Entrevista a Enric Ferrer i Solivares

–Foto 1: Enric Ferrer i Solivares durant un moment de l’entrevista

En vespres de Nadal, Francesc Pérez i Moragón, Vicent Palacios i jo anàrem a Gandia a visitar un valencianista històric: Enric Ferrer i Solivares, que està a punt de fer els 80 anys i manté intactes l’energia i la vitalitat que, en les sis darreres dècades, l’han convertit en un dels intel·lectuals més solvents i estimats del País Valencià. Era mitjan vesprada, i Enric ens esperava a la porta de la residència que els escolapis tenen al carrer de Sant Francesc de Borja, una via que convida a descobrir l’antiga urbs borgiana. El seu somriure càlid, i els ulls brillants, me’l feren imaginar de xiquet, com si acabara de berenar pa amb xocolata i es disposara a fer ballar la trompa. El seu pas és lleuger; la veu, alegre i pausada; i tot ell destil·la la fortalesa de qui ha fet del compromís, la humilitat i el treball constant una forma de vida.

–Si et sembla, Enric, podem començar fent referència a la llengua dels valencians, un dels terrenys on has realitzat una aportació intel·lectual més sòlida.

–El treball intel·lectual és molt dur, sobretot quan no comptes amb una institució que t’oferisca suport, que et dote d’una mínima cobertura. Demana un esforç immens que, sovint, no produeix els resultats desitjats. Per exemple, a Gandia, que actualment és una ciutat turística clarament fragmentada, tal com podem apreciar des del punt de vista lingüístic. Segons en quins àmbits o cercles et mogues, la teua vida es desenvoluparà en anglés, castellà, valencià… I encara en altres llengües. Gràcies a Internet, podem connectar-nos de manera quasi instantània amb persones i països radicalment diferents a nosaltres. I com que la societat s’ha secularitzat a marxes forçades, resulta que la vida ha perdut la consistència, el fonament, que l’enfortia en altres temps. Ara tot és líquid, volàtil. I això, és clar, afecta la manera de pensar, ja que anem acomodant-nos a les diverses situacions amb què ens trobem, sense aprofundir en cap d’elles en concret. I la nostra llengua malda per sobreviure enmig d’una realitat tan inestable i complexa.

–Parla’ns una miqueta de tu. El manual Literatura i societat. País Valencià, segle XX, que vares publicar en 1981, es va convertir ràpidament en un clàssic. Per quin motiu decidires interessar-te pels estudis literaris?

–En 1959, quan feia el batxiller, a Gandia se celebrà el V centenari de la mort d’Ausiàs March. I aquella efemèride propicià la meua primera aproximació a la literatura autòctona d’una manera seriosa, podríem dir. Tinguérem la sort que ens visitaren diverses personalitats de la cultura catalana, com ara Salvador Espriu, Dámaso Alonso, Josep M. Castellet… Estava previst que vinguera Carles Riba, però per dissort va morir uns mesos abans. I, és clar, comptàrem també amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Personalment, la celebració em feu prendre consciència de la importància històrica i cultural que posseïa la llengua en què parlava. Fou el gran moment, per qualificar-lo d’alguna manera, quan vaig començar a llegir i escriure en valencià. Després, en entrar al seminari de l’Escola Pia, m’enviaren a Iratxe (Navarra). I allí, amb alguns valencians i catalans, vàrem constituir un grup d’estudi de la llengua i la literatura compartides. Recorde perfectament –estic parlant-te del curs 1960-1961– que els meus primers articles aparegueren en una revista que editava l’escoltisme català. I l’any següent, 1962, el meu germà em portà un exemplar de Nosaltres, els valencians, que fou decisiu per a acabar de desvetlar la meua consciència nacional. Després m’enviaren a Albelda (Salamanca), on vaig redactar un estudi sobre les llengües minoritzades d’Europa. Això degué ser en 1963-1964. Curiosament, a Salamanca tenia més accés a llibres en català que no a Gandia. I allí vaig poder adquirir la gramàtica de Pompeu Fabra, l’antologia Poetes universitaris valencians de L’Estel i la Historia del renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, de Tubino. També recorde que, en 1969, vaig redactar un article sobre la condició de l’escriptor valencià que fou premiat per la revista Serra d’Or. I com que varen quedar contents amb mi, i jo amb ells, l’any següent els vaig enviar un nou article titulat «Joan Fuster, un il·lustrat del segle XX» que aconseguí un cert ressò.

–Quina relació vares mantindre amb Fuster?

