Entrevista a Francis López Sanchis

18/01/2021

«Crec fermament en la cultura, en la seua força i poder per a canviar el món»

«Tan sols la cultura ens fa sentir lliures i volar, tot i estar confinats en una casa»

«Jo vull viure en una societat lliure, per tant, vull viure en cultura»

«La llibertat, la cultura i l’educació són els pilars fonamentals d’una societat»

«La decisió de distingir la Cultura com a bé essencial és valenta i compromesa»

Parlar de cultura, i més en aquests moments que estem vivint, no resulta fàcil. Francis López forma part de la primera generació que, allà pels anys 80, van començar a treballar als ajuntaments més capdavanters i sensibles en aquest camp. Ara és la gestora tècnica de Cultura de l’Ajuntament d’Aldaia, directora del TAMA i membre de la Comissió Executiva del Circuit Cultural Valencià. Qui millor que ella per a parlar de la realitat actual de la cultura… L’entrevista la vam fer sobre l’escenari del teatre que dirigeix, tota una experiència, i es nota que té moltes idees i ben clares.

–Vares rebre el 9 d’Octubre l’Alta Distinció de la Generalitat en representació del món cultural. Què vas pensar i sentir en replegar la medalla?
–Fou un gran honor, un privilegi. Moltes emocions confluïen en un sol moment. Després de 33 anys treballant al capdavant de la gestió de la cultura a l’Ajuntament d’Aldaia i de viure més de 40 anys en democràcia, per primera vegada un govern, en aquest cas l’autonòmic, es planteja i decideix que la Cultura és un bé essencial, i que soc la persona escollida per a representar tot un sector professional que va més enllà d’un treball. Tot un conjunt de professions que ens fan sentir emocions, vibrar, alimentar l’ànima de les persones… Si ens parem a pensar una miqueta, què hauria sigut de moltes i moltes hores al llarg del confinament sense la cultura: aquest fet és el que ens ha convertit en essencials. I tots aquests aspectes els tenia presents, els vivia en el moment d’esperar i de rebre la distinció de la Generalitat Valenciana en un dia tan especial com el de la meua terra, on visc, d’on soc.

–Actualment, ets la tècnica de Cultura de lʼAjuntament d’Aldaia i directora del TAMA (Teatre Auditori Municipal d’Aldaia). Com estàs vivint aquesta pandèmia?
–Està sent un període esgotador perquè tinc una gran responsabilitat al capdavant de les instal·lacions culturals que gestione a Aldaia i de les persones que passen per elles. També és molt important i necessari estar al dia; és indispensable més que mai. Són resolucions, instruccions quasi diàries, que canvien en funció de les circumstàncies de la pandèmia. Estem treballant molt, amb el rigor i la professionalitat de sempre, i ara amb una exigència molt elevada. Però, tot i això, encara m’il·lusione en els projectes que posem en marxa a Aldaia o en la programació que es manté per damunt de tot. Jo crec fermament en la cultura, en la seua força i poder per a canviar el món, per a ajudar-nos a estar per damunt dels entrebancs. Sincerament, tan sols la cultura ens fa sentir lliures i volar, tot i estar confinats en una casa.

–Realment, la cultura és segura?
–Sí, sense dubte. Els espais culturals són segurs 100 %. Apliquem els protocols i plans de contingència amb molt de rigor. No hi ha persona que accedisca a un espai cultural que no estiga identificada i a la qual no se li exigisca complir uns mínims de prevenció. Mira, al llarg de quasi els noranta dies que estiguérem confinats, al grup de whatsapp dels professionals i tècnics municipals de Cultura, les idees bullien i brollaven, intercanviaven informació, compartíem dubtes i pensaments o maneres de fer les coses… Quan ens desconfinaren i reprenguérem l’acció cultural presencial, ja hi estàvem preparats. I així ho férem, reinventant maneres, mètodes de portar a terme la gestió. Redactant i aplicant plans de contingència i protocols de seguretat que ningú ens dictava, però que nosaltres redactàvem amb molta cura.

–Per tant, creus que no s’haurien de tancar les instal·lacions culturals?
–Efectivament, seria un gran error. La ciutadania ve als espais culturals a gaudir del moment que li ofereix la cultura. I ve perquè se sent en un espai segur, sent que hi ha menys risc que en altres llocs de reunió de persones. Mentre un espectacle o un concert tinga públic, i no parle de quantitat, els teatres, els auditoris, les cases de cultura, el carrer… han d’estar oberts a les persones.

