Tens 0 productes a la teua cistella
Havíem quedat a la seu de La Unió al carrer del Marqués de Dosaigües, un dels carrers cèntrics de València. En arribar, i després de les salutacions, vam començar la conversa i, ràpidament, vaig veure que Carles sabia del que parla, que creu en el seu treball i en la responsabilitat del càrrec i que estava molt satisfet de ser llaurador i secretari general.
«Un problema principal és el canvi climàtic»
«El missatge que cal llançar sobre l’aigua és que no podem créixer més»
«Els mercats locals s’haurien de fomentar més»
«M’agradaria veure una estabilitat en els preus»
–Tu ets llaurador de professió. Com et va?
–La veritat és que en aquests moments, en cítrics, que és el meu cultiu, ens podem anar defensant. Tenim una oportunitat perquè els preus estan un poquet millor, més encara en aquelles explotacions on hem sigut capaços de renovar les plantacions i tenen una edat de 8 o 10 anys.
–No has tingut temptacions de canviar de professió?
–Sempre hem tingut eixa temptació. Crec que quan et dediques pràcticament des dels díhuit anys al sector, sempre t’ha pogut passar per la ment. I després, el típic discurs que hem tingut moltes vegades en les famílies llauradores: «sigues el que vulgues, llevat de llaurador». Però bé, ací estem; hem creat resiliència i és un sector que també té coses molt positives, i una idiosincràsia de llibertat que altres sectors no tenen.
–Com veus la situació de l’agricultura al País Valencià?
–La veritat és que travessen moments complicats. Jo ara, en aquest moment, veig en alguns sectors agraris alguna oportunitat sobretot per a aquella gent jove que desitge anar incorporant-se a fer coses diferents, igual en ramaderia que en agricultura.
Hi ha campanyes que són més positives i altres de més negatives. El que passa és que ara travessem un moment molt delicat en l’interior, a les zones de secà desfavorides i en risc de despoblament. Ací és on aquesta sequera prolongada ha portat a un extrem pràcticament insalvable per a moltes explotacions, perquè els rendiments han caigut en picat: la vinya de vinificació, l’olivar, els fruits secs i els cereals, i, per tant, és una situació difícil que només es pot salvar amb ajudes extraordinàries.
–En l’agricultura, qui decideix: València, Madrid, Brussel·les?
–Jo diria que ens afecta a tot. Brussel·les té una part de decisió important en el que són els tractats internacionals, que pensem que no són prou ordenats. Quan diem que no són prou ordenats ens referim al fet que pensem que els acords internacionals han d’existir, la relació comercial ha d’existir, però ha d’estar ordenada. Si tu no ets deficitari produint un producte, no té sentit portar-lo al mateix temps de l’altra punta del món; es podrien fer acords internacionals molt millors dels que tenim. I després, a l’hora d’eixa competència deslleial que tantes vegades denunciem, eixos estàndards de producció que tenim nosaltres, que a nosaltres ens costa molts diners produir i complir els estàndards europeus, que altres hagen d’anar adquirint eixos compromisos també. Aquesta seria un poc la funció de Brussel·les.
El Ministeri o l’Estat també té les seues competències, potser unes competències de protegir més el sector quant a inversió, innovació i dignificació del sector i que el sector vaja progressant, però mai s’ha d’oblidar l’autonomia, que al final, amb fons propis, també s’han de fer esforços, perquè moltes competències recauen en l’àmbit autonòmic. Per tant, ells tenen les seues funcions.
Moltes vegades el sector agrari ha tingut la mirada posada molt en Brussel·les i fa falta realment també mirar amb més proximitat als governs autonòmics perquè done suport al sector agrari.
–A parer teu, quins són els principals problemes de l’agricultura a casa nostra?
–Jo crec que un problema principal és el canvi climàtic. Per què? Perquè al final estem veient que el canvi climàtic, a pesar que hi ha negacionistes, provoca la caiguda de rendiments i pels comportaments dels nostres cultius cada vegada agronòmicament és més difícil tindre un rendiment òptim, i una part important d’això és a conseqüència del canvi climàtic. Després són els acords internacionals que ja havia anomenat, que fan molt de mal quan no estan ordenats ni ajustats a les realitats productives europees. I després jo crec que l’altre punt és la falta de relleu generacional; fa falta que entre gent jove al sector i que el sector es renove progressivament, perquè si no és així acabarem amb un sector agrari en mans de fons d’inversió.
–Per cert, amb les mobilitzacions de febrer s’ha aconseguit alguna cosa?
–La veritat és que pel tipus de mobilització tan potent, tan dura que hi va haver, els èxits han sigut molt menuts. Pràcticament no hem canviat quasi res. Nosaltres, en el nostre cas, sí que vam aconseguir canviar les bonificacions de l’entrada de productes agrícoles en el port de Castelló. Hem vist que s’ha flexibilitzat alguna mesura de la PAC en alguns sectors, que el quadern digital ja no és obligatori i és voluntari. Xicotets canvis que faciliten un poc el dia a dia, però ens queda molt de treball per davant per tindre una política agrària clarament dirigida al model valencià.
