Entrevista a Héctor Illueca

Héctor Illueca és el vicepresident segon del Consell i conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica. Havia quedat amb ell al seu despatx situat a l’antiga seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, a la plaça del Carme de València, edifici des del qual hi ha unes vistes privilegiades de l’església. Ell és un home alt i que, en començar l’entrevista, parla sense estridències i amb contundència per fer una radiografia de la realitat. Continua creient en les idees del moviment nascut a les places i en el seu valor per a transformar la societat.

–Ha fet moltes coses i molt diferents en aquesta vida, per què?
–Bé, perquè, lamentablement, a mesura que un va fent anys, cada vegada fa més coses i al final sʼadona que, efectivament, flueix, que ha passat la vida, no? I que va quedar ben poc d’aquell xicot que un bon dia se’n va anar a Girona quan va aprovar les oposicions d’Inspecció de Treball, amb el cap ple d’il·lusió i teranyines a la butxaca. Va quedant-ne ben poc, però queden les idees, els principis. I bé, en eixe sentit em trobe cada dia més jove i amb ganes.

–De tot el que ha fet fins ara, on s’ha trobat més a gust?
–Jo crec que el principal honor que qualsevol valencià pot tindre és ser el vicepresident de la seua terra. En eixe sentit, crec que el càrrec que ocupe ara és, sense cap dubte, el més important i el màxim honor que he pogut tindre la meua vida política, que començà l’any 2019. I no cal dir cap altra cosa. Però sí que he de dir que totes les experiències que he tingut han sigut satisfactòries, amb llums i ombres, com és normal, però sempre aprenent i sempre traient-ne les coses positives. Tant com a diputat com en qualitat de director de la Inspecció de Treball i Seguretat Social al Ministeri de Treball amb Yolanda Díaz, però si haguera de dir quina és la responsabilitat de la qual em trobe més honorat, sense cap dubte és la de vicepresident. L’únic que lamente és que els meus pares, per desgràcia i per poc temps, no pogueren veure-ho.

–I la pregunta és: què fa aquesta conselleria?
–Hem aconseguit, sobretot, una cosa i és que la Generalitat Valenciana tinga unes polítiques d’habitatge. Jo crec que l’habitatge ha deixat de ser una matèria on predominava l’especulació i, s’ha de dir també, la corrupció. Avui la Generalitat Valenciana té una política d’habitatge. Jo crec que això, el que millor ho exemplifica, sense cap dubte, és l’increment pressupostari que s’ha produït; estem ja per sobre dels 400 milions.

–Que és atendre les emergències habitacionals? Què fem amb els desnonaments?
–Crec que, en matèria d’habitatge, tot el que fem serà sempre poc, perquè les necessitats són tan peremptòries que al final un té la sensació que s’acaba quedant sempre curt. Però crec que algunes coses les estem fent bé. Jo crec que en matèria de desnonaments estem actuant dins de les nostres competències: creàrem una unitat antidesnonaments que presta assessorament, ajuda i acompanyament a les famílies que es troben en aquesta situació d’emergència. Ha atés ja més de 2.000 casos i facilita una alternativa habitacional.

Això és el que podem fer dins de les nostres competències, però hi ha un problema de fons que no vull ocultar i vull ser molt clar, i és que la normativa que regula avui els desnonaments és la mateixa que hi havia als anys 2010, 2011 i 2012, quan va produir-se a Espanya una onada de desnonaments que va traure de les cases la gent pobra per a donar-les a les entitats financeres. Crec que és fonamental que la Llei estatal d’habitatge entre en aquesta matèria. Nosaltres ho vam plantejar en les nostres al·legacions al text: és fonamental suspendre qualsevol procediment de desnonament mentre no hi ha una alternativa habitacional, i el problema és que aquesta norma ha estat paralitzada al Congrés dels Diputats i el Partit Socialista està impedint avançar.

