Entrevista a Francesc Pérez Moragón

«Sempre he tingut la curiositat d’estar informat»

«El periodisme té futur perquè la comunicació té futur»

«Fuster llegia al dia tots els periòdics que podia»

«Alguns valors culturals es transmeten millor a través de la premsa»

Feia molta calor l’1 d’agost passat i havíem quedat de matí en un dels banquets que envolten l’ermita de Godella, construcció acabada l’any 1730 i punt de trobada des d’aquell moment. Els dos anàvem estiuencs, però la calor podia amb nosaltres. O ho intentava. Asseguts al banc, vam parlar de periodisme i d’història, i de personatges que han configurat la història del nostre país, de la responsabilitat que té com a comissionat de l’Any Joan Fuster. També vam fer un repàs a les vivències de Francesc, una de les persones que més ha observat la nostra societat en alguna de les seues facetes. Després de les fotografies, ens vam acomiadar buscant una altra ombra per fugir d’aquell sol contundent que ens ha acompanyat tot l’estiu.

–Què fa un llicenciat en Filologia Hispànica en el món del periodisme?

–Soc una mena d’autodidacte. I, a més, com deia Pío Baroja d’ell mateix, o algú altre així el definia, «he estat un home que no tenia pla». He viscut sense massa càlculs ni planificacions, una actitud gens recomanable que ja és massa tard per corregir. Vaig començar a estudiar Filosofia i Lletres quan tenia l’edat, després ho vaig deixar i només molt més tard, convençut per una amiga preocupada pel meu futur professional, em vaig llicenciar en Filologia Hispànica. Passats els quaranta anys. D’altra banda, en 1970 i 1971, vivint a Madrid per motius que ara no cal explicar, vaig fer el primer curs a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. També vaig interrompre aquella carrera, més aviat dubtosa pel tipus de l’ensenyament i per la qualitat de bona part del professorat –el director n’era Emilio Romero, i amb això està tot dit–, i vaig tornar a València per qüestions personals. De seguida vaig començar a treballar ací, primer com a director de redacció a la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i després en altres ocupacions. Tornar-hi m’impedí fer durant aquell estiu, al Madrid, les pràctiques a què m’havien invitat José María Desantes i Jesús Carnicero –advocat i redactor d’assumptes laborals del diari–, i és probable que d’una altra manera m’hauria encarrilat cap al periodisme perquè hi havia molta més oferta, i més diversificada, que no ací. No certament en el Madrid, ja que de seguida el govern franquista de l’època se’l va carregar i l’edifici fou destrament volat amb dinamita o altres explosius, però en algun altre paper. Qui ho sap?

A València vaig col·laborar després amb més o menys assiduïtat, sempre per encàrrec, en alguns papers: Valencia Semanal, Cartelera Turia, Noticias al Día, el mateix Saó, Levante, Hoja del Lunes, l’edició local d’El País… O he redactat anònimament butlletins en algun lloc on treballava. En realitat, tot això no és periodisme professional, ni crec que l’haguera pogut exercir com a obligació laboral continuada. I parle del periodisme escrit; no vull pensar en la ràdio o en la televisió.

–Com comença el cuquet del periodisme?

–Jo supose que deu ser perquè, quan jo era adolescent, a ma casa entraven molts diaris: Levante –havien estat subscriptors d’El Mercantil Valenciano i el 1939 es van veure obligats a mantenir el compromís després de la incautació–, Jornada, Las Provincias, més ocasionalment La Vanguardia o ABC, fins i tot España, de Tànger. Fent el batxillerat, vaig començar a fer alguna revista mecanografiada en els Scouts. I de seguida ens encarregaren a Rodolf Sirera i a mi, que havíem mostrat interés durant un curset de periodisme mural, de portar la revista de la Delegació Diocesana d’Escoltisme, Siempre Listo. Als primers cursos de facultat, ja cobrant algun cèntim, els dos férem uns números d’una revista per a un col·legi de monges franciscanes que hi ha al carrer de l’Arquebisbe Mayoral. Mentrestant, la meua lectura regular de periòdics s’amplià a revistes –primer Destino, després Serra d’Or, Triunfo, La Codorniz, Cuaderrnos para el Diálogo, Tele/Estel i altres–, que ma mare pagava al quiosc o per subscripció. Ja emancipat vaig continuar comprant premsa pel meu compte. En fi, he llegit molts llibres i molts periòdics. I mentre puga, continuaré.

D’altra banda, tornant als orígens, també en la meua família s’havien conservat, malgrat la guerra, volums descabalats de premsa il·lustrada de principis del XX, que des de menut em van atraure, com el reflex d’un món una mica romàntic, amb el naufragi del Titànic, l’atemptat de Mateu Morral quan es casaren Alfons XIII i Victòria Eugènia, els emperadors germànics, les vestimentes carregades de roba, la guerra del 1914 i coses per l’estil. D’alguna manera poc conscient se’m despertà l’interés per la història. I com una derivació d’això, ja que parlem de periodisme, després he dedicat algun temps a fer-me una idea sobre la premsa periòdica valenciana del passat, escrita en valencià o en castellà. Crec que és un camp a recórrer i s’hi ha fet molta investigació els darrers anys. Ara, serà impossible si les administracions corresponents no dediquen personal i pressupostos a digitalitzar col·leccions. Quan per una raó o altra, o per passar el temps distretament, entre en la part hemerogràfica de la Biblioteca Nacional de França (Gallica), constantment augmentada i renovada, o en altres semblants, em desespera que al País Valencià no es faça sinó una part mínima de l’esforç que caldria.

