Entrevista a Gemma Contreras, directora de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació

Havíem quedat a la Fira de Mostres, just on estan ara treballant. No era fàcil arribar-hi, però amb la seua ajuda vaig trobar el lloc: aquelles instal·lacions són immenses. Després de les salutacions, encetàrem la conversa. Ella, i totes les persones que estaven treballant, portaven un mono blanc i, en estar prop dels papers, també mascareta. En veure-les treballar vaig pensar que la paciència era una virtut. Gemma, en començar a parlar, no para i es nota que és conscient de la importància del que tenen entre mans.

 –Gemma: què és l’IVCR+i?

–L’IVCR+i és l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació, l’encarregat a la Comunitat Valenciana, per part de la Generalitat, de la conservació dels béns mobles: escultures, pintures, teixits, arxius, arqueologia…

–Quines instal·lacions té l’Institut?

–L’Institut té la central al carrer del Pintor Genaro Lahuerta, on està l’Escola de Disseny, al pis de dalt. Estem ací, propet dels Vivers, però també estem treballant quasi des que vam començar a la Biblioteca Valenciana, al laboratori de restauració, al Museu de Belles Arts.

Què passa ara? Que amb la dana hem hagut d’engrandir les nostres instal·lacions, perquè clar, 6.770 béns mobles públics i de l’Església afectats necessitaven un lloc on treballar, i estem treballant els arxius a la Fira de València; les escultures de Picanya i Paiporta i els teixits de Xiva, els tenim a la Diputació de Castelló, en Penyeta Roja, i després l’Ajuntament de València ens ha deixat també el Palau de Cervelló, on tenen un laboratori de restauració de paper, i ahí estem portant a restaurar, després de fer el rescat, l’arxiu de la Federació Sindical d’Arrossers d’Espanya, d’Alfafar.

–I de personal, quantes persones hi treballeu?

–Som en plantilla 32 persones, però ara han entrat 19 persones més contractades per poder abordar tot aquest treball: necessitàvem molta més gent, molts més restauradors.

–Teniu relació amb altres instituts similars?

–Sí, clar, molt bona relació. Mira, el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, per exemple, que és el nostre germà, està restaurant coses de la dana. Després, amb l’Institut Andalús de Patrimoni Històric també tenim una magnífica relació, i amb l’Institut de Patrimoni Cultural d’Espanya també, que, de fet, durant els primers mesos després de la dana ha vingut gent del Ministeri i de l’Institut a ajudar-nos.

–De tot el que havíeu fet, quines actuacions destacaries?

–Mira, de destacar, la restauració de la Mare de Déu del Desemparats, perquè jo crec que és la marededeu de tots; és un símbol. Tant la imatge com el seu cambril el vam fer ja fa anys, i crec que va ser una restauració molt important. Després, a la Seu, el Reconditori, que està damunt de la porta de la sagristia: hi ha una escala i hi ha unes pintures gòtiques meravelloses que estaven totes plenes de fum i negres, de quan en guerra s’havia cremat l’església. Aquesta restauració també va ser molt bonica. Després, en paper hem restaurat els Furs i també tots els esbossos que va fer Sorolla per a les Visions d’Espanya; per aquesta restauració vàrem rebre un Premi Europa Nostra, un premi europeu que mai l’havien donat a una intervenció en paper.

–I arriba la dana. Un abans i un després?

–Completament, completament. Sí que és veritat que nosaltres fa ja deu anys que fem investigació en la Universitat Pablo de Olavide, ara també en la Politècnica, d’emergències en patrimoni. Hi havíem fet molts simulacres, un d’ells al Museu de Belles Arts. Una setmana abans havíem publicat un llibre justament d’investigació i de com gestionar les emergències. Una setmana abans de la dana, eh? Però, clar, això va ser una catàstrofe molt més gran del que podíem imaginar.

–Quan començàreu a treballar?

–El dia 30 vam demanar a la Generalitat una llista dels pobles afectats. Un dia n’eren 60, un altre 65, fins als 78, però el primer que vam fer és tractar de contactar, perquè no ens hi deixaven anar. Hi contactàrem per veure què passava en aquests pobles i després, per les xarxes socials, enviàrem unes recomanacions sobre com actuar. El 3 de novembre va haver-hi una reunió a la Conselleria de tota la cultura; em van invitar a mi també, i jo eixe dia vaig dir que volia ser qui portara el rescat dels béns mobles i que volia un espai per a rebre tot el material. I em deien: «però quin material?», i jo dic: «no ho sé, però en seran moltíssims, de segur». Jo no pensava que en seria tant, però bé. La Generalitat, la veritat, sempre han estat a disposició, i ens han ajudat en tot el que hem demanat. Nosaltres som també Generalitat.