–No té fi la pujada? No hi ha control sobre els lloguers?
–Jo crec que ací cal tindre clares dues coses: la millor política que es pot fer per poder controlar el preu del lloguer és tindre un parc públic d’habitatge ben nodrit que permeta intervenir sobre el preu del lloguer per la via de regular el preu de l’habitatge públic que es posa a disposició de la ciutadania. Nosaltres hi estem fent un esforç: hem adquirit des de l’inici de la legislatura més de 1.200 cases que s’han incorporat al parc públic.
Vull assenyalar una dada, i és que feia dècades que no se n’adquiria cap, i en eixe sentit estem satisfets. Hem iniciat promocions d’obra pública, hem représ promocions que estaven empantanades del Partit Popular, com ara el cas de La Torre, que seran 174 habitatges, i estem tractant de nodrir el parc públic d’habitatges per poder intervindre amb eficàcia. La qüestió és que, com déiem fa un moment, les necessitats són peremptòries. Què fem mentrestant?
I ací és la més fonamental: el segon punt que estem reclamant des de Podemos en la Llei estatal d’habitatge, que és una regulació del preu del lloguer que s’habilite a les comunitats autònomes perquè hi puguen intervenir.

Vull ser molt clar: el govern valencià està preparat i hi intervindrà quan tinga l’habilitació legal. Nosaltres hem fet els deures: tenim una eina científica rigorosa que és l’informe d’àrees d’alta necessitat d’habitatge que elabora l’Observatori de l’Hàbitat i de la Segregació Urbana, un dels instruments més importants des del punt de vista de la planificació de les polítiques públiques en la Vicepresidència, i ens diu que hi ha fins a 83 municipis al conjunt del territori valencià que tenen els preus tensionats. El govern valencià hi intervindrà.

–Vosté en torna de Madrid i deixa la Direcció General per a ser vicepresident. Ho tornaria a fer?
–Sí, si tornara a nàixer cent voltes, les cent tornaria a ser el vicepresident de la meua terra, sense dubtar-ho.

–I no president?
–I espere ser president; em presente per això. En soc ja candidat, i estic disposat a dedicar els pròxims quatre anys de la meua vida on el poble valencià decidisca.

–De tot el que ha fet al capdavant de la conselleria en el temps que està ací, de quina cosa està més content?
–Jo crec que hi ha dues fites que són molt importants: l’ampliació del parc públic, que ha de ser sempre el tronc de qualsevol política d’habitatge; crec que hem encetat un camí. Crec que hi ha fites de legislatura que són molt importants, ja no només per l’increment de l’habitatge públic que s’ha produït. Parlar de mil dues-centes adquisicions és parlar de moltes adquisicions, i sobretot perquè deixem per al futur les eines legals i administratives que faran possible seguir incrementant el parc públic, com ara, per exemple, els drets de tanteig i retracte que nosaltres legislàrem, i que ara altres comunitats autònomes volen copiar. Crec que estan donant un resultat indiscutible.
I hi ha un segon element que per a mi també és molt satisfactori d’aquesta última setmana, i té a veure amb tot el Pla de Barris, que comporta una inversió de 142 milions d’euros i hem signat ja compromisos amb 23 ajuntaments per a rehabilitar barris vulnerables. Jo crec que estem parlant d’un volum ingent de recursos. Una de les meues grans preocupacions des que vaig entrar en la Vicepresidència és que aquesta vegada els fons europeus no foren, com en el passat, un volum de recursos que s’acabava malbaratant sense sentit, infructuosos, sinó que servira i millorara la vida de les famílies més vulnerables.

Jo crec que ho hem aconseguit. Estem parlant d’un volum de recursos gegantesc històric, el pla de rehabilitació més important de la història de la Comunitat Valenciana. Diners que aniran a barris vulnerables a millorar els entorns urbans i l’eficiència energètica; a millorar, en definitiva, les condicions de vida de població que ho necessita imperiosament. Crec que en tres anys estaran totes les obres acabades i podrem estar satisfets de la gestió que estem fent. En eixe sentit, jo crec que són els dos grans elements.

