Entrevista a Guillermo Luján, alcalde d’Aldaia

 

Saó volia entrevistar un alcalde o alcaldessa dels pobles més afectats per la dana. Havia quedat amb l’alcalde d’Aldaia, al seu despatx, i he de dir que és una de les entrevistes més intenses, emocionants i, també, dures que he fet. Perquè la persona que tenia davant era una de les que, tal vegada, han estat sense dormir dies i dies, que sols pensaven en com fer front a la catàstrofe, en com ajudar les persones del seu poble. En acabar la conversa, em va reconéixer que era la primera vegada que havia parlat, que havia reviscut, que havia pensat en tots els dies passats.

 

«El que va passar està clar: va arribar un tsunami»

«Si no tinc informació, no puc resoldre problemes»

«Nosaltres hem gestionat el caos»

«Era una imatge de guerra»

 

–Guillermo, com estàs?

–Bé, és una pregunta que no em vull fer, perquè crec que el que tinc clar és la meua responsabilitat: dedicar-me, en cos i ànima, a lluitar contra aquesta terrible situació que tenim. I eixa pregunta, doncs, com diria, pasapalabra. No vull dedicar temps a cap altra cosa que no siga intentar ajudar els meus veïns i veïnes a abordar aquesta situació tan dramàtica, i en queda molt per fer.

–I Aldaia?

–A veure, Aldaia: aquests dies que ve algun mitjà de comunicació i veu el carrer, em diu: «mira, pareix que açò està avançat». I és cert, però hi ha problemes ocults com són els garatges, els garatges amb cotxes, amb fang. Els ascensors amaguen una realitat molt dura, perquè hi ha gent que encara està confinada, que no ha baixat al carrer des del dia 29 d’octubre. L’altre dia em comentava una família que ara qui estava confinat és el seu home, però ara encara més dur, més castigat, perquè quan estàvem confinats tots per la pandèmia érem tots, i ara sol és ell. I encara hi ha una altra realitat en les famílies i en els comerços, en l’activitat comercial i empresarial, que segurament és menys visible perquè vas per un carrer, veus un edifici fet pols o buit, però no veus el que hi passa. Hi ha famílies, hi ha una reconfiguració física: moltes persones se n’han anat a viure temporalment a casa d’algun familiar, i això trastoca, lògicament, perquè has d’eixir de casa teua. A més, el comerç i les empreses que no han pogut obrir estan jugant-se el futur. Els carrers i els espais públics, que són la casa de tots, estan també destrossats i ens queda molt per fer.

–Què va passar el dia 29 d’octubre?

–El que va passar està clar: va arribar un tsunami, i en diem tsunami i no dana perquè la quantitat d’aigua i la velocitat de la inundació fou tal que s’assemblava totalment al que és un tsunami. I això no ho havíem vist mai a Aldaia, on hem patit moltes danes molts anys. I quina diferència hi ha? La diferència és la quantitat d’aigua, la intensitat. Jo recorde que fins a més enllà de les dues de la nit no deixava de baixar el nivell d’aigua, quan mai ha passat això. Era mitja hora, una hora, venia aigua de dalt i les comportes del túnel i de l’estació canalitzaven el nivell d’aigua. El dia 29 era impossible. Per tant, eixe tsunami era impossible de canalitzar, va desbordar totes les mesures ridícules que tenim per a fer front a un tsunami i les comportes han quedat destrossades. La solució a eixa quantitat d’aigua, l’únic remei possible, no era posar comportes, no era llevar els cotxes: el que calia dir és que no baixaren als garatges pels cotxes. Calia dir que s’havien de salvar les persones i pujar al primer pis. Ningú ens avisà, ningú ens va dir que el que venia era un tsunami. Per tant, el no-avís ha provocat morts. I això, evidentment, és irreparable.

–Vàreu rebre alguna notificació per part d’alguna institució?