–I per què poden entrar productes de països que no tenen les mateixes garanties sanitàries?
–Ho hem denunciat per activa i per passiva. És una cosa que ningú entén, però ja no només pensant en el productor, sinó també en el consumidor. El consumidor mereix que quan tria un producte alimentari en qualsevol lineal tinguen els mateixos estàndards de qualitat. No podem tindre una diferenciació tan gran pel que fa als estàndards de qualitat que puguem tindre un producte que estiga elaborat amb un fitosanitari que ací està prohibit per motiu que siga. No té cap sentit. Nosaltres adquirim unes pràctiques ambientals i les posem en pràctica a través del Pacte Verd de reducció de fitosanitaris o d’antibiòtics en ramaderia, encara que ens queixem perquè són costoses, però les apliquem. Eixe compromís haurien d’adquirir-lo també els països tercers que vulguen vendre al bloc europeu.
–El minifundisme és la base de més d’un problema de l’agricultura valenciana?
–El minifundisme diria jo que és la base del model econòmic de moltes poblacions del País Valencià, sens dubte. Al final, sempre tenim la visió que el minifundisme pot ser un problema o és un problema de rendibilitat o de competitivitat, però jo voldria pegar-li en certa manera la volta: en moltes poblacions del País Valencià s’ha conformat l’economia de forma més diversa, més repartida, gràcies al minifundisme. Ara, el minifundisme també ha de tindre una línia roja: no es tracta tampoc de tindre ni dues ni tres fanecades, però si pots tindre 25, 30, 40 fanecades que continuen considerant-ho com a minifundisme, però tindran una explotació rendible en això. Per tant, el que s’ha de valorar és que tenim el model més social i més humà.
–L’aigua marca i marcarà el futur de l’agricultura?
–Sí, sens dubte. Ja ho estem patint en aquests moments i està marcant el present. Tenim problemes i dèficits d’aigua important. No serà sempre així perquè tindrem pluges, però per desgràcia veurem cada vegada de forma més assídua sequeres prolongades. Per tant, el missatge que cal llançar sobre l’aigua és que no podem créixer més. No és que no puguem créixer més en noves dotacions d’aigua al sector agrari, sinó en cap sector. Les noves concessions d’aigua se les han de fer veure perquè altres sectors, per exemple, el sector agrari, on hem parlat molt d’aigua, i sí que estem intentant reutilitzar aigua de depuradores. El tema de la dessalació està molt lluny encara pel preu i per la qualitat de l’aigua, però jo no he sentit en cap altre sector –com per exemple el turisme, que consumeix l’aigua– que faça cap esforç ni parle de problemes d’aigua, i això no pot ser en una societat on tenim problemes hídrics clars. Tots hem d’implicar-nos, tots hem de parlar del problema.
–La cadena de distribució és el mal de tots els mals?
–En la cadena de distribució, el problema que tenim és que hi ha una posició de domini clar per part dels supermercats i hipermercats. Per què? Perquè al final ens agradarà més o menys, però el 75 % de productes alimentaris ixen a través d’eixos lineals. Tots ens podem queixar d’un supermercat o d’un hipermercat, però tots acabem anant a comprar en determinades ocasions a un supermercat o un hipermercat, i al final la forma de vida que portem t’indueix a fer una aposta per aquest tipus de superfície. Per tant, tenen una posició de domini que exerceixen i són els que marquen el preu dins de la cadena, i el que comença a generar el valor, que és el productor, és el que menys rep de la cadena.
–Els mercats locals són una bona estratègia?
–Els mercats locals s’haurien de fomentar més. Són una bona estratègia per a una part del producte de proximitat i de qualitat, però sempre sent conscients el que acabem de dir, que el model de vida que tenim moltes vegades desestima que molta gent puga anar a comprar a un mercat local. Tot el que siga potenciar mercats locals i de proximitat és important. Per què? Perquè al final hi ha molta gent que amb explotacions mitjanes i en el nostre model pot defensar el seu producte en el mercat. No totes les explotacions, perquè n’hi ha que són tan grans o un sector és tan potent que produeix tantes tones que no seria viable eixir a través d’ací únicament.
–En zones del PV l’agricultura és com la segona professió. És viable com a afició?
–Si no tinguérem llauradors a temps parcial encara tindríem més abandonament de terres. Aquelles persones que tenen sentiment i un arrelament a la terra i viuen d’un altre sector i mantenen el cultiu en condicions, també contribueixen al fet que els professionals agraris puguem tindre o cobrir millor els costos d’explotació. Per exemple, en ser un minifundisme, quasi totes les zones de reg són comunitàries; són comunitats de regants que mantenim entre tots i així és més fàcil. El sector cooperatiu, que és molt social i molt potent al País Valencià, el que fa precisament molta gent a temps parcial que té les terres en la cooperativa és contribuir també al manteniment del cost d’explotació dels magatzems. Per tant, cal no descartar-los. Sí que cal potenciar que, encara que siguen a temps parcial, siguen tan professionals com siga possible i porten les terres també a un nivell agronòmic tal com ho fan els professionals per a tindre un producte de qualitat o amb el màxim rendiment. Fan falta.
