Entrevista a Avel·lí Corma

El científic de Moncofa és el primer investigador espanyol guardonat amb la Medalla d’Or de la Societat Europea de Química

Avel·lí Corma, cofundador de l’Institut de Tecnologia Química (ITQ), centre de mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Politècnica de València (UPV), investigador distingit de la UPV i professor d’investigació ad honorem del CSIC, ha rebut la Medalla d’Or de la Societat Europea de Química (EuChemS). Corma ha rebut aquest prestigiós guardó en el marc del 9th EuChemS Chemistry Congress, que se celebra fins demà dijous a Dublín (Irlanda).

A més, aquest científic nascut a Moncofa és el primer investigador espanyol a rebre aquest prestigiós reconeixement que es lliura cada dos anys. La EuChemS ha decidit premiar a Avel·lí Corma pels seus assoliments en el camp de la química i per la seua contribució al desenvolupament de catalitzadors que s’utilitzen comercialment en diversos processos industrials, la qual cosa l’ha convertit en un expert reconegut internacionalment en catalitzadors àcids sòlids i bifuncionals per a productes químics energètics, i en la creació de processos químics més sostenibles, especialment en la síntesi i aplicació de catalitzadors de zeolita.

Al mes d’abril, Vicent Boscà el va entrevistar per a la revista número 501:

Havíem quedat a la Universitat Politècnica, a l’Institut de Tecnologia Química. Sempre que entreviste una persona científica, tinc una miqueta de por perquè sé que ell o ella sap molt del seu camp, moltes coses que la resta dels humans no dominem. Hi vaig sempre molt pendent i una miqueta nerviós. Després, però, de saludar a Avel·lí, vaig intuir que és una persona molt propera i que t’explica les coses que fa, que ha fet, amb un llenguatge comprensible. Va ser una conversa molt interessant.

 

«No es pot ser científic si no t’apassiona el que fas»

«Sense investigació no estaríem on estem»

 

–Un jove de Moncofa es veu tocat per la ciència. Per què i per què la química?
–La ciència, diguem que per estudiar, sí, per estudiar i per conéixer més això sí, des del primer moment n’estava tocat. Jo tenia ganes de saber-ne més. Des de jovenet em feia preguntes. No només als mestres; a casa en feia moltes, estava clar que volia aprendre més coses, volia estudiar sobretot això i vaig trobar el suport dels meus pares. Encara que eren llauradors i no tenien cap formació, em van recolzar i van decidir que jo estudiaria.

–I la química, per què?
–La química, jo t’ho diré, era la primera que volia estudiar. En batxillerat m’anaven molt bé les lletres, la història, per exemple; la literatura m’anava molt bé, però també la física, la química i les matemàtiques. Aleshores vaig decidir que, per qüestions de possibilitats futures, faria ciències. I dins de ciències el primer any era comú per física, química, matemàtiques, biologia, i en aquell moment ja tenia clar que havia de ser física o química, qualsevol de les dues, i em vaig inclinar per química perquè veia més possibilitats de continuar i guanyar-me la vida.

–És possible que hi haja una certa imatge negativa de la química en la societat?
–Sí, té una certa imatge negativa que li han donat alguns mitjans i alguns entorns, però la veritat és que gràcies a la química hui som el que som i vivim com vivim. El problema està que tu no pots evitar que hi haja persones que no facen les coses bé, de la mateixa manera que hi ha companyies o indústries o persones que en qualsevol professió no fan bé les coses; això també passa en la química.

–Vosté és un expert mundial en el disseny molecular de catalitzadors en el camp del refinatge d’hidrocarburs. Ens ho pot dir amb paraules que puguem entendre millor?
–Per a obtindre un producte tu has de fer una reacció química. Tu parteixes d’uns reactius per tal d’aconseguir uns productes, fas una reacció química i el que vols és saber quina reacció química porta cap al millor possible, com més ràpidament millor i generant la mínima quantitat de residus o cap. Per a obtindre això, moltes vegades, en més d’un 90% dels casos, s’utilitzen catalitzadors. Els catalitzadors ens permeten intentar modificar les molècules, els enllaços que nosaltres volem modificar per a obtindre el producte que volem aconseguir, evitant la formació d’altres i al mateix temps augmentant la velocitat de la reacció.

