Entrevista a Baltasar Vives i Monjo

«Volíem fer una escola pública en valencià i de qualitat, i ho vàrem aconseguir»

«A la dreta no li preocupa la llengua, sinó el poder»

«La Justícia no hi pot estar en contra»

«El valencià no desapareixerà»

Conec Baltasar Vives des que érem joves. Vaig viure de forma directa la introducció del valencià al sistema educatiu. Ara, però, havíem passat anys sense coincidir. Per fer l’entrevista no vam poder triar un lloc millor: la seua casa als Pobles, al Bancal del Pou, un espai preciós rodejat de tarongers i alguna olivera. Després, asseguts a la cadira, Baltasar va anar recordant aquells anys 80 del segle passat i va analitzar també el present. L’entrevista va ser com reviure un període que ara sembla llunyà, però que va marcar el camí a seguir.

–Com recordes els primers moments del procés d’incorporació del valència a l’escola?

–Algunes vegades dic que la memòria és una gran casa que està plena d’habitacions i cada u va obrint les habitacions, unes més a sovint i altres pràcticament mai. Això fa que, d’algunes coses, te’n recordes i d’altres coses passes olímpicament. D’aquells anys, el que jo recorde fonamentalment és que en els primers moments d’incorporació érem unes persones que, com que ja veníem d’una llarga tradició de «Volem valencià» i «Valencià a l’escola», estàvem il·lusionats, teníem una gran força i pensàvem que ens havia pertocat el deure i l’honor de ser els que, d’alguna manera, començàrem el tema del valencià. Per tant, no podíem estar ni més contents ni més pagats. I com, a més a més, ni tan sols sabíem que es podia viure de la política, perquè tots havíem viscut davant dels grisos, estàvem encantats de la vida.

–Com vau fer les previsions?

–Les previsions sí que les vam fer, el que no sabíem era la magnitud. Perquè una cosa era estudiar-ho en un paper i, de colp, adonar-se que hi havia milers i centenars de milers d’alumnes que havien de rebre l’ensenyament d’una llengua que no tenia presència a les escoles. Per tant, les previsions les teníem, però quan ens vam enfrontar a la realització va ser quan ens vam adonar de les mancances que tenia el nostre país.

–Quina va ser la mancança més gran que vau trobar?

–És que tot eren mancances i, per tant, te’n diré tres. Una referida, per exemple, a la llengua, perquè, clar, havíem de donar llengua a xiquets, però en aquell moment l’estàndard del valencià calia fixar-lo. No teníem llibres elaborats amb el mateix estàndard i havíem de fer llibres per a tots els escolars. Vaig parlar amb l’Institut Interuniversitari i encara estic esperant la contestació. Encara com teníem una persona en la Conselleria, que era Josep Pasqual, i va escriure les bases per a fer els llibres, tots els llibres del país. Evidentment, estava en consonància amb el que deien les universitats.

–La societat, en general, estava receptiva, amb ganes?
–Jo crec que sí. I nosaltres vam fer una cosa que crec que és el que ens va donar la miqueta de plusvàlua que ens faltava. És a dir, nosaltres volíem fer una escola pública en valencià i de qualitat, i ho vàrem aconseguir. Tant és així que la gent, inclús la gent castellanoparlant, volia anar a la línia d’ensenyament en valencià perquè entenien que els mestres i les mestres que s’ocupaven del valencià tenien un plus i el plus era que pedagògicament, i quant a voluntat, estaven molt motivats, estaven més preparats i tenien més ganes de fer el seu treball i la introducció de la llengua. És a dir, sense bons mestres no es pot entendre la introducció del valencià a l’escola. I també la voluntat dels pares, de la immensa majoria dels pares, que van optar per la llengua dels valencians per a l’escolarització dels seus fills.

–Parlem una miqueta dels partits polítics. Quines postures mantenien?
–Era una cosa, una cosa molt, molt, molt complicada. Si tu mires la composició de les Corts Valencianes, en aquell moment crec que hi havia 51 diputats del Partit Socialista, una trentena del Partit Popular i 6 del Partit Comunista. El Partit Socialista, pràcticament sol, va ser el que es va encarregar del tema de la Llei d’Ús, i la LUEV es va fer perquè el Partit Socialista creia que s’havia de fer i va aconseguir una cosa inimaginable: va aconseguir que s’aprovara sense cap vot en contra. Però el Partit Comunista d’aleshores, i jo me’n recorde perfectament, quan es va votar l’article que feia del valencià un element obligatori en l’ensenyament, hi va votar en contra. Després, quan va votar la llei, hi va votar a favor. Cal reconéixer que el Partit Comunista va votar la totalitat de la llei, però quan vam votar l’obligatorietat no la volia.