–L’agricultura ecològica és present i futur?
–És present i ha de ser futur. Les normatives, cada vegada més ambientals, ens porten a fer les coses millor i més sostenibles. S’estan anivellant molt els preus entre el que és un producte ecològic i el que és un producte convencional. Per tant, ja hi ha zones on alguns que estaven fent ecològic se’n tornen a passar al convencional. Estem a l’inici d’aquest punt d’inflexió que, com que tot ha pujat tant, moltes famílies tampoc tenen el poder adquisitiu per a adquirir alguns productes a uns preus més elevats, ja que el convencional en aquests moments també ha apujat molt el preu. Els productes alimentaris ecològics, ara mateix, estan a un preu més que raonable per al consumidor.
–El cooperativisme és una alternativa?
–Sí, el cooperativisme, en un model com el nostre tan social, tan humà i de minifundi, és un model excel·lent, perquè et permet agrupar i ser més fort de cara a altres competidors o de cara a la venda. Una altra cosa és que dins del cooperativisme hi ha certs aspectes que hem de millorar, i la integració cooperativa ja està produint-se: cada vegada hi ha menys cooperatives perquè van fent-se més grans, però el model continua sent el mateix. Té una base social molt àmplia de molta gent. Jo crec que és un model molt millor que altres models controlats per quatre persones. L’hem de posar en valor. Encara que moltes vegades pensem que és el problema, realment el que hauríem de fer els valencians és posar en valor el nostre model.
–Teniu bona relació amb l’AVA?
–La veritat és que almenys des que estic jo, els últims sis anys, la relació és positiva, perquè pràcticament en totes les manifestacions que hem fet en els últims sis anys hem eixit junts. Contínuament estem elaborant documents conjunts per a presentar a l’Administració. Hi ha moltes coses que fem conjuntes. Al final són dues organitzacions molt potents que per si soles no aconseguim res, i ajuntant-nos intentem traure algun èxit.
–I amb el nou govern de la Generalitat, heu notat el canvi?
–La veritat és que s’han de diferenciar dues coses. L’inici del nou Consell amb una conselleria en mans de Vox: creiem que hem sigut l’organització més crítica amb eixe eslògan que tenien ells de «el partido del campo», però sense el camp. Clarament, en un any van ser incapaços de gestionar res, però totalment incapaços. Vam ser molt crítics: vam arribar a fer una manifestació conjunta a les portes de Conselleria i curiosament en molt poc de temps han vingut eixos canvis dins de la Conselleria i en el Consell, on Vox ha deixat les seues responsabilitats i han recaigut en mans del PP, i sí que hem trobat un xicotet canvi de dinàmica que obertament he de dir que ha sigut més positiu. Portàvem sis mesos demanant subministrament d’aigua per als nostres ramaders per la sequera prolongada, i en dues setmanes vam aconseguir tindre eixes cisternes en l’interior i eixe subministrament. Estàvem demanant ajudes per als cultius de secà perquè estan en un moment complicat i ajudes en fons propis que feia temps que no se’n donaven i han habilitat 17 milions d’euros, que és una quantitat molt important per al sector agrari. Per tant, la primera part de la nova Conselleria podríem donar-la per aprovada. Veurem de cara al futur quina dinàmica de treball aconseguim.
–Reelegit l’any 22 com a secretari general: és compatible el càrrec i treballar al camp?
–Sí, totalment. És compatible perquè moltes vegades el que cal entendre és que l’organització té una base molt sòlida. Jo ocupe ara la Secretaria General, però després té molts companys que són responsables de sectors, responsables de comarca i tenim un equip tècnic molt sòlid també implantat per tot el territori, que és el que al final dona un servei d’aquelles coses que els productors no sabem o no podem fer perquè no disposem de temps. Això et permet poder estar en el càrrec, que et lleva moltes hores, però també anar portant l’explotació. Jo crec que m’hi he adaptat bé i estic portant les dues coses endavant.
–Què t’agradaria aconseguir, veure en la realitat?
–Bé, m’agradaria veure una estabilitat en els preus. Jo crec que el futur del camp valencià radica en el fet de tindre una estabilitat en els preus dels productes que fem. Si no la tenim, el que fa és dificultar que la gent jove entre al sector perquè no veu una estabilitat en l’ingrés. Si tinguérem això hi hauria molt de futur, perquè al final cal entendre el sector agrari com un sector econòmic que genera llocs de treball, però que també és un garant del manteniment del territori i sobretot de zones interiors, perquè sense ramaderia i sense llauradors l’interior estaria molt més despoblat. Per què? Perquè de la mateixa manera que el turisme de l’interior o la gastronomia de l’interior va molt lligada a la nostra activitat, cal posar en valor el nostre paper, i l’Administració no insisteix massa en això.
Revista número 505, pàgs. 30-33. Setembre 2024.