–Va donar temps a fer un diagnòstic previ?

–No, no. De primer vam cridar, després ens van dir les forces de seguretat que no volien que anàrem a la zona 0, i el que vam fer és –com que només podíem anar en cotxes oficials– sempre hi anava un historiador, un arqueòleg, un restaurador i un bibliotecari. De forma que, en el mateix viatge, en un poble es feia l’estat de tot el que quedava. Per a la zona 0 vam demanar que una tècnica especialista d’emergències de l’institut i jo poguérem anar a veure com estava tot, fer un diagnòstic i després ja començar a fer-ne el trasllat.

«A Picanya, les escultures havien eixit nadant»

–Quines prioritats d’actuació vau marcar?

–Els arxius va ser el més catastròfic, perquè els arxius per llei no poden estar ni en un baix ni en un…, però estaven tots on estaven. I, clar, calia traure tots els documents d’allí perquè estava tot ple de fang. En el cas de les escultures, les pintures i els teixits, vam decidir deixar-les en les esglésies perquè estaven molt banyades. Les escultures, fins a l’agost després de la dana, quasi un any més tard, estaven encara banyades. Aleshores, era millor deixar-les en el lloc on estaven i que s’eixugaren a poc a poc, per a després intervindre. El que vam fer és una relació de totes les peces de museus públics i de l’Església i fer un pla director per saber quines coses restauràvem i amb quina prioritat.

«Els arxius va ser el més catastròfic»

–El Ministeri de Cultura va ajudar també. Com?

–Del Ministeri de Cultura, els primers dos mesos després de la dana van vindre sis tècnics cada setmana a ajudar-nos en la recuperació dels arxius i, després, en el 2025, ells han fet quatre contractes menors per a ajudar-nos en el rescat dels arxius i també per a una primera neteja dels teixits d’Algemesí.

–Parlem una miqueta d’arxius: com es va veure afectat l’Arxiu Intermedi de la Generalitat a Riba-roja, on hi ha molta documentació de la Generalitat i dels jutjats?

–Bé, estem encara en això. A veure, la gent diu que la Generalitat havia construït un edifici… A veure, l’edifici on estava era una zona declarada no inundable. Vull dir que en teoria era una zona segura. De fet, la Universitat de València o la Universitat Politècnica tenien també els seus magatzems allí. Però, clar, això va ser una catàstrofe que ningú esperava i es varen veure afectats no només els arxius, sinó també peces d’art de la Generalitat. Els primers dies, quan ja havíem fet totes les visites, el personal de l’Institut ens dedicàvem només a traure les coses de Riba-roja.

–I si parlem dels arxius municipals, parroquials, d’institucions privades, de jutjats de pau, què va passar?

–Els arxius és que estaven… El de Paiporta estava en un soterrani al costat del barranc del Poio. Jo he vist en eixos dies créixer fongs dels llibres. Increïble. I bé, el que hem fet és traure-ho tot i fins al juny de l’any passat no aconseguírem eixugar tota la documentació. Ara la tenim tota eixuta, però cal traure els fongs, el fang i fer una neteja de tot.

–Per poder traslladar a la Fira tots els documents i materials dels arxius afectats, quina ajuda vau tindre?

–Doncs mira, els primers dies no teníem res: anàvem amb una furgoneta xicoteta nostra i després una xica del Ministeri va vindre amb la seua i amb ella vam fer el trasllat. En acabant ens van dir que la Policia Autonòmica ens ajudaria a portar arxius. També la Diputació ens va deixar la furgoneta del Museu d’Etnografia. Quan va començar la Policia Autonòmica a ajudar-nos, van veure la quantitat de coses que hi havia per fer i varen parlar amb l’exèrcit, i al final de novembre ja va començar l’exèrcit a portar-nos documentació ací amb els seus camions. Quan arribava un camió era una bogeria: caixes i caixes de documentació plenes de fang, havíem de traure la caixa… Era molt intens.

–Quantes coses s’han perdut? En teniu una estimació?

–De les que hem vistes, per exemple, les escultures, una cosa que no recuperarem i s’han perdut, però són fàcils de substituir perquè les de postguerra són d’escaiola i encara en venen d’iguals. Dels arxius, alguna part s’ha perdut, però tot el que hem portat a la Fira, menys un 2%, la resta ho salvem tot, que és moltíssim. Estem parlant de 5.500 caixes i llibres. Jo no puc saber el que han perdut els artistes als seus tallers o els arxius personals; d’això, no en puc donar una estimació, però de segur que s’han perdut moltes coses perquè va ser una catàstrofe molt gran.

–Podrien haver-se salvat més documents, més arxius?