I si en vols un tercer, perquè les circumstàncies manen i segurament davant d’una crisi com la que s’obri amb conseqüències econòmiques de la guerra i l’habitatge com a punt crític, estem preparant un decret llei per a regular l’activitat dels grans tenidors i, dintre de les nostres competències, donar una resposta, mobilitzar habitatges buits, plantejar la possibilitat d’expropiació temporal per a posar-los a disposició de les famílies que ho necessiten.

–Parlant de resposta: la Llei de l’habitatge, eixa que està a Madrid, s’aprovarà algun dia o quants anys més han de passar?
–Jo crec que és imprescindible que s’aprove. La ciutadania no entendria una altra cosa. Crec que hi ha una negociació que està sent complexa, hi ha una posició que moltíssima gent no acaba d’entendre del Partit Socialista de bloquejar, retardar, dificultar l’aprovació de la norma.

Nosaltres només plantegem tres elements fonamentals, dos dels quals ja els hem dit: un és habilitar les comunitats autònomes perquè puguen fer ús del lloguer. El segon, prohibir suspendre els desnonaments mentre no hi haja una alternativa habitacional. El que es va produir a Espanya i a la Comunitat Valenciana en aquells anys bàrbars de la crisi no es pot tornar a repetir mai, o com a mínim mentre nosaltres estiguem al govern. I en tercer lloc, els habitatges de la SAREB: això va ser el resultat d’una estafa gegantina i creiem que ha arribat el moment que la llei entre en aquesta matèria i facilite la transferència d’objectius a les comunitats autònomes.

–Quan es governa es nota que una cosa són les idees i una altra la realitat?
–Sempre hi ha una tensió permanent, una contradicció estructural, perquè governar no és tindre el poder. Quan es governa, un ha de tindre la valentia d’enfrontar-se al poder. Governar és la continuació del conflicte social per altres mitjans. Governar és, en definitiva, organitzar el conflicte social perquè els interessos populars puguen anar avançant.

–Milita en Podemos. És difícil sobreviure al partit?
–Bé, jo crec que no. Jo crec que Podemos va representar una esperança per a moltíssima gent i és el resultat d’un crit desesperat d’una generació de joves que demanava més democràcia, que demanava acabar amb la corrupció que hi havia i està plenament conscient de la necessitat de reformar el país per poder forjar-se un pervindre. En eixe sentit, jo sempre he identificat en el projecte la força política a la qual pertanc.
Per tant, el problema que hem tingut és que ens hem enfrontat al poder, i ens hem vist en compromisos i ens han fet pagar un preu molt alt. Això fa que, efectivament, siga difícil. Val la pena? A mi sí que em paga la pena.

–Pablo Iglesias i Yolanda Díaz. Sap nadar entre dues aigües?
–A mi m’agrada molt nadar sempre. Crec que, a més a més, les dues són figures polítiques de gran transcendència. Pablo Iglesias ha estat un mestre per a mi, he treballat molt amb ell i a més a més és molt agut; jo crec que representa una ànima de l’esquerra i més enllà de l’esquerra de l’Espanya rebel, de l’Espanya de Julio Anguita, de l’Espanya del no a l’OTAN, del no a la guerra. Una Espanya que sempre ha estat ahí i que el 15-M va esclatar i va ser capaç de convertir-la en política, que era molt difícil.
I en eixe sentit, jo em trobe plenament identificat amb el que representa avui. Ell està fent allò que li agrada, crec que ho està fent molt bé i espere que ens ajude a construir un pol democràtic i republicà al conjunt de l’Estat. Pel que fa a Yolanda, també és veritat que molt abans d’estar junts al ministeri ja treballàvem junts en el Congrés dels Diputats. Al ministeri, per a mi va ser una ministra extraordinària i em vaig enfrontar a situacions molt complicades com a director de la Inspecció.

