Entrevista a Dolors Pedrós

Dolors ha estat la presidenta del Consell Valencià de Cultura. En morir el professor Grisolía, l’antic president, va ser ella qui va assumir-ne la Presidència. Havia quedat amb ella per parlar de cultura, de la vida i de la societat. I havíem quedat a la seu del CVC, al palau de Forcalló, tot un privilegi. Dolors, com poden llegir, és clara a les seues respostes, molt clara.

«Per a mi ha estat un honor i una experiència intensa»

–Dolors, com estàs?

–Molt bé.

–Vas arribar a la Presidència en morir Grisolía. Com ha estat l’experiència?

–Bé, intensa. Per a mi ha estat intensa, perquè jo entre com a consellera el 2018 i el 4 d’agost del 2022, quan Grisolía va faltar, jo n’era vicepresidenta. Quan vaig assumir la Vicepresidència ja va suposar viure una certa tensió, perquè alguns consellers i conselleres s’ho prengueren molt malament. I després, és clar, en passar a una Presidència, tot i que fora en funcions, va continuar, diguem-ne, eixa tensió. He fet el que he pogut. L’honor de presidir una institució com el Consell Valencià de Cultura ja no me’l lleva ningú. Per a mi ha estat un honor i una experiència intensa, en molts aspectes, i crec que emocionalment injusta per tot el que s’ha fet en contra de mi.

–Vas ser acceptada pels membres del Consell?

–A excepció d’uns membres, que en aquell moment n’eren cinc casualment designats per les Corts des d’un partit concret que és el PP, la resta va votar unànimement a favor meu com a vicepresidenta. Passar a ser-ne la presidenta en funcions no s’havia de votar perquè, automàticament, en morir el president, la Vicepresidència assumeix la Presidència.

–Quins objectius et vas marcar?

–En tenia un claríssim, i era donar a conéixer la institució, obrir-la. He de confessar-te, encara que no m’ho preguntes, que quan em proposaren per a ser membre d’aquesta institució, m’hi vaig resistir moltíssim i durant molt de temps van venir darrere demanant-me que en formara part. Jo no tenia la sensació que era una institució que estiguera treballant a favor de la cultura d’una manera, diguem-ne, horitzontal, o no sabia gaire bé per a què servia la institució. I aleshores pense que donar a conéixer les institucions estatutàries ha de ser un objectiu fonamental de l’Administració i no s’està acomplint. Els membres d’una institució hem de facilitar que s’òbriguen les portes, que es ventilen les institucions i que revertisquen en la societat. La societat ha de rebre el nostre saber fer, si és que el tenim.

«Si no podem ser crítics, per a què volem una institució?»

–Has pogut fer realitat algun objectiu?

–Sí, durant el temps que hi he estat, sí. De fet, s’han tractat temes que fins a eixe moment no s’havien tocat, i a partir d’ara no sé si es farà. Hem qüestionat i hem fet taules redones parlant sobre discursos d’odi i com afecten la democràcia, com afecten els mitjans de comunicació perquè la situació ens preocupava. Hem parlat de neurociència amb Rafael Yuste i el seu equip; hem celebrat dies internacionals de la Filosofia; hem celebrat huit dones el 8 de Març premiant dones de diversos camps de la cultura i la ciència; hem parlat de drets humans; hem fet declaracions en contra de les guerres; hem fet declaracions a favor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i un llarguíssim etcètera que crec que el fet que jo presidira la institució ho ha facilitat. Entre altres coses –no és perquè jo ho haja provocat–, perquè des del primer moment tenia clar que havíem de funcionar d’una manera molt oberta i molt horitzontal, i que les comissions parlaren, feren propostes i, des de la Presidència, es projectaren en la mesura que poguera ser. I això s’ha fet, s’ha obert la casa.

–Com ha estat la vida interna, la dinàmica, del Consell, com ho has viscut, com ho has patit?

