Entrevista a Immaculada Cerdà i Carme Miquel, noves acadèmiques de la llengua

Entrevistar Immaculada Cerdà i Carme Miquel és un plaer perquè es conjuga l’experiència de l’ensenyament d’una mestra i la d’una tècnica de promoció lingüística. Però és que ara ja són acadèmiques i de segur que aporten el seu granet per aconseguir fer realitat que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua siga un referent per a totes les persones que vivim al País. Si, a més, pots entrevistar-les en una de les sales nobles de la Diputació de València amb vistes a un patí preciós, encara resulta més atractiva l’experiència. Cert és que estàvem envoltats dels quadres de tots els presidents de la corporació, però s’hi notava una mica el pas i el pes de la història recent de la institució i de tots els valencians i valencianes.

–L’11 de març vau ser triades acadèmiques. Vos ho esperàveu?

–Carme Miquel: Jo no esperava que m’hi proposaren. Quan m’ho van comentar em va sobtar perquè no m’ho havia plantejat.

–Imma Cerdà: Sorpresa inicial quan m’hi proposen, perquè no tinc un perfil molt acadèmic. Sembla que els acadèmics siguen professors, escriptors… i un tècnic lingüístic no és el perfil habitual. Quan m’hi van proposar, em vaig sorprendre i em va fer molta il·lusió.

–El fet que vos hi proposen, amb un perfil diferent del de fins ara, implica un canvi?

–I.C.: Exacte, en principi el canvi era total. Quan es crea l’Acadèmia hi ha un problema polític a resoldre i havia de crear-se una pau lingüística. La mateixa Llei de Creació deia que quinze anys després, la manera de cooptació havia de ser amb uns perfils diferents.

–C.M.: Pense que s’està aplicant una visió global de la llengua, d’allò que la llengua necessita. L’aportació de tècnica lingüística és necessària, i de les necessitats del món de l’ensenyament també. Crec que l’Acadèmia obri ventalls i pretén tindre molts més àmbits ocupats.

–I.C.: L’Acadèmia en aquests darrers anys ha fet una sèrie de tasques en les quals eixos «catedràtics d’universitat» ens han aportat unes eines lingüístiques magnífiques. Assolides eixes fites acadèmiques (gramaticals i lexicogràfiques), cal anar a altres àmbits.

–C.M.: Clar, al llenguatge viu, que possiblement té unes necessitats específiques.

–Perquè, al cap i a la fi, els acadèmics preneu decisions fonamentals…

–C.M.: Crec que cal fer propostes sobre necessitats que hi ha. Cal proposar, treballar, aplicar i difondre. També és necessari transmetre als valencians l’autoestima per la llengua.

–Amb la vostra incorporació ja en sou tres les acadèmiques. És necessari aplicar una visió de gènere en la llengua?

–C.M.: Crec que sí que és necessari aplicar-la, però d’una forma ben estudiada. No es tracta de canviar tots els gèneres dels noms, articles i adjectius; es tracta de trobar solucions que no resulten enfarfegades, que siguen fluïdes, i que el gènere femení estiga present en el llenguatge.

–I també plantejar-se la reelaboració de les definicions dels diccionaris?

–I.C.: La RAE té una visió esbiaixada molt criticada, però en el Diccionari Normatiu Valencià estan millor fetes les definicions. Pel que fa a l’ús de gènere en la llengua, sabem que tot allò que no s’anomena, no existeix. De vegades s’han donat unes solucions poc estètiques lingüísticament, però això no vol dir que no hi haja un problema que no s’ha sabut resoldre. El problema és que molta gent no s’hi sent inclosa.

–C.M.: Necessita una certa reflexió. En l’ús de la llengua és possible fer visible el gènere femení d’una manera no forçada. Estic en contra de les fórmules forçades de canviar el gènere en l’article, en el substantiu i en l’adjectiu. Es poden emprar les terminologies que engloben els dos gèneres.

–I.C.: L’Acadèmia és l’ens normatiu, i està obligada a crear norma, però també a crear pau, a tendir ponts de diàleg per a crear una llengua comunicativa.

–El que estem vivint aquests dies amb la pau lingüística entre l’AVL i la RACV ho veieu positiu?

–C.M.: Ni positiu ni negatiu. Pense que la pau lingüística existeix actualment, és evident. El que és important és avançar en l’ús, en el coneixement de la llengua, en la dignificació. Això és el realment important. I avançarem més com més gent hi estiga implicada.