–Sap cosir complicitats dintre del seu partit?
–Per a mi, cosir sempre implica parlar del programa i donar-li centralitat en la política. Jo crec que quan s’excusen les coses és quan la centralitat la prenen les llistes, el repartiment del poder i les prebendes. Jo crec que el millor fil és sempre la política i el programa, la centralitat de la política fent un diagnòstic dels problemes del país, de les grans qüestions que travessen la construcció de l’Estat espanyol contemporani, que condicionen la vida de la gent, que determinen la convivència.
Des d’eixe diagnòstic, fer un programa i una proposta política a la societat i anar a totes. Jo estic convençut que entre Ione Belarra i Yolanda Díaz hi ha molta menys distància que entre García-Page i Pedro Sánchez, i, per tant, jo estic convençut que ho aconseguirem i, sincerament, tinc molta esperança i crec que Yolanda Díaz pot encapçalar un projecte que siga transformador, però que tinga vocació de govern i que estiga arrelat al territori.

–I les eleccions autonòmiques del 23, com les veu?
–Crec que el govern ha de dedicar-se a governar. Ha d’evitar ficar-se en campanya electoral i ha de desplegar les polítiques públiques que facen possible crear les bases per a un nou govern progressista a la nostra terra. Jo crec que si ho fem –i crec sincerament que el govern està en això–, tindrem la complicitat d’una part majoritària, molt majoritària de la societat, però hem de ser conscients que encara s’ha de treballar molt. Queden mesos, queden moltes polítiques per desplegar. La societat, els sectors populars, han d’entendre que el govern està al seu costat i que té la mà estesa.

–Sense Podem no hi ha un Botànic III?
–Jo crec que avui es veu molt clar que la societat valenciana va dir que ja no volia més bipartidisme, que volia governs de coalició. Crec que la va encertar perquè, en el fons, els governs de coalició han de funcionar al conjunt de l’Estat i també a la Comunitat Valenciana. Hem tingut diferències, de vegades ha sigut difícil, però és normal en un govern de coalició, però el resultat ha sigut positiu. Hem aixecat una hipoteca reputacional, hem construït un horitzó de futur per al nostre poble, acabem d’aprovar els pressupostos expansius que comporten un increment del 7 % del pressupost, la qual cosa és fonamental en un moment d’incertesa econòmica, hem posat en peu una política d’habitatge, s’ha avançat en polítiques socials, hem millorat la gestió de l’educació, de la sanitat. Jo crec que el govern té un bon bagatge, però no pot caure en autocomplaences.

–Una candidatura d’esquerres unitària és impensable?
–És impensable perquè Compromís ha dit que no. Nosaltres, des del primer dia, plantejàrem aquesta possibilitat, però legítimament Compromís s’ha considerat que no es donaven les condicions. Jo he de respectar la decisió de cadascú, i el que hem de fer és treballar per a crear les bases d’un nou govern progressista. Però vull insistir en una correlació de forces diferent: et trasllade una idea que tinc molt clara a hores d’ara i és que en les properes eleccions el govern només el pot guanyar l’esquerra.

–Com a president o com a conseller, si es reedita el Botànic III, li agradaria estar?
–Jo estaré on diga la ciutadania. M’agradaria, i aspire a presidir la Generalitat. Crec que estem construint col·lectivament un projecte de país, un projecte que atorga un horitzó a la societat valenciana, on en el centre està la transformació del model productiu, on parlem de la necessitat de reindustrialitzar la Comunitat Valenciana, però no a base de grans gigafactories, que em sembla que és l’únic que té en el cap moltes vegades el president Puig. Cal partir dels nostres districtes industrials, del teixit autòcton que ha estat desemparat massa temps, que necessita el suport de projectes públics d’empreses públiques i d’una nova administració que pilote la transició ecològica i que intervinga en l’economia.

–Com és Ximo Puig en la intimitat del govern?
–La veritat és que tinc una relació molt cordial amb el president; tenim un tracte amable i proper, tenim inquietuds i lectures compartides que fa que tinguem converses molt interessants, i per a mi és un plaer sempre tractar amb ell. Sabem que tenim diferències importants, els dos ho sabem, les constatem, però també és molt important el factor humà, perquè en una coalició de govern hi ha diferents punts de vista i inclús diferents projectes, però les diferències poden anar superant-se, construint síntesi i anar avançant. Jo, en aquest sentit, nʼestic molt satisfet.