–Home, clar, perquè si els documents estigueren en una primera planta, doncs… no estarien afectats. De les esglésies no podem dir res, perquè estan on estan. Jo sempre dic que si la cultura és l’últim d’un pressupost, dins de la cultura, l’arxiu és ja l’últim de tot, perquè és una cosa que ningú no veu, però és molt important perquè el que estem salvant ací, encara que no són documents històrics molt visibles, és la vida, la història de les persones.

 «El que estem salvant ací és la vida, la història de les persones»

–De tot el que has viscut, quina cosa t’ha afectat o t’ha dolgut més?

–Una va ser que jo vaig anar particularment, travessant pel Pont de la Solidaritat, a netejar i ajudar la meua germana i el meu nebot. Després, entrar en els arxius i veure la situació o veure les escultures que hi havia… A Picanya, les escultures havien eixit nadant. Per a una persona que s’estima el patrimoni, veure’l així va ser molt fort. Eixes imatges mai no se m’oblidaran. També t’he de dir que estic satisfeta d’haver sigut útil.

«Eixes imatges mai no se m’oblidaran»

–Explica’ns el procés que heu seguit per a recuperar documents i obres de l’aigua i del fang…

–El primer que hem fet és traure’ls de les caixes, perquè estaven plens de fangs, i eixugar-los. En el primer moment no teníem res i posàvem paper continu en terra per a eixugar-los; volíem comprar paper assecant, però no en quedava en cap empresa. A algú se li va ocórrer utilitzar oueres de cartó, i les oueres amb ventiladors han sigut la solució senzilla que ens ha permés eixugar tota la documentació. Ara el que estem fent és netejar-ho tot, que és un treball inhumà perquè és tot el dia llevant fang, llevant fongs, i és molt pesat i desagradable. Però s’ha de fer, perquè si tu tornes una documentació plena de fongs, acabarà perdent-se.

–S’ha treballat coordinadament amb l’Associació d’Arxivers, amb els ajuntaments?

–L’Associació d’Arxivers ens va ajudar sobretot dos mesos després de la dana amb els documents, i una cosa que ens han ajudat molt és a fer-ne l’esporgada, que s’ha fet quan ja estava la documentació ací. S’hauria d’haver fet abans, però clar, si arribava l’exèrcit a un arxiu ho agafava tot i s’ho emportava. En això ens han ajudat moltíssim. I després, els ajuntaments ja en tenien prou. La gent em diu per què els arxivers de tots aquests arxius no estan ací ajudant-nos, i jo els dic que ja tenen prou amb el que han passat en aquests pobles, perquè a més els arxivers dels pobles són arxivers, bibliotecaris, porten la Casa de Cultura… Vull dir, que no tenen temps, però la relació és molt bona amb tots.

–I ara, més d’un any després, teniu una previsió de temps per a acabar els treballs?

–Del material que tenim a la Fira, pense que dos anys segurs, perquè ací estem fent encara la primera fase de rescat. En el cas dels arxius només restaurarem –el que és restaurar–l’arxiu de la Federació Sindical d’Arrossers d’Espanya, que és un arxiu molt significatiu d’Alfafar, i alguns llibres més importants. La resta, com que és arxiu administratiu no històric, es tornarà net i ja està. I després, per a les escultures, pintures i teixits, jo crec que almenys ens queden dos anys de treball.

També t’he de dir que una de les coses que per a mi ha sigut més difícil és la gestió del personal, perquè el personal està molt cremat: treballar tot el dia ací en la Fira amb molt de fred, molta humitat, treballant en terra i sempre amb el fongs, amb el fang, ha sigut molt desagradable. El que hem intentat és que la gent fera uns torns de treball i poguera continuar fent altres tasques a l’Institut. Tu pensa que la gent de l’Institut estem acostumada a fer la restauració de les coses més boniques i més importants de la Comunitat Valenciana, i ara és rascar fang i fongs, fang i fongs. Aleshores, hem fet un equilibri i no hem abandonat del tot els nostres treballs anteriors.

 

–Parlem de futur: quins altres projectes té en marxa l’IVCR+i?

–M’agradaria una cosa molt bàsica: que ens donaren un lloc on tindre-ho tot en un mateix espai, perquè ara tenim els laboratoris d’analítica a Castelló. A més, on estem en Pintor Genaro Lahuerta, no tenim ascensor i pujar les obres d’art resulta complicat. Crec que una institució com la nostra que és un referent no només a Espanya sinó també a Europa i a Amèrica, on hem anat a fer molts cursos, hauria de tindre un lloc on estigueren totes les instal·lacions juntes. I, també, disposar d’algunes especialitats que ara no tenim, com restauradors d’arqueologia, i poder tindre més personal. Jo crec que, a poc a poc, ho aconseguirem.

 

Revista Saó Núm.520, pàgs. 16-19. Gener 2026.