–Hi ha una qüestió sagnant i dura en aquesta situació. Supose que parlarem després del cabreig dels veïns, que ho és i està justificat, més enllà que algunes formes d’expressar-se segurament són millorables, però és indiscutible. Ni abans del 29 d’octubre, ni el mateix 29 d’octubre ni després del 29 d’octubre ningú ha parlat del barranc de la Saleta, que és el nostre barranc, el que ha inundat Aldaia, que ha arrasat el poble i ha provocat morts. Eixe cabreig fa que digues que ni ens han avisat ni ens han anomenat. Per tant, no anomenar-nos, no avisar, té unes conseqüències, en aquest cas, dramàtiques. I, clar, això et descol·loca i té deixa un poc KO.

Nosaltres, cada any, una o dues vegades, posem les comportes, tanquem els carrers i després no passa res. En conseqüència, nosaltres al migdia ja estàvem posant les comportes. L’avís era que en el litoral nostre hi havia alerta roja. Durant el matí hi havia informació que al barranc de Xiva plovia, però l’aigua que plou a Xiva va pel barranc de Poio i fa cap a altres pobles. Per tant, amb això nosaltres estem expectants. A pesar d’això, estem pendents. Tenim un sistema d’informació de l’oratge i ens diu que el problema és que pot haver-hi vent a la vesprada exclusivament, i de fet nosaltres avisem del possible problema de vent, que tinguen precaució en les zones a l’aire lliure, inclús amb mesures preventives per als xiquets que estan a un espai tancat. Ningú ens va dir «atents, que ha passat alguna cosa i ve un tsunami». A partir de les 19 hores i poc abans de les 20 h comença a vindre aigua i nosaltres apliquem la mateixa medicina: tancar les comportes del carrer de l’Església, que la gent traga els cotxes dels garatges… Eixa medicina no era la que tocava per al tsunami que venia o la situació que viuríem, i és molt dur ser-ne conscient, perquè la medicina que tocava, l’única, era dir «pugeu al primer pis», perquè les mesures pal·liatives per a salvar els béns materials eren impossibles i les úniques eren salvar vides.

–Va ser la nit més llarga de la teua vida? Vas tindre por?

–Una nit, no sé si és llarga o curta; va ser una nit que mai oblidaré per molts anys que visca. Què fem eixe dia quan detectem que comença a vindre de sobte una barrancada? Ens n’anem les regidores Empar Folgado, Mònica Trujillo i jo. La brigada i la policia estaven en alerta. Ens n’anem al carrer del Doctor Marañón, que està a l’altra banda del barranquet, perquè en l’anterior dana vam detectar que s’havien provocat uns danys especialment extraordinaris, i resulta que fa un efecte pantalla i és com si l’estació taponara i aboca per aquella part de la via. Eixa acció resulta que va provocar més danys dels normals en aquella part de la via i un cabreig general de les persones que viuen en la zona. Què faig el 29 d’octubre? Agafe el cotxe quan comença la dana, vaig allí i em trobe els veïns a les comportes amb una sensació de preocupació, però com en altres ocasions. Comencem a veure que als carrers hi ha aigua, però com en altres ocasions. Volíem anar a la zona limítrofa de la inundació i ens toca anar per la rotonda de la torre d’Alaquàs, pegar la volta i ja, quan fem eixa volta, arribem a Dos de Maig i ja notem que en 15 minuts ja no podíem ni passar. Intentem seguir al pont següent i creuar per intentar supervisar-ho.

Al final, el tema és intentar supervisar-ne els efectes. Arriba un moment que ja estem encallats i a partir d’allí ens quedem embossats en una rotonda que està prop de la zona de les Barraques. Vaig viure una cosa absolutament extraordinària: veig una dona i li pregunte pel seu home, i em diu que està al cotxe i que no poden salvar-lo. Ostres, i jo em pregunte: «què està passant?, què està passant?, què està passant?». Diverses vegades intentàrem arribar al poble. La Policia Local ja començava a dir que, davant la situació, el millor que es podia fer en eixe moment era intentar salvar-se, que no hi havia mesures, que hi havia tanta aigua que et feia viure la impotència de no poder ajudar i no saber què fer. Va ser terrible.