–Defineix el periodisme…

–Jo no el sabria definir perquè soc un simple consumidor. Des que va començar el periodisme imprés, fa segles, l’evolució i la diversificació de la comunicació social, amb els seus mitjans, també tècnica, fa impossible una sola definició. Però hi ha una línia que recorre aquesta trajectòria: la fiabilitat de la informació transmesa, la veracitat comprovable. En definitiva, ara com sempre, potser més que abans per la multiplicació de canals amb què compta, el gran problema del periodisme ara és mantindre, entre altres, aquest valor de respecte a la veritat dels fets. I per això cal controlar o anul·lar una quantitat enorme i creixent d’informació falsa, d’opinions desenfocades. En la funció informativa, el periodisme ha de ser en bona mesura indagació, observar una parcel·la de la realitat i després contar-la. Pel que fa a l’opinió, hi ha també una responsabilitat social enorme que no pertoca solament a la persona que emet un punt de vista, el seu en un moment determinat, sinó bàsicament al mitjà que el projecta cap al públic. És un àmbit infinitament més complicat que l’informatiu.

–Creus que té futur el periodisme?

–El periodisme té futur perquè la comunicació té futur, i cada vegada s’eixampla més la curiositat de la gent per rebre dades. No sembla que aquest flux haja de cessar. Hi ha una sèrie de factors, de pulsions humanes que demanen informació. La gent l’ha demanada sempre a través dels comentaris en la plaça del poble o del que diuen els veïns. Ara bé: és imprescindible experimentar igualment la necessitat de saber qui diu què i si ho podem creure. No és el mateix el periodisme o la comunicació en mans de Goebbels, de Fraga Iribarne o de Berlusconi que en altres més pulcres.

–Quina relació mantenia Joan Fuster amb el periodisme?

–Per una banda, era una relació personal. Primer com a lector, com a consumidor de premsa. Tenia una gran interés d’estar tan informat com li era possible, i més encara en aquell moment del franquisme, amb la censura i les barreres per arribar a determinada premsa estrangera. Llegia tots els periòdics que podia i procurava estar informat i sentir la ràdio i la televisió. I per altra banda, hi havia la cosa professional: des que va acabar la carrera de Dret, anà buscant la manera de guanyar-se la vida i per una sèrie de circumstàncies la trobà en la col·laboració periodística. Primer a València, després en capçaleres de Barcelona i de Madrid. Això, que era esgotador, li va durar fins pocs anys abans de morir.

–Vas ser el primer director d’El Temps. Com era el dia a dia al capdavant d’un setmanari?

–No em va agradar molt aquella experiència. Jo havia estat en la preparació del setmanari. Hi havia la voluntat de crear un mitjà de comunicació en valencià i fins i tot es pensà en una emissora de ràdio, que era més barata. Recorde haver visitat Juan Soler, director de Ràdio Popular de la Plana, gràcies a Xavier Albiol, per veure què era allò. Tot venia d’una idea de Fuster, que ens va convocar a Eliseu Climent i a mi per dir-nos que calia crear alhora una revista cultural, que seria L’Espill, i un paper de batalla, com l’havia tingut el valencianisme abans de la guerra. La revista isqué el 1979, dirigida per Fuster, i jo n’era cap de redacció per decisió seua. Cinc anys més tard, quan pogué eixir el setmanari, l’empresa no trobava director, perquè els candidats demanaven una retribució pròpia del mercat. Com que no era el meu cas, vaig carregar amb la cosa entre la primavera de 1984 i el febrer de 1986, quan em van substituir.

–Per què no va quallar un diari en valencià?

–Després hi hagué un projecte de fer un diari en valencià, en què no tinguí res a veure. No crec que haguera tingut èxit. En les vicissituds de la premsa en català després del franquisme hi ha uns llista de fracassos, més o menys relatius, que no he arribat a entendre ni sé si algú els ha explicats. Com s’ha dit tantes vegades, l’Avui aparegué al mateix temps que El País. Per què els resultats foren tan distints, malgrat que el primer també tingué importants suports econòmics i polítics? Com és possible que la gent consumira molts llibres en català, però no premsa en català? Què fa que, poc després, TV3 constituïra des del principi un fenomen comunicatiu molt més poderós? En fi, deu haver-hi estudis sobre tot això, que no conec.

–Internet és un aliat o un problema?

