenia possibilitats de supervivència, encara que foren mínimes, però ens hi hem quedat ben prop, fins i tot amb absolutament tots els recursos disponibles dedicats a la COVID-19. No hi ajudaven els vaivens polítics, com ara la decisió de traure per norma els ancians terminals de les residències per a dur-los a lʼhospital, en comptes dʼatendreʼls allà mateix i traslladar només els que de debò ho necessitaren.

Els metges, almenys els dʼUrgències, estem acostumats a la mort, a acceptar lʼinevitable. La ràbia ve quan creus que aquella mort podria haver estat evitada. Ací, en termes estrictament mèdics, poc hi podíem fer. El més dur en aquest cas eren les circumstàncies que acompanyaven lʼingrés: lʼaïllament del malalt, condemnat a no poder veure ni tocar els familiars, a morir o sobreviure sol, consolat per telèfon…, per no parlar de circumstàncies personals i familiars dramàtiques. Els metges som humans, som persones, i això ens afecta, com ens afecten les conseqüències que pot tindre el nostre treball sobre la nostra família.

–Com es vivien les 24 hores del dia en els moments més crítics?

–El moment més dur va ser aquell en què ens vam veure a la vora de lʼabisme, a punt de la saturació, en què sabíem que si venien més malalts greus amb possibilitats no els podríem atendre. Dʼaltra banda, qui pitjor ho vivia eren els metges dʼaltres especialitats que sʼhi havien hagut dʼincorporar, per als quals lʼestrés de les Urgències era una absoluta novetat. Però, en general, llevat del moment àlgid, la quantitat de casos era menor que en circumstàncies normals. Per desgràcia, molta gent que hauria dʼhaver vingut a lʼhospital no ho va fer, per por. Crònics, aguditzacions… Això ha vingut després, amb la problemàtica agreujada. Això sí, tampoc no venien els inconscients que acostumen a omplir les sales dʼespera afectats per qüestions banals i que sovint ens fan perdre un temps preciós. Que ho recorden en un futur, que les urgències hospitalàries són cosa de vida o mort. Si no, no són urgències.

–Com a sanitaris, com a col·lectiu, vau aprendre molt ràpidament a fer front al virus?

–Això ja ho sabem o ho hem de saber. Però com tot allò que no es practica habitualment, no hi ha automatismes. De res no serveix posar-se un EPI si no teʼl saps llevar o si no respectes les àrees. LʼEPI no el pots dur posat perennement si no és dins dʼuna àrea neta (i fins i tot així és difícil de suportar durant un llarg període de temps). I posar-seʼl i llevar-seʼl amb garanties és un procés llarg i costós.

En Urgències, quan un pacient tʼhi arriba, no saps si té COVID o no. No ho sabràs fins al cap dʼunes hores. El protocol diu que tʼhas de protegir, però què fas si tʼarriba un infart, has de fer una reanimació i saps que no tens temps de posar-te lʼequip si vols salvar el pacient? Tʼho dic per experiència: no tʼho penses. Evites riscos innecessaris, com dʼaltra banda els hauries dʼevitar sempre, però actues.

–Professionalment, quina és la lliçó més dura que ha aprés?

–La distància sideral entre la realitat i el que transmeten uns mitjans de comunicació que posen al mateix nivell la visió dʼun científic i la dʼuns mal anomenats periodistes que parlen i parlen del que no tenen la més mínima idea, que no contrasten les informacions, que no saben el mal que fan els rumors infundats.

–Com a treballadora, ha notat el suport de l’Administració?

–Mʼhe vist explotada. Saps què cobrem per hora? Una misèria. Guanyem molt perquè fem més hores que un esclau, no perquè vulguem, sinó perquè ens obliguen. En situacions extraordinàries com aquesta no tʼimporta, però el problema és que eixa és la nostra situació habitual. Els límits de la jornada ordinària dʼun treballador valen per a nosaltres, però com que som treballadors essencials no tenim un límit dʼhores extraordinàries. Ara, per exemple, ens ho volen pagar amb hores diferides, hores que no tindrem mai, com tampoc no sabem mai quan podrem tindre vacances. Sempre prevalen les necessitats del servei. I el servei sempre és deficitari, perquè, a diferència de la major part dels països europeus, ací no existeix l’especialitat d’Urgències. No tenim residents propis, és difícil substituir amb garanties la gent que ens nʼhem volgut formar. Com a conseqüència de tot això, a les Urgències hi ha gent insuficientment formada. Cal una formació específica. I això, ara per ara, aquest Estat no ho té.

