Entrevista a Gustau Pérez, president de Tirant lo Blanc

Les falles estaven al carrer i milers i milers de persones circulaven per la ciutat en una mena de carrera boja a veure qui veu més falles o menja més bunyols. Nosaltres, però, havíem quedat a l’Octubre: sembla mentida com pots aconseguir un aïllament tan gran en un espai tan cèntric del cap i casal. Després de les presentacions iniciàrem l’entrevista, que va acabar a la terrassa de l’espai cultural, una de les terrasses més fotogràfiques, malgrat els fils i les antenes de telefonia.

 

–Què és el Tirant lo Blanc?
–Doncs l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc naix en l’any 1991. Uns dels seus objectius principals és difondre el valencianisme i la cultura valenciana al País Valencià. Això ho fem a través de diferents eixos o àrees, com ara la promoció lingüística i cultural, la formació i dinamització, la sensibilització o el treball en xarxa.

En eixe sentit, organitzem cursos de valencià, passejades i rutes pel nostre territori amb una visió descentralitzada, espais de reflexió i debat, com ara les «Converses», on tractem d’incorporar a l’agenda temes que ens semblen d’interés, o espais de trobada com la Nit del Tirant, en la qual persones afins i amics i amigues de sempre ens acompanyen pel nostre aniversari, en el qual a més commemorem la publicació del Tirant lo Blanc, obra que dona nom a la nostra entitat.

–Quins són els vostres objectius?
–Doncs bé, l’objectiu fonamental seria renovar i obrir el discurs del valencianisme a la societat. Fomentar un valencianisme de consens que amplie el nosaltres, és a dir, sentir-se part d’un projecte col·lectiu. Es tracta d’un nosaltres obert, dinàmic, per això busquem punts de trobada i de diàleg amb persones i entitats amb sensibilitats similars i establir canals d’interacció sense dogmatismes ni essencialismes.

–És una entitat cívica que aspira a alguna cosa més o simplement a fer eixes activitats?
–La nostra aspiració és construir un futur millor per al País Valencià. Un futur de progrés social, econòmic i cultural basat en l’aprofundiment de la democràcia i l’autogovern. Un futur més sostenible, més igualitari i més just on gaudim de més drets i llibertats. Som un instrument que aspira a fomentar la presa de consciència nacional i lingüística, però també la consciència feminista, ecologista, antifeixista o de classe. Un instrument que contribuïsca al canvi social, a la generació d’idees i a la vertebració del nostre país.

–I existeix alguna relació amb la Fundació Nexe?

–Sí, la Fundació Nexe la creà l’Associació Cívica Tirant lo Blanc en 2011 juntament amb algunes persones a títol individual. Diguem-ne que naix d’una llavor que sembra el Tirant i que, amb la seua funció de think tank del valencianisme, amb el temps acaba fent-se quasi més rellevant que el mateix Tirant. La Fundació Nexe és més la reflexió, l’anàlisi i la generació d’idees per a un país millor, mentre que el Tirant té una vessant més lúdica, més juvenil, més activista.

–Políticament representeu alguna opció?
–No tenim cap lligadura a cap partit polític. Però, evidentment, si mirem quin és el panorama polític al País Valencià, hi ha afinitats amb forces valencianistes.

–Cap a on anem?
–L’evolució no és lineal, sempre hi ha daltabaixos, però des d’ací llance la pregunta de si en algun moment el valencianisme ha estat millor que ara. Pel que fa a reivindicacions queda molta feina per fer: el finançament, el dret civil, els drets lingüístics, la transferència de competències…, però els avanços que s’han aconseguit són clars. Potser en tinc una visió prou optimista, però també cal expressar-la de tant en tant. S’estan aconseguint més coses que mai i no hem de perdre de vista d’on veníem.

–Quina és la identitat de València?
–En això també entra el tema de procés, d’evolució d’un concepte que no siga tan unívoc i tancat, ja que de vegades això pot resultar excloent. La identitat ha de ser més permeable, més fluïda, més flexible. Des de la nostra entitat, entenem el valencianisme des d’una vessant més cívica que ètnica. El nostre àmbit territorial és el País Valencià, però entenem també que es pot fer valencianisme parlant en castellà, o millor dit, que persones que parlen castellà poden ser valencianistes. És una visió més aglutinadora i transversal.

Hi ha un punt de seducció, amb el qual intentem alinear-nos, que va més enllà del purisme. Es tracta d’anar a noves capes de la població que poden estar properes o presents en alguns espais, com per exemple al concert del passat dissabte de La Fúmiga i Zoo, on potser trobes molta gent que no s’identifica com a valencianista, però on s’està generant valencianisme. Ahí estàs fent gran el nosaltres del qual parlàvem adés.

