Entrevista a Gabriel Rufián

Quan entrevistes una persona, mai no saps què passarà els dies posteriors. I en aquest cas, certament, Gabriel Rufián s’ha convertit en un dels pols d’atracció de la política a Espanya. Però mai no saps com evolucionarà la història. Ell, i Oriol Junqueras, tenien un acte del seu partit al Teatre del Mercat d’Aldaia, teatre que van omplir i va haver-hi persones que no van poder entrar-hi. En acabar, i després d’haver de patir alguna que altra agressió verbal a l’entrada i a l’eixida del teatre, vam fer l’entrevista abans del sopar. Aquestes són les seues respostes que ara, unes setmanes després, continuen vigents, més encara.

«Jo em dic Rufián; ja vinc insultat de casa»

–Gabriel, has vingut en tren?

–No, he vingut en cotxe, però no per res, sinó per una qüestió de comoditat d’horaris, perquè vinc del ple de Madrid i no quadrava amb els trens.

–Què està passant realment a Rodalies?

–Bé, tothom ho sap: és una qüestió d’un infrafinançament endèmic. Des que jo tinc ús de memòria, els trens, els rodalies, han funcionat malament. Però, no només és una qüestió de Catalunya; potser a Catalunya és més dramàtic per una qüestió de població, perquè en molts llocs és l’únic mitjà de transport per a centenars de milers de persones, però passa, repeteixo, de forma endogàmica i endèmica a altres indrets de l’Estat.

–Esquerra defensa més Rodalies que el Corredor Mediterrani?

–No, tot. És similar a allò que ens diuen de… què ets?, més d’esquerres o més indepe, no? Fa 90 anys ja Esquerra Republicana defensava el dret a l’autodeterminació i la jornada laboral de 8 hores.

–Com es viu a Madrid? Cansa? Tens problemes anant pel carrer?

–Sí, ja ho he comentat públicament. Crec que actualment, des de l’aparició de Vox, qualsevol diputat/diputada, representant públic de l’esquerra (i fins i tot li està passant a gent del PSOE, que no li passava), doncs tens problemes a segons quins barris, a segons quins llocs. L’agressivitat, que potser abans es callava, ara fins i tot se’n presumeix, però també he de dir que Madrid és una ciutat meravellosa, amb gent meravellosa i hi ha de tot. També ens trobem moltíssima gent de sempre que ens diu que continuem, però bé, sí que és cert que jo per una qüestió de seguretat no porto escolta, no porto res, i el que intento és fer vida de l’hostal al despatx i si vas a algun lloc ha de ser un lloc molt concret. Intente també fer vida normal, però t’has de cuidar. Principalment, els últims quatre anys he notat un canvi a pitjor.

–És molt diferent de viure a Catalunya?

–Bé, al final Catalunya és el meu país i, evidentment, és la teva terra, però jo sempre ho dic: els problemes, les esperances, els anhels, els pensaments de la classe treballadora a Madrid són els mateixos que la que treballa a Catalunya, salvant les distàncies, però crec que nosaltres hem d’intentar representar, més enllà de les nostres sigles, el nostre propi país i qualsevol persona, dignificar la vida de la gent visqui on visqui.

–De tu han dit de tot. N’estàs content?

–Jo em dic Rufian i ja vinc insultat de casa. Ja he comentat també moltes vegades que he tingut la sort o la desgràcia de tenir una història vital i laboral que no és gens extraordinària i forma part de la meva generació: de precarietat, de tenir feines de merda, amb jefes de merda. I ara, que segons qui em digui segons què, doncs escolta, evidentment t’afecta, però també em crec molt el que faig i no és una frase feta, si no sincerament no aguantes. I també, sense falta de respecte a ningú, jo noto que segons qui que venim de treballar i de segons quins barris i orígens, tenim potser la pell una mica més gruixuda que altres companys i companyes que, amb tot el respecte, potser s’han dedicat tota la vida o venen d’altres vivències, i bé, sí que en un moment donat no és agradable que et diguin segons què.