–Realment, la cultura és indispensable per a una societat democràtica?
–És indispensable per a una societat democràtica i no democràtica. Qui ho té més difícil és en aquest darrer cas, perquè la cultura significa un perill. La cultura, per definició, és llibertat i és més difícil controlar així les persones. Afavoreix el pensament i les idees, ens deixa pensar, i això, als sistemes no democràtics o totalitaris, no els agrada, no ho volen. Jo vull viure en una societat lliure; per tant, vull viure en cultura. I vull que els meus fills i els seus puguen tindre opcions on triar i què fer en el seu temps lliure. Vull que els deixen pensar, raonar, criticar, construir… i tot açò i més es pot fer si tenim i vivim en cultura.

–És un bé essencial?
–Ho és. Ja ho he comentat adés. Ens ha salvat moltes hores al llarg del confinament. I és prou curiós que haja sigut una pandèmia i un estat d’alarma el que ens ha fet caure en eixe aspecte fonamental del fet cultural. En línies generals, la cultura sempre passa desapercebuda, no es considera important per a la vida de les persones. La prova està en la falta de consistència política que sol tindre en el Govern d’Espanya. És com si… «ah, estos cómicos están ahí!», però després és el que salva i ha salvat l’ànima i l’ànim de moltes persones. I saps què et dic? Que ens ho hem de creure. Les i els professionals de la Cultura, tot el sector, s’ha de creure que és un bé essencial. Hem dʼapujar l’autoestima per a no rebaixar el llistó i per a exigir a les instàncies superiors el respecte que ens mereixem. Hem d’aconseguir existir administrativament de manera contundent, epígrafs que ens definisquen com es defineix el sector de l’automoció, de la restauració o del turisme. En la mútua del meu ajuntament, jo encara estic reconeguda com a tècnica administrativa; l’arquitecte és arquitecte, però la gestora tècnica de Cultura no té nom. Això, en el segle XXI, és lamentable.

–Però, com definiries tu la cultura?
–Hahahahaha, mare meua, però si t’ho he anat dient en cadascuna de les preguntes que m’has fet! La cultura pot ser un fet puntual i efímer, però pot marcar-te de per vida. Pot ser eterna la relació que mantingues amb ella. T’envolta i t’abriga, però mai no et deixa indiferent, i si ho fa sempre pensaràs per què. La Cultura provoca, motiva el pensament, la conversa, la relació entre les persones. És un fet socialitzador brutal. Des de la llibertat, ens educa. Ens fa estimar les tradicions, els costums, però també ens mostra la modernitat, l’atreviment i les transgressions. Mira que estic dient aspectes totalment enfrontats, però la cultura possibilita la seua convivència. Sabers, creences que ens uneixen o separen, però que fan possible que les persones parlem i intercanviem, i ens ensenyem els uns als altres. I com es fa això? Doncs amb la paraula i dialogant, però també amb un espectacle de teatre, de dansa, de circ, de carrer, amb un concert, amb un quadre o mural, amb un documental, amb una imatge…

–La llibertat i la cultura són inseparables i indispensables?
–Les dues coses. La llibertat és inherent a la cultura, però la cultura ens fa lliures. És una relació simbiòtica. Si aquest tàndem se separara, no sé com funcionaria… Per tot el que ja t’he expressat, preferisc pensar que sempre aniran de la mà. Tot i això, la tercera punteta de la corona la done a l’educació. La llibertat, la cultura i l’educació són els pilars fonamentals d’una societat. Si tot el món s’ho creguera, tot aniria millor.

–No estem vivint, sembla, massa bon temps per a la paraula, la llibertat. El fet cultural ajuda a la convivència?
–Clar, és un dels millors mecanismes de socialització que existeixen. Podem gaudir del fet cultural en soledat, però la riquesa i les seues possibilitats augmenten si ho fem en grup, en relació amb els altres. Si totes les persones tinguérem més sensibilitat cultural, començant pels nostres representants polítics, de segur no assistiríem a alguns espectacles vergonyosos que veiem en les discussions i discursos polítics. Senyors polítics: consumisquen més cultura i aprenguen de la ciutadania, que quan vostés estan allà dalt s’obliden de tot.

–Totes les opcions polítiques entenen igual la cultura?
–No, és una gran diferència entre unes opcions i altres. La ciutadania hauria d’adonar-se d’aquest fet. A la persona creadora cal donar-li llibertat perquè cree i perquè puga existir la pluralitat a l’hora d’entendre el fet cultural. Sobre la distinció que hem rebut el sector de la Cultura el dia 9 d’Octubre, estic convençuda que no és cap casualitat. Al nostre territori, ningú mai ho havia pensat. No ho han fet ni els diversos governs d’Espanya. El fet que en les distincions més importants que dona la Generalitat Valenciana, enmig d’un panorama desolador provocat per una pandèmia, es reconega la Cultura al mateix nivell que la Sanitat, l’Educació, els Serveis Socials… no és casual. Ho ha decidit algú que governa des d’una sensibilitat i un poder polític concrets. Ho faran millor o pitjor, però la decisió de distingir la Cultura com a bé essencial és valenta i compromesa.