–I ara mateix, en què està treballant?
–Ara estem fent molt d’èmfasi en tot el que són temes d’energia renovable i des de fa ja molt de temps en sostenibilitat. Per la mateixa definició de catalitzador, i d’acord amb el que deia adés, volem aconseguir el producte i evitar la formació de residus. Bé, això està íntimament relacionat amb la química verda i la sostenibilitat. Al mateix temps, el que volem és aprofitar les matèries primeres per a obtindre màxima conversió al producte que tu vols. Això és també sostenibilitat. I quan apareixen residus, que és el que fem? Traiem catalitzadors per a descompondre eixos residus i transformar-los en substàncies inertes no perjudicials o per a reciclar-les i obtindre’n uns altres productes.

–De tot el que ha fet fins ara, què en destacaria?
–Hi ha una cosa important: va començar com una aventura fa ja quasi 30 o 35 anys, i és la formació de l’Institut de Tecnologia Química. Vam començar de zero i ho hem aconseguit. Hui en dia és un institut que té més de 300 persones treballant i els de la meua generació som el passat: vam posar les pedres, van posar les parets, i ara hi ha una nova generació que està millorant el que nosaltres vam fer.

–Ser científic realment és una vocació?
–Té un component molt gran, molt gran, de vocació. Jo crec que no es pot ser científic, científic competitiu o avançat si tu vols, si no t’apassiona el que fas. Quan t’apassiona no hi ha hores. El problema no s’acaba quan tu te’n vas; te l’emportes amb tu. Hi ha gent que diria per això és una manera de viure molt poc equilibrada. A vegades jo també en tinc la sensació, però el que puc dir és que la satisfacció és tan gran quan, al final, de les hipòtesis que fas surt allò que havies pronosticat. Això compensa moltes altres coses.

–La investigació és fonamental en la nostra societat i més encara en la futura?
–Sense investigació, està claríssim, no estaríem on estem. Moltes vegades, quan es parla de ciència aplicada, no faig distinció entre ciència fonamental i ciència aplicada. Has d’investigar, has de fer avançar el coneixement, i quan fas avançar el coneixement es veu que eixe coneixement que has generat pot solucionar problemes que tenim en la societat. I llavors vas i apliques eixe coneixement a solucionar eixos problemes.

–I la investigació a Espanya com està?
–Mira, jo diria primer que tot, i en relació a l’anterior pregunta, que hi ha unes equacions que es compleixen, que quan la gent parla de tecnologia i innovació sense ciència no podries fer això. Jo sempre dic que hi ha unes equacions que són ciència més enginyeria igual a tecnologia, i tecnologia més mercadotècnia igual a innovació. Tot comença en la ciència i, per tant, en la investigació. A Espanya hem avançat molt. Espanya no és el que era. Pense en el meu director de tesi, en aquella generació que ens va formar a nosaltres; aquella gent tenia un valor tremend perquè les condicions eren pobres de veritat, eren prou depriments. Hui en dia crec que la cosa ha millorat. Ens queda faena que fer, perquè, al final, si ens comparem amb altres països, està clar que hem avançat, però també que ens queda encara camí.

–Hi ha una cosa que sí que crec que està clara: la inversió en ciència, en investigació, té un retorn per a la societat espectacular.
–Sí. I si mires veuràs que hi ha una correlació prou bona entre el que els països inverteixen en investigació (jo diria I+D+i) i el grau que aconsegueixen eixos països o que tenen eixos països en el nivell econòmic i de desenvolupament. Els països que tenen un nivell d’investigació gran, un nivell de tecnologia gran, que són capaços d’innovar, van sempre per davant i creen llocs de treball que tenen un valor afegit major; per tant, paguen millors salaris i  la gent viu millor.

–La pandèmia va demostrar la importància de la investigació. Hem oblidat ja el paper de la investigació, que salva vides?
–No s’ha oblidat. En aquests moments hi ha programes i programes de la Unió Europea en què estan posant-se molts diners per a investigació. La clau de tot això no està a posar en un moment determinat molts recursos i després rebaixar, sinó mantindre un nivell de finançament, que la gent puga fer plans a curt, a mitjà i a llarg termini, i que sàpia que si el treball que fa és correcte i bo i està donant resultats tindrà el finançament en l’àmbit dels projectes i també en l’àmbit de les persones.

