Entrevista a Fernando Mafé

N’hi ha a qui li agraden les bicicletes; n’hi ha qui se les estima. Fernando Mafé és dels segons. Veí de Russafa, aquest tècnic sociocultural, fotògraf i dissenyador gràfic porta anys enarborant la bandera ciclista des de les fileres de València en Bici-Acció Ecologista Agró, una coneguda associació probici de la qual és actualment comunity manager. D’altra banda, està immers en el projecte Aula de la Bici de València, que cobreix la part formativa associada a la bicicleta. De discurs fluït, no dubta a disparar quan cal: «Moltes vegades, els polítics no veuen més enllà del cotxe oficial en què van». Després de moltes campanyes amb èxits i frustracions a parts desiguals, repassem amb ell l’estat actual de la qüestió. Quina? La bicicleta, naturalment.

–L’actual canvi de cicle econòmic anirà acompanyat d’un canvi de model de mobilitat?

–Això fóra desitjable, però depén de quins llocs. Per exemple, a València no s’ha produït encara eixe canvi de model de mobilitat. Ho comprovem en els retalls pressupostaris als transports públics, per exemple. Per contra, sí que veiem una presència major de la bicicleta als carrers, entre altres per raons d’accessibilitat pel seu baix cost econòmic.

–La crisi pot beneficiar la bicicleta?

–Sí. Ara és un factor que imprimeix un cert classisme. Però també n’hi ha d’altres que poden beneficiar-la, de tipus mediambientals, de salut, de comoditat, de moda…

–En el cas valencià, hi ha algun model de mobilitat on emmirallar-se?

–Sí, hi ha ciutats que estan apostant decididament per un canvi de model, per exemple les ciutats basques, especial­ment Vitòria, on hi ha hagut continuïtat en les mesures del consistori, indepen­dentment del color polític. Hi ha un full de ruta homogeni, no cap pedaç.

–Com fan les ciutats valencianes?

–Sí, ací tenim pedaços, xicotetes mesures concretes: servici públic de bicicletes, conversions específiques en zones de vianants d’algun carrer, etc., però després estan els retalls, la manca de corredors per a vianants, les barreres arquitectòni­ques com el túnel de les grans vies, o els problemes d’enfrontament entre vianants i bicicletes per una mala planificació.

–Quines són les solucions que proposa València en Bici?

–El que volem és entrar en sintonia amb un model de transport basat en el pacte de la mobilitat. El que anomenem Ciutat 30. És a dir, gestionar les polítiques de mobilitat a partir d’un consell municipal amb representació de veïns, hostalers, transportistes, ciclistes, vianants, etc. I a partir d’ací, juntament amb l’oficina tècni­ca corresponent, crear les condicions per­què la mobilitat siga un fet humà. Aquest és un model que funciona en altres llocs, per exemple Vitòria.

–Què han fet les institucions davant de propostes com aquesta?

–S’han fet reunions concretes, però no s’ha portat endavant una política d’obertura de la Regidoria de Trànsit a altres àmbits. Tampoc hi ha coordinació amb Urbanisme. En l’àmbit autonòmic, s’ha avançat una mica més amb la Llei de Mobilitat, aprovada sense consens però amb els matisos de molts col·lectius, que obligarà cada ajuntament del País Valen­cià a tindre el seu Pla de Mobilitat.

–Més enllà dels despatxos hi ha l’activisme ciclista al carrer, amb les conegudes bicifestacions. Què han aconseguit?

–Pràcticament, totes les infraestructures ciclistes que hi ha a la ciutat de València: ciclocarrers, zones 30, etc. I més impor­tant encara, ha aconseguit fer visible la reivindicació ciclista com una més.

–Més enllà del Pla de Mobilitat, quins són els cavalls de batalla actuals del moviment ciclista?

–Hi ha, per exemple, la campanya eu­ropea Ciutat 30, una ciutat feta a escala humana, amb el símbol de la velocitat màxima 30 km/h. Les ciutats es crearen com a llocs d’intercanvi humà, i han de deixar de ser mers corredors i aparca­ments de cotxes. D’altra banda, hi ha la reivindicació concreta de l’anell interior de la ciutat de València. Per ara, l’Ajunta­ment té un estudi redactat, però no ha fet res, potser pel tema de començar obres al carrer de Colón, que té molta contesta­ció social.

–O per manca de pressupost?

–No, jo crec que és per absència de voluntat política. Es fan coses més cares en menys temps. A més, l’anell ciclista beneficiaria molt el turisme, perquè verte­braria tota la zona monumental, museisti­cocultural i comercial de València.

–Totes aquestes mesures rebaixa­rien l’actual tensió entre bicicletes i vianants?

–Quan la bicicleta tinga millors condici­ons circularà per on ha de fer-ho, deixarà de fer-ho per les voreres perquè serà mal vist.

–No caldria també una certa formació del ciclista?

–Sí, és fonamental. Algunes ciutats com Londres tenen plans municipals amb bici­escoles per barris. Seria un programa de baix cost i assumible pels ajuntaments. Ara bé, també és fonamental la formació de conductors de transport públic.

–Últimament hi ha molt de debat sobre l’obligatorietat del casc. Quina és la posició dels col·lectius ciclistes?

–N’estem en contra tots els col·lectius ciclistes europeus. De primer, perquè en els colps a més de 20 km/h no és eficaç. Segon, perquè dóna la imatge que la bici és perillosa, quan és un mitjà de trans­port que no sol passar dels 12 km/h en ciutat. Tercer, perquè s’ha comprovat que en els pocs països en què s’ha imposat la mesura, ha rebaixat el nombre de ciclistes en més de la meitat. Quart, perquè s’ha demostrat que la percepció del risc dismi­nueix quan es porta casc, i així augmenta la conducció temerària per part del cotxe i de la bici. Cinqué, per la incomoditat, un fet que sembla una frivolitat i no ho és. D’altra banda, la majoria de colps al cap en els accidents de trànsit es produeixen en els cotxes.

–Parlem sempre de mesures urbanes, de ciutats, però què cal fer als pobles?

–La mobilitat als pobles del País Valencià és molt peculiar: el cotxe es pren per a trajectes molt curts, entre altres coses perquè hi ha certa permissivitat, molta gent disposa de guals… Al capdavall, no es tracta d’un problema d’infraestructura, sinó de cultura viària.

–En una frase dis-nos el present de la bici. En una altra, el futur. T’hi atrevei­xes?

–El present el veig esperançador, il·lusionant. El futur el veig en bici, amb algunes ombres al damunt, però.

Carles Fenollosa. Filòleg

Entrevista publicada al nº 383, corresponent a juny de 2013