–Com et prepares les teues intervencions?

–Soc un obsessivocompulsiu. Ara mateix estic parlant amb tu, aquest matí he tingut un plenari a Madrid, acabo de fer una xerrada i estic pensant en la interrogatòria a Feijóo de dilluns a la Comissió d’Investigació de la Dana, en el discurs del dia 10 a Pedro Sánchez, en un ple monogràfic que hi haurà sobre l’accident de Còrdova i Rodalies, i l’endemà també un discurs sobre multireincidència. Penso 24 hores en això, en tot.

–La provocació és una estratègia política?

–No m’ho passo bé. Jo vaig entendre molt ràpidament com funcionava aquest negoci: amb la meva innocència, quan vaig arribar allà pensava: bé, si li dic lladre a un lladre, el problema el tindrà el lladre i no jo, i evidentment em van donar per totes bandes (falta de respecte, circ, modals). Vaig aprendre a intentar continuar dient el mateix, però potser no donant tantes excuses perquè es parli més de les meves formes que del meu fons, i tinc la sensació que el que intento fer és parlar normal. És a dir, després de la interrogatòria a Mazón, va haver-hi cròniques dient que jo era un tarat, però em vaig quedar curt i la gent normal del carrer, independentment de a qui voti, sap que aquest senyor no té nom i jo el que intento és, humilment, representar aquest sentit comú.

–On està el secret del teu èxit entre el sector jove?

–Sincerament, no ho sé. Jo soc súper reticent als experts en ComPol; crec que pràcticament tots són uns contacontes menys Teresa, una dona que jo conec. Mai he fet cap mena de curset d’oratòria, mai he fet cap formació de res; intento, ho repeteixo, parlar normal i anar al límit. Mira, he pensat molt en això: jo, durant una etapa de la vida, vaig ser comercial i, clar, comercial et porta a fer, a dir allò fonamental, cinc segons, deu segons, trenta segons. I de vegades penso que és per això, i també perquè molts ho diuen de forma avorrida. Un company expert en ComPol de veritat em va dir una vegada: «tu és que ets un natural». Ho va dir amb accent anglosaxó i li dic: «no sé què hi vols dir». I ell va afirmar que és que em sortia natural, que no havia de fer res, i sona molt idiota, però suposo que és veritat.

–I el fet que en un mateix espai et donen un premi a tu i a Vito Quiles… Tu no hi vas anar…

–No. A veure, va ser un acte de la ultradreta muntat per ells mateixos i em van ficar allà perquè van voler. És un debat interessant i, evidentment, entenc la gent que comença principalment a dir-me «home, és que li rius les gràcies; home, és que estàs blanquejant el personatge…». Jo dic el següent: primer, és una qüestió de supervivència perquè jo els tinc tres o quatre vegades al dia, els tinc a sobre, són més d’un, et persegueixen a l’hostal, on estàs dinant sense cap mena de mirament, i si poden agredeixen. I aleshores, jo vaig pensar que molta gent no sap que Vito Quiles, per exemple, és un propagandista de la ultradreta. No ho sap perquè no ho ha de saber o no té el temps per saber-ho, i el que veu és un noi jove, guapo, que el tracten malament. Aleshores vaig pensar: li llenço el micro? Mala idea. El tracto malament? Mala idea. L’insulte? Mala idea. I vaig dir-me: trolejaré el seu contingut per a desactivar el feixisme, perquè la meva experiència personal és que, el feixisme, el desactives amb ironia i amb sarcasme, si no és molt fàcil que et diguin «home, clar, és que no t’agrada el que et pregunten i et rebotes», i et diuen: «és que com sou els d’esquerres». Aquesta és la meva lògica.

«El feixisme, el desactives amb ironia i amb sarcasme»

–Quan vas entrar al Congrés pensaves canviar Espanya?

