Tens 0 productes a la teua cistella
Gemma Pasqual és una activista cultural que no para de fer coses, d’assumir noves responsabilitats, a més de guanyar-se la vida com a escriptora. Ara s’ha convertit en la primera dona que arriba a la presidència de la Societat Coral El Micalet de València. Havíem quedat a la seu de l’entitat, al mateix centre de València. Després de les salutacions, vam anar a la biblioteca i vam seure per fer l’entrevista. Una de les coses que sorprén de Gemma és que no perd el somriure ni en escoltar les preguntes ni en contestar-les. És vital, molt vital, i amb ganes de continuar treballant pels seus ideals.
«El Micalet està en una situació difícil»
–Què és El Micalet?
–El Micalet és cultura al bell mig de la ciutat de València. Cultura de la més bona, de la que té més valor, però també cultura popular.
–Com arribes a la presidència?
–Perquè m’ho demanen. Jo en soc sòcia, jo m’estime molt El Micalet, però la veritat sabeu que tinc molta feina, però m’ho demana un grup de gent de la Junta, m’ho pense i ho accepte.
–La transició entre Tonetxo Pardiñas, l’anterior president, i tu ha sigut una transició pactada?
–Sí, Tonetxo n’és el vicepresident actual. Jo no entenc que vingues a un lloc i et carregues tot el que hi havia, no. Vens a sumar i la gent suma; de fet, en la Junta actual hi ha gent de l’anterior i gent nova, però continua col·laborant tot el món. Jo vinc a sumar.
–La sensibilitat de la dona es notarà al Micalet?
–Ja s’hi nota: tenim una Junta feminista i ací entren els homes també perquè, clar, som més dones que homes, som cinc dones i quatre homes, i es nota també en la manera de conciliar. Per exemple, la nostra secretària està criant; vull dir, que cada u tenim una vida diferent… La nostra sensibilitat i també la nostra empenta feminista crec que l’han notada des del minut 0 en la Junta.
«Estem en el punt de mira de la Generalitat Valenciana i de l’Ajuntament»
–Quina és la situació actual de la societat?
–Jo no vull enganyar a ningú: El Micalet està en una situació difícil. Per això m’han cridat des de la Junta. I és difícil perquè El Micalet no es basa en les subvencions; no som un ens subvencionat. Nosaltres som conservatori, som classes de dansa, som classes de dolçaina, som moltes coses.
Llavors, estem en el punt de mira de la Generalitat Valenciana i de l’Ajuntament, i ens han llevat moltes ajudes. Encara més, no és que ens en lleven, i tampoc és que ens en donen moltes. La cultura s’ha de preservar i nosaltres som un patrimoni important, no només per a la ciutat de València sinó també per al País Valencià. Quan hi has entrat has vist que tenim un ascensor enorme, i és perquè també som un conservatori; la gent pensa que és pel teatre. Nosaltres, en aquest edifici, som gent tocant el violí, tocant el piano, i hem de seguir la normativa. Això també ens ha costat una hipoteca sense subvencions, sense subvencions que també estem pagant. I tampoc volem pujar les quotes als socis, ni volem que als estudiants els coste més estudiar al Micalet. Tot això ens col·loca en una situació difícil, perquè hem de pagar els préstecs, els jornals del personal de la casa i del professorat.
–Quina activitat té més acceptació al Micalet?
–Totes. Per exemple, la Coraleta l’hem augmentada un poquet, perquè se’ns quedava curteta i els adolescents se’ns quedaven. La Coraleta té molta acceptació, o l’Orfeó Clavé, imagina’t els anys que portem… També tenim el ioga, la gent ve ací a aprendre dansa, a fer classes de dolçaina, de teatre i de més coses que farem. Nosaltres no som una associació que anem per campanyes: nosaltres fem coses i continuarem fent coses malgrat el que ens passe, i en tenim moltes previstes.
–Quantes persones més o menys poden passar cada dia pel Micalet?
–Doncs no sabria dir-t’ho, ho hauré de preguntar a l’oficina, però et dic que moltíssimes. Nosaltres som trenta empleats: cinc persones que són a les oficines, i el professorat que fa classes tot el dia, del matí a la nit; tanquem a les 22 hores. Vull dir que tot això són hores de classe, més la gent que ve al teatre, més la gent que es reuneix perquè també som seu d’entitats. Tot el món que vol reunir-se, que vol fer alguna cosa, ens demana l’espai. També tenim clubs de lectura, tertúlies… Imagina’t… És impossible saber tota la gent que passa cada dia per ací, però t’assegure que és molta.