–Però, eixe finançament de projectes, fins a quin punt limita un poquet la llibertat de treball i creativitat en la investigació?
–És cert que si els diners van molt dirigits al que s’ha de fer, hi haurà gent que pot tindre idees brillants i molt bones i que li serà més difícil trobar finançament si no està en eixa línia prioritària. És per això que parlàvem adés de ciència fonamental, és a dir: als països desenvolupats, tu tens una part que està dedicada a adquirir més coneixement, més coneixement en general, tot són recursos per a ciència bàsica, per a ciència fonamental. Per exemple, en matemàtiques s’investiguen moltes coses que hui no es veu com es poden aplicar, però les que hui estem aplicant tal vegada es van desenvolupar fa vint anys, i llavors no se sabia per què i hui s’apliquen. Això passa en tots els camps. Una part del pressupost ha d’anar dedicat a eixa investigació fonamental.

–Europa, en investigació, ja pot dir alguna cosa o encara estem en mans dels americans…?
–Europa és una potència en investigació, però m’atreviria a dir que en aquests moments la competència dels americans i dels xinesos, per exemple, és fortíssima. Europa ha de fer un esforç molt gran, perquè en alguns aspectes i en alguns camps està quedant-se una miqueta arrere.

–Quins entrebancs hi ha que impedeixen que els científics i les científiques valencianes o espanyoles puguen arribar al màxim guardó, si el màxim guardó fora un Premi Nobel?
–Home, diguem que nosaltres competim amb la investigació que fem en tot el món. Arreu hi ha gent molt bona, i és molt difícil. De Premi Nobel, n’hi ha un per disciplina, i no en totes les disciplines. Això vol dir que és difícil, perquè, a més, les investigacions tenen una finestra de temps, i ha de ser clarament destacat el que han fet. Jo crec que a mesura que la investigació va avançant a Espanya, va fent-se també més investigació d’avantguarda, i n’augmenten les possibilitats.

–De tots els premis que ha rebut, quin és el que més el va afectar?
–Saps què passa? En això dels premis, tots són volguts, perquè cada u aplega en un moment. El primer que vaig rebre, que potser fora el de menys rellevància, va ser una injecció de moral molt forta en eixe moment, perquè significava que es considerava el treball que feia. Jo crec que tots són importants. N’hi ha alguns que tenen més ressonància que altres, però s’aprecien tots.

–Quina relació ha tingut la iniciativa privada amb les empreses?
–Jo n’he tingut molta, perquè quan vaig començar el finançament públic era molt, molt xicotet, molt justet. Jo tenia dues possibilitats: una, conformar-me a fer un projecte i cada tres anys anar renovant o anant fent això i estaria limitat a un projecte, a unes condicions, o si jo tenia més capacitat per trobar més idees a fer, a veure més possibilitats, doncs buscar més finançament en una altra part. Aleshores no estaven els projectes europeus ni tot això. D’on podia traure recursos? Si no eren estatals, havia de ser de l’empresa privada. Vaig començar anant a l’empresa privada, fent-los conferències, xarrades i proposant-los idees i temes a desenvolupar, mostrant-los que nosaltres érem capaços de portar-los avant, i la resposta va ser molt bona perquè la característica que nosaltres teníem i que ens diferenciava és que teníem idees diferents i originals. Presentàvem coses que no estaven necessàriament en la mateixa línia que seguia tot el món, i les empreses ho apreciaven i ho finançaven.

–200 patents registrades. De totes les patents, de tot el que ha aconseguit, com ha afectat això a la societat en què vivim?
–Sí que ha afectat, però nosaltres no hem descobert la penicil·lina; això sí que ha afectat. Del que hem fet, hi ha processos que estan funcionant hui en dia i han fet possible que la qualitat del producte siga molt millor, i que la quantitat de subproductes que s’han format siga menor. Hem eliminat contaminants que s’estaven produint normalment, trobes nous camins en les reaccions on es puga fer de manera més econòmica, utilitzant menys recursos, generant menys subproductes i utilitzant-los de manera més eficient. Això té un impacte clar. Tot això afecta.

–Alguna en concret? Per exemple, els cotxes?
–Per exemple, eixa que dius n’és una. Tu saps que en els escapaments del cotxes hi ha òxids de nitrogen, i diem els cotxes perquè és del que més n’hi ha. Però en qualsevol procés on hi haja una combustió, on s’utilitze aire per a fer una combustió, en eixe aire tens nitrogen a altes temperatures. De nitrogen i oxigen tu fas òxids de nitrogen, i els òxids de nitrogen són molt perjudicials per a les persones i per al medi ambient. Nosaltres hem descobert un catalitzador que disminueix les emissions, descompon eixe òxid de nitrogen i el converteix en nitrogen, que no és perjudicial, i en aigua, i s’està usant comercialment.

