Entrevista a Clara Castelló

08/10/2021

«Per a mi, el periodisme és una passió»

«Sense periodisme no hi hauria llibertat»

«Era fantàstic poder expressar-te sense temor de res»

«El valencià no només és una llengua: és una cultura»

Havíem coincidit al plató del programa matinal «Les notícies del matí» d’À Punt. En acabar, en un raconet, ens vam asseure per fer l’entrevista. Vam canviar les càmeres per la gravadora i vam fer un repàs per la vida d’aquesta periodista que ha sabut combinar la ràdio i la televisió, que ha sabut expressar tantes coses davant les càmeres i els micròfons. En acabar, cadascú va continuar amb la seua programació.

–Formada en llengües, et decantes pel periodisme: per què?

–La culpa, podem dir de la meua vocació periodística, la té el meu germà, que és el vertader periodista. Va estudiar periodisme, treballa a l’Agència EFE, prou major que jo i de sempre m’havia agradat el que contava, el seu treball, les seues relacions… Però com que quan jo m’havia de decantar per estudiar una carrera ací encara no estava establida la llicenciatura, almenys en una universitat pública, i havia d’anar-me’n fora… I que com m’agradaven molt els idiomes, vaig dir: va, comence amb el tema de filologia i ja veurem.

I així va ser: vaig començar i en tercer de carrera el meu germà em va dir que en una emissora de ràdio (Radio Minuto, ja desapareguda) necessitaven gent per fer unes substitucions d’estiu i allà que vaig anar. Allí comença la meua trajectòria professional. D’ací el bot a Ràdio Nou, perquè pocs mesos després es posava en marxa la ràdio autonòmica i companys que sabien que era valencianoparlant em van dir que em podria interessar perquè allí també buscaven gent. Així va començar la meua trajectòria professional com a periodista.

–Què és per a tu el periodisme?

–Per a mi és una passió. Per a mi, poder comunicar, traslladar a la societat, a la nostra audiència, què passa d’una manera didàctica, amena, que s’entenga, amb pluralitat, i a més tindre ara l’oportunitat de poder-ho fer en la meua llengua, és el millor que m’ha pogut passar.

–Creus que el periodisme té un paper fonamental en la societat actual?

–Totalment. Sense periodisme no hi hauria llibertat. Som una arma molt poderosa, però també cal alertar la societat que vaja amb compte perquè no tots tenim les mateixes intencions a l’hora d’informar i jo crec que és necessari que existisca el periodisme, el periodisme ben entés, el periodisme ben fet, i ací se’n fa. El que cal és saber diferenciar quin és el que està ben fet i quin no.

–Has estat en ràdio i has estat en televisió: en quin mitjà et trobes més a gust?

–Això és com dir-te a qui estimes més, si a ton pare o a ta mare, al teu fill o a la teua filla. Són dos mitjans: jo vaig nàixer en la ràdio i m’he acabat de formar en la televisió. Decantar-me per un o per l’altre és complicat. La ràdio té una màgia que encara conserva, que molts pensaven que perdria, però que no perdrà mai. La televisió et dona altres possibilitats de poder comunicar-te. A la ràdio, com que no et veuen, has de fer un esforç, la veu és un instrument més potent. En la televisió és més fàcil perquè et veuen i amb gestos pots comunicar molt més. Però, per a mi, són igual d’apassionants els dos mitjans.

–La televisió no comporta estar sempre en tensió, estar sempre pendent…?

–Sí, i tant! No és tan còmoda en eixe aspecte perquè en la ràdio pots estar com vulgues, rascant-te el nas, el cap… i no passa res. En la televisió has de guardar unes formes, has de guardar una mesura, i com que hi ha molta més gent involucrada en fer-la és molt més estressant. No et permet estar tan relaxada, però també això hi aporta un toc especial.

–Informatius, programes en directe… Si pogueres elegir, amb què et quedaries?

–Jo crec que has donat un poc en la clau: informatius i programes, eixe híbrid en què puc mesclar els dos registres; per a mi és el format que més m’agrada. Poder fer informació barrejada amb entreteniment, el que seria un magazine informatiu, crec que és el registre que millor s’adapta a mi.

–Parlem una miqueta de Canal 9: com recordes aquella situació de crisi anunciada?