–Com viu un jove eixa identitat?
–El Tirant té trenta-dos anys d’història, que és quasi la meua edat, i això mostra que el relleu s’ha aconseguit en l’entitat. I sí, la veritat és que responent a la teua pregunta, sí que es nota que som una nova generació. Jo crec que actualment la nostra generació, i la que ve per darrere, ha deixat enrere temes com per exemple el conflicte lingüístic o la Batalla de València. Han quedat, per sort, enrere i ara vivim amb més pau, amb més tranquil·litat, la qüestió de les identitats. Aquest context facilita poder atraure molta gent que potser no es sent purament valencianista però que cada vegada es sent més còmoda en aquest projecte col·lectiu.

–Com imagineu el futur immediat?
–Per a nosaltres, la identitat que déiem adés, ve travessada per altres factors a banda de la llengua. La qüestió territorial, lligada al medi ambient, la qüestió econòmica i de prosperitat o de la inversió en infraestructures que vertebren el nostre país, com ara els rodalies. La lluita feminista o els drets de les persones LGTBI, que estan actualment en un procés també de conquesta de drets. Jo crec que totes aquestes coses estan lligades al que nosaltres entenem per valencianisme i la construcció d’un futur millor per al nostre país. Necessitem un futur de vida digna, un futur on el País Valencià puga respondre a les necessitats i les demandes de la ciutadania, i això va molt lligat a una altra qüestió que és la sobirania o sobiranies. És a dir, la sobirania nacional ha d’anar de la mà de la sobirania energètica, residencial, econòmica, alimentària, sobre el propi cos… Aquest va ser justament el lema del cartell que encapçalava la manifestació del passat 9 d’Octubre a la vesprada a proposta nostra: «Guanyem sobiranies».

–Com s’inicià en aquesta lluita la joventut dels anys noranta?
–Jo crec que la música en valencià ha fet un treball de generació identitària importantíssima. De fet, en temps de pandèmia des del Tirant hem produït un documental, El llegat, en el qual recollíem les veus de diversos artistes, com ara La Fúmiga, El Diluvi, Al Tall, i es fa un recorregut històric de la música en valencià. Aquesta ha sigut, sens dubte, una de les palanques per a introduir-se al valencianisme.

També soc d’una generació que ha estudiat en valencià però que al carrer ens hem relacionat pràcticament en castellà fins que en un moment donat prens consciència i comences a parlar en valencià. Fins fa uns anys, a la ciutat de València es feia difícil parlar valencià, però en els últims anys hem viscut un canvi cultural que confiem que siga irreversible.

–En sou o en som menys o més dels que diuen i volen?

–Dir que en som menys contribueix a crear un imaginari de derrota, de pessimisme, i justament ahí entra la pregunta que llançava adés: quan hem estat millor que ara? L’enquesta d’usos del valencià pareix que ha eixit malament, però, evidentment, hi ha un canvi generacional de població més major que ha viscut tota la seua vida en valencià. La meua generació, la generació més jove, serà com a mínim bilingüe i el que hem d’intentar és que el valencià siga la llengua prioritària o que siga una llengua estimada i que utilitzem en qualsevol espai, també amb persones castellanoparlants, que és una qüestió que ens costa molt. Els resultats de l’enquesta tampoc no són casualitat: els poders fàctics en l’àmbit econòmic, mediàtic o judicial no faciliten que cresca l’ús social, i per això crec que hauríem de repartir les responsabilitats: ni defugir-les ni autoflagel·lar-nos.

–Però, políticament, quines són les vostres aspiracions?

–Nosaltres, tant des del Tirant com des de la Fundació Nexe, el que intentem és aportar idees per a una societat valenciana millor, més plural, més progressista. I això ho fem, entre altres coses, amb els nostres cinc laboratoris d’idees: el Greenlab, el Lab de Feminismes, el de Democràcia i Participació, el d’Economia Valenciana i el d’Identitat i Cultura. Des d’aquests espais generem idees per millorar el país on vivim: des de la vertebració del territori o el foment de l’autogovern fins a la justícia fiscal o el decreixement.

–Vosaltres què sou, més federalistes o més independentistes?
–Crec que es tracta d’un fals dilema. A ningú no li demanem el carnet de sentiment identitari. Segurament, dins del Tirant o de Nexe trobarem persones que tinguen una proposta més sobiranista i altres que estiguen més interessats en una altra qüestió. Nosaltres ni parlem de federalisme ni parlem d’independentisme. Parlem de sobiranies i de construir un millor país per a viure.

