Tens 0 productes a la teua cistella
Fa temps, vam rebre un missatge del nostre col·laborador Carlos Flores, qui ens informava sobre unes jornades a València en commemoració de la caiguda del Mur de Berlín. No podíem deixar passar l’oportunitat que se’ns brindava de poder entrevistar dues persones que, d’una manera o altra, estaven vinculades amb aquest tema. D’una banda, José Faraldo, investigador de la Universidad Complutense de Madrid, ens n’ofereix la visió acadèmica. Per una altra, Bashkim Shehu, d’origen albanés –qui va passar huit anys a la presó perquè el seu pare era número dos del règim– ens mostra la perspectiva personal del que va passar. Dues visions que ens ofereixen una retrospectiva d’aquests 25 anys en què molt ha canviat la història europea.
–El 12 d’agost de 1961 es va alçar el Mur de Berlín. Què va representar?
–José Faraldo: Va implicar la divisió d’una ciutat, de famílies… Encara que és una cosa física, també és molt simbòlica. En 1961 s’acaben les il·lusions de poder viure a cavall entre els dos sistemes. La divisió de les famílies va ser horrible: el germà, la germana, el pare o la mare quedaven dividits en un costat o en un altre. Amb el temps es van establir alguns mecanismes, es va suavitzar d’alguna manera sempre que no hi haguera altres qüestions, com que se’ls considerara enemics i se’ls prohibira el pas. El Mur, que va separar una societat per qüestions polítiques absurdes, va ser un vertader crim. La RDA va vendre durant molts anys que eixe era el mur de defensa antifeixista, però era absurd.
–Bashkim Shehu: Jo era un xiquet quan es va alçar el Mur, així que parle amb retrospectiva. El problema és que Albània estava aïllada també del bloc soviètic, i, per tant, vaig créixer en un país que estava aïllat de tot el món. Albània presumia de ser l’únic país veritablement socialista, perquè segons el règim albanés, els països del bloc soviètic eren una extensió del capitalisme. Per a nosaltres el problema no era el Mur de Berlín, sinó l’autoaïllament cap a la resta del món.
–Ara fa 25 anys de la caiguda del Mur. Per la seua rellevància històrica, quin és l’aspecte que més hem de celebrar?
–B. S.: La caiguda del Mur significa la caiguda del totalitarisme comunista, un dels règims més horrorosos que ha conegut la història de la humanitat. Sense cap dubte, va ser un alliberament.
–Però, quins esdeveniments van portar a eliminar aquesta barrera?
–J. F.: La raó més clara és que l’URSS va deixar de pressionar perquè existira el Mur. Arribà un moment que Gorbatxov decideix que no mereixia.
–I va haver-hi resistència per part del bloc comunista?
–J. F.: A dia de hui, no sabem què hauria passat si hi haguera hagut una resistència ferma a l’existència del Mur, ja que els moviments socials en la RDA eren molt forts. Cal tindre en compte que en la RDA, en 1989, se censuraven les publicacions soviètiques perquè eren més avançades i parlaven de democràcia. L’única opció que els quedava era haver-se tancat en una economia que ja no funcionava… Ja no tenien més opcions.
–Aquella divisió de la societat que va desaparéixer està superada?
–J. F.: Açò és molt complicat. Els nivells de desenvolupament, d’atur, són diferents encara, ja que hi ha un menor desenvolupament en l’antiga RDA; hi ha més problemes socials que en l’altra part d’Alemanya, però en general està superat.
–Però les ferides continuen obertes?
–B. S.: En una part de la societat, sí. Hi ha gent que ha crescut completament marginada de la societat, exclosa. En l’actualitat hi ha qui no ha pogut recuperar una situació de normalitat i viu ancorat en el capitalisme salvatge que deixa al marge de la societat moltíssimes persones. Respecte de les meues ferides, gràcies a la literatura he pogut superar-les. No sé si realment les meues ferides estan tancades, però espere que sí.
–La reunificació només la podia dur a terme un país com Alemanya?
–J. F.: Resulta difícil pensar que un altre país poguera haver ingressat les mateixes quantitats de diners que Alemanya passava a l’Est.
–La caiguda del Mur va implicar l’inici d’alguna cosa bona per als països de l’Est?