–Patir-ho, sí, quan de vegades deies: si esteu a favor de la pau, per què heu de provocar una situació tan tensa i no aprovar una declaració que, curiosament, ara va i s’aprova, però amb tensions innecessàries, alçant-se i abandonant la sala alguns membres…? Això és un patiment gratuït que no porta enlloc i no és sa per a ningú, ni per a la salut mental global dels membres de la institució. Aleshores, jo soc més senzilla que això. Vull dir, no estic entrenada tampoc perquè no tinc una trajectòria, no vinc del món de la política activa, i això, el meu raciocini no acaba d’entendre quina finalitat té, si estem d’acord amb moltíssimes coses, provocar un trencament o crear o fins i tot que s’hagen de projectar atacs personals gratuïts… Això sí que ho he patit. Gaudir-ho també, perquè és veritat que he tingut l’ajuda i el suport de tot un equip de consellers i conselleres amb moltes ganes de fer i amb molt de talent, cosa que, diguem-ne, finalment em compensa haver pogut conéixer i veure que la institució és capaç de fer coses importants.

–Com qualificaries la teua presidència?

–Pense que ha estat d’una empatia, obertura de ment sana i d’escoltar i de projectar, i fer un poc de conductora, quan ha fet falta, d’aquelles inquietuds que consellers i conselleres que representen al final la societat valenciana tenen i pensaven que s’havien de tractar. No va més enllà d’acompanyar i de facilitar en la mesura que he pogut tot allò que s’ha cregut col·lectivament que ha estat interessant projectar a la societat.

–Tu hi has estat quasi tres anys. I com han sigut els dos últim al Consell?

–Sí, d’entrada, hi ha hagut un canvi polític i jo pensava que l’endemà no, però quinze dies després, un mes o més com a molt, n’haurien canviat la Presidència i haurien designat una persona, diguem-ne, amb afinitats polítiques amb el president de la Generalitat, ja que correspon a ell triar-ne la Presidència. Això no va passar. I, és clar, això és un interrogant que sempre m’he fet, perquè quan una quantitat de consellers i conselleres en aquell moment, quan Grisolía em nomena vicepresidenta, es reboten i fins i tot ho denuncien i tot allò, perquè pensaven que tocava a un membre del PP i no a mi. Ara el senyor Mazón, automàticament, eixe espai tan desitjat que era ser vicepresidenta per a després ser presidenta –perquè tenien clar que Grisolía no duraria eternament, tenia noranta-nou anys–, ara designarà i, curiosament, tenint els membres que tenia no el va designar. I veure també que no hi havia possibilitats de renovació perquè sembla que els partits polítics que estan actualment al Parlament no s’acaben de posar d’acord en eixa renovació. La situació s’ha anat allargant, allargant, i jo em preguntava si em quedaria així tota la vida.

Eixe canvi, és clar, les estratègies que internament moltes vegades han utilitzat de fer soroll per provocar el que ha passat, el que des de la Generalitat finalment triaren, com que no podien portar ningú de fora perquè no s’ha renovat, triaren alguns dels membres de dins, dels membres que estan des de fa molt de temps, i haver pogut triar al mes de maig o juny el senyor Mazón. Però no ho va fer i ho ha fet ara.

–La cultura és llibertat. No vivim massa bons temps per a la cultura, veritat?

–Les democràcies estan cada vegada més qüestionades i hi ha un corrent que no només passa ací, sinó que sembla que és internacional, d’autoritarisme. Això va en detriment de la democràcia, i sobretot de la pluralitat i de la salut, fins i tot. És un corrent que no sé si es pot parar perquè els mitjans de comunicació, les xarxes, tot allò també són espais que ocupen, i de normal s’està perdent capacitat de reflexió moltes vegades per part de la societat. Crec que això és una gran pèrdua. Igual que ara si dones a llegir un article que té més de dos folis; ja no te’l lligen perquè això és molt cansat. Fins i tot les proves que avui estan fent de la PAU ja diuen que les han canviades… Això és terrorífic. Quan sents aquestes coses penses si no tenim ni la paciència ni la capacitat per a reflexionar, analitzar, informar, informar-nos, contrastar, escoltar més d’una veu, i a partir d’ací fer una reflexió i fer la nostra aposta. Cap a on anem? Anem cap a una política en general –i en la cultura també passa un poc– d’eslògans, de pressió, d’insistències, en una societat que de vegades es limita, o estem limitant-nos massa, a viure bé, a l’oci, al divertiment. I això, per exemple, en el món de la cultura, que és el que ens afecta al Consell i en general, va cap aquí. Som més una cultura d’entreteniment i d’oci que no d’implicar-te, d’aportar, de ser reflexius i actius a partir d’eixes reflexions.

