Entrevista a Joan Francesc Mira

«En la seua ideologia hi ha una sola nació i, per tant, una sola llengua oficial»

«Després de tots els esforços que han fet per aniquilar la llengua del país, no ho han aconseguit»

«Jo crec que sense el treball d’Acció Cultural aquest país no seria el mateix»

«Els Borja no tenien un interés excessiu per la identitat valenciana»

Els anys passen, però, afortunadament, algunes ments estan igual d’actives i lúcides tot i els quasi huitanta-quatre anys. Joan Francesc Mira continua amb la seua capacitat d’anàlisi. Són molts anys d’estudis, de formació, de pensament. Ell coneix el país i les persones que l’habitem. Dir que és una persona erudita, un savi i valencià, no és exagerar. Malauradament, les seues cames ja no són les que eren, però continua pensant i reflexionant sobre nosaltres, els valencians. Per fer l’entrevista, hem recorregut al seu fill Roger i, gràcies a ell, ací tenen vostés les respostes a les preguntes. Comprovaran que continua pensant en el seu país.

–Com valora les eleccions autonòmiques passades?

–Les eleccions autonòmiques últimes han sigut un simple desastre polític i probablement cultural per al País Valencià i per a la seua població. No se’n pot esperar res de bo, res de positiu. Vist el tipus de personal que ha pujat al poder i vista la seua ideologia i els seus programes, des del meu punt de vista –i supose, de molta gent, més o menys valenciana i més o menys d’esquerres–, és francament negatiu.

–I les eleccions generals?

–En les eleccions generals, els resultats han sigut més o menys el que es podia esperar. La política del socialista i senyor Pedro Sánchez durant l’última legislatura ha sigut bastant correcta i la imatge també positiva. Per tant, era bastant lògic que n’isquera un resultat acceptable per al mateix govern anterior.

–Quin serà el resultat final a l’hora de formar govern?

–Això no ho podem resoldre en aquest moment, i segurament fins que passe un mes o dos mesos o més no ho sabrem. Per tant, fer una anàlisi a la llarga, mentre no se sàpiga quin és el resultat final, en termes pràctics, no podem tindre una opinió. Des del meu punt de vista, l’actuació de l’última legislatura, sobretot el Partit Socialista, ha sigut correcta. La situació política valenciana i la política espanyola no és fàcil d’entendre en els termes habituals. Tot això fa que una anàlisi no es puga fer en cinc minuts; si vols fer l’anàlisi llarga es pot fer, però has de tindre en compte una sèrie de factors que no sempre són els habituals quan s’analitzen unes eleccions.

–Per què la dreta i l’extrema dreta han anat sempre en contra de la nostra llengua?

–Perquè defensen la seua llengua, el castellà; ells no van en contra del valencià, sinó que imposen el castellà. És una línia de pensament i una línia ideològica clàssica i històrica entre la dreta valenciana i la dreta espanyola: com més de dreta ets, més anti qualsevol altra cosa que no siga de l’Espanya única i castellana. En la seua ideologia hi ha una sola nació i, per tant, una sola llengua oficial, i qualsevol altra llengua és perillosa i sospitosa, o simplement és un dialecte regional que no se li ha de donar importància. En conseqüència, és perfectament lògic que actuen de la manera que actuen. Uns ho faran d’una manera dissimulada, com el PP, i uns altres de manera més directa i més bèstia, com els de Vox.

–Aconseguiran aniquilar-la?

–Si després de tant de temps i de tantes generacions intentant per tots els mitjans de l’Estat –amb tots els mitjans econòmics, polítics, etcètera, etcètera– no ho han aconseguit… La llengua es manté relativament, sempre, relativament saludable i amb una producció escrita, literària i cultural molt, molt considerable i molt seriosa. No, no. Consider que, probablement, el valencià mantindrà uns nivells que no seran majoritaris, però sí respectables. Quanta gent parlarà valencià de manera habitual en trenta anys, en cinquanta anys? No ho sabem, però el que sí que està clar és que després de tots els esforços que han fet per aniquilar la llengua del país no ho han aconseguit. No crec que ho arriben a aconseguir pròximament.

–Per a ells sembla que tot passa per la Gran Vía de Madrid…

–Evidentment, dins de la concepció unitària espanyola, la capital de la nació és Madrid i totes les decisions de les coses més importants s’han de tractar d’allí i s’han de decidir allí. És la tradició històrica del centralisme espanyol que, en definitiva, no és més que el castellanisme portat a l’extrem.

–En un món globalitzat té sentit parlar del País Valencià?

–I tant!, i té sentit parlar d’Estònia, Lituània, Letònia i de la immensa majoria dels països del món, i concretament de la gran majoria dels països europeus, que són països de dimensions reduïdes i amb llengua i cultura de dimensions reduïdes. La major part dels països europeus són menuts, amb la seua pròpia llengua, la seua pròpia cultura. Per a cada país, el primer nivell d’importància és el territori, és a dir, és la mateixa cultura i la llengua pròpies. A partir d’ací ve l’obertura internacional en un món globalitzat, però per molt que estiga globalitzat no vol dir que hi haja d’haver només una identitat, només una llengua, només un sistema polític, perquè si no tots es convertirien en part dels Estats Units o en part de Rússia o de la Xina. És per això que jo crec que hi ha un concepte equivocat del món globalitzat.

El món té un aspecte positiu en la globalització, que afavoreix els intercanvis amb intensitat i fecunditat. La paraula globalització no és un concepte negatiu: pot ser molt positiu, excepte si s’entenguera com a imposició d’una sola identitat o una política a tot el món. 

–Està planificat acabar amb les diferents identitats de l’estat?

–Des del punt de vista de la identitat única, del caràcter castellà, des d’eixe punt de vista d’eixa ideologia política i de qualsevol altre esquema o conjunt de característiques alternatives diferents d’eixes, ells preferirien acabar amb totes les identitats. Si és des del punt de vista de la identitat unitària espanyola, si pogueren acabarien amb la identitat catalana o la basca o la gallega o la valenciana. Ells estarien absolutament feliços.

–I quines són les característiques fonamentals de la identitat valenciana?

–Hi ha una cosa fonamental: tot el que actualment és el País Valencià, i el que durant tants anys ha sigut Regne de València, es configura com un territori polític amb una estructura política pròpia des del segle XIII i, per tant, l’estructura política, el fet de tindre unes corts, uns costums, una constitució pròpia, un territori que configura un regne propi amb estructures polítiques i administratives. Tot això, eixe factor territorial i polític, és fonamental; fins i tot en segons quins aspectes és més fonamental encara que la llengua. És a dir, hi ha una part, encara que és reduïda del País Valencià, que és font de llengua castellana històricament, però no per això són menys valencians.

Està clar que la major part del territori valencià, la major part de la població, ha sigut, des del punt de vista cultural i lingüístic, d’origen català i, per tant, el fet que la llengua pròpia és la històrica de la major part del país també és un factor de cohesió i de marcar una característica i una identitat pròpia.

–Els grups de música en valencià han estat fonamentals per als huit anys del Botànic?

–Fonamentats no, però és un factor positiu. El fet que les entitats públiques, o institucionals o de municipis puguen contractar un grup de música valenciana és fonamental. Per exemple, tindre un grup de rock o de cançó moderna del que siga en valencià això no havia existit mai. Això és molt important. Ara, que s’entenga que el govern de l’esquerra ha afavorit aquests grups… La música en valencià ha sigut un factor positiu i aquests grups han trobat un bon tracte i més suport. Més que fonamental és jugar a ajudar a créixer eixe fenomen tan nou i tan rellevant.

–Quines coses han quedat per fer al Botànic?

–Això tindria una resposta molt ràpida: mira les coses positives que s’han fet i que n’haurien d’haver fetes més. Haurien d’haver fet més. És a dir, tant en cultura, amb la llengua i l’educació, perquè pensa que aquests huit anys no solament estava el Botànic: aquest govern valencià tenia també un govern d’Espanya. Hem de recordar que hi ha hagut un partit de base espanyola que no ha tingut sempre el mateix interés i la mateixa insistència. Quan mires les coses positives que han fet, normalment no són mèrits d’un partit, d’una força de caràcter d’àrea espanyola –llevat d’alguna persona com Puig–, sinó que són iniciativa d’altres forces com Compromís, o el que es deia el Bloc, que han sigut decisius. Evidentment, queda moltíssim per fer, però no sabem quan ni com ni de quina manera ho podrem aconseguir.

–Entitats com Acció Cultural han fet més que alguns governs de la Generalitat?

–Partim d’un fet: Acció Cultural porta més de cinquanta anys funcionant, una part d’ells encara en el temps del franquisme, i altres amb governs de tot tipus: del PP o del PSOE. L’objectiu cultural –ja ho diu el seu nom– és activar, posar en marxa i posar en funcionament i mantindre tota classe d’activitats de tipus cultural que en realitat responen a una ideologia, és a dir, responen a una ideologia nacional pròpia. Acció Cultural ha fet un paper fonamental.

Jo crec que moltíssima gent ni s’adona ni arriba a entendre la quantitat de coses, la quantitat de milers de persones a les quals arriba Acció Cultural. Pensa, per exemple, en les grans manifestacions del 25 d’Abril i els actes massius que s’han fet a la plaça de bous, amb milers i milers de persones. Tot això és obra d’Acció Cultural i de ningú més. Té un grapat de milers de socis que segurament cap altra entitat de tipus cívica o cultural del País Valencià té, amb una base i una estructura local i comarcal. I no s’ha d’oblidar que, amb relativament pocs recursos, fa moltíssima, moltíssima feina. Jo crec que sense el treball d’Acció Cultural, entre altres coses, aquest país –inclús en el cas de la política del Botànic– no seria el mateix. Moltes coses s’han fet o s’han pensat o s’han escampat gràcies al treball d’Acció Cultural. 

–El poble valencià és poc reivindicatiu i ens fa igual una cosa com una altra?

–El poble valencià no és una entitat homogènia ni uniforme: hi ha gent a qui li fa igual tot, però també hi ha una part important de persones que tenen un sentit d’identitat i que sí que els importa. I és per això que parlem de reivindicació: si no hi haguera una minoria, però molt rellevant, amb caràcter reivindicatiu algunes manifestacions que han rebut més de 50.000 persones no s’haurien produït. L’activitat reivindicativa és fruit d’una entitat de tipus cultural, polític i ideològic privat o és fruit de l’activitat dels partits polítics.

També cal saber que hi ha moltes classes de reivindicació: de tipus fiscal, econòmic, de tipus simbòlic, de tipus cultural de caràcter diferent, o la reivindicació de tipus local. La base municipal dels partits d’esquerra i valencians i d’entitats culturals és fonamental. En aquest País Valencià, el municipalisme, el fet que es faça molta feina a escala municipal, és importantíssim. La gent ni s’imagina ni sap la quantitat de moviment que hi ha als municipis o pobles i comarques del país, i, per tant, reivindicatiu. Per exemple, reivindicant la situació d’infrafinançament o l’espoli econòmic…

Què vol dir que un poble és reivindicatiu? Vol dir que, normalment, a través de la història i sobretot de la història recent, ha tingut uns grups ideològics, polítics, etcètera, que han aconseguit posar en marxa reivindicacions.

–Els Borja van ser la família que més van fer per la identitat valenciana?

–Els Borja no tenien un interés excessiu per la identitat valenciana. Els Borja va ser una família molt potent, però determinades circumstàncies que només s’expliquen des del punt de vista, per un costat, de la història del feudalisme i, per l’altre, pel fet que aquesta família arribà a tindre primer un papa i després un altre. Tindre dos papes de Roma i instal·lar-se a Roma amb tot el poder que això significa durant cinquanta anys no té gens d’importància, però des del punt de vista internacional, ara mateix, per a la immensa majoria dels que tenen algun coneixement de l’existència d’aquesta família, la consideren com a espanyola, «los Borjas, los Papas españoles», que foren valencians i que es manifestara inclús en la llengua. La llengua habitual de tota la família, dels seus criats i servidors, era el valencià, i això normalment no se sap. A Itàlia mateix no saben que els Borja eren valencians i parlaven valencià o català. Han passat a la història, per desgràcia, com a símbol de tota aquella corrupció de la Roma renaixentista, dels enverinaments i de quaranta mil llegendes que són simplement mentida.

–I el personatge de sant Vicent Ferrer?

–El personatge de Ferrer té un punt a favor: aquest home era molt fanàtic i predicava molt bé, i hi ha un fet real que és que ell s’ho combinava de manera que utilitzava una espècie de llengua, com ara diuen, una mena de national english. Acomodava el valencià allà on estava: quan estava a Castella l’acomodava al castellà, quan estava a la part sud de França l’acomodava, o igual quan estava al nord d’Itàlia. Per tant, passa a la història d’una manera una miqueta radical: sant Vicent parlava sempre en valencià allà on era, i l’entenien tots. Tot ha sigut un efecte i un punt d’orgull molt primari, molt primari, perquè la realitat és molt més, molt més complexa. Però sí, hi ha un punt de realitat en això: l’home sempre tenia la idea que parlava la llengua que poguera fer comprensible, i aquella llengua tenia una base de valencià, català, occità, d’alguna de les llengües del nord d’Itàlia. Això és real, i des del punt de vista, diríem, de la major part del poble valencià actual, sempre tenen eixa convicció que sant Vicent Ferrer predicava en valencià… Mira si és important el valencià, encara que en part és una fantasia! És com un punt d’orgull i sempre és bo que els pobles tinguen aquests punts d’orgull, que tinguen un mínim de fonament, que no siga purament fantàstic.

–Què li agradaria que pogueren veure les pròximes generacions de valencians?

–M’agradaria un món més tranquil, més feliç i més just. I aplicat al País Valencià, quasi diria el mateix. M’agradaria que les generacions tingueren una consciència col·lectiva important, una consciència col·lectiva com a valencians, perquè el que té un país o una societat que té consciència de la pròpia importància com a tal, treballa per millorar-ho, treballa amb un cert orgull i una certa convicció, i si no, ho deixa córrer tot. Si a tu t’és indiferent que el paisatge es destruïsca, que els monuments històrics desapareguen… I si no t’és igual, si consideres que tot això és important, comences a canviar les coses o, almenys, a evitar que es facen més desastres. Partint d’ací, sí que m’agradaria veure un futur molt diferent del que hem conegut.