–Va ser horrorós. Nosaltres ho véiem vindre des de molt abans que es fera l’ERTO i després l’ERO, el tancament i tot el que va vindre. Els treballadors érem conscients des de feia molts anys que allò era insostenible, que es produïen situacions que no tenien ni cap ni peus i que d’alguna manera calia aturar i posar-hi remei. Ho vam intentar, i des de dins de la televisió els companys en moltes ocasions ho vam denunciar. Una altra cosa és que als mitjans de comunicació se’n feren ressò i que transcendira més enllà d’aquestes parets. Ho véiem vindre, i quan arribà el moment va ser horrorós: primer l’ERTO, que com va demostrar la Justícia no s’ajustava a dret, no estava ben fet. El president de la Generalitat en aquell moment decideix que això és una situació inassumible i la solució que hi posa és tancar-la, quan la solució podria haver sigut una altra. Va ser la cosa més dramàtica que professionalment m’ha passat mai.

–Realment, a parer teu, quina va ser la causa real del tancament?

–Una mala gestió. Una mala gestió i que la Generalitat no podia assumir el deute que en eixe moment tenia la radiotelevisió pública valenciana. Com a mitjà de comunicació érem necessaris, érem imprescindibles, i així s’ha demostrat perquè ha tornat. Una mala gestió va desembocar en tot un seguit de fets, i al seu torn en una mala fama que ens van posar als periodistes que treballàvem en eixa casa. Vam voler posar-hi fi d’alguna manera. Jo crec que Alberto Fabra pensava que, com que la situació tampoc no era excessivament bona en altres televisions autonòmiques, el seguirien i es convertiria en un heroi. El que passa és que ningú li va seguir els passos.

–Si no m’equivoque, del 5 de novembre que s’anuncia el tancament fins al 29 de novembre en negre, com es viu això?

–En negre, són eixos dies en què els treballadors assumeixen el control de la televisió. Jo ja no hi era, me n’havia anat en l’ERTO i havia acabat a l’agost. Jo veia la televisió com a espectadora, no com a treballadora. Era fabulós veure com per fi es podia fer la programació que volíem haver fet des de feia molt de temps, poder veure entrevistats que estaven vetats i veure uns informatius plurals; ho vaig viure des de fora. En alguna ocasió, els companys em varen convidar a participar en alguns dels debats de les taules redones i era fantàstic poder expressar-te sense temor de res.

–Realment vares, vàreu, ser valents i al final donàreu la cara.

–Sí, quan vam poder. Jo crec que la cara la vam donar, ho he dit adés, des del moment que vam veure que la situació era insostenible. El que passa és que no va tindre el ressò que va tindre quan, per fi, vam poder agafar les regnes de la televisió i vam eixir a contar i a dir el que volíem dir. Allí ja no hi havia ningú que manipulara, i ho vam poder dir com volíem dir-ho. Vam ser valents, vam fer el que pensàvem que havíem de fer.

–I la tornada?

–Molt il·lusionant. Molt engrescadora, sobretot en el meu cas. Primer, saber que tornava un mitjà de comunicació públic que no hauria d’haver desaparegut. I, a més, jo tornava amb un projecte fantàstic, un projecte que no només presentava, que a més dirigia, que vaig tindre l’oportunitat de poder formar un equip meravellós. S’acabà per problemes econòmics: no es va poder renovar una nova temporada però crec que vam acomplir els objectius que se’ns van marcar i vam tindre entrevistes, actuacions… que la gent tenia ganes de veure i gaudir.

–Avancem un poc en el temps: com has viscut professionalment la pandèmia?

–En primera línia. L’he viscuda des del minut zero, tota. Ens va pillar començant les notícies del matí en el format que emetíem des de la ràdio i es veia pels tres canals: web, televisió i ràdio, i ens va tocar tot: primer la DANA Glòria, el trasllat de les restes de Franco i després, si faltava alguna cosa, la pandèmia. Hi hagué molta part de l’equip que va haver de teletreballar quan es posaren en marxa totes les mesures de seguretat. Jo, des del primer moment, vaig haver d’estar de manera presencial treballant i quasi que et diré que per mi va ser una manera de desfogar-me un poc d’eixa situació perquè era un alliberament poder vindre i contar-ho com a persona que adora la seua professió i que li agrada comunicar el que passa al nostre voltant. Va ser una oportunitat impagable poder viure eixa situació, tot i que era dura i horrorosa, però tindre l’oportunitat de ser tu i a més en un programa que és el despertador, que som els primers a informar de tot, de com li posaven la mascareta a la Meditadora que ja estava plantada a la plaça de l’Ajuntament, o com el president del govern anunciava el toc de queda… Anar pas a pas vivint des del segon 0 cada cosa que passava ha sigut apassionant; dur, esgotador, però apassionant.

–Si fem una ullada a la societat, notem una certa tensió. Eixa tensió també es trasllada als mitjans de comunicació?