–J. F.: Per descomptat, no hi ha comparació. Una cosa és que parlem dels problemes que tenen països com Polònia ara, i una altra és viure en una societat tancada, amb una repressió brutal i una economia que no funcionava. Llevat d’un petit grup de nostàlgics, actualment allí tothom té clar que la caiguda del Mur va ser per a bé. Fins i tot en llocs com l’antiga RDA, on hi ha un partit que és el procedent de l’antic Partit Comunista, les enquestes mostren que la gent no vol tornar a allò; tenen altres expectatives, continuen mitologitzant la RDA, però no volen tornar.
–Per tant, va tindre la mateixa importància a Occident que a l’URSS?
–J. F.: El més rellevant amb la caiguda del Mur és que deixa d’existir Occident i Orient a Europa. De fet, Orient i Occident a Europa és una invenció que sorgeix arran del Mur; les divisions històriques d’Europa no són eixes.
–B. S.: Sí, però els països de l’Est tenen un retard en la construcció nacional. Per tant, ve des de més lluny aquesta divisió. La servitud en eixa part d’Europa ha sigut diferent a la del feudalisme d’Europa Occidental.
–I la percepció que puga tindre un albanés d’aquest moment històric és diferent de la que es té, per exemple, a Espanya?
–B. S.: No ho sé. No hi ha una percepció oriental i una altra d’occidental establida. Hi ha diferents opinions, també al si dels diferents països. Una conseqüència clara és la intensificació del que s’anomena la revolució neoconservadora, pel model de capitalisme que es va aplicar en l’Europa de l’Est: ja no es tenia por de l’amenaça comunista. I això va tindre les seues conseqüències també de cara a les polítiques socials.
–Hi ha nous murs que divideixen Europa (físics o no)?
–B. S.: Mira el que passa a Melilla! A més, a Espanya, per exemple, hi ha un sector de persones que es troben fora de la societat. Hi ha una capa social –els rics– a la qual res no afecta. Abans es deia que els que estaven fora de la societat eren les classes baixes. Ara és a l’inrevés: els rics es troben fora de la societat, viuen en un altre món, i són els qui alcen els murs.
–Quines diferències trobem entre l’Europa d’abans de 1989 i l’actual?
–J. F.: Principalment, la mobilitat, que s’ha incrementat exponencialment. Eixa diferència és fonamental, ja que dóna motiu a crear projectes comuns.
–Europa està més unida?
–J. F.: Sí, malgrat els estereotips i els prejudicis.
–Quin paper fan els nacionalismes en tot açò?
–B. S.: Depén del lloc. Ací a Espanya hi ha un auge del nacionalisme tant catalanista com espanyolista, igual que en altres països com la Gran Bretanya o als Balcans. El règim de Putin també té un component fortament nacionalista, i en açò té una continuïtat amb la Rússia d’Stalin. Però el nacionalisme euròfob que sorgeix en països com França cal tindre’l en compte, perquè pot tindre influències rellevants a Europa. Per a mi, el nacionalisme moderat és respectable, fins i tot diria que en alguns països d’Europa, com l’ex-Iugoslàvia, la democràcia passa pel nacionalisme moderat.
-J. F.: Jo crec que açò és fals; hi ha un mal ús de les paraules. No crec que el nacionalisme siga moderat. És una altra cosa el que necessiten aquests països: necessiten un estat que funcione, basat en la democràcia, i una construcció de comunitat. Confondre açò amb el nacionalisme en països multinacionals, com són quasi tots els països europeus en l’actualitat, és perillosíssim. És veritat que a Espanya el nacionalisme té fins i tot una connotació positiva, però després de 40 anys de nacionalisme espanyol l’últim que hauria de tindre el nacionalisme és una connotació positiva! En l’Europa de l’Est hem vist clarament que no hi ha nacionalisme moderat, perquè tots acaben convertint-se en radicals i aixafen les minories. Una cosa és la defensa de la llengua, el maneig de senyes d’identitat, la construcció de sistemes educatius multilingües i multiculturals, i una altra és introduir la nació en l’estat.
-El nacionalisme de Putin és Ucraïna?
-J. F.: Són molts llocs. El nacionalisme putinià és perillosíssim. Hi ha molta gent de l’esquerra a Espanya que continua pensant que, com que Rússia va ser una vegada comunista, la situació actual té alguna cosa que veure amb l’esquerra. I és tot el contrari: és ultradreta, i de la pitjor, perquè no torna ni tan sols als anys 30… Torna a l’edat mitjana!
Vicent Boscà. Director de Saó
Teresa Ciges. Periodista
Entrevista publicada al nº 399, corresponent a desembre de 2014
