Tens 0 productes a la teua cistella
No coneixia el jove alcalde d’Algemesí. Havíem quedat a l’Ajuntament i, en creuar el poble pel carrer de la Muntanya, ja veies els senyals de l’aigua i les destrosses que havia provocat. En entrar a l’edifici municipal, la situació encara era més impactant, sobretot la planta baixa. Després, ja al seu despatx, vam encetar una conversa en la qual vam fer memòria del que havia passat, vam analitzar el moment actual i també parlàrem del futur. José Javier parlava amb calma, mirant de forma directa i dolça. Les paraules ja eren una altra cosa.
«Va ser la nit més llarga de la meua vida»
«La sensació era d’absoluta impotència»
«El dia següent quan ixes al carrer i dius, això és la guerra»
«Faltà prevenció, faltà coordinació entre administracions, faltà coordinació en la gestió de recursos»
«Serà un poble millor que el que teniem el dia 29»
–José Javier, com estàs després de la dana?
–La veritat és que han sigut mesos molt durs i molt cansats, sobretot el primer mes, no hi havia descans. Eren 24 hores. Estem cansats, però hem de ser forts per a afrontar tot el que ara ve. Jo sempre dic que ja hem passat la fase de l’emergència. Ara ve una fase molt dura. Molta gent ve al poble i diu que es nota el canvi, que ja estem millor, més tranquils, però ara toca la reconstrucció.
–I Algemesí, com està al final de març?
–Com et comentava, l’aspecte general per a una persona que ve, que reconeix Algemesí per les fotos i les imatges que es van veure durant la tragèdia, o que fins i tot ens va visitar com a voluntari per a ajudar i que ve hui, el panorama ha canviat radicalment: els carrers estan relativament nets i oberts, ja no hi queden vehicles, s’han netejat les àrees industrials de totes aquestes campes que teníem ordenades, i les parcel·les d’acumulació de deixalles ja estan clausurades totes. Tot aquest escenari ha canviat. És cert que vas pels carrers i encara trobes indicis que ací ha passat alguna cosa, alguns comerços que encara no han pogut obrir, alguns locals que encara no estan en condicions, alguns garatges que encara tenen problemes amb l’ascensor… Però trobes símptomes que indiquen que queden coses per fer, sense entrar ja a l’interior de les instal·lacions municipals, que això és un altre parlar.
–Què va passar el dia 29 d’octubre?
–Si jo haguera de fer-ne un resum ràpid, estàvem davant d’una alerta meteorològica de nivell groc, en previsió d’unes pluges que serien intenses, perquè eixa era la previsió meteorològica. Ens enfrontem a una dana que, de forma puntual, pot deixar pluges torrencialment intenses i, com ja he explicat en reiterades ocasions, Algemesí és un municipi pla, no té pendents, i, per tant, quan entrem en una pluja torrencial, és a dir, 10 litres per metre quadrat en deu minuts, la xarxa de clavegueram entra en càrrega. I n’hi ha una sèrie de carrers que pateixen en aquesta situació, fins al punt d’acumular aigua per damunt de la vorera. Això, en moltes ocasions, genera problemes al veïnat, perquè els entra aigua pels corrals o perquè la mateixa circulació dels vehicles fa que regolfe l’aigua i els entra a casa. És una situació que a Algemesí es podia afrontar tots els setembres i octubres d’una forma que hem assumit ja com a normal. Pensàvem que ens enfrontàvem a això i ens preparem per això. De fet, el diumenge abans, crec que era 27, reunim tot l’equip tècnic, Policia Local i Protecció Civil; convoquem la reunió i els organitzem per actuar davant d’aquest episodi. Carrers amb acumulació d’aigua, repartiment de tanques, previsió de reforç de patrulles, reforç de les brigades, disponibilitat a 24 hores, tot el món el telèfon en marxa nit i dia, i ens preparem per a això. El resum del dia 29 és que al matí no passa res: el riu ve carregat perquè està plovent aigües amunt, com moltes altres vegades, perquè Algemesí té un riu que sempre està sec, excepte quan passen aquestes coses. A partir del migdia es posa a ploure de forma bestial: la cortina d’aigua blanca era una barbaritat, i a partir d’ací, en un respir a les 18 o 18.20 de la vesprada –no ho recorde exactament– ens diuen que se n’ha eixit el riu i no et dona temps ni a reaccionar, perquè ja tenim mig metre d’aigua en molts carrers i uns corrents bestials. A partir d’ací ja és quan entrem en la catàstrofe.