–El que sí que sembla és que els temps que corren són molt centralistes o recentralistes. Què fem?
–Sí, sí, sempre hi ha una tendència des de no només l’Estat, sinó des del mateix País Valencià, de persones que volen recentralitzar. Nosaltres creiem que la nostra feina, i de fet la de la societat civil, és imprescindible per a construir país. Des de les aportacions d’idees fins a l’activisme pur i dur de xafar carrer. La força recentralitzadora existeix i nosaltres el que intentem és crear una força que guanye competències, que genere certeses i esperances a la gent davant la fragmentació i la precarietat en què ens volen arraconar.

–I l’augment de la dreta extrema, com el valoreu?
–És preocupant. Primer et conte que la Fundació Nexe hem fet una publicació de la mà de la Fundació Coppieters sobre com combatre l’extrema dreta. Però, al mateix temps, tampoc crec que siga positiu parlar tant de l’extrema dreta. És a dir, necessitem ferramentes per a combatre-la, però també hem de tindre’n per a seduir la ciutadania i ser capaços d’atraure la població i presentar un projecte polític, social, econòmic, territorial, de drets, que siga atractiu per a la població. És a dir, depén també de nosaltres.

–Com més dreta, menys identitat valenciana?
–Depén del que s’entenga per identitat valenciana: hi haurà gent de dretes que siga súper valenciana, però el que nosaltres entenem com a identitat valenciana està allunyada d’una visió excloent que no vaja lligada a la justícia social i a la conquesta de drets i llibertats i a la facilitació de projectes de vida dignes.

–Com fem front a eixa onada?
–Hi ha una qüestió que és important tant a nivell polític com cultural i social, i és la qüestió de l’autoestima. Al final, posem la vista enrere i moltes persones no ens sentim identificades amb el que se projectava de ser valencià. Hi havia un concepte guanyat per un determinat perfil polític, molt diferent del d’ara afortunadament, on molts de nosaltres ens sentíem avergonyits d’aquesta identitat. Ara, en canvi, no és només que ens puguem sentir amb una major autoestima, més reconeguts, sinó que des de fora ens veuen diferents. Jo crec que anem en una bona línia. Evidentment, no passem del 0 al 100 del matí a la nit, però projectant una idea de país que siga seductora i que siga atractiva per a la població, fem camí. I això va des dels carrers, els mitjans de comunicació, les escoles…

De vegades pensem en la identitat com si només fora la llengua, però és un poc el que et deia adés: si no parlem de territori i no parlem de feminisme, d’ecologisme, de sobirania, de tindre un metge que ens atenga quan ho necessitem i que hi haja escoles en condicions i amb professorat suficient, no arribarem a les majories. Eixe és el projecte que ha de seduir la població, el de la modelació d’un país per a viure.

–Hem tingut huit anys del Govern del Botànic. Com valores l’experiència?
–Evidentment són els anys de major progrés pel que fa a drets i qualitat de vida. És a dir, que ara amb els huit anys de Govern del Botànic és quan més avanços hi ha hagut per a la majoria social del País Valencià.

–S’ha aconseguit trencar eixa imatge que teníem a la resta de l’Estat?

–Jo estic segur que sí. Abans miràvem altres comunitats veïnes des de baix, com si sempre anaren per davant de nosaltres, mentre que ara som nosaltres els referents en polítiques socials, educatives, d’ocupació o d’habitatge, entre d’altres. La reversió dels hospitals privats o de les ITV o la compra pública d’habitatges a través del dret de tanteig i retracte serien exemples de polítiques valentes i transformadores.

–I quines mancances trobes a aquests huit anys del Botànic?
–A veure, jo crec que hi ha també un desajust quant a expectatives i realitat. Si abans era optimista, també he de dir que soc un poc realista pel que fa a les mancances que puga haver-hi hagut. Huit anys són suficients per a fer canvis profunds, transformacions socials, i també és cert que huit anys, dins del context hegemònic en què vivim a nivell mediàtic, judicial, econòmic, etcètera, doncs dificulta avançar. A banda, l’aritmètica parlamentària també dona per al que dona i de vegades es peca de conservadorisme. Queda molt per fer, però la meua valoració general és positiva.

–Com veus el futur?

–Independentment del que puga passar políticament, soc optimista i confie que estem anant cap a una societat millor, més inclusiva, més respectuosa, més tolerant, que s’ocupa més dels seus i que no deixa a ningú enrere. I açò és també un canvi cultural, és a dir, que la política té la seua influència en la societat, però les persones i la societat civil també. I això queda. Soc optimista per al futur.

Revista número 489. Març 2023.