Entrevista a Isidor Marí Mayans

No coneixia personalment l’Isidor Marí. Aprofitant les noves tecnologies, vam tindre una conversa al voltant de la llengua als diferents territoris, del present i del futur, del que hem fet i del que no ens han deixat fer. La seua parla és calmada, i en les seues respostes està inclosa la saviesa, l’experiència i la formació. Eivissenc de naixement i filòleg de formació, ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat a la Generalitat de catalunya i ha assessorat el Govern Balear sempre al voltant de la llengua. Forma part de l’Institut d’Estudis Catalans –en va ser president de la Secció Filològica. Va viure també l’experiència musical: Isidor i Joan, el grup UC i Falsterbo Marí. Parla clar, molt clar.

–Així, en general, com veu vosté la situació de la llengua?

–De fet, la situació no és la mateixa en els diferents territoris. Hi ha llocs com Andorra en què el suport estatal permet que la recuperació de la llengua progressi clarament, malgrat les dificultats, i llocs en què el procés de substitució lingüística ha avançat molt, com a l’Alguer i a la Catalunya del Nord, on la minorització és extrema, per més que, tot i això, també s’hi veuen signes de recuperació. Ara bé, el gruix de la comunitat lingüística es troba en el marc de l’Estat espanyol, i és aquí –a les Balears, al País Valencià i a Catalunya– on es juga el futur de la llengua. En aquests territoris, la situació també és diversa, però en conjunt podríem dir que ens trobem en una situació difícil, per diverses raons que després resumiré, i que fan imprescindible promoure una gran mobilització social i política si volem superar els obstacles que impedeixen que la nostra llengua aconsegueixi la plena funcionalitat que tot idioma, en un marc democràtic, té el dret de veure assegurat en el seu propi espai històric. En qualsevol cas, no estic d’acord amb els que diuen que la llengua es troba davant d’una amenaça d’extinció imminent o gairebé irreversible. El català és, de totes les llengües amenaçades, la que es troba en una situació més favorable per a la plena recuperació, si s’actua amb decisió en comptes de difondre aquests missatges apocalíptics, que poden induir al derrotisme.

–Són ja quaranta anys de democràcia. Hem avançat o anem molt lentament?

–L’evolució de les polítiques lingüístiques ha seguit ritmes desiguals a les Balears, al País Valencià i a Catalunya, segons les conjuntures polítiques. Però, en tots els casos, hi ha dos tipus de limitacions: la més important, segurament, és la subordinació jurídica de la nostra llengua pròpia davant la llengua de l’Estat, amb les restriccions competencials creixents que imposa el marc estatal. En condicions igualitàries, el règim de doble oficialitat hauria d’assegurar la plena funcionalitat pública de la llengua pròpia de cada territori, de manera que no hi hagués cap inconvenient per viure plenament en català a la nostra terra, sens perjudici que també s’hi pugui viure en castellà. D’altra banda, en un estat plurilingüe equitatiu, el català s’hauria de poder usar en peu d’igualtat amb el castellà en totes les institucions comunes –legislatives, executives i judicials–, com passa a Suïssa, Bèlgica o el Canadà. En lloc d’això, veiem que no sols es manté la marginalitat del català en aquestes institucions estatals i a les europees, sinó que fins i tot en el territori propi es vol relegar a una posició secundària… Aquest és un fet que els nostres representants polítics haurien de denunciar contínuament i amb energia.

Una segona limitació especialment important és la manca de coordinació completa i efectiva entre les polítiques lingüístiques dels tres territoris, que impedeix que la comunitat funcioni a tots els efectes com un espai lingüístic conjunt. Això resta una quantitat enorme d’oportunitats als deu milions de parlants de català, tant en els tràmits oficials com en l’educació, en les activitats professionals i econòmiques, en l’espai cultural, comunicatiu i mediàtic, etc. La coordinació efectiva de les polítiques lingüístiques, més enllà de les simples declaracions d’intencions, hauria de ser un objectiu de primer ordre de les nostres institucions.