–I amb tot eixe panorama que em descriu, com li ha pegat per ser metgessa dʼUrgències?

–Potser perquè no tinc paciència i, en el fons, mʼagrada la mala vida. Lʼactuació ràpida i el desenllaç immediat. Actuar amb decisió, sense dubtar, sense retard. Estabilitzes el malalt i seʼn va a un altre servei on ja el podran tractar perquè tu, en el moment, li has salvat la vida. Eixa satisfacció immediata no té preu. Ara, això és com la medicació. La dosi adient et salva la vida. Lʼexcés et mata.

–Faltava material per a evitar contagis entre el personal sanitari?

–No hi ha dubte que hi va faltar previsió i que en un principi el material era escàs o no era lʼideal, i havíem de fer alguns invents casolans. Tot això ha anat millorant.

–La ciutadania en general, creu vosté que ara és conscient de la situació, de la gravetat de la situació?

–Crec que una bona part de la ciutadania, una majoria silenciosa, és més sensata que les excepcions que mostren els mitjans de comunicació i que els qui trauen les banderes per a tapar les seues vergonyes. La ciutadania hauria de ser responsable per a valorar la necessitat de certs comportaments, i la importància de la higiene i de la distància física. Les imatges a què assistim darrerament de concentracions de protesta són, per ser suaus en el qualificatiu, dʼuna inconsciència increïble. Que protesten tot el que vulguen, però, per favor, que no es concentren!

–Ara estem sanitàriament més preparats per a fer front a altres repunts del virus?

–El virus cada vegada serà més conegut, però no desapareixerà. Tornem a lʼexemple del trànsit: si una part de la gent que omplia les carreteres es convenç que pot anar amb bicicleta o en transport públic, disminuirà la intensitat de circulació i desapareixerà lʼembús, però no la circulació. Hem de ser conscients que, mentre no hi haja vacuna o cura, per a alguns serà fatal. Podem guanyar temps fins que arribem a la vacuna o la cura; podem reduir el preu de vides que es paga per a arribar a la immunitat de grup; podem salvar tots aquells que amb ajuda es poden salvar. Si ens veiem desbordats, no. Això a Urgències, els dies de cada dia, ho sabem molt bé. En un dia pots atendre 100 malalts urgents sense problema… si tʼarriben escalonats. Si tʼarriben tots alhora és impossible.

–Aquests casos de virus, de pandèmies, han vingut per a quedar-se? Es repetiran cada x anys?

–Això ho haurien de dir els especialistes, però tot indica que sí. Lʼimpacte de la COVID-19 anirà esmorteint-se, però poden vindre altres malalties. Lʼalteració dels ecosistemes obri reservoris de virus, la globalització facilita la seua expansió. LʼOMS ja nʼhavia alertat.

–Els governs, així en general, creu que també han aprés la lliçó d’aquesta pandèmia? Els retalls en sanitat ens porten a situacions límit?

–Els polítics i la població han de decidir què sʼestimen més que puga sobrar: avions de guerra, carreteres o metges.

–Els professionals de la sanitat no hauríeu de ser herois, malgrat que ara ho heu hagut que ser…

–Menys heroïcitat i més recursos. Ja ho he dit: el sistema sʼaprofita de la nostra suposada heroïcitat i ens esprem fins a lʼúltima gota. El concepte dʼheroi em sembla una mica patriarcal. Heroi és també aquell que compleix amb el seu deure cada dia. No hi ha grans heroïnes sense una massa de petites heroïnes darrere. I està en les mans de qualsevol dur a terme la petita heroïcitat de cada dia: pot ajudar els altres de mil maneres, pots consumir de forma responsable, pots no endur-te la fàbrica a la Xina. Pots, tornant al nostre camp dʼacció, no anar a lʼhospital per una xorrada, saturar el sistema i endarrerir lʼatenció dels malalts més greus. Pots, una vegada allà, entendre que atenem primer els qui ens semblen més greus… I tantes altres coses que pots i podem fer.