La revista degana en valencià

Entrevista a Francisco Pérez García

06/10/2020

«L’economia valenciana té una característica, i és que moltes vegades es recupera més ràpidament»

«El virus viatja en avió i també tenim una interdependència econòmica forta, i així el que passa en un lloc es transmet immediatament»

«És un error pensar que l’Estat pot aguantar-ho tot de manera indefinida»

«Vaig passar per la Comissió i els vaig dir: poseu-vos d’acord o ho pagarem car»

«El Corredor Mediterrani és important perquè és una anomalia en l’actual nivell de les infraestructures espanyoles»

«Havíem d’haver estat més preparats per a una crisi d’aquestes característiques»

Mai no havia estat a la seu de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Hi vaig entrar amb totes les mesures que ens marca la pandèmia. Volia entrevistar el seu director, Francisco Pérez. Després de les presentacions –en aquest temps, sempre estranyes–, vam seure i vaig començar a llançar les preguntes. Ell semblava meditar-les uns segons i responia amb claredat i sense amagar o reduir els problemes que tenim i que podem tindre. Utilitzava molt les mans, que semblava l’ajudaven a contestar, a dirigir el seu discurs. Al llarg de tota la conversa va estar present la incertesa de la situació, perquè, realment, sabem com estem hui però no com estarem demà. Respostes molt aclaridores.

–Francisco, què és l’IVIE?

És l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Es va crear fa més de 30 anys i és una iniciativa de la Generalitat Valenciana. Des del principi, tenia la idea d’acostar la investigació a les necessitats de les institucions i de la societat i posar en contacte grups d’investigació de les universitats, sobretot valencianes, però no exclusivament, amb eixos objectius. També tenia des del principi la idea que fora una institució que rebera el suport d’institucions privades, i a poc a poc va anar definint eixe perfil. És una organització xicoteta però no insignificant, on hi ha 25 persones que són tècnics d’investigació i personal de suport i altres tants investigadors de huit universitats que col·laboren per a desenvolupar diferents projectes sobre l’economia, el creixement econòmic, el paper del capital, el desenvolupament, el paper de les infraestructures… Moltes coses que fem amb diferents línies de finançament.

–He vist que podríem dir que en aquests moments l’IVIE és una espècie d’institució pública i privada…

Sí, en veritat a l’IVIE estan presents el seu consell d’administració amb una societat anònima que no reparteix beneficis i que manté els seus comptes en equilibri aconseguint recursos europeus, espanyols, valencians, públics i privats per a desenvolupar totes les línies de treball que, o bé nosaltres proposem i trobem el suport, o bé ens demanen les institucions públiques i privades que tenen interés dʼestudiar amb rigor temes distints.

–He vist que hi ha moltes empreses privades que busquen els seus informes.

El criteri és que nosaltres hem guanyat una reputació treballant els temes amb rigor, amb el rigor que poden aportar a la direcció dels treballs els professors de les universitats associades, i també volem que les anàlisis que fem tinguen interés per a la societat.

–Com veu la situació general de l’economia valenciana després de la pandèmia?

Una situació difícil; ja ho era abans. Per una banda, l’economia valenciana estava creixent a bon ritme, però el nostre nivell d’ingressos per capita fa temps que està per davall de la mitjana espanyola. Estem 12 punts per sota, i sobre això, igual que ha passat al conjunt de l’economia espanyola, a lʼeuropea i a la mundial, s’ha produït una crisi que té una causa sanitària amb una conseqüència econòmica molt important. No és possible desenvolupar de manera normal les activitats econòmiques de què depén la generació d’ingressos si la pandèmia està activa. Eixe és el problema: que hem hagut de parar la màquina de lʼeconomia per frenar l’epidèmia.

–A la nostra comunitat no teníem massa un monocultiu que era el turisme?

Teníem, tenim un pes més gran del turisme que en altres llocs, no un monocultiu perquè representa un 14 % del PIB valencià, on hi ha un 86 % que són altres activitats. Però, clar, què passa quan tu tens una activitat que és la que es veu més afectada de forma continuada i en el teu cas pesa més? Doncs que et veus més afectat. Si el turisme representa en la teua economia un 5 % i cau a la meitat, has perdut 2,5 punts; si representa el 14 i cau a la meitat, has perdut el 7 %.

–Patirem més que la resta de comunitats? Per què?

A curt termini sí, perquè tindrà més dificultats per a recuperar la normalitat en unes activitats com les turístiques que ací tenen més importància i, per tant, eixa situació de debilitat ens ha afectat més. Però l’economia valenciana té una característica, i és que moltes vegades es recupera més ràpid. Ara, ací què es el que ocorrerà? Que hi ha un condicionant sobre el qual no podem saber què passarà, i és si esta recuperació de la normalitat s’aconseguirà sense dificultats. Si no hi ha rebrots, les coses seran més fàcils.

–Ningú havia previst un escenari semblant?