–Com és la relació amb les institucions oficials? L’Ajuntament, Diputació, Generalitat…
–A veure, jo crec que no hi tenim relació, més enllà de la relació oficial. Les subvencions que ens corresponen i que no tenen més remei, perquè les justifiques com toca, ens les han de pagar, sempre a la baixa. Enguany, per exemple, m’estaven dient que la subvenció per promoció del valencià són 3.000 euros i ens han llevat mil euros. A nosaltres ens agradaria molt tenir una relació tant amb la Diputació, amb l’Ajuntament o amb la Generalitat perquè som patrimoni també d’ells, de tots els valencians, però crec que a nosaltres, igual que a una sèrie d’institucions, ens han declarat una guerra que només juguen ells.
«Ens han declarat una guerra que només juguen ells»
–Per què mantenen eixa postura tan radical contra les entitats com El Micalet?
–Jo és que pense que, en realitat, ells no van en contra de res, perquè si ho penses és absurd anar en contra de la gent. És una mena de pantalla de fum, i en això mostren la seua incompetència. En realitat, a nosaltres no ens volen, ni a la cultura del País Valencià, però quina cultura estan fent? Si tot va malament, si va malament l’educació, si van malament els metges, els teatres… no és que estiguen fent una cultura millor que la nostra o alguna cosa. Jo crec que ells s’han agarrat aquí i és una pantalla de fum, però en veritat el que mostren és la seua ineficàcia i també el malbaratament que estan fent dels recursos. L’anterior conseller de Cultura va rebaixar a la seua Conselleria els diners: ell anava com si fora molt important, però li van rebaixar la quantitat dedicada a la Conselleria de Cultura, i una bona part dels diners ha estat destinada als bous. Ara mateix, al País Valencià hi ha més bous que mai.
–Creus que arribaran a ofegar entitats com la vostra?
–Les estan ofegant. Ara mateix, les úniques ajudes que ens han arribat més ràpides han estat les del Ministeri de Cultura. Sí, sí, jo sé que totes les entitats que pensem diferent ho estem passant malament. Ells volen ofegar-nos, però jo crec que El Micalet té una cosa que no tenen les altres entitats, i és que fa cent vint-i-cinc anys que som aquí, al bell mig de la ciutat de València, i ja dic jo que ells passaran i nosaltres ens hi quedarem, amb dificultats però ens hi quedarem. Per exemple, la prova la tens en el concert que vam organitzar: en dues hores vam vendre totes les entrades. La gent té ganes d’ajudar-nos. Tenim molta història al darrere perquè ells, embolicant-se en la bandera, puguen fer-nos res. De fet, jo crec que embolicant-se en cap bandera ningú pot fer res.
–Però per què persegueixen els que no pensen com ells? Què és, una cultura única?
–Sí, és feixisme pur i dur, el pensament únic és feixisme. Jo no ho entenc: quan arribà el Botànic, van estar vuit anys i hi ha coses que costava molt de moure i de fer. I ells han arribat, supose, perquè no segueixen les normes. A veure, jo crec que el que fan ells és que es passen la democràcia, de la qual parlen tant, pel forro.
–Creus que l’experiència com a vicepresidenta d’Acció Cultural et pot ajudar ara?
–Molt. L’experiència de ser vicepresidenta i totes aquestes vicepresidències com la de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i d’altres que he desenvolupat són un bagatge molt important per ajudar en El Micalet. De fet, ho estic notant perquè hi ha coses que sé com van, en sé les respostes, sé el que cal fer, ja tinc una experiència, i per això ho vaig acceptar. Crec que també m’han buscat per això…
–El fet de no estar Vox al govern de la Generalitat, ajuda o és tot igual?
–Vox està al govern de la Generalitat i nosaltres podem cantar misses si volem, però qui manté el govern del PP és Vox, i qui vota les seues lleis és Vox. I ja està. Podran dir-nos que no, però Mazón se n’ha anat de vacances amb el Barreda fa quatre dies! Jo crec que a Vox, sempre que ha manat el PP, l’hem tingut a les institucions, el que passa és que ara els podem identificar millor. Sí que estan en les institucions.
–Per què creus que tenen una mania persecutòria al valencià?
–Aquesta gent és que són feixistes i venen de Franco. Aquesta mena de revisionisme, de no voler saber que hem tingut una dictadura, una de les més llargues d’Europa, i que no ens ha afectat en res… El botí més gran que tenen els invasors és la llengua, el patrimoni i el territori. Ells no volen que parlem la llengua perquè ens diferencia d’ells. I ens acusen de catalanistes, que ja veus tu… Jo supose que reconéixer que en un territori molt gran es parla la mateixa llengua és una amenaça per a ells.