«Hi ha un corrent d’autoritarisme»

–Com has viscut l’eixida de la presidència del CVC?

–Alleujada, per una banda, perquè no ha sigut fàcil a molts nivells, i per una altra amb tristor, perquè presenciar o saber de primera mà que moltes vegades les institucions democràtiques, institucions en aquest cas estatutàries i tal, tenen tantes possibilitats de poder construir, de poder fer, i percebre que no va per ací, doncs, això. Eixe canvi es produeix quan es produeix i, en part, crec jo, perquè ja portaven durant molt de temps creant notícies, dient que el Consell Valencià de Cultura era com un reducte a favor de les esquerres. Bé, alguns postulats una miqueta forts, no? Sabia que en contra de la institució mai no podria fer un informe, unes declaracions que qüestionaren el poder o el president, o a qui ens governa, no? Aleshores, per a què estem? Vull dir, si no podem ser crítics, si no podem analitzar, si no podem fer un informe que diga que no estem d’acord amb això o allò, per a què volem una institució? Això coarta la intel·ligència i la llibertat, d’entrada, però fins i tot la democràcia. Aleshores, és clar, comproves que després de tant de temps fan eixe canvi i que el fan per a frenar eixe espai de pensament i de llibertat. I damunt argumenten que estan els ponts, que està no sé què, que anem a treballar pels ponts, que anem a treballar en el consens. Abusar de la paraula consens i de la paraula ponts, quan és el que han dinamitat anteriorment, és un punt decebedor.

–Alguna persona t’havia avisat del relleu?

–De molt mala manera. Mira, s’havia acabat una comissió i eren les tres ja de la vesprada, quan de normal s’acabava a les dues. Eren a punt d’acabar de treballar els funcionaris i va baixar una secretària dient que havia rebut, per part de Presidència, una notificació i me la llig. Hi quedàvem tres membres: la presidenta d’eixa Comissió d’Arts, que era Amparo Carbonell, Rosanna Pastor i jo. I ens llig el text. «No, no, és que vull parlar amb tu perquè mira què ha entrat», així un poc afectada. «No, no, no, no, no, no: llig, que és cosa de tots». Ens donaven 48 hores perquè ens pronunciàrem sobre una decisió que ja estava presa, com era el nomenament d’un dels membres del Consell com a president. Ací ja comença la primera anomalia i la veritat és que és un autèntic pitxer d’aigua freda, per la forma com ho fan. És com quan t’assabentes per la premsa que et destitueixen. Doncs això va ser exactament igual. Va ser un dia trist. El secretari de Presidència ens va enviar a tots el membres un correu electrònic obert, amb totes les adreces, cosa que d’entrada és del tot alegal (deixem-ho en alegal). Molts de nosaltres, i jo mateixa, van contestar al mateix correu obert, per la qual cosa després totes les persones van poder llegir el que jo vaig contestar. Però en eixe correu obert rebut ens deien que no hi havia prevista cap reunió. Se’ns deia que diguérem què ens semblava la proposta de convertir en nou president del Consell València de Cultura un dels vocals, el senyor José María Lozano. Cal dir que, llevat dels membres designats pel PP, la resta, tots, tots explicàrem que era la persona menys adequada. La menys. I alguns fins i tot s’atrevien a dir que fins i tot gent proposada pel mateix partit era possiblement millor candidata, però que el pitjor candidat de tots els possibles era el que designava el senyor Mazón.

–Algunes persones pensen que a l’actual govern no li interessen massa els consells que no controlen…