–És un instrument favorable o contrari segons determinats factors. El periodisme és el resultat d’un treball de professionals que actuen per Internet, a través d’un periòdic imprés o del que siga. Ha de ser un equip que tinga una certa capacitació, uns valors ètics clars i comuns, i una direcció clara que connecte amb un nucli suficient de consumidors. I ha d’haver-hi segments socials a favor, que no són necessàriament ni lectors ni consumidors. La base econòmica, per mitjà de la publicitat i altres recursos. I això és el gran problema. Jo crec que al País Valencià no hi ha hagut mai, d’una manera general, poders empresarials que hagen estat a favor del valencià i que, per tant, hagen decidit explorar i explotar el que la comunicació en la llengua del país pot donar de si.

–Vas treballar al grup parlamentari d’Unitat del Poble Valencià a les Corts. Com recordes aquella experiència?

–Hi havia dos diputats, Aureli Ferrando per Castelló i Pere Mayor per València elegits a les autonòmiques del 1987 en una coalició amb Esquerra Unida que poc després es va trencar i van pactar. Necessitaven personal i em van buscar perquè pensaven que podria ser útil. Vaig fer-hi una mica de tot. Era un treball molt interessant, dels més interessants que he fet. Per primera vegada vaig veure el sentit profund de la política, perquè es tractava de problemes reals de la gent: l’habitatge, les comunicacions, la contaminació acústica, què sé jo? Ara, fins que UPV deixà les Corts, fou una faena molt intensa, perquè hi hagué eleccions cada any: generals el 1989, europees el 1990 i municipals i autonòmiques –que vam perdre– el 1991.

–I de seguida anares a l’UJI de director tècnic de Política Lingüística.

–La Universitat Jaume I va començar a funcionar el curs 1991-1992. M’assignaren crear aquell servei, a què el rector Francesc Mitjavila donava una gran importància. Va ser també un treball ple d’interés i de descobertes, com l’anterior, per una raó clara: era una universitat que estava fent les primeres passes, tot eren novetats i coses per projectar i dur a terme. I hi havia –ho veies a cada moment– una gran il·lusió compartida, en la gent de dins, que no era molta, i en la de fora, en la mateixa societat castellonenca, expectant i interessada pel gran canvi que tot allò havia de produir i indubtablement ha produït. Les dimensions de la comunitat universitària permetien, per tant, posar en marxa actuacions noves i calibrar-ne de seguida les possibilitats d’èxit, les repercussions. I, en conseqüència, corregir la trajectòria, si calia. Hi vaig estar fins a principis de 1994, en què vaig entrar com a editor a l’Institut de Filologia Valenciana, llavors limitat a la Universitat de València. Era un punt de partida, perquè es preveia que la Generalitat atribuiria a la Universitat l’autoritat lingüística, com passava a les Illes. No va ser així.

–La dreta i la dreta extrema, per què mai no han fet ostentació de la cultura i de la nostra llengua?

–No entraré en l’àmbit del pensament i la praxi política i ho miraré de manera més general, pensant en els sectors socials que solen donar suport a aquests grups. Com deia Marx, i Fuster repetia de vegades, les idees dominants són les idees de la classe dominant. Ací, l’interés per l’òpera ha sigut tan minoritari que no hi ha hagut teatre de l’òpera fins fa uns pocs anys; no hi ha hagut una Biblioteca Valenciana fins fa quatre dies com qui diu; o un centre dedicat a les arts plàstiques contemporànies. Hi ha molts indicadors del desinterés dels sectors dirigents valencians per la cultura, i això sense entrar en la qüestió de la llengua, sinó que té a veure amb un sentit de la cultura quasi universal. Arreu d’Europa hi ha ciutats més menudes que València, per parlar de la nostra capital, on s’ha mantingut una dinàmica i una tradició culturals molt més importants i ambicioses, sense massa interrupcions i malgrat tota mena de problemes. És una desgràcia.

I, si tornem al tema d’abans, en això els mitjans de comunicació també tenen molt a dir, perquè hi ha valors culturals que ells poden transmetre amb molta més eficàcia, amb un ressò superior, que altres vies d’informació.

–Ara ets comissionat de la Generalitat per a l’Any Joan Fuster. Qui va ser aquest personatge?
–És complicat de dir. O impossible, perquè Fuster va ser un tipus molt, però molt complex. Malgrat haver tingut una vida curta i haver començat a actuar tard, i en condicions ben difícils, desplegà una tasca literària, cultural i de modernització social que potser encara no s’ha mesurat en els seues dimensions reals. Per l’amplitud i per la influència.

Com ho va aconseguir, encara que només parcialment? No m’ho sé explicar ni tinc la resposta completa o definitiva. Sens dubte, va ser una combinació, que a voltes es podria qualificar d’explosiva, entre una formidable capacitat de treball, una intel·ligència per damunt del que és habitual i unes conviccions molt fermes, ben fonamentades des de jove i després mantingudes contra vent i marea.

En qualsevol cas, això no té res a veure amb la comissió de la Generalitat, que afortunadament és un càrrec consultiu i no executiu. Es tracta de la simple opinió d’una persona que tingué amb Fuster durant uns vint anys un vincle de col·laboració en diverses iniciatives i, com a conseqüència, d’amistat. A més de l’admiració que des d’abans m’havien produït escrits seus i del respecte que mereixien els qui com ell s’enfrontaven a molts anys de provincianisme que el sistema franquista havia reforçat.