«Ells passaran i nosaltres ens quedarem»
–I en aquest moment, què creus que és pitjor: que acusen una entitat de catalanisme o d’antiespanyolisme?
–Nosaltres no ens definim ni mantenim cap postura. Les persones ací venen a estudiar. La gent que integra El Micalet té cadascú unes idees, no som de pensament únic nosaltres. En això s’equivoquen. Ells són anti: són anticultura que es fa al País Valencià. Ja veus, l’Any Estelles, un del poetes més grans d’Europa… La Societat Coral El Micalet no és anti res; antifeixista potser sí.
–Amb el govern del Botànic vam perdre l’oportunitat d’anar més lluny?
–És clar que ara ells et dirien que no van poder, però com a societat civil sempre pensem que podem anar més lluny. Jo no sé com ho tenien perquè no estava allí, ni les dificultats que van tenir, no ho sé. Jo soc ara presidenta d’El Micalet i sé com actua el govern que hi ha ara; sí que et puc dir que si haguera estat el Botànic ho hauria tingut molt més fàcil, n’estic segura. Perquè, a més, eren amics, no atacaven i t’escoltaven, que això ja és molt.
–Malgrat tot, tu ets optimista.
–Optimista? Jo soc faenera, el que soc és faenera! En una línia de temps, el que està passant ara no ocuparia espai. Com a presidenta d’El Micalet, el meu espai de temps és més llarg que no el seu. Jo crec que resistir és véncer. Jo no sé si guanyarem, però que resistirem i que passaran, d’això sí que n’estic segura.
«Jo crec que resistir és véncer»
–Parlem un poc de tu com a escriptora, quan comences a escriure i per què?
–Vaig començar a escriure fa vint-i-nou anys, quan va nàixer el meu fill Guillem. Era la meua primera novel·la juvenil. Vaig pensar que m’agradava molt escriure, i ho vaig voler fer la meua professió. El meu home va dir que endavant i vaig continuar escrivint. Vaig pagar l’autònom, i al principi pagava més d’autònoma que del que cobrava de llibres. Em vaig professionalitzar i ara puc dir que la meua carrera va molt bé, m’agrada molt i soc de les poques escriptores del País Valencià i dels Països Catalans que viu d’escriure i m’agrada molt.
–La literatura infantil i juvenil és com la germaneta pobra de la literatura?
–No. La literatura infantil i juvenil és la que obri la porta de la lectura. És a dir, sí que és veritat que les novel·les d’adults són com que et donen més prestigi, no?, però per la carrera que tinc de literatura infantil i juvenil em sent una autora reconeguda. No és menys, en absolut. La literatura infantil i juvenil és la gran literatura perquè és la que obri les portes a l’aprenentatge de la lectura i a tenir més lectors.
–Tu ets el que podríem dir una activista cultural?
–Sí, a veure, jo sempre ho dic: si fera cançons, faria cançons; si fera pastissos, faria pastissos, però l’única cosa que tinc és la ploma. Jo dic que soc una obrera de la paraula, i si la meua veu pot servir per a alguna cosa, allí estic.
–No et cansa lluitar contra els molins de la irracionalitat?
–No em cansa. Jo soc neta de represaliats. Crec que hem de tenir memòria dels afusellats a Paterna, d’aquells que van posar no només el seu treball o les seues idees, sinó que van posar el seu cos i la seua vida al servei d’aquest poble. No tenim dret a cansar-nos, però és clar que cansa. Jo no et dic que no, però quan hi ha vegades que no ho veus bé, sempre pense en la gent que m’ha precedit i en la gent que s’ha deixat la vida lluitant per coses importants. Crec que no tenim dret a cansar-nos: vivim massa còmodament per a cansar-nos.
–Ets una persona que té temps per a tot?
–Bé, per a dormir, per a menjar i per a la vida, tal vegada no, però m’organitze. Soc una persona que creu molt en les sinergies, que no ho fem a soles. Ací al Micalet treballem tots com una pinya: m’agrada molt delegar en la gent, confiar en la gent i sí que és veritat que treballe molt i moltes hores.
–Què t’agradaria aconseguir?
–M’agradaria aconseguir que El Micalet tinguera prou socis per a mantenir-se. Des que en soc presidenta hem augmentat molt el nombre de socis, però més. Jo voldria que El Micalet fora autònom, i amb això ja ho teníem fet, i crec que no és tan difícil. Si la gent pren consciència que se n’ha de fer sòcia, ho aconseguirem.
Revista número 506, pàgs. 16-19. Octubre 2024.
