Entrevista a Esther

Volíem entrevistar Esther Querol Forner, Esther, una de les veus imprescindibles de la música en valencià. Ella actuava en un institut de Torrent, a l’IES La Marxadella, i allà vam anar a buscar-la. Era curiós estar asseguts en una cadira d’institut. La conversa va ser molt bonica perquè ella, sols amb la mirada i els moviments dels braços i mans, ja transmet el seu univers. Va ser una estona inoblidable.

 

–El teu nom artístic és simplement Esther. Què representa per a tu?

–El meu projecte musical és el meu projecte de vida, i per a mi no tenia massa sentit posar-li un nom que no fora el meu. Quan recordo aquella època en què pensava quin nom utilitzar, no me’n venia cap altre al cap. Em sent molt representada pel meu nom i crec que parla molt de mi.

 

–Esther, com et defineixes?

–Uf… jo crec que soc una tia molt treballadora, molt sensible i molt lluitadora.

 

–Com i per què comences a cantar?

–La veritat és que no ho sé, però segons ma mare i mon pare començo a cantar de molt xicoteta, pràcticament des que començava a caminar. Hi havia alguna cosa que em vibrava per dins, i jo començava a taral·lejar les cançons que posaven a casa. No sabria dir-te per què. I amb tres anys, quan començava Operación Triunfo, ho veia a casa dels pares, quan repetien el programa, i jo deia que volia fer això. No sabia ben bé què era, però alguna cosa em cridava.

«El meu projecte musical és el meu projecte de vida» 

–Quina formació musical tens?

–Vaig començar de molt menuda. Vaig fer l’ensenyament elemental de música. Després vaig fer un any de classes de piano, un any de cant, vaig anar a escoles de guitarra… tot molt puntual. Després vaig fer arts escèniques, i allí em vaig formar més en història de la música, harmonia i arts musicals en general.

 

–Quin paper juguen les societats musicals als pobles del país?

–Jo crec que són imprescindibles. A Vinaròs, per exemple, és estrany que un xiquet no vaja a música. Recordo la meua infantesa com la més feliç del món, anant a classe de música, tocant a l’orquestra, i als estius anàvem al campament d’estiu de l’escola de música. Crec que és crucial. Vivim en un país de músics, forma part de la nostra personalitat.

 

–Als inicis, prens la decisió de cantar en la teua llengua. Quin significat té?

–Bé, el significat de cantar en valencià és que és la meua llengua. És la llengua amb què m’he criat. A casa meua es parla valencià, la meua família parla valencià, jo ho he estudiat tot en valencià… i quan vaig començar a fer cançons, les feia en valencià, de manera natural. Ningú m’ho va demanar; simplement va sortir així. Després, a mesura que començava a compartir el que feia, també vaig fer cançons en anglés i en castellà. Però quan vaig començar a treballar en el meu projecte musical, no em veia cantant en cap altra llengua que no fora el valencià. Per a mi, fer-ho en una altra llengua era anar en contra de la meua veritat. I la meua veritat és en valencià. Al final, en les cançons parle de les coses que em passen, que són la meua veritat.

«Vivim en un país de músics»

–Què va passar per a dir-te «vull dedicar-me a això»?

–M’encantaria poder donar-te una data concreta, però per a mi és tot molt difús, perquè ha sigut allò que sempre havia volgut. No sabia massa bé com m’hi havia de dedicar, perquè pensava que era una cosa pràcticament impossible, però sabia que volia fer música. No sabia si el meu futur estaria treballant en una discogràfica, escrivint lletres per a altres persones, o sent mestra de música… No ho tenia clar, però sabia que volia viure dins d’aquest món. Crec que, precisament, el fet de no haver tingut expectatives en eixe procés és el que m’ha portat a estar, a dia de hui, dedicant-me a cantar, a tindre un projecte, a fer les meues pròpies cançons, a portar-les als escenaris… i això és el que sempre havia volgut, encara que em semblava una cosa molt idíl·lica.