–Sí, no sé si derivada de la pandèmia, jo crec que aquesta situació, com que s’està allargant ja tant en el temps, fa que al final estiguem com susceptibles a tot. Nosaltres formem part de la societat, aleshores això es contagia, però vull pensar que a poc a poc aniran calmant-se els ànims i que no hi haurà eixa crispació en els mitjans quan informem de com passen les coses.

–Ara que dius societat, creus que una societat del segle XXI ha de tindre mitjans de comunicació públics?

–Per descomptat. Són imprescindibles, necessaris.

–Però els mitjans de comunicació públics no estan al servei del poder que n’aprova els pressupostos?

–No ho han d’estar; han de ser totalment independent. Sí que és cert que depenem del pressupost que ens donen per a poder fer una programació digna, però això no vol dir que hagen de tindre un control sobre el que es diu o es fa i de quina manera s’informa a la societat. No els dona eixe poder el fet de donar-nos diners, no els concedeix un poder per a controlar.

–Eixos mitjans de comunicació estan adaptant-se a les noves realitats que permet Internet, la televisió a la carta, les xarxes socials…?

–À Punt està entrant en eixa dinàmica. S’està potenciant moltíssim el web, els podcasts, estem modernitzant-nos ràpidament en eixa carrera vertiginosa que ens ha dut Internet i les xarxes socials. À Punt està en eixe tren, se n’ha pujat i no se’n baixarà.

–Com creus que evolucionarà el consum dels continguts audiovisuals?

–Totalment a la carta, i jo ho estic veient ja en els meus fills. Ells no consumeixen televisió com ho fa ma mare ni com ho faig jo. Jo encara em considere un poc conservadora en eixe aspecte, perquè soc de les que arriben les nou o les dos i poses l’informatiu. Ells ara veuen el que volen veure en el moment que volen veure-ho, i això de fer família veient un programa de televisió ha passat a la història. La meua família ens reuníem els divendres a veure el programa «Un, dos, tres». Això ja s’ha acabat.

–I si parlem d’uns mitjans de comunicació que són la premsa escrita, creus que desapareixerà?

–Jo sí que veig un futur no tan llarg a la premsa escrita. Ja hem vist com s’ha hagut d’adaptar a les noves situacions, a les noves tecnologies; qui no té una edició digital del periòdic? Desapareixerà? Probablement sí, però també deien que la ràdio desapareixeria i, lluny de desaparèixer, crec que té un llarg futur.

–Hem dit adés que eres filòloga: quin paper ha de tindre el valencià als mitjans de comunicació públics?

–L’ha de tindre tot, al 100 %, ha d’estar present totalment. També hem de tindre en compte la realitat lingüística d’aquest País Valencià i no podem obviar-la, però jo crec que si en el seu moment Canal 9 haguera fet un esforç per introduir el valencià al 100 %, la realitat lingüística, 30 anys després de la posada en marxa de Canal 9, seria diferent. Crec que ací es va perdre una oportunitat meravellosa perquè el valencià tinguera més presència de la que en realitat té, però ara la nostra tasca és continuar difonent-lo perquè el valencià no només és una llengua: és una cultura.

–Anem ara de records: una situació que no hauries volgut viure.

–Moltes. Recorde sobretot en l’època d’ETA els atemptats que vaig haver de donar en directe, més d’un, i no m’hauria agradat donar-ne cap.

–I el tancament de Canal 9?

–Eixe clar, jo no estava com a periodista de Canal 9, ja n’estava fora. El vaig viure, però evidentment no m’hauria agradat contar-lo, informar-ne.

–Una situació divertida.

–Moltes. Últimament m’estic columpiant en eixe aspecte. N’he viscut moltíssimes. Que estigues fent una entrevista en directe, que el convidat tinga una mascota que no para de fer els seus sorolls, que a algun tertulià li truque el repartidor per a portar-li un paquet durant l’entrevista, que les connexions no funcionen i es produïsca un caos…, moltes moltes.

–Una persona entrevistada.

–Uf, un nom no et podria dir, però moltes vegades les persones anònimes t’ofereixen testimonis molt més impactants i entrevistes molt més interessants. Te’n diré una: la infermera que va rebre un premi d’un institut per un curt que va fer: era un relat i el seu testimoni, com a infermera durant la pandèmia, va ser molt impactant. De vegades pensem que un polític pot ser apassionant, i de vegades ho és, però per a mi les persones anònimes són molt més interessants d’entrevistar.

–Per acabar, quina notícia t’agradaria contar?

–En aquests moments que tenim ja el final de la pandèmia prop (perquè tenim la vacuna, però no significa que estiguem ja tots fora de perill), poder dir que açò s’ha acabat seria la millor de les notícies.