–Vàreu rebre alguna notificació per part d’alguna institució?
–No. Sí que és cert que tenim l’activació de l’alerta roja a mitjan matí, que et pares a pensar i dius: una mica apurada l’activació, perquè al final, les alertes són les que ens indiquen l’activació de recursos. El 112, el Centre de Coordinació d’Emergències, va remetent uns avisos. L’últim de què tenim constància no sé si arriba a les 17.30 de la vesprada, i ni tan sols el detectem pel canal oficial, sinó pel canal de Twitter del 112 que és immediat. Al final, el que ve a dir és que els cabals venen carregats i que, com a mesura preventiva, evitem que les persones s’acosten a les riberes. L’Ajuntament d’Algemesí, a les 12 i mitja, emet un avís a la població per impedir que la gent s’arrime als rius i es va fer tota la feina prèvia. Però hi ha un avís que després circula –que no sé si era a les 18.30 quan s’envia– que els cabals són elevats i que es convocava una reunió d’urgència en deu minuts per videoconferència. D’eixe missatge ni tan sols tenim constància i, a banda, la reunió tampoc es va celebrar. És clar, quan això s’envia, el riu ja estava pels carrers.
–Va ser la nit més llarga de la teua vida? Vas tindre por? Com van ser els primers moments de la vesprada/nit?
–Sí, sí que va ser la nit més llarga de la meua vida. I també vam patir molt perquè no tens una visió general del que està passant. Algemesí és una ciutat mitjana, però no deixem de ser un poble i estem a peu de carrer. Estàvem a peu de carrer tot el dia sense saber el que podia passar. Ens va sorprendre, com a qualsevol veí, i vam haver de passar la nit en un edifici municipal, el Casal de Festes, enfront de la residència. Que, per cert, va servir també a totes les persones que no podien tornar a casa: vam haver de passar la nit. Hi passàrem la nit unes 35 persones, més o menys.
Jo veig l’escenari en els meus carrers i el poc que podíem menejar-nos. Telefonàvem a les naus industrials de la zona perquè la gent que estava allà passant la nit vinguera i estiguera més segura i acompanyada, que ningú estiguera passant la nit a soles o en un taller o en un magatzem. La sensació era d’absoluta impotència perquè no teníem comunicació, no sabíem què estava passant, no sabies la magnitud real. Si pujava, si baixava… Al principi, en els primers moments, la gent comença a enviar fotos de la plaça del Mercat, el pàrquing ja està tot ple, no sé quin carrer, ja el nivell de… I, en un principi, ho perceps en eixa impotència i en eixa por, però sense acabar d’arribar a saber què ha passat. És al dia següent… quan ixes al carrer i dius: això és la guerra.
–Podem afirmar que va faltar comunicació i coordinació?
–Sí, a veure: faltaren moltes coses, moltes. Faltà prevenció, faltà coordinació entre administracions, faltà coordinació en la gestió de recursos quan l’emergència ja està produint-se… Faltaren moltes coses.
–En concret, a Algemesí, quan van començar a arribar recursos humans i materials?
–Això passa un dimarts a la vesprada-nit; el dimecres, em sembla que era migdia, ja ve un primer equip de l’UME, només comandaments, i el dijous de matí és quan s’incorporen totes les tropes i brigades de l’UME.
–Personalment, com s’administra ser l’alcalde d’un poble en una situació com la viscuda?
–Doncs, a veure, és una responsabilitat molt gran no saber tot el que t’està venint, i ho penses. En aquests moments estàs col·lapsat, desbordat, perquè veus nerviosa la gent. Comencen a arribar-te imatges i al final no saps com t’ajudaran, no saps si estàs sent conscient del que t’està passant, no saps si està venint algú de camí, no saps res. De fet, nosaltres del barranc del Poio, no en sabíem res. Això va ser a l’endemà, quan en les notícies comencen a circular coses. Però ací érem Algemesí, i poc més, i t’abstraus un poc de la realitat i no saps el que està passant al poble del costat. Per tant, ser alcalde en una situació com eixa no ho desitjaria ni al pitjor enemic.