 

–Quin és el teu procés creatiu?

–No tinc un procés molt concret. Cada cançó emergeix d’una manera completament diferent. Tot parteix d’experiències que he viscut, d’emocions que he necessitat compartir. Sempre comença amb una necessitat de contar alguna cosa, amb un moment en què m’aïllo a la meua habitació, o al menjador de casa, o fins i tot en un café tranquil·lament. Agafo la guitarra i començo a escriure el que necessito expressar. Sol ser una melodia que em ve al cap, o fins i tot una idea, una frase que em surt en la melodia. A partir d’aquí, vaig executant amb la guitarra o el piano, el que tinga més a l’abast. Hi ha vegades que la lletra ja està més organitzada, però també hi ha moments que la idea es queda només allà, i vaig recuperant els trossos que vaig escrivint, perquè a vegades la cançó va agafant altres formes. Quan tinc l’estructura de la composició i la lletra, és quan delego més la feina a Àlex, que és el meu productor, i comencem a treballar més conjuntament. És llavors quan fem créixer les idees, es treballen els arranjaments i tot això.

 

–El teu projecte té una forta càrrega emocional i íntima. Què vols transmetre quan escrius o cantes una cançó?

–En realitat, quan escric una cançó, el que busco és trobar-me una miqueta de mi mateixa i curar-me d’allò que m’ha passat. No tinc un objectiu de narrar res concret; el que faig és contar les coses que em passen, perquè és l’únic en què soc experta: en les meues pròpies experiències. El meu objectiu és transmetre emocions i que la gent se senta identificada. No busco més, simplement vull curar-me a mi mateixa, expressar el que sent, i si algú s’hi connecta, genial, perquè això crea un vincle.

 

–És una mica autobiogràfic?

–Sí, totalment. Tot el que faig és autobiogràfic. Crec que la música té un poder molt gran per a connectar amb les emocions més profundes.

 

–La música guareix el cos i la ment?

–Cent per cent. De fet, aquest disc que estic traient ara està molt vinculat al meu procés de començar una teràpia, que mai abans havia fet. Ha estat una ajuda enorme per a mi poder escriure sobre les coses que em passaven, i d’aquesta manera anar sanant. Ha estat un acompanyament vital.

 

–Enllaçant amb la pregunta anterior, a què es deu el canvi de les cançons anteriors amb les del disc nou?

–Fa un any i mig vaig viure el dol més gran de la meua vida: la pèrdua del meu pare. Vaig sentir la necessitat de redescobrir-me a nivell personal i, per tant, també a nivell musical, perquè, com deia adés, el meu projecte musical és un projecte vital i no té sentit separar-ho. Així que necessitava començar a donar visibilitat a les emocions que fins llavors m’havia reprimit molt. També em vaig permetre ser qui soc realment, en tota la meua complexitat. Durant aquest procés de teràpia, vaig adonar-me que necessitava fer un gir al projecte per reflectir el canvi i l’evolució que estava vivint personalment. Per això, les lletres ara són més contundents, les melodies molt més energètiques i la formació musical és més rockera. Necessitava canalitzar una mica aquella ràbia i energia que portava dins.

«El meu objectiu és transmetre emocions»

–Has elegit diferents escenaris per a fer els videoclips. Quin ha sigut el motiu per a triar el Grau de Gandia, l’horta arrossera…, entre d’altres?

–Al final, és on jo visc. Crec que és important donar visibilitat als nostres pobles. Tenim un escenari meravellós al País Valencià, amb pobles i ciutats preciosos. Hi ha gent de fora que hi ve a gravar pel·lícules internacionals i crec que és molt bonic i diu molt de nosaltres usar-los de fons per a les nostres històries. Per a mi, no té sentit gravar en un altre lloc que no siga el meu país, perquè és on visc i on passen les meues històries.