–La divulgació de la ciència és també una assignatura pendent allunyada dels grans mitjans, de les grans notícies?
–Jo diria que ara hi ha més divulgació de la ciència. Els investigadors cada vegada en fan o en fem més divulgació i la gent ho aprecia més. N’hi ha en programes de televisió i de ràdio, nosaltres eixim fora, tenim jornades de divulgació on ho expliquem a la gent, tenim dies de portes obertes on la gent veu el que estem fent. Crec que, en eixe sentit, va millorant, i la prova la tens en el fet que les persones aprecien més la ciència i els científics.

–Hi ha un relleu generacional en la ciència i en els científics?
–Sí, sí, home! Hi ha gent molt bona entre els jóvens. Hi ha jóvens que dona molt de gust treballar amb ells.

–I et coneixen més a casa o en altres països?
–Home, jo sí que et diria que primer m’han conegut més fora, també perquè, i per això que deies adés, ens havíem de buscar la vida fora, havíem d’anar a les empreses, a empreses que feren investigació puntera, perquè a Espanya, desgraciadament i temps arrere, era un país productor; les indústries que hi havia eren fonamentalment de producció, xicotetes, mitjanes, de producció. Rarament, trobaves empreses on la investigació realment fora clau per a desenvolupar eixa empresa. Al món hi ha moltes empreses i investigadors capdavanters en el tema, més avançades que en l’acadèmia, i, és clar, em coneixien més. A Espanya ens ha costat més que reconegueren el treball que féiem perquè les elits espanyoles on se sentien científics purs; consideraven que el que nosaltres féiem era, potser, un poquet massa aplicat. La cosa va canviar quan vam començar a mostrar que podien fer investigació fonamental al màxim nivell, però que a més eixa investigació fonamental que publicàvem en les millors revistes del món després la podien portar a la pràctica.

–Parlem de la Universitat Politècnica.
–La Universitat Politècnica és molt dinàmica, hi ha gent molt bona. Hi ha alguns departaments que estan fent un treball vertaderament capdavanter i, sobretot, veig una universitat moderna, contínuament buscant reptes nous. Intenta deixar una certa llibertat als investigadors i, si pot, sense carregar-los massa de part administrativa, encara que la càrrega administrativa s’ha convertit en un autèntic problema.

–En aquests moments, a València tenim unes universitats públiques com la UVEG i la Universitat Politècnica. Una pregunta molt difícil: no seria possible fusionar les dues universitats? Crear sinergies?
–Crear sinergies, per descomptat. Des del principi he sigut partidari total d’això. Home, de fet, jo vinc de la Universitat de València, la meua alma mater, i he treballat molt en la Universitat de València, amb investigadors de la Universitat de València, sempre he tingut projectes en col·laboració, i dels doctors de la UVEG hi ha un nombre considerable que s’han format directament o indirectament amb mi. Hi ha, per exemple, punts on seria facilíssim trobar els nexes, com en el meu cas l’enginyeria química. Quan u mira a la Universitat de València, veu que allí hi ha una bona química, i ací hi ha una bona enginyeria; si les dues treballaren juntes i anaren repartint-se el treball o complementant-se’l, jo crec que al final podríem traure enginyers químics inclús millors que els de hui.

–I, per acabar, què li agradaria, com a científic, aconseguir en la vida?
–Jo n’estic satisfet. El que faig, el que encara estic investigant m’excita, m’agrada i, sobretot, cada dia que vinc ací a l’institut i el veig de fora dic que açò és un miracle. És un miracle que cada dia hi haja tres-centes persones treballant, investigant, més gent jove que ve i que es forma, que després se’n va a les empreses. Què més puc demanar? El que he de fer és avançar més, fer avançar la ciència. Ara estem en un repte molt important: és el repte de la descarbonització, la sostenibilitat i l’economia circular. En això estem treballant. Et puc dir, i això és demostrable, que nosaltres ja féiem coses fa vint, trenta anys en aquests camps, i llavors no ens feia cas ningú.

Revista número 501. Abril 2024.