–La solidaritat de les persones ha estat molt gran: s’han bolcat a ajudar? És el més bonic d’aquesta dana?
–Sí. Això és una de les parts que al final sempre es diu que de les coses dolentes n’hi ha de bones. Això és una de les parts que ha sorgit d’aquesta catàstrofe, la solidaritat que s’ha despertat per part de tot el territori espanyol i inclús de l’estranger. Hi ha arribat moltíssima ajuda. Dels ajuntaments del voltant he de dir que s’han mobilitzat i bolcat des del minut 1.
Els alcaldes i les alcaldesses de tots els signes polítics, els primers dies s’hi van bolcar. Ens arribaven furgonetes amb barres de pa acabades de coure, aigua… Ens deixaven mitjans de transport, camions, perquè havíem perdut la flota. No teníem transport. Ens posaren un autobús per anar a comprar a un altre poble, perquè no teníem supermercats. Els ajuntaments es van portar molt bé. Evidentment, la ciutadania es va bolcar i va ser desbordant. També va ser una de les qüestions més complicades de gestionar, perquè tampoc teníem els recursos per poder administrar una quantitat tan gran i ens convertírem en un gran centre logístic de recepció de tràilers i tràilers. Podien arribar-ne més de 200 en un dia. I això és molt complicat: rebre, descarregar, acumular, emmagatzemar, repartir… Però bé, aconseguírem salvar la situació i ho férem el millor que poguérem. La primera decisió que vam prendre fou habilitar ràpidament per al repartiment de menjar el Casal de Festes, on passàrem la nit. Com que se’ns va quedar menut en qüestió d’hores, haguérem d’habilitar un altre gran edifici que tenim, amb el que això comporta. Un edifici de més de 1.500 metres quadrats, preparar-lo i gestionar-lo per poder acumular el material.
–Aquesta catàstrofe ens recorda que el canvi climàtic ha vingut per a quedar-se?
–Jo estic convençut que açò es repetirà, en major o menor grau, però aquestes pluges intenses i torrencials es tornaran a produir. També és cert que al final… no pots lluitar directament contra la natura, però sí que pots intentar minimitzar els danys que et pot causar. Hi ha qüestions molt senzilles que hauríem pogut minimitzar de l’impacte d’aquesta catàstrofe, i és la neteja dels barrancs i els rius.
–El color marró del fang s’ha aconseguit esborrar del poble i de la memòria de les persones?
–No, això serà molt difícil d’oblidar. Jo ho he comentat alguna vegada: el més dur de tot això és la gent més major que ja va passar una riuada, va passar una pantanada i ara ha tornat a passar açò en una magnitud que supera les dues anteriors. Això ha sigut el més dur. Veure gent major que ho ha perdut tot una altra volta i enfrontar-se en aquesta edat a tornar a reconstruir-se a casa.
–Com està el terme d’Algemesí cinc mesos després?
–El terme, com t’he comentat, afortunadament ja tenim clausurades les parcel·les que vam utilitzar. Tot això ja està net. S’han retirat 59.000 tones de trastos. Hem ocupat més de 55.000 metres quadrats en diferents parcel·les que hem hagut d’habilitar. I tot això està net. S’han retirat ja també tots els vehicles que teníem en espais habilitats repartits per la població. Estem parlant de vora 12.000 informes de danys per a vehicles, dels quals uns gran part, per no dir tots, són sinistre total. Tot això ja s’ha retirat.
A poquet a poquet, les primeres actuacions que férem en els carrers van ser de garantir la seguretat del vianant: s’havien perdut totes les trapes dels carrers, de clavegueram, de comunicacions, d’aigües potables… Era molt perillós poder anar pels carrers.
Vàrem recuperar molt ràpidament l’activitat educativa. Afortunadament, es va treballar molt per a això: es va centrar la prioritat en la reposició de les escoles i en les rutes escolars. Tot això, més o menys, ja està. Si vas pels carrers veuràs pastades de formigó tapant rastells o algun forat… Evidentment, això són pedaços que es feren de forma ràpida, però per a garantir la seguretat del vianant a l’espera de tindre temps i, amb calma, posar-ho en ordre.