–Jo sempre he tingut molt clar que treballo per intentar ajudar i que a tothom li vagi bé, visqui on visqui. Jo vull que Catalunya sigui independent? Sí, però també si puc ajudar la gent d’Algesires, doncs ho faré. No entenc la contradicció que això comporta i crec que l’èxit de gent o de formacions polítiques actuals com Bildu, nosaltres mateixos, el BNG, és perquè el discurs entre cometes nacionalista que potser en el passat tenien, crec que ha canviat. També és la meva trajectòria vital: la meva família és d’Andalusia i jo no vull cap mal per a Andalusia.

–L’enfrontament entre les formacions polítiques és una forma de guanyar vots?

–Discrepo una mica d’això. Jo crec que la polarització, la mal anomenada polarització, la violència verbal, mediàtica, policial en aquest país sempre ha existit. A Suárez, una mica més i el foten a cops de peu i a pedrades de la Moncloa; en els últims 190 anys hi ha hagut tres guerres carlistes, hi ha hagut una guerra civil, hi ha hagut repressió en temps de pau, hi ha hagut terrorisme d’estat d’esquerres, terrorisme de dretes… Sempre ha existit aquesta violència. Quina és la diferència actual per a mi? Que els partits i els mitjans de comunicació estan en dubte més que mai, i que un mòbil, el poder digital, és el que mana. Amb el que discrepo és que tots siguin iguals. Hi ha un bàndol que diu que tothom ha de cobrar una pensió digna? Sí. Hi ha un altre bàndol que diu que la teva àvia no cobra una pensió digna per culpa d’algú que hi arriba als baixos d’un camió? Sí. Jo soc d’aquell bàndol primer; si això em fa confrontar o polaritzar, doncs val.

–On han quedat les idees, la ideologia?

–Jo crec que és més present que mai i crec que, alhora, durant dècades, s’ha intentat que la política, la ideologia, la consciència de classe principalment, siguin termes antics, siguin termes impopulars, però jo crec que ha de ser més present que mai. Perquè tu tinguis la possibilitat ara pel mòbil d’agafar-te a quatre llocs diferents una hamburguesa, no significa que siguis ni més lliure ni més classe mitjana; que el teu avi, qui potser no podia fer el que fem ara, però tenia un cotxe i una casa, i tenia bastant consciència de quin era el seu enemic, el seu adversari, i ara no passa. És un rotllo molt llarg d’explicar, però és fruit d’anys d’intentar treure la consciència de classe a la classe treballadora, també per errors de l’esquerra. L’esquerra ha fraccionat la classe treballadora fixant-se molt més en el lèxic. No hem estat capaços de legislar per al dia a dia de la gent, d’ajudar realment la gent, i aleshores és molt difícil.

–Ets el diputat que més dolors de cap provoca a la dreta i a l’esquerra?

–Jo crec que hi ha molta gent i molt bona: està Oskar Matute, Mertxe Aizpurua, Joan Baldoví en el seu moment i ara Alberto Ibáñez, Àgueda Micó, Ana Pontón, gent de fins i tot del PSOE que fa una gran feina… És a dir, que hi ha figures ubicades a l’esquerra o al progressisme, però jo arribo a un punt que m’és igual el que pensi la gent. Jo crec que hem d’apel·lar a valors intrínsecs a l’ésser humà: la democràcia, la justícia social, la igualtat…, i si algú es considera més o menys d’esquerra… Jo no soc ningú per repartir ni carnets d’ideologia, ni de català o valencià, o d’espanyol. Jo, per què no puc representar algú que se senti molt espanyol? Ofendre les persones és un mal negoci: no em refereixo a Mazón; em refereixo a una persona que es considera molt espanyola i vol votar Vox. Crec que és un mal negoci dir-li que és un fatxa.

«Crec que hem d’apel·lar a valors intrínsecs a l’ésser humà»

–Per cert, una pregunta sense maldat: com definiries la Justícia espanyola?