No. Entre els economistes sempre es parla que poden aparéixer fenòmens inesperats, encara que siguen estranys: es diuen cignes negres. D’aquesta manera general sí que poden aparéixer pertorbacions que compliquen molt la vida. Els epidemiòlegs fa temps que ho advertien.

–En l’època moderna, açò no sabia viscut…

No. Tot el món està d’acord que aquesta és la crisi sanitària més important dels últims 100 anys. També és veritat que la interdependència que hi ha actualment entre totes les economies, països… ha fet que la difusió dels problemes i de les conseqüències haja estat més ràpida. El virus viatja en avió i també tenim una interdependència econòmica forta, i així el que passa en un lloc es transmet immediatament.

–Recuperació en V o estem veient que no?

Si no hi ha rebrots… De rebrots, nʼhi haurà, però si no condueixen a noves interrupcions de l’activitat econòmica… Ara estem en el punt on l’activitat comença a recuperar-se, però per una banda no han desaparegut totes les limitacions i a poc a poc aniran eixint algunes de les conseqüències dels danys que hi està havent; depenent de quin siga l’abast dels problemes, tindrà uns efectes dòmino. Tota aquesta dinàmica és la que ara cal anar observant i assimilant, i una cosa important que s’ha fet bé és que els governs han eixit al rescat de les persones i de les empreses, però hi ha un problema que en els pròxims anys serà important i és que és un error pensar que l’Estat pot aguantar-ho tot de manera indefinida.

–Com ha vist les decisions del govern autonòmic i central dʼajudar empreses i treballadors?

La valoració que cal fer de les decisions en conjunt ha sigut positiva; és més, hi havia una cosa que em preguntava molt al principi: era molt important que aquestes mesures que s’estaven adoptant arribaren, i crec que en conjunt han arribat. Crec que de segur que hi ha problemes puntuals i coses millorables, però han arribat i pense que falten dues coses: veure com es concreta el programa europeu de recuperació i també com es concreten els acords d’aquestes comissions que busquen en lʼàmbit autonòmic o d’Espanya impulsar la recuperació. Com es concretaran en dos sentits: primer, si hi ha acords amplis de no mirar a l’horitzó de la legislatura ni les eleccions, sinó al futur del país, i segon, que eixos acords no han de ser sobre coses secundàries, sinó sobre coses importants.

–Sembla que hi ha una certa coincidència entre govern, sindicats i patronal?

Crec que és una molt bona notícia. Segurament, a més, hi ha una intenció que jo considere positiva: que eixe acord entre els interlocutors socials i el govern es convertisca en una mena de pressió perquè també els partits polítics vagen en la mateixa direcció.

–Creu vosté que Ximo Puig i Vicent Soler convenceran Madrid?

Espere que sí. Crec que en eixe problema de lʼinfrafinançament fa temps que anem fent passos importants i, a més, la societat s’ha adonat que és un conflicte que ens afecta a tots els valencians i ha d’anar més enllà de qui governa i de quin partit està en lʼoposició. Ara bé, cal ser conscient que el pas més important que hem fet en els últims anys és el reconeixement del problema internament i externament. Internament pel que he dit adés, i externament perquè sé que fora moltes vegades es negava lʼevidència i ara ja hem aconseguit que es reconega que la Comunitat Valenciana està com està.

–Vosté va intervindre en la Comissió Especial d’Estudi per a la Recuperació Social, Econòmica i Sanitària de les Corts Valencianes. Creu que hi aportaran solucions?

Pense que sí. Vaig passar per la Comissió i els vaig dir: «poseu-vos d’acord o ho pagarem car». És el que pense. Crec que són molt importants les dues coses que he dit: que l’acord arribe i que arribe sobre temes substancials. Aquesta Comunitat s’ha de preguntar no tan sols com es recuperarà de la pandèmia, sinó com, una vegada recuperada, el creixement abordarà els problemes que ja tenia abans de la pandèmia, problemes que conduïen a eixos nivells de renda per davall de la mitjana que ve sobretot del fet que la nostra productivitat és baixa. Hem de canviar les activitats que fem, les que tenen la capacitat de generar els millors treballs, salaris…, perquè és el que demana el mercat i perquè tinguen un pes cada vegada major en l’activitat econòmica valenciana.

–Aquesta crisi, la disminució de la contaminació… és una oportunitat perquè el Corredor Mediterrani l’acaben definitivament? És tan important com diu Vicent Boira i la patronal?

El Corredor Mediterrani és important perquè és una anomalia en l’actual nivell de les infraestructures espanyoles. Les infraestructures espanyoles han millorat molt, però en aquesta part de la península, on es concentra una part molt important en l’activitat econòmica i de la població, no té les infraestructures al nivell que ja estan en altres llocs. L’estructura radial: exemple del fet que la presència de l’Estat, que en infraestructures és un dels àmbits on té una presència més clara, doncs és asimètrica en Espanya i en aquest territori. Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia… tradicionalment han tingut una menor presència pública en general.

Jo no sóc partidari de fer més infraestructures perquè sí, però ací és evident que hi ha uns estrangulaments que estan condicionant les comunicacions, sobretot per ferrocarril, per a persones i mercaderies, que no està a l’altura de la resta.