A una determinada hora, quan veiem que baixa el nivell i podem moure’ns, vivint eixa quantitat d’aigua des de les 20 hores fins a més de les dues de la matinada… Són moltes hores d’aigua. Entrem per l’avinguda de la Concòrdia i comencem a visualitzar un panorama absolutament desolador. De fet, veiem el Concessionari Suzuki absolutament arrasat. Ni un cotxe. I ens diem: «mare meua!». Comencem a veure cotxes uns damunt d’altres, aparquem enfront del Pou de l’Aigua perquè era pràcticament impossible entrar, deixem el cotxe i comencem a caminar perquè també necessitàvem saber com estava la nostra família. Jo comence a caminar i, quan entre al carrer Xest, veig que hi ha una pantalla de cotxes, una pantalla de cotxes!, i comence a dir «açò què és?». I continuem caminant, passe per la porta de l’església i pel MUPA, el Museu del Palmito: veig la porta destrossada, intentem inclús deixar-lo tancat un poquet, però no podem. La veritat és que el paisatge era desolador, i els pensaments… Jo pensava: «mare meua, demà.., açò és una imatge de guerra», i el segon pensament va ser que nosaltres, des d’un ajuntament, no seríem capaços de fer front a aquesta catàstrofe.

–Podem afirmar que va faltar comunicació i coordinació?

–A veure, hi ha una cosa bàsica, i és la malaltia que tens. Nosaltres estàvem avisant amb la policia i pel canal de Whatsapp: «Carrer València, lleven els cotxes. Els garatges pròxims al barranquet, lleven els cotxes». I no, eixa no era la medicina que necessitàvem. I per què no era? Perquè era una altra malaltia: no era una dana, sinó un tsunami. Ningú ens avisà. Si s’havia detectat un cabal impressionant, extraordinari, del barranc de Poio, penses que si algú t’avisa tal vegada no hauríem pogut evitar tots els danys materials, però sí els personals. Si quan llancen l’avís era per la previsió del desbordament de la presa de Forata, dius «ostres, és que no sols no ens han mencionat a nosaltres, que han estat tot el dia anomenant el barranc de Poio». És que ningú no ens va avisar, ni del perill del barranc de Poio, ni del barranc de la Saleta, que tenen camins paral·lels i diferents; un passa per la perifèria, i l’altre pel centre del poble. De fet, a les sis i mitja veiem que el pont de Picanya cau i et dius «quin desastre!», però eixa aigua no té contacte amb el nostre barranc. I et dius: «quin desastre per al nostre poble veí!». No hi ha certeses del que ha passat, però el que està clar és que el que no s’ha fet és avisar que hi venia un tsunami i que la mesura única i inqüestionable era que la gent pujara al primer pis. Tota la resta era secundari.

–Per què Aldaia, que és el poble més gran dels afectats, ha estat menys present als mitjans de comunicació?

–Jo crec que l’única explicació és perquè l’alarma era per a la presa de Forata i, per tant, no es pensava en nosaltres per a res. O puc pensar que les persones que havien d’adoptar decisions no tenien la consciència que era un altre barranc o que l’han confós, no ho sé. L’altre dia em comentava l’alcaldessa de Loriguilla –a la vista d’aquesta invisibilitat hem fet un front comú els alcaldes del barranc del Possalet-la Saleta per saber primer què ha passat i planificar les obres posteriors–, em comentava que hem d’anar junts i exigir les obres necessàries després d’analitzar el que ha passat. Cal analitzar en detall i amb rigor científic. Les decisions són polítiques, però emparades en estudis tècnics. Els tècnics han de contar-nos què és el que ha passat i actuar immediatament.