–La societat en general, valora la cultura?
–Ai, ai…! Més amunt ja t’ho he comentat. Si totes les persones, si tots els sectors professionals, si tota la classe política la valoraren més, estaríem parlant d’altres coses. És una llàstima que no eduquem en cultura. Des dels ajuntaments oferim moltes activitats adreçades a l’àmbit educatiu i escolar, i no sempre hi ha resposta, no és immediata la correlació. Tampoc en l’àmbit familiar la cultura és un bé prioritari. De fet, les mares i els pares joves venen als nostres teatres i auditoris, però quan les i els menuts es fan més majors deixen de portar-los i prefereixen passar una vesprada en un centre comercial.

–Parlem una miqueta del teatre. Quines són les característiques teatrals del TAMA?
–El TAMA és un gran edifici. Arquitectònicament és majestuós, té presència, és potent, i es troba ubicat en una zona privilegiada perquè està rodejat pel Cinturó Verd d’Aldaia, una altra obra emblemàtica que respira natura, jardins i que, en un diàleg molt equilibrat, facilita tota la zona d’aparcament que beneficia el TAMA. El 5 desembre de 2002, el TAMA fou inaugurat i començà a caminar. Té un escenari de 364 metres quadrats i 712 places distribuïdes entre el pati de butaques i l’amfiteatre. I preus molt assequibles per a la ciutadania. Tampoc no és casualitat que tinga la personalitat que té. Són hores i hores de treball que transmeten un estil, una manera de fer les coses i tenint, afortunadament, unes oïdes disposades a escoltar, a atendre de la millor manera possible les condicions tècniques de l’escenari i de la sala. A excepció d’un període polític determinat, el TAMA sempre ha estat considerat la joia de la corona d’Aldaia.

–Abans de la pandèmia tenia públic?
–Per què parles en passat…? No és bo magnificar el públic, únicament, des de la perspectiva numèrica i quantitativa. El públic és alguna cosa més. Abans i ara, la funció de teatre o el concert es fan igual, hi haja 25 o 600 persones en la sala. El fet cultural es produeix de la mateixa manera i amb la mateixa qualitat. Treballem contínuament i generem hàbit i una actitud de predisposició cap al fet cultural. Els divendres de la temporada, des de finals dels anys 80, hi ha programació escènica. Abans era al Teatre del Mercat, i ara és al TAMA. Però si programem una activitat al MUPA (Museu del Palmito) o al carrer com el Festival Colors, o una presentació d’un CD de música de compositors d’Aldaia o d’un opuscle sobre temes patrimonials del poble, la ciutadania sol acudir i participar de l’oferta. Si milloràrem els canals de comunicació i publicitat, encara seria millor. Ens esforcem cada dia per aprendre i pensar què i com podem oferir-ho.

–Ara la cultura passa per quedar-se a casa i veure multipantalles?
–No, mentre els espais culturals estiguen oberts i funcionant. La multipantalla és una opció, però anar a l’espai cultural n’és una altra. Si hem de tornar a quedar-nos a casa, tornarem a compartir milers i milers de vídeos i d’imatges en què el fet cultural nʼés el protagonista. Ara bé, és molt possible que si tornara a ocórrer, no seria tot gratuït. La cultura, a nivell tangible, és un sector professional del qual mengen milers de famílies. I si paguem per unes sabates, doncs bé està pagar per veure un espectacle escènic ni que siga al voltant d’una pantalla de TV o d’un mòbil. Preus simbòlics, però estic convençuda que la gratuïtat no ajuda a valorar un fet.

–Continues programant. Quina és la resposta?
–Bona, bona. Jo soc molt positiva i adés et comentava que la programació cultural es fa igual i amb el mateix rigor, hi haja 15 persones o un centenar. No he sigut mai una tècnica que ha fet carrera de números: preferisc la qualitat. Sí que és cert que el moment que estem vivint és molt especial i gens previsible. La incertesa és enemiga de la participació i es nota que la gent, el públic, té reserves. Les notícies fan fluctuar prou l’assistència dels espectadors i espectadores. Es nota molt quan hi ha hagut una roda de premsa i han pres noves restriccions. Al TAMA poden quedar-se butaques buides que estan comprades, però el més important és que el públic que hi ve se’n vaja satisfet i amb el convenciment que ha estat en un espai que els ha oferit seguretat.