–Molta, afortunadament, ja que el visitava a casa seua i em cartejava amb ell des de meitat dècada dels anys seixanta, si més no. De tota manera, la major relació s’establí a través d’Acció Cultural de País Valencià, ja que en vaig ser un dels fundadors i el primer secretari. L’entitat nasqué a partir d’una idea de Fuster, que materialitzàrem tot adaptant el model d’Òmnium Cultural. I la veritat és que va funcionar raonablement bé. La prova és que encara està en marxa.

–A principis dels 70 vares participar en els cursos de llengua de Lo Rat Penat. Parla’ns una miqueta d’aquella època.

–A Lo Rat Penat tenia diversos amics, com ara Francesc Ferrer Pastor i Josep Bodí. I també coneixia Enric Matalí, que era el secretari dels cursos. Algun d’ells, ara no sabria dir-te qui, un dia em va comentar que necessitaven correctors per a les classes per correspondència, que tenien un èxit extraordinari. No us podeu ni imaginar la de persones que, gràcies a això, pogueren estudiar valencià durant el franquisme. Però, poc després, durant la Transició, hi arribaren l’enfrontament i la ruptura: una cerimònia de la confusió que, d’alguna manera, vingué propiciada per Miquel Adlert i Xavier Casp, que abans s’havien manifestat molt crítics amb Lo Rat Penat, no n’havien volgut saber res. Mai no oblidaré quan, al gener de 1976, Manuel Sanchis Guarner em digué que ell i Joan Senent anaven a presentar-se a les eleccions per a la junta de govern de la vella entitat. Jo, sincerament, no ho veia gens clar, perquè ja s’albirava que Lo Rat Penat s’estava convertint en un refugi de fanàtics i de reaccionaris. Perquè te’n faces una idea: el dia abans de les eleccions, el governador civil de València, Enrique Oltra Moltó, donà d’alta més de cinquanta antics militants de l’OJE perquè pogueren votar l’endemà –en contra de Don Manuel, clar. I els difunts que emeteren vot aquell dia foren incomptables…

Penseu que veníem d’una època molt complicada. Mentre estudiava a Salamanca, vaig guanyar un premi de narrativa que es convocà a Gandia. Doncs, cap alegria: el guardó comportà un disgust majúscul als meus pares, ja que anà la policia secreta a interrogar-los per a saber qui era jo i per quin motiu, en aquell text, apareixia el cognom «Marx». Us parle de l’any 1966-67, un moment en què ningú no gastava bromes. Era quan «ho teníem tot per fer», com bé afirma Vicent Palacios en el seu darrer llibre.

–En deixar els cursos de Lo Rat Penat, tu i alguns més vàreu fundar el Centre Carles Salvador. Què ens pots explicar d’aquella nova etapa d’ensenyament de la llengua?

–En el context de la campanya de premsa que, des de març de 1975, va donar pas al que posteriorment es diria «la batalla de València», un grup de professors de Lo Rat Penat vam decidir deixar la institució i els seus cursos orals i per correspondència; i continuar la nostra tasca d’una altra manera, després d’alguns enfrontaments i desqualificacions per part dels nous responsables de l’entitat. Fetes algunes gestions amb el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, hi vam ser acollits i de seguida vam començar l’organització d’un centre amb el nom de Carles Salvador, d’acord amb els fills del mestre i gramàtic valencià. Durant l’estiu de 1975 es va començar a preparar el pla d’estudis, sobretot per correspondència, els contactes amb els alumnes que havíem tingut a Lo Rat Penat, els materials didàctics i l’organització interna del nou Centre Carles Salvador, i gràcies també a la col·laboració econòmica del Patronat de la Fundació Huguet, de Castelló. Per a donar, des del principi, una imatge clara del que s’hi pretenia, va establir-se un Consell Patrocinador del Centre Carles Salvador, integrat per importants intel·lectuals de Perpinyà, Mallorca, Barcelona i València. I al setembre de 1975 començaren les activitats del Centre, tant en els cursos orals, el que després seria la Campanya Carles Salvador, com en els de correspondència, amb un resultat ben satisfactori.

–A Gandia teniu problemes d’anticatalanisme?

–I tant que en tenim! Per sort, però, és diferent al de la ciutat de València i l’Horta. Per exemple, ací tots els partits tenen clar que la llengua vehicular de l’Ajuntament és el valencià. I, per tant, mane qui mane, aquesta premissa es respecta. Amb això et vull dir que, malgrat tot, a Gandia la llengua manté un cert prestigi.

–Canviem de tema. Podem dir sense reserves que ets el millor historiador de l’orde dels escolapis. En quin moment t’hi iniciares?