–Bé, hi ha una part del Poder Judicial que jo crec que ja és innegable, però ha passat sempre. Si no, que els hi diguin als nois de cas Altsasu, que van estar 3-4 anys a la presó i tothom sap que va ser perquè eren d’Altsasu, perquè si haguesen sigut de Cadis, no hi entren. Fa molt de temps que una part del Poder Judicial està intentant disciplinar a segons quines formacions polítiques, i fins i tot està actualment participant d’una mena de cop d’estat conjuntament amb forces mediàtiques, forces policials, forces digitals. Hi ha molta pasta darrere i sempre ha funcionat igual: a Lula el van ficar a la presó i si poden ho faran amb Pedro Sánchez. Sempre és guerra judicial, fatxes al carrer i mentides a la tele.

«Una part del poder judicial està actualment participant d’una mena de colp d’estat»

–Com veus el futur polític d’Espanya?

–Jo crec, i no és cap eslògan, que si no s’explica d’una altra manera, si no som capaços d’anticipar-nos al que ve, no posar sigles sinó posar pobles, ens mataran per separat. Si les esquerres no són capaces, siguin com siguin –i crec que estem cridades les esquerres sobiranistes a fer-ho, que hem demostrat moltes coses humilment aquests 6 anys–, si no som capaces d’ajuntar-nos d’alguna manera, ens arrasaran. El que ve no és el de sempre; el que ve és molt xungo, amb persecució a mitjans de comunicació inclosa.

–I el futur de Catalunya?

–A Catalunya hi ha una formació política suposadament independentista, que no ho són perquè és impossible ser patriota independentista odiant la meitat del teu país. La ultradreta no és valenta quan es fica amb el pobre, amb la dona, amb el negre… No, no: tu fica’t amb el de dalt. Això sí que és valentia: parlar de l’Amancio Ortega és valent, no de qui hi arriba amb una pastera per molt delinqüent que sigui; que també cal veure per què és delinqüent, per què delinqueix. Crec que el feixisme, malauradament, està de moda; està de moda ser mala persona, i crec que gent com Ayuso, Albiol o Abascal ho representen com ningú, com ningú.

«El feixisme, malauradament, està de moda»

–Junts és…, què és Junts?

–Dreta catalana actualment desemmascarada.

–Pactaran amb el PP si cal?

–Jo estic absolutament convençut, i de fet crec que el temps m’ha donat la raó. Quan ho vaig dir fa dos anys semblava un boig o que tenim mania a Junts. De facto, el poder legislatiu és PP-Vox-Junts i Junts és un partit que té moltes ganes, així que estic absolutament convençut que té coses pactades i parlades amb el PP.

–Parlem del futur del País Valencià: tu creus que Esquerra té alguna cosa a dir o fer ací?

–Jo aquí el que trobo és un partit amb gent de veritat –i ja sé que tothom ho diu–, però jo no crec que sigui sospitós de mentir en aquestes coses: hi ha molt bona gent aquí heroica que porta molta militància a sobre, que es mereix l’oportunitat almenys de participar d’alguna mena de l’espai d’esquerres que pugui ajudar a treure del govern del País Valencià a criminals, a gent que va participar d’un drama, la inacció i inutilitat dels quals va comportar morts.

–Com veus tu a Mónica Oltra?

–Tant de bo hi torni. Per a mi és una figura inspiradora: quan no em dedicava a això, una de les persones que escoltava a YouTube era la Mónica Oltra.

–Serà una utopia aconseguir una candidatura conjunta de les forces de l’esquerra?

–Tant de bo que no.

–En una paraula:

Junts: Farsa

Salvador Illa: Hàbil

Míriam Nogueras: Ayuso

Carles Puigdemont: Passat

Oriol Junqueras: Futur

Pedro Sánchez: Actor.

 

Revista Saó Núm.521, pàgs.16-19. Febrer 2026.