–És molt preocupant, però la percepció és eixa, hi coincidisc. Les institucions estatuàries, si no canvien l’Estatut –cosa que a hores d’ara sembla que tenen fins i tot al cap–, si no ho podem fer, aniran tallant. Si no puc matar l’arbre, aniré tallant-li les branques. Han de controlar aquelles institucions en les quals, pel que sembla, o tal com estan actuant, sembla que no hi creuen massa. La primera vegada que ve ací el conseller d’Educació i Cultura és el dia, el primer ple, en el qual hi ha un canvi de president i es nomena el president actual, la primera vegada. El senyor Mazón, per descomptat, no mai. El senyor Mazón, en tot el temps que jo hi he estat, no ens ha rebut i cada vegada que hem fet una memòria, jo, com a presidenta en funcions, li he demanat audiència per presentar-li la memòria. He de dir que l’única institució que té l’obligació de rebre’ns sí que ho ha fet, i és el Parlament valencià; ací sí que hem anat, però mai no ens ha rebut Mazón. Jo, al senyor Mazón, no li doní la mà fins a una setmana abans que entrara el senyor Lozano de president, en un acte institucional que vaig anar i va entrar tard i va saludar a tots els de la primera fila. Vull dir, no ens ha rebut, no hi ha vingut mai, no coneix la institució, no ha parlat amb nosaltres i, per descomptat, no ens va convocar. No havia mostrat gens d’interés. Més enllà, crec jo, de tallar la nostra actuació perquè, en alguns aspectes, ell pensava que podia anar en contra del partit que representa o de la seua presidència.

–Ara que ja tenim nou president, què farà el CVC? S’hi pot continuar treballant?

–Treballar i conviure és el que s’intenta, i es fa. De fet, per al president actual, abans vocal, tot eren problemes i tot eren crits i aldarulls, i ara diu que no farà res que no estiga consensuat. Però –ací va el però–, teníem previst, per exemple, fer taules redones sobre diferents sectors de la cultura que acabarien sent informes, per analitzar el tema de la situació de la cultura arran de la barrancada de la dana, o sobre la planificació territorial molt abans que passara la dana, per exemple, però el president les cancel·la. Tot això des de la paraula consens i acords que tant es repeteix; no es prohibeix, però s’evita fer-ho. Tot això s’ha parat. Cap a on anem? Anirem veient pas a pas.

–Quin futur veus per al Consell?

–El Consell ve de situacions, diguem-ne, iguals. Segons diuen els consellers que han estat més anys que no jo, diuen que es podia treballar millor moltes vegades que no ara, tenint aparentment en contra moltes més coses. Sí que és cert que hi ha capacitat de treball, que hi ha projectes damunt la taula, però altres que s’estan retirant simplement perquè es qüestionen. I com que es qüestionen des de Presidència, la gent creu que, després del colp que ha sigut, no els escoltarà ningú perquè digueren que no era la persona més adequada. Crec que els ritmes canviaran. He de dir a favor del funcionament que, quan jo he estat, s’han portat temes que no agradaven a tot el món. Estant jo de presidenta en funcions s’han aprovat informes com el de Sant Calze, o s’ha fet l’Acadèmia del Tango. De tots els colors: n’hi ha qui s’ha abstingut, qui ha votat en contra, però s’han tret i s’ha arribat a acords. Què passarà a partir d’ara? Jo estic un poc expectant, però bé, també en un punt de mirar des d’una certa distància, si és que soc capaç, perquè ho necessite, encara que tampoc guarde silenci quan crec que és important parlar.

–La presència de Vox en el Consell ha radicalitzat el PP o realment el PP ha demostrat el que és?

–Això és la pregunta del milió. Jo pense que en tots els partits polítics –no només en el PP, que hi ha molts PP dins del PP, famílies o el que siga– hi ha un corrent també i, sobretot, hi ha una pressió o una necessitat de poder arribar a acords amb Vox. Està claríssima per mantindre la Presidència de la Generalitat o pel que siga, i eixe sector del PP, que ara està en el govern, crec que fa seus molts dels postulats que porta Vox. Tristament, jo ho veig així. Aquest PP resulta que qüestiona l’AVL, quan la crearen ells i es pacifica una situació insostenible que teníem al País Valencià. La crea el mateix PP en aquell moment i demana al Consell Valencià de Cultura que faça un informe, un treball magnífic que va fer història, que dona peu a crear l’Acadèmia. Vull dir, parlem del mateix partit en moments diferents, però segurament d’un perfil també diferent. Dol veure moltes vegades cap a on la porta la política i la utilització que en fan. Com si perderen el seny, no? Com poden qüestionar el nom de la llengua, quan són persones que presumeixen de formacions acadèmiques elevades i importants, i no els cau la cara de vergonya per a defensar postulats que van en contra de la ciència i en contra de la cultura? Estem en eixe moment, crec que mediocre total, de retrocés cultural, però, més preocupant encara, de retrocés democràtic.