I, damunt d’aquestes dues limitacions de base, hi ha incidit, sobretot en els darrers vint-i-cinc anys, l’enorme transformació econòmica, demogràfica i tecnològica del procés de globalització. Això ha trasbalsat profundament els fràgils processos de normalització que s’havien iniciat a cadascun dels territoris, i per això ara és imprescindible un impuls social i polític conjunt, renovat i profund.

–Hi ha una bona coordinació entre les institucions autonòmiques que vetlen per la llengua? Què creu que caldria haver fet i no s’ha fet?
–No, la veritat és que la coordinació institucional de les polítiques lingüístiques no ha arribat a establir una estructura completa i permanent de cooperació, i això davant de la situació actual resulta absolutament imprescindible i urgent. Una necessitat així ja va quedar plantejada en les resolucions del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986: aleshores es va cridar l’atenció sobre la institució que s’havia creat entre els Països Baixos i Flandes (Bèlgica) per a la unificació de les polítiques lingüístiques, amb el Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa: una coordinació a tots els nivells, anomenada Nederlandse Taalunie (www.taalunie.org), que consta d’un Comitè de Ministres, que unifica les decisions dels responsables de la política lingüística; una Comissió Interparlamentària, que vetlla per la coherència dels marcs legislatius; un Consell de la Llengua i de les Lletres, que vehicula la participació dels grans sectors acadèmics i culturals, i un Secretariat Executiu Permanent, que s’encarrega del compliment dels acords. Les diferències de signe polític entre els nostres territoris no han facilitat un acord així, però tampoc s’ha intentat ni tan sols quan hi ha hagut una bona sintonia política, com ara darrerament, i això, de fet, impedeix que la nostra comunitat lingüística funcioni a tots els efectes com el que és: una llengua de dimensions mitjanes com la danesa, la sueca o la txeca.

–Els mitjans de comunicació públics han estat imprescindibles? S’ha demanat en moltes ocasions la reciprocitat entre els mitjans de comunicació de les tres comunitats autònomes. Per què no ha estat possible?

–Efectivament, els obstacles a la difusió normal de les emissions de ràdio i televisió són un exemple flagrant de l’actitud adversa de l’Estat envers la llengua catalana, que també es va manifestar en la manca de respecte per la realitat plurilingüe quan van aparèixer les televisions privades. El rebuig al Congrés l’any 2010 de la ILP Televisió Sense Fronteres, avalada per més de 600.000 signatures, no sols va ser un escàndol, sinó que és una de les moltes contravencions de l’Estat espanyol envers els compromisos que va subscriure amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Tots els informes de seguiment del Comitè de Ministres del Consell d’Europa han estat crítics amb les deficiències de la seva aplicació per l’Estat espanyol, i concretament sobre aquest punt l’article 11 de la Carta compromet l’Estat espanyol a facilitar la recepció dels mitjans en tot el territori lingüístic. Això encara és imprescindible, per més que la influència social de la televisió s’ha reduït bastant amb l’aparició dels mitjans telemàtics. I també cal dir que no hi ha hagut prou interès per part dels responsables polítics dels diversos canals autonòmics de radiotelevisió, que tot just ara han començat a fer alguns acords de producció o emissió, quan ja fa temps que haurien hagut de promoure emissions simultànies per a tot el territori. Si hi ha voluntat política, les dificultats tècniques o econòmiques es poden superar.

–L’ensenyament és l’altre pilar bàsic?

–És un altre pilar bàsic, però n’hi ha més. Durant un temps, sobretot als inicis de les polítiques lingüístiques autonòmiques, es podia suposar que la normalització del català a l’ensenyament i als mitjans de comunicació públics ja serien un suport suficient per a la recuperació gradual de la llengua, però aviat es va veure que aquests dos pilars són indispensables, però insuficients. I sobretot ara, davant de les grans transformacions de la mundialització, com dèiem abans. És cert que el sistema educatiu ha d’assegurar que al final de l’ensenyament obligatori tothom és capaç d’usar sense dificultats el català i el castellà. Aquest objectiu és el que hauria de ser comprovat i reajustat en els llocs que no s’aconsegueixi, en comptes d’entrar en el debat absurd sobre els percentatges de presència curricular del castellà. I més enllà de l’ensenyament obligatori: la formació ocupacional i la formació superior també han d’assegurar que els futurs professionals siguin capaços de treballar en qualsevol de les dues llengües oficials. És inacceptable que surtin de les nostres universitats professionals de la docència, de la sanitat o de l’advocacia incapaços de treballar en la llengua oficial pròpia del país on s‘han format… i que finança les respectives universitats!

