La revista degana en valencià

Entrevista a Josep Escribano, president d’El Tempir

29/07/2022

«No hi ha paradisos lingüístics arreu dels Països Valencians»

«Al País Valencià no és fàcil “ser valencià” en sentit ampli»

«Sense llengua no serem país»

«La Constitució estableix una asimetria lingüística»

«El valencià tindrà futur mentre no el deixem de parlar»

Parlar amb Josep Escribano, president d’El Tempir, és garantia sempre d’aprendre alguna cosa. És una de les persones que conec que més es creu el que fa, que estima el que fa. Tal vegada per això sempre em sorprén que mai no alça la veu, però les seues paraules són contundents. Sempre et mira abans de contestar; de vegades intueixes un lleuger somriure, i després brollen les seues paraules, fruit d’un compromís personal. Sempre és un plaer xarrar amb ell. Les respostes, les tenen ací.

–Quants anys portes treballant en la defensa de la llengua?

D’ençà que vaig començar a col·laborar amb El Tempir, en què he fet tots els papers de l’auca: persona encarregada de buscar publicitat que cobrira part de les despeses de les revistes que publicàvem en la dècada dels 90; més tard vaig ser-ne secretari, vicepresident i, finalment, president una vegada aprovades les oposicions al País Valencià. En la meua etapa universitària vaig ser part del BEA a la Universitat d’Alacant. En resum, el meu compromís amb la llengua i la cultura del país pren volada quan vaig entrar a la universitat. Molts anys, eh!, ara que ho pense. Però puc dir que durant aquest temps El Tempir ha fet una gran tasca al sud (i a Elx, òbviament) i, també, del sud estant envers el país

–Treballar al sud del sud del país, encara fa la tasca més difícil, o no?

No hi ha paradisos lingüístics arreu dels Països Valencians. És veritat que hi ha llocs on pots fer una vida una mica més normal en català (que tu en parles i t’entenguen o que t’hi atenguen) que en altres. Ara bé, al País Valencià no és fàcil «ser valencià» en sentit ampli. No ho és a València ciutat com tampoc ho és a Alacant, Elx o Petrer. O Castelló. D’una banda, al sud és més complicat ser-ho, perquè se’ns qüestiona la nostra valencianitat lingüística i cultural. A València, per contra, hi ha un axioma clar: normal que parle valencià si és de València, això és, de la província administrativa de València. Ja veus, els efectes seculars de la divisió provincial. D’una altra, cansa que hages de justificar-te quan et diuen «del sud i parles valencià? Que estrany, no?», com si es trobaren davant algun exotisme endèmic. El sud serà molt més afable lingüísticament quan aquells que s’identifiquen com a molt valencians i valencianoparlants als seus pobles no muden de llengua per prejudicis i estereotips estúpids quan ens visiten. Ni Catalunya acaba a l’Aldea ni el País Valencià acaba en la línia Biar-Busot. Ens queda molt de camí per a assolir una consciència unitària de valencianitat entre el Sénia i el Segura, però caminem.

–Els valencians i valencianes hem de treballar cada dia en la defensa de la nostra llengua. Per què?

Primer, per voluntat inequívoca de ser valencià i de persistir com a país. Sense llengua no serem país, ni imprescindibles, ni farem cap aportació singular al conjunt dels pobles del món. Parafrasejant les paraules de Mañé i Flaqué, cal dir que no som valencians perquè parlem valencià, sinó perquè parlem valencià som valencians. Això vol dir que els castellanoparlants o parlants d’altres llengües no són valencians? No, no n’estan exclosos. Ho són, però per a mi el valencià és el tret d’identitat bàsic com a col·lectivitat (tot i que n’hi ha més) i ha de ser vehicle indispensable de cohesió social. A més, necessitem els castellanoparlants i parlants d’altres llengües per a eixamplar la base social del valencià. I segon, quan tenim un estat a la contra, governe qui governe, i un govern a la Generalitat Valenciana, com l’actual, amb una feble voluntat transformadora de la nostra realitat lingüística (malgrat un Poder Judicial també a la contra, com hem pogut comprovar aquests anys), no hi ha més camí que els valencianoparlants conscients ens autoorganitzem de manera que s’enfortisca el teixit civil associatiu del país a favor de la llengua i estiguem a l’aguait, de manera permanent, en defensa dels drets lingüístics de tots nosaltres. També per a fer pressió als nostres governants quan calga i on calga, sense complexos. Això sí, hem de ser tan reactius com proactius. Pense que el moviment afroamericà pels drets civils és un gran exemple a seguir en aquest sentit.

–Com és possible que una llengua que defensa la Constitució Espanyola no tinga més que atacs?