 

–Aquest àlbum Les cartes que mai vaig cremar té un títol molt potent i suggeridor. D’on naix la idea i què simbolitzen aquestes cartes?

–Aquest disc parla molt de la meua infància. Jo escrivia moltes cartes a les persones que estimava. Era el que em sortia de manera natural. En el moment que començo a créixer, aquest tema de compartir les emocions, d’integrar aquestes cartes i de cremar-les, era per temor a compartir aquestes emocions. En aquell moment, quan escrivia les cançons, per a mi era un símil molt gran. Eren històries que no s’havien acabat o que no havien arribat a un punt final perquè no m’havia atrevit a compartir-les. Era per això que va nàixer Les cartes que mai vaig cremar, perquè eren històries que no havia compartit, i que em quedava per a mi mateixa, sense arribar a un final.

 

–En el disc hi ha col·laboracions com la de Sandra Monfort o Àlex Blat. Com vas viure aquestes connexions creatives?

–Amb Àlex comparteixo tot el projecte, i poder treballar amb ell sempre és un regal. Ell entén el món musical d’una manera que no ho ha fet ningú. És increïble. Sandra és una companya de la professió a la qual tinc una estima i un respecte absoluts, una admiració increïble. Vaig pensar: «Vull col·laborar amb ella». És una persona a la qual admiro molt, i ens duem molt bé. Quan li vaig compartir aquesta cançó, que jo m’imaginava cantant amb ella, em va dir que sí.

 

–Quins valors vols transmetre amb la teua música? I quina importància té que el teu públic entenga el missatge de les cançons?

–Per a mi és crucial que el públic capte el meu missatge. És molt important que els meus valors es reflecteixen a través de les meues cançons. Quan escoltes una cançó, és important que entengues el que em commou i de quina manera. El missatge directe és la manera en què es trasllada tot: la manera en què parle de l’amor, de la salut mental, de les relacions, de la llengua.

«Per a mi, cantar és permetre’m ser qui soc»

–Per a tu, cantar és fer la revolució?

–Uau, que complicat! Jo crec que per a mi cantar és permetre’m ser qui soc. No sé si és fer la revolució o no. Jo em considero una persona que es posiciona i que està on cal estar. No sé si les meues cançons formen part d’una revolució, però sí que crec que permeten ser nosaltres mateixos. I, en el meu cas, em permeten ser jo mateixa. Això ja pot ser una revolució.

 

–Quins són els artistes que han influït en la teua música? Què t’atrau de cadascun d’ells?

–N’hi ha moltíssims. Sempre dic que he trobat a faltar referents en valencià del que jo feia, perquè no érem visibles quan començava a escoltar música. El pop en valencià no era gaire visible, i menys encara fet per dones. La primera dona que recordo haver escoltat cantant en valencià de manera conscient era Flora d’El Diluvi i feia folk. Tinc molts referents anglosaxons, van ser els primers. En valencià també en tinc, Txarango, Auxili…, però no tant com a referents musicals, sinó com a referents vitals o pel missatge polític que transmetien, per com s’enfrontaven a les seues carreres. Pel que fa a melodies, no en tenia. Però a nivell de vida, sí. Això m’ha fet veure que la música en valencià sí que existeix, però no he tingut un referent estilístic molt clar.

 

–Hui ets una de les veus més destacades de la música en valencià, la teua carrera està en ascens. Et veus en un futur dedicant-te, exclusivament, a la música?

–Seria estrany dir-te que no. Jo crec que soc una tia molt curranta, que va sense expectatives però amb moltes ganes de treballar. Jo crec que sí que hi ha futur, per a mi i per a totes. Ara mateix, hi ha molts projectes de molta qualitat i amb les idees molt clares. Si tenim una estructura, una escena, un públic, unes institucions i empreses que ens donen suport, podrem créixer. Jo crec que sí, 100 %.

 

–Ara la música en valencià passa per les dones. Per què?

–Perquè fem falta. Perquè abans no se’ns havia deixat, no se’ns havia permés. Ha sigut molt complicat, sobretot al principi. La indústria està molt masculinitzada. Hi ha molts homes que no estan acostumats al fet que una dona els diga què han de fer. És complicat. I estem aquí lluitant, reivindicant-nos cada dia, donant explicacions de per què hem d’estar, reafirmant constantment que tenim el talent per fer-ho. El present i el futur de la música en valencià passa per les dones, perquè sense nosaltres falta el 50 % de la perspectiva.

 

–Les xarxes socials són un recurs o un perill?

–Mira, jo soc de la Generació Z i no ho tinc clar. A mi, les xarxes m’han ajudat molt, però econòmicament… si no ho petes, no. Et donen visibilitat, sí, però no vius dels diners que generen. Jo he de fer concerts per sobreviure.

 

–Es pot viure de la música a casa nostra? Com vas de concerts?

–Jo he tingut molta sort. Des del primer dia, quan vaig començar el projecte, no hi havia moltes artistes joves fent pop amb guitarra acústica. Hi havia artistes, però no massa en aquest estil. He tingut suport de discogràfica i de management, i això m’ha ajudat a tirar endavant. En la meua primera gira, en plena pandèmia (2021), vaig fer 32 concerts. Ara, al 2025, no et sabria dir quants en tinc perquè n’hi ha molts tancats però encara no anunciats. Jo diria que es pot sobreviure. Tenim la sort que la professió s’està professionalitzant, però encara falta molt de suport i credibilitat cap a la música i la cultura.

 

–Com t’imagines el teu projecte d’ací a cinc anys? Tens algun somni artístic encara pendent?

–Saps què passa? Que els somnis van canviant. El meu somni és dedicar-me a la música, i si d’aquí a cinc anys tinc una vida estable, faig concerts, continuo cantant les meues cançons i començo a compondre per a altres, estaré tranquil·la. També m’agradaria ampliar la banda, consolidar un equip. Quan comences, la gent va i ve, tot s’ha de reajustar. Ara estem en procés de professionalitzar-nos més i m’agradaria poder pagar un sou a l’equip i créixer amb ells.

 

–Sembla que no bufen bons vents per a la música en valencià. Creus que sobreviuràs a aquest pandèmia ?

–No ho sé, realment. No sé si hi sobreviuré. Si fas música en valencià acabes rebent bastants pals. Això està per veure. Jo soc molt conscient de la situació sociopolítica en què vaig començar el projecte i cap a on està anant tot. Sé que ens cauran crítiques, encara que no tinguem un discurs explícitament polític, però el fet de posicionar-me i polititzar-me ja fa que estiga exposada. És una realitat molt incerta. Si no ens mobilitzem, potser tot això s’acaba. Però, tot i això, intento ser positiva en el dia a dia, encara que siga conscient de tot el que estem vivint.

 

–Tens presència a Catalunya i a les Illes?

–Sí, la veritat és que tinc molta sort. Des del primer dia hem pogut tocar a Catalunya. I a les Illes, des de l’any passat, vam començar a anar-hi per primera vegada, i tenim una gent que confia molt en el nostre projecte. Ara iniciem gira i millor que mai: primer anem a Vinaròs, després a Mallorca i després a Menorca, i al juny tornem a trepitjar Catalunya. És complicat mantenir una visibilitat estable allà, perquè a Catalunya hi ha molts artistes i el mercat està saturat. Però sempre hem tingut la sort de poder tocar-hi, i de moment continua així. És cert que cada vegada, a Catalunya, les meues cançons s’escolten més i això vol dir que hi ha gent que escolta música d’aquí i que està oberta al nostre projecte.

 

–Quina cançó t’hauria agradat o t’agradaria escriure?

–No ho sé, és complicat. Suposo que serà una cançó que parle del que està passant ara mateix.

 

Revista número 512, pàgs. 16-19. Abril 2024.