–El Poio és el perill d’Aldaia, o el barranc de la Saleta? O els dos?

–El que està clar és que la porta d’entrada d’aigua nostra és el barranc de la Saleta. Què ha passat aigües amunt? Hauran d’explicar-nos-ho. I, de fet, quan començàrem a col·locar les comportes, detectàrem que venia l’aigua cap ací, però mai no pensàvem que venia amb la quantitat que va arribar, que ho va arrasar tot.

–Has notat, o sentit, la impotència de no poder fer front a la catàstrofe? Et vas sentir sol? Personalment, com s’administra ser l’alcalde en una situació com la viscuda?

–Jo soc municipalista i m’ho crec, i conec la meua responsabilitat. Però ja ho he dit: un alcalde té mecanismes per a actuar en el dia a dia. Els alcaldes, igual que els regidors, cada cinc minuts hem de prendre decisions. El problema, ara, no són les decisions, sinó les ferramentes. Si jo no tinc informació, no puc resoldre problemes. El 29 d’octubre, el problema superava l’àmbit municipal. Encara més: tenim l’exemple del que havia d’haver passat: al segon avís de dana, el 12 i 13 de novembre, teníem una situació semblant. Per sort, al final no va ser tant, i com que teníem la informació, les actuacions prèvies van ser les que tocaven. Prendre decisions des d’un àmbit supramunicipal amb tota la informació: prendre decisions d’obrir o no els col·legis, de si es limitava o no la mobilitat i de quines mesures calia adoptar. El dia 13, la segona dana per entendre’ns, a les 20.14 hores ens arriba una alerta que deia que s’havia de pujar al primer pis. Aquesta informació hauria salvat vides el dia 29 d’octubre.

–En concret, a Aldaia quan van començar a arribar recursos humans i materials?

–Nosaltres hem gestionat el caos i ara, amb una mínima distància, diem: «xe, és que amb recursos el caos es pot administrar millor». Ara, per exemple, tenim els militars que estan venint i estan ajudant-nos, l’UME, bombers, Policia Nacional. Alguns em diuen: «és que l’Ajuntament no va arribar al meu carrer…». I és cert, perquè amb els nostres recursos era i és impossible, perquè amb els nostres mitjans no podem atendre una catàstrofe com aquesta, ni a Aldaia ni a cap altre poble. A més, vam conéixer un document en el qual Aldaia apareixia com un poble de baixa afectació, i més d’una persona pensava que no estaven venint recursos perquè algú va interpretar que no estàvem molt afectats. ¿Pot ser eixa concatenació de desinformació –per no dir altres adjectius més desqualificatius–, que no s’han assabentat que ací hem tingut també una catàstrofe i, per tant, no ens van enviar recursos? Per tot això, el cabreig i la indignació van ser immensa. La gent demanà auxili i intentàrem, en la mesura dels possibles, traslladar, ser altaveu. I per això he d’agrair a tots els mitjans de comunicació la informació que han donat, perquè han sigut bàsics, almenys perquè la nostra veu se sentira i es vera la nostra realitat. Hi ha hagut compareixences de tots els colors polítics que no han anomenat el barranc de la Saleta.

–Tu també has perdut el teu negoci familiar…

–Jo he vist com el negoci familiar també es destrossava, i no he pogut ajudar en la neteja perquè estava on pensava que havia d’estar: a l’Ajuntament. Hem pogut tornar a obrir el negoci familiar al carrer la Saleta, al costat del barranc. Per tant, que algú parle de falta de sensibilitat o de negacionisme sobre aquesta realitat no té cap sentit.

–La solidaritat de les persones ha estat molt gran: s’han bolcat a ajudar? És l’aspecte bonic d’aquesta dana?