Però, hi ha altres pilars igual d’importants que l’ensenyament o els mitjans de comunicació, com per exemple les comunicacions digitals i telemàtiques o el respecte de l’opció lingüística dels clients en totes les relacions de caràcter professional. En aquest darrer sentit, no sols cal estendre el compromís de disponibilitat lingüística a totes les empreses –establint en cada cas els períodes d’adaptació i les ajudes raonables, però sense renunciar a l’objectiu–, sinó que cal arribar, com s’ha fet al Canadà, a generalitzar el principi d’oferta activa: oferir de manera explícita al públic la possibilitat d’usar qualsevol dels idiomes oficials. Aquesta hauria de ser una condició de bon servei, respectuós amb els clients, i no sols un requisit legal.

–Per què costa tant que les persones que es dediquen a la política adopten mesures més contundents?
–Bona pregunta. Segurament perquè els polítics són elegits per una legislatura i pensen sobretot en les realitzacions assequibles en un període breu, a part que normalment només aborden un assumpte si confien que en sortiran airosos: si l’objectiu és a llarg termini i és difícil presentar resultats immediats positius, el polític tendeix a esquivar el compromís d’abordar-lo.

–Quin paper tenen per a vosté les noves tecnologies? Internet és el present i el futur?

–Més enllà d’Internet, totes les formes digitals d’interrelació han agafat un protagonisme social –i personal!– extraordinari. Si pensem en la diferència que hi ha en les formes de relació social actuals i les de fa tan sols vint anys, comprovarem que molts dels intercanvis verbals directes que teníem amb la gent i les entitats del nostre entorn més immediat han quedat substituïdes per comunicacions mediatitzades informàticament i que molt sovint són intercanvis independents d’aquell entorn immediat: és com si visquéssim una bona part del temps fora del nostre lloc, amb els avantatges que pot tenir aquesta ampliació sense límits dels àmbits de relació, però també amb els inconvenients de desarrelament o fins i tot d’alienació que pot comportar. En qualsevol cas, és important que el català tingui una presència normal en aquest nou espai, que s’hi puguin dur a terme tot tipus de relacions personals, professionals, culturals o lúdiques. Afortunadament, el dinamisme del català en aquest sector és molt notable, tant en el desplegament de recursos tecnològics i lingüístics per part dels experts en comunicacions digitals, com per la utilització efectiva del català per part de la societat en general. Hi ha limitacions en alguns dels camps, però la presència del català en aquest espai global de comunicació digital és clarament superior a la d’altres llengües d’estat de dimensions semblants o fins i tot superiors. El problema és, de nou, que el programa estatal PERTE, dedicat a promoure les tecnologies digitals en les llengües d’Espanya, preveu dedicar uns mil milions al castellà i menys de cent milions a totes les altres llengües en conjunt…

–Tenim els mecanismes per a poder convéncer les persones nouvingudes que cal aprendre català?

–Evidentment, no tenim tots els mecanismes que caldria, però hem de treure el màxim partit de les facultats que tenim, tant des dels respectius governs i entitats locals com des de tots els sectors socials, i alhora reclamar les competències i els recursos que l’Estat ens hauria de facilitar per raons òbvies de justícia i solidaritat. Pensem que més del 40 % de la població estrangera resident a Espanya es troba al territori de llengua catalana, que a més acull cada any desenes de milions de visitants de totes les procedències, amb l’impacte lingüístic i la sobrecàrrega de serveis públics que tot això comporta. Fa temps que dic que la consecució de competències i recursos per a fer una bona política de cohesió social i intercultural hauria de ser una reivindicació conjunta dels nouvinguts i dels nostres representants polítics, perquè és un interès comú. Pot ser la base d’un projecte de futur intercultural compartit, respectuós amb la personalitat de la societat receptora i amb la diversitat, i superador de les desigualtats.

