La revista degana en valencià

Entrevista a Avelina Prats, directora de cinema

04/06/2021

«Jo trobe moltes similituds entre l’arquitectura i el cine pel que fa al procés»

«El rodatge és solament una part del procés, però prèviament hi ha hagut molt de treball i després també»

«Cada director/a té la seua forma de mirar, de veure i de traduir la realitat»

«Sempre he dirigit les coses que he escrit jo»

«El curt és un format que té una llibertat molt gran»

«Jo soc una gran defensora de les sales»

«El cinema en sales sempre existirà»

Havia quedat amb ella, de bon de matí, a la porta de la Beneficència de València i vam tindre la sort de poder seure en un banc dels diversos patis que té aquest edifici tan bonic i cinematogràfic. No ens coneixíem, i després de les presentacions vam començar l’entrevista. Ella pensava les preguntes i les respostes. La seua mirada era intensa i em transmetia força i seguretat del que deia i feia. El somriure no la va abandonar en tota l’estona que vam estar, ni el joc de les seues mans amb els cabells, que intentava posar al lloc que ella volia. Després, en acabar l’entrevista, cadascú va seguir la seua agenda, el seu pla.

–On vas nàixer?

–A València.

–Aleshores, podem dir que ets una directora valenciana.

–Sí, tècnicament sí.

–Ets arquitecta per formació universitària: com arribes al cinema?

–Vaig treballar dʼarquitecta 10 anys, però em vaig apuntar a uns cursos de guió de curtmetratges i pràctiques documentals i vaig acabar dintre d’aquest món. En un dels cursos estava Sigfrid Monleón de mestre, que anava a rodar una pel·lícula a lʼestiu, em va proposar treballar de script amb ell i així va començar tot.

–Es parla molt del verí del teatre; el cinema també té aquest verí?

–Sí. 

–Com t’enganxa a tu. Per què?

–Per una part, jo trobe moltes similituds entre l’arquitectura i el cine pel que fa al procés: de seguida vaig comprendre com funcionava tot. És veritat que tant en l’arquitectura com en el cinema parteixes d’una idea que pensa una persona i després es necessita una quantitat de mitjans i de gent per a portar a terme l’objectiu, per construir un edifici o fer una pel·lícula. Eixe procés mental i organitzatiu és molt paregut i a més és un canvi de vida. Em va atrapar molt la part creativa i vital de canviar de professió.

–Quan tu decideixes abandonar la teua professió anterior, quantes vegades et varen dir que seria un error?

–Unes quantes vegades [rialles].

–No tenies formació prèvia en cinema. Tant t’enganxà?

–No tenia formació i sí, em va enganxar molt. Els primers anys els vaig utilitzar per a anar aprenent, i sobretot el fet de començar a treballar com a script és una posició perfecta per tal dʼaprendre realment com es fan les pel·lícules perquè estàs apegada al director i a la càmera tot el temps.

–Lʼscript realment és la persona que està al costat del director/a, l’ajudant directa, no?

–No és ajudant, perquè ja existeix l’ajudant de direcció, sinó que és la persona responsable de la continuïtat de la pel·lícula, de fer que les coses que no es roden per ordre cronològic després es munten bé.

–Has treballat amb Fernando i David Trueba, Manuel Martín… Com és treballar amb directors d’aquest nivell?

–És una meravella perquè no pares d’aprendre i de veure com es va creant la pel·lícula a mesura que es planifica.

–Realment, quan veus una pel·lícula, això és un miracle?

–De vegades pense que sí. És cert que és un esforç molt gran per la quantitat de gent i de factors que hi participen, que en formen part, i el rodatge és solament una part del procés, però prèviament hi ha hagut molt de treball i després també.

–També escrius textos per a curtmetratges i documentals: quina és la teua inspiració per a escriure?

–No ho sé. La inspiració pot venir de qualsevol lloc. Una imatge que veus pel carrer, alguna cosa que has llegit… qualsevol cosa.

–La realitat de la societat és inesgotable per a rodar-la?

–Totalment.

–Però eixa realitat, de vegades, supera la ficció, no?