El poble va recuperant a poc a poc la normalitat quant a l’activitat. És evident que les instal·lacions municipals pràcticament totes estan inoperatives, perquè els edificis estan pendents de la reconstrucció o en fase de reconstrucció. Tenim moltes obres iniciades, afortunadament. Per tant, com està el municipi ara? Jo diria que està en fase d’iniciar una certa normalitat a falta de totes aquestes grans inversions i infraestructures.
–Algemesí tornarà a ser el d’abans del dia 29 d’octubre?
–Jo en això soc optimista i pense que no és que tornarà a ser el del 29, sinó que serà un poble millor que el que teníem el dia 29.
–Els alcaldes i les alcaldesses dels pobles afectats vos heu convertit en l’autèntica força de xoc. Fóreu herois?
–Bé, heroi és una paraula molt forta. Sí que és de veres que al final eres el referent. Ja en el dia a dia d’un municipi com aquest, la figura de l’alcalde és molt propera. El veí ve, vas pel carrer, estàs comprant, estàs prenent-te alguna cosa i aprofiten per a comentar-te. Inclús molta gent ve a l’Ajuntament i demana directament parlar amb l’alcalde, fins i tot per a alguna qüestió menor que pròpiament el funcionari li pot resoldre. Aquesta relació propera ací sempre està, i en la resta de pobles, per descomptat, de segur que també. Per tant, la figura de l’alcalde és la que tot el món mira esperant reacció.
–I després de tot açò, després de passar açò, t’han increpat pel carrer, t’han acusat, t’han amenaçat com ha passat en altres ajuntaments?
–No, i la veritat és que en aquest moment estem molt agraïts a la població perquè el que hem rebut és tot el contrari. Anar pel carrer, rebre agraïments… No hem tingut cap situació desagradable en cap dels plenaris que hem convocat, i això també és símptoma que la relació amb el veïnat és bona.
–Per què és tan difícil que els dos presidents, Sánchez i Mazón, puguen parlar?
–La veritat és que és un cas per a estudiar. Com a mínim és per estudiar que en una situació de catàstrofe nacional, sense precedents en la història d’aquest país, en un moment així, no siguen capaços d’acostar postures, no pensant en vots, sinó pensant en les persones que estan patint i que continuaran patint, perquè el drama continua.
–Governar amb Vox ha comportat alguna limitació en les accions?
–No, en absolut. Ací, i jo també sempre ho dic, governem regidors i veïns del poble.
Al final, l’equip de govern l’integrem veïns del poble i cadascú té la seua ideologia, és evident, però no ha suposat cap limitació, ni una trava, ni un condicional, perquè al final, ja t’he dit, els alcaldes del voltant, de tots els signes polítics (PP, PSOE, Compromís), s’han bolcat en Algemesí i estic segur que ningú ha pensat que com que allí estava Vox, allí no ajudarien. Estic convençut que això no se li ha passat a ningú pel cap.
–Què esperes de l’anunciat Pla de Reconstrucció de la Generalitat Valenciana? Han arribat els recursos?
–En una situació així, jo entenc que és un pla a mitjà termini, perquè al final és cert que, quan ens enfrontem a una situació com aquesta, associem la reconstrucció de forma immediata a retornar tot el que s’ha destruït al seu estat original, parlant d’obres, per ser simplistes.
Però, evidentment, fa falta una reconstrucció que va molt més enllà de la recuperació dels teixits econòmics i socials, dels sectors productius, del comerç local, que va ser un dels grans perjudicats i damnificats de tot açò; de part del sector empresarial i industrial, de la salut mental de la població… Clar, tot això al final comporta un entramat entre l’administració, les seues conselleries, els seus departaments i els ajuntaments, que, evidentment, requereix una anàlisi més profunda i una planificació molt més exhaustiva.
Jo entenc que el Pla de Recuperació i de Reconstrucció està enfocat a totes eixes àrees i el que pretén és que, a mitjà termini, les poblacions afectades siguen capaces de gestionar la situació de recuperació. Ara estem en fase de redacció d’eixe pla. Es va presentar l’altre dia una primera fase d’anàlisi, d’informe, i ara estem a l’espera de veure com s’executarà i, el més important, quins recursos aportaran per poder dur endavant tot això.
Revista número 511, pàgs. 16-19. Març 2025.
