Tens 0 productes a la teua cistella
Quan algú s’atura a remoure els papers sacres d’un poble, no tarda a arribar algú que l’acuse de matar el pare i d’algun que altre pecat capital més. Ferran Archilés Cardona (Castelló de la Plana, 1971) va decidir –oh déus– revisar l’obra de Joan Fuster. A allò que n’extragué, li digué Una singularitat amarga (Afers, 2012). Poeta a temps parcial, historiador expert en construcció d’identitats col·lectives, especialment l’espanyola i la valenciana, Archilés sorprengué l’auditori amb una anàlisi que, potser per implacable, alçà tants aplaudiments com suspicàcies.
–El polemista naix, o es fa?
–Sí ho dius per mi, no sóc ni pretenc ser un polemista.
–Dir que la primera identitat nacional valenciana és l’espanyola no li ha estalviat polèmiques, precisament.
–En realitat, el que jo he dit és que l’espanyola és la primera, cronològicament, en el sentit ple i modern del terme «identitat nacional». Això no vol dir que fóra la primera identitat col·lectiva dels valencians al llarg dels segles, naturalment. Tampoc no vol dir que haja de ser l’única o durar eternament. El que dic és que la identitat nacional espanyola naix amb la revolució liberal i redefineix la identitat dels valencians com a regional dins del marc nacional espanyol, i això determina el nostre present. A partir d’un determinat moment, però, amb l’aparició del valencianisme polític, aquesta identitat nacional fou discutida i aparegué una alternativa possible. Però no puc fer com que no existeix només perquè no m’agrade.
–Abans del XIX, no hi havia res, nacionalment parlant?
–Naturalment que sí. Si escrivim en cursiva nacionalment o entre cometes «nació» com feia Fuster, no hi veig cap problema. Simplement és que les formes d’identificació col·lectiva abans de la Revolució Francesa eren prou diferents. Per exemple, la llengua no funcionava igual com a mecanisme d’identitat política. Una societat estamental, un sistema foral, el paper del rei, etc., articulen identitats en un sentit completament diferent. Crec que és equivocat plantejar cap moment originari i la seua pèrdua. En el nostre cas, el problema és que, finalment, no hi hagué la possibilitat de passar de l’antic Regne a una estructura nacional moderna i pròpia. Al bell mig s’instal·là eixa cosa anomenada «Espanya».
–Un dels qui més va discutir aquesta cosa fou precisament Joan Fuster, alhora que hi proposava una alternativa. Es pot parlar d’identitat valenciana sense parlar d’ell?
–No. És l’autor que més ha influït en el segle XX en plantejar una anàlisi i una interpretació de la identitat del País Valencià, com a part d’una identitat nacional més àmplia, la catalana. I per als historiadors, economistes, sociòlegs, etc., l’impuls de la seua obra és central.
–Vosté és d’aquells que pensa que Fuster hauria d’haver-se preguntat per què el País Valencià era com era, i no per què no era com hauria de ser.
–Jo pense que Fuster sí que va fer les dues coses, però que en assaigs com Nosaltres, els valencians primava sobretot la lectura en contrapunt. Atés que es va publicar el 1962, no m’estranya que fos així, però. Ara, quan jo dic que la identitat regional no ha estat una anomalia, vull dir que no ho és si pensem que la construcció d’identitats regionals estava passant a tota l’Europa Occidental al segle XIX. No estic afirmant que siga positiu o que m’agrade. Naturalment que podem parlar de la frustració d’un model nacional propi al País Valencià: els materials estaven, els mateixos que en altres casos han estat emprats. Però en gran nombre de casos, i és el nostre, no van derivar en una via nacional plena. El mateix Fuster emprà el concepte nacionisme en un sentit semblant. En eixe sentit, sí que podríem parlar d’anomalia nacional.
–També l’ha acusat d’essencialista en el tema de la llengua. Però ara que ja no disposem ni d’una televisió que la promoga, la pregunta s’imposa: sense llengua, què ens queda?
–Sense llengua no es pot pensar el País Valencià. Aquest és un aspecte irrenunciable, i Fuster ha estat clau. El que jo crec és que és equivocat convertir la llengua en l’eix històric del passat valencià, català, perquè històricament no ha estat així, i d’altra banda no em convenç una definició objectivista de la nació. Però no és un error insistir en la centralitat de la llengua pensant en el futur, com, en efecte, feia Fuster. La voluntat decidida i constant de la dreta (i no només la dreta…) valenciana d’arrasar la llengua i fomentar l’anticatalanisme inequívocament demostren tot el que hi ha en joc en aquest punt.
–-Sense RTVV ni sistema financer propi, enmig d’una crisi colossal i amb un govern més feble que mai, com és el País Valencià actual, identitàriament parlant?
–La reinvenció del regionalisme tradicionalista fins a l’absurd i obsedit per l’anticatalanisme té un cost altíssim. La capacitat d’arrelament social ha estat, però, enorme, i això és un tema sobre el qual cal reflexionar molt seriosament. Sempre he pensat que quan un partit nacionalista al País Valencià no és capaç d’arribar al cinc per cent, el problema no està només en la llei electoral. Però, al bell mig de la tempesta en què estem, eixa síntesi de tradició i modernitat que feia el PP, és a dir, entre l’Alqueria Blanca i el Palau de les Arts, s’ha esfondrat: un no pot emetre’s i l’altre cau a trossos. Com a historiador pense que un canvi polític és clau, però no només. Hi cal un canvi social profund.
–Amb tot aquest panorama, tindrà alguna possibilitat hegemònica un nacionalisme valencià en un futur no massa llunyà?
–Arreu d’Europa hi ha hagut molts altres casos de territoris on els nacionalismes eren minoritaris i han acabat sent majoritaris. El cas més evident que em ve al cap és el d’Escòcia. Ara per ara, al País Valencià les coses són complicades per a assolir una hegemonia, certament. La identitat regional i el nacionalisme espanyol són molt potents, però els darrers anys mostren les possibilitats de creixement de relats alternatius i, per tant, de possibilitats de canvi. El marc autonòmic actual no és el punt d’arribada final de la nostra història…
Carles Fenollosa. Filòleg
Article publicat al nº 391, març de 2014.
Fotografia de qperello