–La meua dedicació al tema nasqué d’una necessitat, ja que em vaig adonar que molts novicis no disposaven de material bibliogràfic suficient per a estudiar la història de l’Escola Pia. Ep, i sembla que m’he convertit en una espècie de best-seller internacional, ja que un bon dia els del seminari de Los Angeles varen traduir el meu treball a l’anglés i, a partir d’eixe moment, començà a difondre’s per Filipines, Indonèsia, Àfrica… Són els efectes –inesperats– de la globalització!

–Vicent Boix, un dels escriptors valencians més influents del segle XIX, fou escolapi, veritat?

–I tant, estigué a Gandia… Fou ací on experimentà els primers efectes d’una crisi espiritual que, finalment, el portà a exclaustrar-se. Cal tindre present que, en aquell temps, la professió perpètua es feia als 16 anys, una edat sens dubte molt tendra. A propòsit de Boix, sovint s’oblida que, durant gran part del segle XIX, a Espanya no hi hagué religiosos. I que els escolapis no eren reconeguts com a tals, sinó com un grup de mestres. Aquest fou el motiu pel qual no varen ser expulsats.

–Vares participar en els inicis de la revista Saó. Quin record conserves d’aquells anys?

–Tan sols vaig participar-hi de manera indirecta. Coneixia Josep Antoni Comes, i sabia que ell i diversos capellans i seglars tenien la intenció de fundar una revista que enarborara els estendards de fe, cultura i país. Però la meua vinculació es limità a donar suport extern al projecte, fer-me’n subscriptor i escriure en alguns dels primers números. Amb això vull dir que mai no vaig assistir a les reunions del consell de redacció. I, mira, no vaig voler entrar-hi perquè no volia ser valencià: volia ser gandienc. València, per a mi, era una ciutat caïnita, de capelletes. I jo no tenia intenció de pertànyer-ne a cap.

Us conte una anècdota: un dels motius que em feu rebutjar l’ambient intel·lectual que durant la Transició es respirava al Cap i Casal fou que, a principis dels anys 80, em varen «xivar» que l’Ajuntament de València volia concedir-me un premi pel llibre Literatura i societat. Que jo vaig pensar: «Però, si no l’he presentat enlloc?». Al remat, allò quedà en no res. I, al cap d’un temps, un dels membres del jurat explicà, públicament, que calia haver premiat el meu treball. Però que, per motius polítics, n’havien guardonat un altre. I ho va dir així, sense cap pudor! En fi, un embolic prou vergonyós, la veritat… Per això, entre d’altres coses, sempre he preferit anar per lliure i realitzar treballs que tingueren un efecte pràctic sobre les persones, com ara els cursos de llengua del Centre Carles Salvador.

–També vares ser un dels mecenes del monument que el municipi de Benassal oferí a Carles Salvador…

–Sempre he respost positivament a tothom qui m’ha demanat ajuda. Per exemple, per a actuar de jurat de múltiples premis, de la Safor i d’arreu del país. Una de les satisfaccions més grans que he tingut fent de jurat va ser descobrir l’original d’un poemari pertanyent a un jovenet de poc més de 20 anys, absolutament desconegut, que em va entusiasmar, i que resultà ser Mirall de miratges, d’Enric Sòria.

–T’has dedicat mai a la creació?

–Alguna cosa vaig deixar escrita, quan era jove… Mira, als anys seixanta, a Suïssa varen publicar una antologia de sacerdots poetes que inclou un poema meu… Ah, i fins i tot vaig arribar a escriure una novel·la!

–La conserves?

–A quin sant! La vaig llançar… Saps què passa? Que no hi havia ningú que escriguera, eixa és la veritat. Quan començà el Premi Andròmina dels Octubre, la convocatòria estava restringida a autors valencians, i a penes els arribaven originals. Allò era un desert. De manera que, en l’estiu de 1973, vaig redactar una novel·la per als Octubre. Sense cap interés ni substància, naturalment; però servia per a fer bulto. Recorde la data perquè fou quan guanyà Amadeu Fabregat amb l’obra Assaig d’aproximació a «Falles folles fetes foc». I, no t’ho perdes, un parell d’anys després em demanaren que tornara a presentar-la amb un títol diferent. I així, en aquella nova ocasió, en compte d’arribar-hi dos originals, n’arribaren tres… Té raó Vicent, tot estava per fer!

–Foto 2: Enric Ferrer i Solivares (dreta) i Francesc Pérez i Moragón

–Foto 3: D’esquerra a dreta: Francesc Pérez i Moragón, Enric Ferrer i Solivares i Vicent Palacios