–I.C.: La RACV és un organisme depenent de la Diputació de València. A cadascú li toca la seua faena. La RACV té l’objectiu de promoure la cultura valenciana, però l’Acadèmia és l’ens normatiu per definició; el nostre Estatut ens diu que és l’Acadèmia qui en té la potestat. A partir d’ací, clar que l’AVL tendirà ponts de diàleg amb tota aquella associació que vetle per la cultura. Quan el que ens interessa és la pau lingüística, que és real, a mesura que es va arribant a acords van quedant-se fora els més extrems.

–Ara ens trobem davant el requisit lingüístic per ser funcionari…

–C.M.: Crec que és absolutament necessari quan les persones han de tindre relació amb la població, siga del tipus que siga. Perquè tenim dret a utilitzar la nostra llengua, però si no hi ha ningú que faça possible que l’exercim, no se’ns reconeix eixe dret. Pense que s’ha de demanar el requisit, donant facilitats.

–I.C.: Jo sóc funcionària i reivindique el paper dels treballadors de l’administració pública. Quan arribaren els ordinadors, hi hagué gent que ho passà malament en fer la transició de la màquina d’escriure a l’ordinador, però hui ¿et pots imaginar una persona que arribe a una empresa i diga «jo, d’ordinadors i d’Internet, no n’entenc»? Ni t’ho planteges. Tu no pots plantejar-te viure sense tecnologia, ¿però sí viure sense usar ni reconéixer la llengua de la gent a la qual serveixes? La majoria dels servidors públics ha fet els deures, ara només cal aplicar-ho.

–Hi ha una altra assignatura pendent: l’exempció del valencià…

–C.M.: Són qüestions de tipus jurídic, però efectivament la Llei d’Ús ha fet el seu paper i està per revisar. No pot ser que en determinades zones del nostre país no els donem la possibilitat de poder triar, perquè si no coneixen les dues llengües no poden triar. Que coneguen el valencià no és posar-los dificultats, ans al contrari: és donar més opcions per a exercir un dret. Això no s’hauria de plantejar com «tens l’obligació» i «és necessari». L’important és que també és un dret de la persona, que si no li oferim l’eina, no la pot utilitzar.

–I.C.: Tampoc no és igual, i és terriblement injust, fer taula rassa. Quan es parla de la situació del valencià cal tindre en compte on, perquè no és igual a València que a les comarques centrals, que a l’interior o a la costa. Les zones de predomini lingüístic castellanoparlant de l’interior són molt diverses, perquè la gent de Torrevella i la dels Serrans no tenen les mateixes actituds. Els mecanismes d’entrar-hi han de ser diferents.

–Si tinguérem RTVV en valencià, seria bo per a la llengua?

–I.C.: Quina llengua coneixes que no tinga mitjans de comunicació? És absolutament necessària. Amb tot, sense mitjans de comunicació, mira on estem!

–C.M.: Òbviament, la televisió és fonamental a l’hora de difondre la llengua i un model de llengua, i d’enriquir-la.

–Què vos agradaria aconseguir en la vostra etapa en l’Acadèmia?

–C.M.: La tasca és col·lectiva. L’objectiu seria que els valencians utilitzaren el valencià pràcticament en tots els àmbits, que coneguen també altres llengües, perquè allò important és sumar, mai restar, però que el valencià fóra la llengua d’ús generalitzada. I tot això que contribuïra a l’autoestima pròpia dels valencians.

–I.C.: M’agradaria el que no puc: que el meu pare vera com estem ara. Mon pare era profundament valencianista, estimava molt la llengua. Voldria anar avançant, i anar escoltant pel carrer cada vegada més valencià. M’agradaria contribuir amb alegria al canvi.

–Perquè, què cal per arribar a la normalitat?

–I.C.: Per exemple, a les xarxes hi ha gent que no escriu en valencià perquè fa faltes d’ortografia. En castellà també fan faltes, i no s’ho plantegen. Eixa podria ser una normalitat. Nosaltres encara estem molt mediatitzats per la normativa, i fa que es talle molt l’ús social. Fins i tot, hi ha valencianoparlants que diuen que no parlen perquè diran espardenyaes. La normalitat implica dir espardenyades!

–C.M.: Hem de trobar un mecanisme que valore la parla de tot el món amb la manera d’anar fent progressar l’ús més ric de la llengua (no correcte, sinó ric). I eixe mecanisme l’hem de trobar. No és el mecanisme de castigar, de corregir… La llengua és amplíssima, ens fa rics a tots i, per tant, utilitzem-la.

–I.C.: A parlar s’aprén parlant, i a escriure escrivint. Hem de potenciar el coneixement de la llengua al màxim.

–C.M.: I sempre partint de l’autoestima de la persona que vol parlar-la i la vol conéixer.

Entrevista publicada al nº 416 (juny de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar