La revista degana en valencià

Entrevista a Joan Llinares, director de l’Agència Valenciana Antifrau

01/02/2022

«Naix per prevenir i eradicar el frau i la corrupció de les administracions públiques valencianes»

«Venir ací no és tasca fàcil per a un funcionari, és molt complicat»

«La transparència, a més, ha de complementar-se amb comportaments ètics dins de les administracions»

«Crec que la ciutadania ha pres nota que la corrupció ha fet molt de mal»

Havíem quedat a la seu de l’Agència, al cèntric carrer de Navellós de València. La seu de la institució fa quasi paret mitgera amb l’edifici de les Corts Valencianes. No ens coneixíem, però després de les presentacions i d’alguns records d’Alzira comencem a parlar. I si hi ha una cosa clara és que Joan Llinares és una persona de llarg recorregut: sap el que va acceptar i continua creient en una societat més justa.

–Joan, què és l’Agència i quins són els seus objectius?

–L’Agència Valenciana Antifrau naix per una llei de les Corts Valencianes del 2016; ara al novembre farem el cinqué aniversari. I naix per prevenir i eradicar el frau i la corrupció de les administracions públiques valencianes, i també per promoure una cultura de l’ètica pública dins de les pròpies administracions públiques i contribuir a fer avaluacions que l’acció d’allò públic es mou dins dels paràmetres de l’eficiència, l’eficàcia i la bona i correcta aplicació dels recursos públics.

–Sols les administracions públiques són el vostre camp?

–El nostre camp, essencialment, són les administracions públiques, però en un sentit ampli. Abraça les empreses del sector públic i aquelles estructures que es creen en paral·lel a les pròpies administracions, com poden ser consorcis, fundacions…, i també contractistes i subcontractistes de l’administració pública en allò en què ells puguen estar desplegant l’acció per encàrrec de l’administració (concessions, contractes d’obra, de subministrament, de serveis…). I, per últim, i és on hi ha un àmbit expansiu de la pròpia prevenció i lluita contra el frau i la corrupció, arribem a aquelles entitats privades on financerament són majors els recursos públics que reben que els recursos que elles mateixes puguen generar, aquelles que estan finançades majoritàriament per recursos públics.

–Es va crear a proposta de Podem amb el vot a favor del PSPV, Compromís i Ciutadans. Vot en contra del PP. Per què?

–Pel que em consta (jo no estava ací en aquella època), anava en del programa del primer Govern del Botànic. Pel que hem pogut llegir, efectivament, el grup promotor va ser Podem amb el suport dels altres dos partits de la coalició. El PP hi va votar en contra i Ciutadans hi va votar a favor; és a dir, jo no soc qui per a explicar les raons de per què el PP hi va votar en contra, però paradoxalment el PP acaba de posar en marxa l’Agència Antifrau d’Andalusia i està a punt d’aprovar la Llei de Creació de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de Castella i Lleó. Bé, no sé per què aquesta contradicció.

–Li sorprén que en aquell moment Isabel Bonig diguera que si guanyava les eleccions eliminaria l’Agència?

–No, no em sorprén perquè ho he sentit més vegades. Ella és qui hauria d’explicar per què.

–L’Agència de qui depén?

–És independent de totes les administracions públiques i la seua adscripció és al Parlament, que nomena la persona titular de la direcció. Jo vaig ser nomenat per les Corts per una majoria superior a les tres quintes parts, i també he de dir que sense cap vot en contra. En el meu cas, ja ho vaig agrair en el seu moment: el partit que no estava d’acord amb la llei no va votar en contra del meu nomenament. Aquesta és la realitat en aquest moment, i durant el meu mandat m’he sentit reforçat.

–Com arriba a la direcció?

–Per una particularitat que té la nostra llei, i és que els moviments socials tenen iniciativa a l’hora de proposar candidats a la direcció de l’Agència. En aquest cas, tres organitzacions socials, que a més havien i estan lluitant contra la corrupció des del seu àmbit com a organitzacions socials (Acción Cívica contra la Corrupción, l’Observatori contra la Corrupció i Fundación por la Justicia). Aquestes tres entitats em varen plantejar si volia formar part d’una terna amb més candidats. Em va semblar que no havia de dir que no, entre altres coses perquè es tractava de posar en marxa una agència innovadora que devia haver estat funcionant des de feia molts anys, que hauria ajudat que no hi hagués tanta corrupció, que és un mandat internacional que Espanya té subscrit: el de crear estructures de prevenció i lluita contra el frau. Espanya, a escala estatal, no ho està complint: està fent-ho, però sense acabar de donar compliment a la Convenció de Nacions Unides.

Ací, el Parlament Valencià posava en marxa un mecanisme tan innovador com aquest, d’alguna manera copiant el que es fa a Europa, on fa molts anys que existeixen les agències antifrau: la mateixa Oficina Antifrau Europea, l’OLAF, es posa en marxa en 1999 per part de Brussel·les, amb un reglament i amb unes directives dient a la resta de països que havien de fer el mateix, cosa que ha fet Itàlia, França, Bèlgica, Anglaterra… L’Estat espanyol va molt endarrerit en tot el que són matèries de prevenció i lluita contra la corrupció, i a partir de la proposta que em varen fer, jo sempre vaig pensar que estar en la terna era una manera d’ajudar. No pensava que n’eixiria elegit. A Barcelona estava molt bé, i precisament estava treballant en la posada en funcionament de l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques de l’Ajuntament de Barcelona (també va ser una oficina innovadora), però estar en la terna en principi deixava marge perquè hi havia dos magnífics candidats, que era el que jo esperava, i hauria eixit qualsevol dels dos. Finalment, vaig ser jo.

–En aquests moments, amb quin personal compta l’Agència?

–La plantilla som 48 funcionaris i funcionàries, i en aquests moments n’hem pogut reclutar quaranta.

–Costa que hi vinguen?

–Sí, perquè venir ací no és tasca fàcil per a un funcionari, és molt complicat. En l’administració s’està acostumat a un treball molt mecànic, diria fins i tot rutinari; no vull dir que no es treballe, que es fa molt intensament, però amb uns paràmetres i unes dinàmiques que no et comporten cap problema. Venir a l’Agència és anar a un lloc de combat, un lloc on estaràs investigant. També hi ha una part de l’Agència que és ensenyar i divulgar, com és l’Àrea de Prevenció.

Però, l’Àrea d’Investigació o l’Àrea Jurídica, a les quals correspon protegir les persones denunciants que poden patir represàlia o que pateixen represàlies, són àrees molt dures i no és fàcil estar en l’Agència. La veritat és que amb el col·lectiu funcionarial que té l’Agència no puc estar sinó molt agraït a tots ells i elles. La cohesió assolida és un instrument que ens dona una enorme força.

–Què és el Consell de Participació?

–El Consell de Participació és un mandat de la nostra llei que diu que la ciutadania ha de participar en la lluita contra la corrupció. Això és fàcil de dir, però, com es porta a la pràctica? Per una altra part, jo tinc l’obligació de retre comptes davant el Parlament, al qual estem adscrits, però també davant la ciutadania. Ací també la pregunta és: i això, com es fa?

La nostra llei de creació de  l’Agència insisteix en la importància del fet que construir barreres contra la corrupció sense la ciutadania és molt difícil. Aleshores, el Consell de Participació és la cristal·lització d’eixe mandat. En el seu moment es va fer una convocatòria oberta a totes les entitats cíviques que, coincidint amb els objectius de l’Agència, volgueren tenir-hi representació. S’hi presentaren 12 entitats, de les quals, comprovada la documentació i la representativitat de qui formava part d’aquestes candidatures, es van seleccionar i es va constituir.

El Consell de Participació, a més de ser un lloc de rendiment de comptes de l’equip directiu, també és un lloc on es recullen idees, propostes, suggeriments i s’intercanvia, sobretot, una bona part dels coneixements que es van adquirint.

–Hi ha agències com aquesta en altres comunitats autònomes?

–Les primeres agències que es crearen amb el nom d’oficina antifrau van ser a Catalunya, la nostra i la de les Illes Balears. També Aragó i Navarra han elaborat la seua llei, però no l’han posada en marxa, i Andalusia està ara acabant d’elegir el seu director. L’Agència d’Andalusia es diu «de Prevención y Lucha contra el Fraude y la Corrupción y de Protección de las Personas Denunciantes», que és una funció que tenim nosaltres, l’Agència Valenciana, l’única institució que a Espanya, ara com ara, està protegint persones que han denunciat corrupció. Espere que prompte s’hi sume la d’Andalusia.

–Vosté ha tingut també un paper fonamental en casos d’altres comunitats. Com va viure el cas del Palau de la Música Catalana?

–Del Palau de la Música, en un principi, vaig acceptar la proposta de nomenament de les administracions públiques que formaven el consorci públic del Palau perquè, en definitiva, eren les mateixes administracions amb què jo treballava en el Consorci del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on havia estat nou anys com a gerent i d’on ja, pràcticament, m’havia acomiadat per a tornar-me’n cap a València quan va esclatar el cas. Em demanaren que hi continuara uns mesos, que era una qüestió de reorganitzar la institució, que tot el tema penal ja estava encapsulat en la Fiscalia i el jutjat d’instrucció. Ho vaig acceptar amb el plantejament que hi havia un buit: la cúpula gestora del Palau de la Música havia estat destituïda i, des del meu punt de vista objectiu d’ajudar, de servir, perquè allò es reorganitzara, que no hi haguera un buit i que els concerts i activitats pogueren seguir fent-se…

El que passa és que, per poder reorganitzar una estructura complexa com era aquella, has de saber el que ha passat. Amb eixe saber el què, ja vaig començar a trobar-me moltes coses, moltes coses que havien passat desapercebudes en l’àmbit de la investigació i la instrucció penal, i és quan em vaig trobar, per a sorpresa de tots, descobrint una situació molt lamentable: el Palau havia estat utilitzat per al finançament il·legal d’un partit polític. Va ser molt dura aquesta part, quan aparegueren les evidències d’aquest mal ús, però crec que finalment aquí està el Palau, continua com una institució forta i consolidada i això és per mi el que més orgull em genera d’aquella experiència: ajudar a fer ressorgir un Palau de la Música més reforçat i transparent.

–Si tornem a casa, en l’any 2020 va rebre 226 denúncies. És molt, és poc?

–Nosaltres anem comparant any rere any i en la comparativa hem anat veient que el nombre de denúncies o informacions que ens arriben a l’Agència a través de la bústia (el 90 % ja arriba a través del web) han anat incrementant-se. En aquest 2021 l’increment encara és més exponencial: estem en 170 i escaig denúncies en acabar el mes de setembre. Hi arriben denúncies de tot: coses realment serioses, qüestions que no ho són tant, però l’Agència actua. Si ha d’obrir una investigació, s’obri; si aquesta investigació determina que és millorable el funcionament de l’administració on han passat les coses, fem recomanacions. Si el que ens trobem són conductes que poden haver creuat la ratlla de l’il·lícit penal, aleshores, amb els protocols que tenim amb la Fiscalia, tota la documentació i tota la investigació la portem a la Fiscalia. També hi ha denúncies que no arriben a cap lloc i que s’arxiven.

El que sí que serveix, d’alguna manera, és per veure que hi ha una ciutadania activa, en bona part des de l’àmbit del funcionariat, que és d’on ens arriben moltes de les informacions. He de dir que la corrupció no existiria sense que, d’alguna manera, els corruptes hagen aconseguit fer entrar la por en la carn dels funcionaris; eixa por ha desactivat el que haurien de ser les reaccions naturals de tot servidor públic, que és estar al servei de la llei i denunciar allò que es veu il·legal. Jo crec que l’Agència és un catalitzador: tenir una eina com és la bústia de denúncies, tenir una potestat com la que tenim de protegir les persones que denuncien…

–L’any passat hi havia 24 persones protegides. Què vol dir persona protegida?

–La llei de creació de l’Agència estableix l’estatut de la persona denunciant de corrupció protegida, estableix que eixa persona no pot patir represàlies per part de l’administració on estiga treballant o l’empresa no pot actuar de cara al fet que aquesta persona estiga patint les conseqüències per haver complit el seu deure. És molt típica la represàlia contra aquell que denuncia, és habitual, estem plens d’històries de vides amargades fetes impossibles per culpa d’haver-se enfrontat a la corrupció. L’estatut de persona protegida significa que nosaltres, primer, informem a l’administració que una persona té la condició de protegida i si es produeix qualsevol comportament que puga ser considerat una represàlia contra aquesta persona activem un expedient sancionador que pot arribar fins a multes de 400.000 euros.

–En les estructures autonòmiques tenim també l’Agència Tributària Valenciana. Comparteixen objectius? Quina diferència hi ha entre cada agència?

–L’Agència Tributària s’ocupa únicament del frau fiscal que afecta els tributs valencians.

–Però una actuació d’un ajuntament també podria ser frau fiscal. On denunciem?

–En qualsevol de les dues agències. Nosaltres, quan considerem que és competència de qualsevol de les dues agències tributaries, la valenciana o l’estatal, remetem cap a elles tota la documentació perquè actuen. No hi ha solapament.

–Després està la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. No són moltes institucions perseguint el mateix?

–No. La transparència és una eina que actua com a barrera contra la corrupció, però no és l’única. La transparència, a més, ha de complementar-se amb comportaments ètics dins de les administracions públiques; per tant, codis de conducta, que no és una funció de la Conselleria de Transparència. No hi ha cap solament. Cadascú treballa en el seu àmbit i en les seues funcions, i el que es configura és un marc d’integritat ampli sumant totes les accions de cadascuna de les administracions. 

–Vosté creu que, en aquests moments, la Comunitat Valenciana ha aconseguit trencar eixa imatge que podíem tindre que les administracions molt corruptes?

–La càrrega reputacional que tots hem patit –i jo en els anys que he estat fora de la Comunitat Valenciana– i la pregunta de què passava a València era habitual. A més, vinc de la gestió cultural, i en el món dels museus la pregunta de què estava passant a l’IVAM era també molt habitual. Em generava un enorme pes i un esforç haver d’explicar que a la Comunitat Valenciana no tot el món era com el que apareixia a les notícies pels casos tant de sainet, tan especialment escandalosos, que hem tingut. Això ha generat una càrrega reputacional que han patit fins i tot les empreses. La corrupció és una cosa que no afecta només els diners públics; acaba afectant tota la societat i, entre altres coses, perquè es perd la confiança en les institucions. Ha fet molt de mal.

En aquests moments pense que estem contribuint a reduir eixa mala imatge. De fet, en les enquestes sobre les preocupacions socials –que ací, a la Comunitat Valenciana, després de l’atur ha estat sempre la corrupció–, l’altre dia veient l’última enquesta la corrupció ha passat al vuité lloc. Alguna cosa ha aprés la societat valenciana. Crec que la ciutadania ha pres nota que la corrupció ha fet molt de mal i crec que sí, que hem millorat.

–Creu que l’Agència és coneguda?

–L’Agència no hauria de ser més coneguda que qualsevol institució. En aquests moments són quatre anys funcionant. Els dos primers anys de posada en marxa van ser molt costosos, molt durs, però a poc a poc va sent coneguda per activitats formatives que hem fet a la universitat i amb l’Institut Valencià de l’Administració Pública i amb diputacions. Han passat més de 3.000 persones en aquest temps que en diríem de ple funcionament, emmarcats en els tres últims anys.

En suma, hem portat més de 700 casos amb tot tipus de resultats. Coneguts? Si es posaren en marxa plans que ara l’Ordre del 29 de setembre del Ministeri d’Hisenda, obligatori per a tot els ajuntaments, podríem haver sigut més coneguts abans, però ara els ajuntaments, l’administració autonòmica, les diputacions… tenen menys de 90 dies per tenir plans de prevenció contra la corrupció dintre de les pròpies institucions si volen poder accedir a fons europeus.

Per què 90 dies? Aquesta precipitació és pel fet que hi venen fons i Europa ha dit que si no estan aquestes estructures i plans, no hi haurà fons. L’Agència sí que està ajudant. Ja hi ha ajuntaments que ens han contactat i els ajudarem. També és la nostra funció assessorar, guiar i donar serveis en aquests àmbits. Per tant, no sé si som molt o poc coneguts però ara mateix la feina no s’acaba.

–Pregunta personal: com es viu en el dia a dia això de ser un perseguidor de possibles delictes?

–Partim del fet que no ens considerem perseguidors. Nosaltres sobretot busquem la prevenció, i això passa per ensenyar, educar, formar, i quan entrem en l’àmbit de la investigació, doncs igual que en qualsevol servei d’investigació que puga tenir qualsevol administració. Nosaltres fem la nostra feina seguint uns protocols, uns paràmetres, unes garanties tant per al denunciat com per als denunciants, no ens sentim perseguidors de ningú perquè a nosaltres el que ens agradaria és que totes les administracions tingueren ja un funcionament en què els plans de prevenció contra la corrupció estigueren en marxa. Però, quan hem de perseguir perseguim, quan un ajuntament no ens dona la documentació, hi insistim; si fa falta, ens hi presentem des de la posició de l’autoritat pública que som.

Nosaltres, dintre del codi ètic, tenim que està prohibit inclinar-nos políticament cap a cap opció, tenim l’obligatorietat de la imparcialitat i la neutralitat. Això, de vegades, és difícil de portar, però tenim l’obligació de fer-ho i procurem viure aquesta neutralitat amb absoluta naturalitat. La meua relació amb els polítics és totalment cordial i amable en aquest sentit, siga del partit que siga.

–Ha sentit alguna vegada perill personal pel seu treball?

–El perill personal l’he viscut en altres èpoques, en algun moment, però no m’ha comportat cap canvi d’actitud. Pense que complisc les meues obligacions i que els riscos formen part del dia a dia. Només durant un any vaig tenir protecció, però quan va passar el risc vaig viure la vida amb tota la normalitat.

–En els anys que li queden en el càrrec, quina cosa li agradaria aconseguir? Una.

–Veure amb absoluta normalitat la meua successió. Si haguera de plantejar-me un desig seria veure eixa successió com un fet normal, natural, amb el nomenament d’un director o directora, amb absoluta normalitat i sense tensió.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top