–Impressionant, impressionant, impressionant! Em sap greu perquè em deixe molta gent, però vull esmentar-ne alguns perquè de forma simbòlica crec que poden representar. L’alcalde de Valladolid ens ha ajudat com si fora el seu poble: ens ha enviat recursos, cisternes i després, parlant amb ell, no sabia ni de quin partit érem, però feia igual, ens va ajudar. També el poble de Madrigueras, d’Albacete. A l’alcalde de Lepe me’l vaig trobar treballant amb una cisterna; jo no sabia que era l’alcalde fins que m’ho va dir. Vull dir, ni colors ni res: hi havia voluntaris de tot Espanya que han vingut a donar la vida, a donar la vida i treballar per recuperar un poc la normalitat que encara queda lluny. Això ha sigut impressionant, impressionant! Venia gent un poc sense conéixer res, de tot Espanya, amb una motxilla, sense saber molt bé on dormirien. Els voluntaris s’han deixat la vida. És que no hi ha paraules, no n’hi ha… Aldaia mai no ha tingut tanta gent al carrer, tanta gent anònima i ajudant; és impressionant.

–Hui, 4 de desembre, com veus el teu poble? Què hi queda per fer?

–Queden moltes coses, com per exemple els negocis que no s’han obert, les famílies que estan en altres espais, els xiquets que han patit, que tenen la falta d’il·lusió perquè no tenen el seu parc, els xiquets que ara han d’anar-se’n en autobús al poble del costat, la gent major que no té el seu espai municipal per poder jugar al parxís o compartir… Hi ha tantes coses que no es veuen tant… Els primers dies veies els cotxes, el fang, però ara els efectes no es veuen tant, no són tan visibles, però són molt durs i costarà molt de temps. I per això jo crec que una de les coses que estan demanant tots els alcaldes, alcaldesses i els veïns és que no s’obliden de nosaltres. Perquè qualsevol coseta, qualsevol concert solidari de la Banda de Picassent que organitzen per ajudar les nostres bandes és fonamental per a continuar.

–El color marró del fang s’aconseguirà esborrar del poble? Quan penses que es podrà tornar a una certa normalitat?

–El problema és que crec que la mirada la tenim tant en el terra i mirant el fang que encara no hem vist el que ha de passar, que és la vida. Vull dir, nosaltres volem continuar vivint a Aldaia, perquè al final volem que es facen aquestes infraestructures, que es protegisquen, que es faça el que haja de fer-se per a viure en Aldaia. Volem que torne la vida a Aldaia. I per a viure, lògicament, necessitem reprendre l’activitat. Està costant un poquet, és normal. I també, una cosa que sí que vull que entenga la gent: la nostra ocupació única i exclusivament ara mateix és l’emergència. Estem lluitant i dedicant tots els recursos que tenim a l’emergència, però entenc que la gent vol viure, que necessita viure, i hem de recuperar eixa vida entesa com a espai social, cultural, relacional, econòmic. La nostra obsessió és l’emergència, que encara no ha acabat, i hem de deixar eixa reincorporació per a tornar a començar.

–Les persones més necessitades ara encara ho seran més. Què podem fer?

–Ara el llistó de necessitats és més gran que mai. La pregunta és: qui no està necessitat d’alguna cosa? Qui no té, com a mínim, un familiar, el cotxe, o té una casa, o treballa en un lloc que està arrasat. És molt difícil pensar en una persona que no li ha tocat alguna cosa. Per tant, hi ha tantes coses que és cert que veus la muntanya i t’ofega. Què hem de fer? Treballar, demanar i exigir.

–Què esperes de l’anunciat Pla de Reconstrucció de la Generalitat Valenciana?

–Bé, jo espere que siga efectiu i eficient, i que les premisses siguen afrontar els problemes. Hi insistisc: em sap greu dir-ho, però hem de parlar més de gestió i menys de partits. S’ha de parlar de gestió, de quines mesures es prendran.

Revista número 508, pàgs. 16-19. Desembre 2024.