–El govern d’Espanya ha posat tots els pals que ha pogut a la normalització?
–Almenys podem dir que s’ha desentès de tot compromís d’equitat amb les llengües oficials diferents del castellà, en lloc de contribuir a superar la situació de desigualtat en què la mateixa política estatal les havia situat durant segles de supremacia del castellà. Hi ha un fet que evidencia la voluntat de considerar que l’oficialitat del castellà és d’un rang superior a la de les altres llengües oficials, no sols en les institucions estatals, sinó en general: el Consejo de las Lenguas Oficiales creat l’any 2007 no sols ha estat inactiu –sobretot en la missió que té de «promoure la difusió en la societat espanyola dels valors del plurilingüisme» (art. 3.6)–, sinó que és anomenat Consejo de Lenguas Cooficiales en el web corresponent del Ministeri de Política Territorial.

–La Justícia, així en general, no sembla que estiga molt per la normalització…

–Bé, el sistema judicial espanyol té moltes possibilitats de millora. En la seva concepció no es té gaire en compte que Espanya és un estat compost –plurilingüe, pluricultural i amb diverses nacionalitats–, i ara mateix les institucions judicials ja haurien d’haver estat renovades fa quatre anys… El Consell d’Europa ha denunciat aquestes deficiències i els incompliments dels compromisos espanyols a la Carta Europea amb l’ús normal de totes les llengües oficials en l’administració de justícia, un dels punts en què el percentatge d’ús del català és insignificant. Això fa encara més contradictori que els tribunals vulguin fixar un 25 % d’ús de castellà a l’ensenyament…

–Al País Valencià, més d’una persona ha afirmat que la música en valencià va donar més de tres i quatre diputats autonòmics. Quin paper ha jugat i juga la música?
–Crec que, sobretot durant la transició política, la cançó en català va tenir un paper mobilitzador molt important, que en part vaig viure durant la meva joventut. Ara crec que no és tant.

–El moment històric del referèndum per l’autodeterminació a Catalunya ha obert el potet de les essències espanyoles?
–Jo crec que només ha fet sortir a llum la incapacitat latent de bona part dels polítics i de la societat espanyola per compartir l’estat igualitàriament entre tots els pobles constitutius. L’article 96.1 de la Constitució diu que els tractats internacionals signats per Espanya, com els Pactes de 1966 de les Nacions Unides, són part directament aplicable del marc jurídic espanyol, i aquells pactes diuen que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En lloc d’aplicar l’article 155 d’una manera que havia estat expressament descartada per les Corts Constituents, haurien pogut negociar una reforma constitucional més inclusiva amb les nacionalitats constitutives… Ja veiem la diferència amb el Canadà o el Regne Unit davant d’altres processos d’independència que no han estat reprimits de manera tan obtusament antidemocràtica…

–Si parlem una miqueta del futur, com veu vosté la salut del català?

–Ja n’hem parlat un poc. L’hem de guanyar amb un projecte polític i social de gran abast. Igual com el futur de la humanitat en general, no ens hem de limitar a fer un pronòstic. El futur no es pronostica; es construeix en el present. Si volem un món que valgui la pena, hem d’actuar per superar l’emergència climàtica, les crisis bèl·liques, les grans desigualtats i les crisis humanitàries que comporten… i també per assegurar una diversitat cultural i lingüística equitativa, per al català i per a totes les llengües, com propugnava la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona el 1996. La diversitat equitativa és la condició del progrés. La uniformitat porta a l’estancament.

Acte a l’IEC amb el Dr. Veny

Relleu en el consell de govern de la Secció Filològica (d’esquerra a dreta: Gemma Rigau, Màrius Serra, Ramon Sistac, Mariàngela Villalonga, Teresa Cabré, Vicent Pitarch i jo)