–Sempre. La realitat, sempre. El que jo crec que aportem a la ficció és com mirem nosaltres eixa realitat. Cada director/a té la seua forma de mirar, de veure i de traduir la realitat.

–Tu tries una història o et tria la història?

–Supose que hi ha una barreja de les dues coses.

–Tu plasmes les imatges teues en lletra i després novament en imatges cinematogràfiques. Eixe procés és fàcil?

–Hi ha una gran diferència per a mi entre dirigir alguna cosa escrita per tu mateixa o si és un guió d’una altra persona. Jo sempre he dirigit les coses que he escrit jo, i a lʼhora d’escriure el guió ja estàs escrivint amb imatges; no solament estàs contant la trama, sinó que ja escrius d’una forma que es visualitza un poc com vols rodar eixa història. Eixe pensament en imatges sí que es pot traslladar d’una forma més o menys escrita.

–Aleshores, tu no escrius en capítols, sinó en escenes?

–Sí. Quan escric ja veig, almenys, una part de la pel·lícula.

–El que tu volies realment era dirigir?

–Sí. Al principi, quan em vaig posar en el món del cinema, tampoc ho sabia massa bé. Per a mi era una cosa que feien uns pocs i no estava a lʼabast de tots, com allò de ser astronauta.

–Confessa-ho: una directora és una miqueta com una gran deessa que marca la vida de la pel·lícula?

–Gran deessa no ho diria jo. A veure, de deesses n’existeixen molts menys, a diferència de fa molts anys… Eixa història de jerarquies, que la directora és la que mana absolutament,  ha canviat molt. Però el sí que ocorre és que, com a creadora de la pel·lícula, és la que va marcant les coses que es van fent. 

–Començares fent curts. Un curt és una pel·lícula que no té pressupost?

–No. El curt és un format que té una llibertat molt gran. Hi ha curts fets amb molt pocs diners i curts amb moltíssim diners. El que sí que et permet el format del curtmetratge és ser molt més creativa, experimental, provar coses noves perquè no estàs arriscant tant com en un llargmetratge que ja implica un finançament, molta gent, una productora, una estrena comercial…

–Què viu una directora quan un curt dirigit per ella i Diego Opazo és seleccionat en el Festival de Venècia?

–Una sorpresa immensa, no ens ho esperàvem gens. Va ser una alegria molt gran.

–Ara estàs dirigint la teua primera pel·lícula, Vasil. Només gravar-la ja és un èxit, no?

–Totalment. Dirigir em pareix difícil, escriure molt més difícil, però alçar una pel·lícula ja em pareix ciència-ficció.

–Al 2020 hauries d’haver rodat, veritat? La pandèmia ho volà tot per lʼaire…

–Sí.

–Com estàs vivint o com has viscut tots eixos mesos? Quan comencem, què fem?

–Amb incertesa. M’ha deixat temps per a pensar en la pel·lícula, treballar un poc…, però agraïsc molt a la productora que fora valenta i s’atrevira a rodar en aquestes circumstàncies.

–Per què Sueca? A més de València…

–Volíem que la pel·lícula tinguera lloc en València perquè és un tipus de ciutat que va molt bé a la història que estem contant, d’unes dimensions mitjanes, gran sense ser una gran capital, sense ser una ciutat extremadament cosmopolita; i Sueca va ser perquè trobàrem una localització concreta que servia per a un dels espais explicats en la pel·lícula, però no parlem de Sueca concretament.

–Després de tots aquests mesos llargs, finalment ho aconsegueixes i damunt dirigeixes Karra Elejalde, Alexandra Jiménez, Susi Sánchez, Iván Barnev… Estem parlant d’actors molt coneguts: com s’aconsegueix això?

–Doncs hem tingut molta sort. Al principi de muntar la producció no sabíem si tirar cap a actors de primera línia, però diguérem que nosaltres créiem en el projecte i que per què no? Contactàrem amb ells, els enviàrem el guió, els va agradar i s’apuntaren de seguida al projecte. Hem tingut un càsting increïble. Nʼestic contentíssima.