–D’aquesta situació, sense Europa no se nʼix, no?

El problema és que Europa és molt important des de diversos punts de vista. Primer, perquè és l’escaló de la internacionalització en el qual els països europeus, i Espanya en particular, han de recolzar per a globalitzar-se. El gran àmbit de la internacionalització espanyola és Europa; ja ho és des del punt de vista del comerç internacional, però també de com dona resposta als reptes de la globalització. Europa té una estructura en la seua construcció asimètrica: per una banda, ha avançat en temes de mercat únic, d’unificació monetària, però ha avançat menys en termes fiscals perquè la fiscalitat, els impostos i la despesa pública són una qüestió contemplada bàsicament a escala nacional. La fiscalitat, la política fiscal, que són ingressos i despeses, és l’àmbit on els compromisos de solidaritat es manifesten. Aleshores, el pressupost europeu és molt xicotet en comparació amb els pressupostos nacionals. Això significa que la solidaritat de pagar impostos i rebre serveis públics la fem dins de cada país, i el que significa construir un espai fiscal europeu és preguntar-se si estem en lʼàmbit europeu disposats a tindre mecanismes de solidaritat importants; ara bé, per a això cal canviar també la mentalitat, atenció! Moltes vegades, els espanyols contemplen això des del punt de vista del que hauríem de rebre, però si ens plantejaren el mateix pensant què hauríem dʼaportar als països d’Europa, què hi diríem?

–Vosté creu que el mes de juliol, principis d’agost, portarà l’acord pels fons europeus destinats a la crisi?

Espere que sí. Crec que hi ha un punt molt important, i és que Alemanya està per la labor. En aquests moments està presidint la Unió Europea i crec que són dues bones notícies. Ara, que alguna de les expectatives es rebaixen, no és descartable. Hi ha una cosa important: quan s’aproven eixos recursos, el que hem de fer és tindre la capacitat d’absorbir-los preparant programes d’actuació que entren dins de les prioritats que marquen eixos recursos i gestionar els programes de manera que els diners que hi arriben es gasten bé.

–Quines lliçons hauríem d’aprendre de l’experiència que estem vivint?

Moltes. Nosaltres, en el document que férem per encàrrec del president de la Generalitat per a la Comissió de Reconstrucció, assenyalàvem moltes lliçons d’aquesta crisi. Una, sens dubte, és que havíem d’haver estat més preparats per a una crisi d’aquestes característiques. És molt fàcil dir-ho a posteriori, però és evident que una part de la gravetat del problema que han patit tots el països ha sigut per falta de preparació. Una altra cosa que hem aprés és que les respostes que s’hi han donat, que han resultat eficaces, s’han basat en l’ús per objectius socials i econòmics del coneixement. En el terreny sanitari han fet el que deien els epidemiòlegs, i en el terreny de les respostes de política econòmica estem fent el que han recomanat la majoria dels experts. Per tant, el coneixement és la base en la qual moltes vegades podem trobar respostes suportades per lʼevidència prèvia. Una tercera lliçó de la crisi és que els problemes s’han resolt perquè tots hem anat en la mateixa direcció.

Són lliçons molt importants. Per exemple, en aquest tercer cas, què passaria si tots remarem en la mateixa direcció en altres temes?

–Creu que no se’ns oblidarà?

Doncs no ho sé. Crec que moltes vegades la memòria és curta. Per exemple: si vaig al carrer i veig que molta gent està comportant-se de manera prudent però alguns no, podria pensar que ja no ho recorden. A més, hi ha una cosa que és preocupant: crec que hi hagué un moment en la crisi del 2010 en què tots estàvem molt preocupats perquè teníem problemes financers greus i alguns teníem senyals molt clares que els mercats no estaven disposats a prestar-nos i aparegué allò de la prima de risc; jo crec que alguns ja se n’han oblidat. Què passaria si en les necessitats de finançament que nosaltres tenim en aquest moment en lloc de prestar-nos al 0 % o 1 % ens digueren que hem de pagar el 6 %?

–Aconseguirem una vacuna? Seria la solució?

Crec que la solució definitiva serà un tractament eficaç o una vacuna. Pense que la mobilització d’esforços, primer científics i després econòmics en aquesta direcció, és espectacular i crec que donaran fruits, sí, però hem de ser prudents perquè no tenim vacunes per a tot i és possible que siga una combinació de tractaments més eficaços; les vacunes no sempre són eficaces al 100 %. Després, una altra cosa que crec que ha de quedar clara i que crec que és important: les millores organitzatives perquè les conseqüències més desastroses en lʼetapa més crítica no tornen a produir-se. Dit d’una altra manera: si ara tornara a arribar el que vam viure fa uns mesos, només amb les millores organitzatives en els hospitals i en les residències de majors, quants morts s’evitarien? Molts. Sabem el que sabem, i és que de moment no tenim un remei eficaç ni vacuna, però amb les millores i els equips de protecció seria diferent.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top