No et vull contar el tema del Partit Popular, però es va aconseguir que s’hi abstinguera, i això ha donat peu a tindre la llei més longeva de tota la legislació valenciana. S’ha canviat l’Estatut, s’ha canviat inclús la Constitució, però de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià no s’ha tocat ni un punt ni una coma.

–Quin paper va fer Cebrià Ciscar?
–Crec que va ser l’element central i imprescindible per fer possible la llei. Recorda que aquesta llei es va aprovar a Alacant. Les Corts Valencianes van anar a Alacant perquè era també una forma que la ciutadania d’aquesta ciutat i de les terres del sud la veren també seua. Però, per a mi, el més important que va aconseguir Cebrià Ciscar va ser que el Partit Comunista donara suport a la llei i que el Partit Popular s’abstinguera.

–Joan Lerma anava a una altra velocitat?
–Joan Lerma era el president de la Generalitat, i jo i tot el món ho sabíem. En aquell moment Joan Lerma no era només el president de la Generalitat; era el secretari general dels socialistes valencians i era una persona amb un poder. Jo he de dir que no vaig despatxar mai amb Joan Lerma, ni ell em va buscar. Jo només vaig despatxar sempre i exclusivament amb Ciprià Ciscar, que va ser el meu conseller i va ser a qui jo, d’alguna manera, li retia comptes i ell em deia per a on havia d’anar. Allò va fer possible que, en aquells moments, la Conselleria avançara de la manera que va avançar.

–El PSPV va acceptar massa renúncies?
–Mira, això de les renúncies és un tema que moltes vegades m’he plantejat. En aquell moment, la gent que no ens votava ens exigia que era el que havíem de fer: i n’eren molts. Al final, però, amb les renúncies que vam acceptar, el Partit Popular va abstenir-se en l’aprovació de la llei. Evidentment, jo mai ho he entés com a renúncies, sinó que era el producte d’un pacte perquè avançàrem tots conjuntament. Quan algú vol avançar ell sol, el que fa és que es pega contra la paret. Nosaltres vam veure que o anàvem tots junts, almenys en el que era el mínim comú, o no es podia avançar. Jo crec que va ser tot producte del consens per a poder avançar.

–En aquest moment, tu creus que el PP de Mazón i María José Català s’abstindria en la Llei d’Ús?
–No, hui hi votarien en contra. Nosaltres, i no em cansaré de dir-ho, teníem al capdavant un polític de raça i un polític que sí, es dona poques vegades, que era Ciprià Ciscar, que coneixia perfectament el País Valencià i coneixia perfectament la seua gent. El Partit Popular volia que València fora castellanoparlant: València capital, Alacant capital, i clar, no saps com va costar que allò no fora així en la llei.

–La dreta i la dreta extrema, per què sempre han estat en contra del valencià?
–En les primeres eleccions democràtiques que hi va haver al País Valencià va guanyar l’esquerra, i això va fer que tota la dreta es posara ràpidament a treballar perquè no ho podien consentir. En el conjunt de l’Estat espanyol no va guanyar l’esquerra, sinó la dreta, però ací va guanyar l’esquerra. Què va passar? Que automàticament s’hi varen posar a treballar i un dels elements de la guerra de València fonamental va ser el tema de la llengua, perquè ahí tenien, i encara tenen hui, elements per a fer que algunes parts de la societat del País Valencià consideren que el valencià no és català o a l’inrevés.

 

–La por cap al catalanisme era i és una excusa per a atacar el valencià?
–Evidentment, evidentment, en això no hi ha cap tipus de dubte. I el més curiós és que moltes persones que veuen el dimoni en la unitat de la llengua, parlen als seus fills en castellà. Ara bé, i jo ho he dit moltes vegades, mantindre postures catalanistes molt exacerbades sempre era més contraproduent que favorable.