–La història de la teua pel·lícula parteix de la realitat?

–Sí.

–El teu projecte ha rebut subvencions d’institucions. Els governs estan donant suport realment al cinema?

–En general, sí. Hi ha un suport institucional sense el qual no es podrien fer la majoria de les pel·lícules que fem a Espanya, i és necessari eixa ajuda. Una altra cosa és que funcione millor o pitjor…

–Què opines en concret del govern valencià en aquest camp?

–Està per la labor i està fent esforços, però crec que encara li queda recórrer un poc de camí i millorar certes coses, perquè intenta acontentar tots els sectors i a la fi és un suport al cinema un poc basat en valencianismes i complir amb tots els sectors, però no sʼorienta a fomentar la creativitat per ella mateixa.

–València està de moda per a fer pel·lícules, veritat?

–Ara mateix el que succeeix és que roden moltes productores d’altres comunitats o en coproducció amb valencianes. No són produccions nostres, però està bé, molt bé.

–Es pot dir també que a la ciutat de València hi ha un món molt actiu del curtmetratge?

–Sí, en tota la Comunitat. No en sé el perquè, però és cert que hi ha molt bons curtmetratgistes a la Comunitat Valenciana.

–Eixos bons curtmetratgistes seran futurs bons directors de pel·lícules més grans?

–Alguns, per descomptat.

–Existeix realment un món del cinema valencià?

–Jo crec que no. Com a cinema valencià, si entenem el produït ací, tècnicament sí que existeix, però com a grup de cineastes que tenen una veu pròpia, unes característiques en comú o que hagen transcendit… no nʼhi ha.

–Ara jo soc el director i t’acabe de nomenar Presidenta de la Generalitat. Què caldria fer per a desenvolupar el sector?

–Buf, això és molt difícil… Jo prefereix seguir fent pel·lícules.

–Les plataformes digitals ajuden al cinema o no?

–Ajuden a un tipus de cinema. Jo soc molt defensora de les sales i d’estrenar en sales sempre que es puga, però entenc que poden coexistir perfectament amb les plataformes digitals. És cert que estan generant molt de contingut i molt de treball, moltes produccions, però és un tipus de contingut molt concret, comercial, d’entreteniment, que està deixant un poc de costat el cinema més d’autor, un cine que defensem més en general els directors, que pot mostrar mirades més alternatives. Allò preocupant de les plataformes és que dicten un poc el que s’ha de veure i és un tipus de cinema molt concret i comercial. No tinc res en contra del cinema comercial, però que sʼòbriguen més a un altre tipus de cinema…

–Amb aquestes plataformes, s’acabaran els cinemes com a espai d’exhibició?

–Jo crec que no. El cinema en sales sempre existirà, ni que siga minoritari, però agrada a molta gent i hi continuarem anant.

–À Punt com a entitat ajuda al cinema valencià?

–Un poc. Crec que, com que ha començat fa poc la nova televisió des que va tancar Canal 9, està encara en vies de. Han d’anar millorant i trobant el camí.

–Es pot viure del cinema?

–Sí. Com a tècnics nʼhi ha molts que vivim del cinema; com a directors és més complicat, sempre ho has de combinar amb alguna cosa més.

–Quin és el teu següent projecte?

–Estic escrivint un altre llarg, ara en fase de guió, i també tinc un curt documental en procés amb unes companyes.

–Si tot anara bé, eixe guió quan es podria veure en pel·lícula?

–És un procés llarguíssim. Allò normal és que des que una persona comença a escriure fins que es produeix la pel·lícula passen quatre o cinc anys.

–Com et trobes més còmoda, davant d’un paper amb el bolígraf escrivint o darrere de la càmera?

–Les dues coses. El que em pareix més bonic del procés és poder combinar-ho, poder passar una temporada escrivint i una altra rodant.

–Una pel·lícula, director/a, que t’agrade o t’haja marcat.

–No tinc una pel·lícula com a preferida, i tal com passa el temps en vaig descobrint de noves que m’impacten i em marquen, igual que m’ocorre amb els directors i directores.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top