–Com veus la situació ara de la presència del valencià en el procés educatiu?
–Mira, si vols que et diga la veritat, en aquests moments no puc ser una persona objectiva en la valoració. Primer de tot, perquè no conec la realitat amb la intensitat que la coneixia abans, quan sabia tot el que féiem nosaltres. Però sí que hi ha un element que em sorprén molt i em preocupa: el tema de la Justícia, que tomba tantes vegades alguns elements importants de la normativa actual. Em preocupa moltíssim perquè la normalització lingüística, el fet d’avançar, s’ha de fer conjuntament amb tots els elements de l’Estat, i la Justícia no hi pot estar en contra perquè això dificulta moltíssim, i el que fa és donar ales als que estan en contra de la llengua, en contra de continuar avançant en la normalització lingüística. Eixe és l’element que em preocupa. Hui, honradament, no puc contestar-te perquè desconec la realitat de l’any 2022.

–Les universitats són una assignatura pendent?
–És que les universitats són una assignatura pendent en general. És a dir, l’autonomia universitària és una autonomia constitucional, i cada universitat pot fer el que vulga. El tema de la llengua a les universitats és una qüestió únicament i exclusivament de les universitats.

–El paper del professorat de valencià va implicar una renovació pedagògica?

–Sí, sí, jo crec que sí. Ho vaig dir quan estava, diríem, en actiu. I ho dic ara també perquè és una cosa molt curiosa. Quan estava en actiu, recorde que anava per ahí explicant la bona nova i tot el món ens criticava: els sindicats, el meu sindicat, i ens criticaven per no fer les coses bé; i ara, que ja fa tant de temps, em truquen i no pots imaginar-te la gent que em felicita pel que vam fer. Una de les coses que vam fer va ser comptar amb tot el món que estava a favor de la llengua: el professorat que va començar a fer classes, els coordinadors, van ser unes figures fonamentals en l’extensió i la qualitat de l’ensenyament, perquè no només ensenyaven llengua, sinó que també ensenyaven didàctica i procediments pedagògics per poder anar avançant en la llengua. I això va ser possible perquè el professorat, d’una manera desinteressada i moltes vegades pagat amb diners particulars, es formava permanentment. Ells i elles varen ser els que varen portar avant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, juntament amb els pares.

–El Decret de Plurilingüisme és un avanç o un retrocés?
–Jo no soc capaç de jutjar-ho, però la preocupació que tinc amb el decret és que coses que abans estaven d’alguna manera ja més o menys perfilades i més o menys acceptades per la ciutadania i els col·legis, que eren totalment en valencià, ara no sé què hi passarà. Supose que alguns centres hauran incrementat l’ús del valencià, però en altres llocs es deu haver reduït, i això em preocupa molt, amb independència que no soc capaç de jutjar què és el que passarà amb el Decret del Plurilingüisme.

–Realment, el paper de la dreta en contra del valencià és solament per traure vots, és com una mina de vots?

–Jo crec que sí. És certa una cosa: el País Valencià té zones castellanoparlants, que jo crec que tenen un bon tractament en la llei, perquè des del punt de vista individual hi ha excepcions que es poden fer raonablement bé. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià el que diu és que al final de l’escolarització, siga quina haja sigut l’escolarització que tu hages tingut, tingues un coneixement semblant del valencià i el castellà. Això no passa. La dreta, sempre, sempre, ha buscat l’enfrontament, fer brollar els sentiments més bàsics per a dir no al valencià i arramblar uns quants milers de vots. A la dreta no li preocupa la llengua, sinó el poder.

–I per a finalitzar, en el segle XXII continuarem ensenyant valencià?
–Bé, jo crec que sí, però per una raó fonamental: jo recorde perfectament que en ma casa, ma mare i mon pare no m’han parlat mai en castellà i són molts pobles, més dels que diuen i volen, on la realitat del valencià és una realitat viva, plena, i que a més fa feliç les persones que viuen al poble. Als Poblets, quan jo era jove, ningú parlava castellà i quan venien persones a viure al poble ràpidament s’integraven en valencià. Va ser l’arribada de la televisió la que ens va portar el castellà, va ser quan algunes persones molt joves començaren a entendre el castellà. Estic convençut que si el poble valencià va ser capaç d’estar centenars d’anys mantenint d’una manera oral la llengua, sense poder-la escriure, sense poder estar a l’escola, ara que ja la tenim en tot el sistema educatiu, de segur que serem capaços de mantindre-la. El valencià no desapareixerà.