La Constitució Espanyola té una clara voluntat de conferir a totes les llengües pròpies una certa normalitat sempre que no qüestione l’statu quo de superioritat del castellà. En altres paraules, la Constitució estableix una asimetria lingüística i, per tant, una jerarquia clara i rotunda de domini del castellà sobre la resta de llengües pròpies de l’Estat, cosa que ha impedit un tractament igualitari de totes aquestes, de les que són oficials a hores d’ara com les que ho volen ser plenament com l’asturià o l’aragonés. I tot això ha estat adobat posteriorment per interpretacions esbiaixades en sentències del Tribunal Suprem i del Constitucional. En definitiva, és herència d’una transició que no va ser gens modèlica com ens ho han volgut vendre i que ha assegurat la superioritat del castellà, una idea que a tall de dogma indiscutible es perpetua no sols durant el franquisme sinó des de segles anteriors. D’aquest postulat es deriva que tant els poders de l’Estat com tota una part important de la societat espanyola no siguen sensibles ni educats en el respecte a la diversitat lingüística. Es poden tolerar o fins i tot acceptar altres diversitats, però la lingüística no, llevat que la parles en la intimitat, com va dir burlescament Aznar. D’aquí, els atacs continus.

–Hi ha alguna raó per la qual la llengua sempre ha estat una arma política per als partits de la dreta?

La proposta d’estat-nació de la dreta sempre ha estat «una y indivisible» i, com que, a més a més, la llengua sempre fou companya de l’imperi, com va dir Nebrija, està clar que la resta de llengües no hi caben o tenen un paper secundari o subaltern, i de vegades ni això. I tot succeeix amb la connivència clara per acció o per omissió d’una part important de l’esquerra espanyola. En definitiva, la dreta no és inculta (no ens equivoquem, tot i que ho puguem pensar o titlar-la’n), atia l’odi envers el valencià (o l’èuscar, o el gallec…) perquè espera obtenir rèdit electoral d’aquest conflicte lingüisticopolític provocat per ells enmig d’una societat aculturitzada i sense consciència en la seua llengua pròpia, sense mitjans per a integrar lingüísticament les successives migracions com caldria i que té una percepció de la realitat desviada perquè s’informa principalment a través de mitjans de Madrid.

–El Decret de Nova Planta va marcar el camí cap a la destrucció?

És cert que amb la nova dinastia borbònica i el Decret de Nova Planta comença la minorització ferotge de la llengua catalana i la repressió lingüística. Però, no hem d’oblidar que durant l’edat moderna i en plena època dels Àustria també s’hi produïa. En tenim exemples com les actuacions del Tribunal del Sant Ofici o la voluntat assimilacionista del comte duc d’Olivares. Castella sempre ha tingut (i continua tenint) una ànima assimilacionista en la seua expansió i deglució de minories nacionals

–També per als partits de l’esquerra?

En perspectiva, el Decret de Nova Planta pitja l’accelerador de l’anihilació de la nostra llengua i cultura… Ara bé, és un punt de no-retorn? La resposta és no. Però si tota la dreta extrema i l’extrema dreta actuals són transmissors i hereus d’eixe discurs aniquilador, l’esquerra no ha sabut sostraure-se’n perquè una part d’aquesta hi combrega i una altra part no ha tingut la valentia de fer una política lingüística ambiciosa.

–Com veus la situació general de la llengua?

Complicada i amb clarobscurs. Una llengua com la nostra, sotmesa a una forta minorització, alena de manera sòlida en àmbits com la literatura o la música. De fet, musicalment, el panorama és ben divers i de gran qualitat; literàriament, hi ha una bona nòmina d’escriptors que excel·leixen sobre el conjunt del nostre domini i és comparable amb altres llengües europees de la nostra mida. Fins i tot, quan no hi ha intervenció política i legislativa en alguna àrea, el valencià pren embranzida com, per exemple, a les xarxes socials, que creen comunitat i estat d’opinió. Amb tot, vint anys de contraplanificació lingüística del PP, durant els quals el procés de substitució lingüística ha avançat de manera continuada (això es pot constatar en ciutats del sud i, per extensió, també a la resta del país), no són fàcils de contrarestar. Ara no t’hi posen pals a les rodes, però no hi ha estratègia, ni rumb ni planificació.

–Fa ja més de set anys que es va produir un canvi polític a la Generalitat Valenciana. Hem avançat, estem igual, hem anat a menys?

En molts àmbits, no sols el lingüístic, no podem dir que estem igual que en l’època del PP, perquè és una barbaritat. És cert que, així com s’ha avançat en àmbits com l’educatiu o en el del benestar social, no s’han produït els canvis reals i efectius, els que tothom desitjava, en matèria de política lingüística al llarg d’aquests anys. I sí, tenim À Punt, hi ha coordinació entre les tres televisions per a produir programes, hi ha la Declaració de Palma (que fa anys que s’hauria d’haver fet efectiva), el canal Bon dia TV… Ara bé, des d’una part del Botànic sempre se’ns recorda que hi són per millorar petits aspectes de la vida quotidiana de les persones. Això està molt bé, però és que millorar-la en aspectes lingüístics també és necessari i no s’ha produït, perquè al remat els valencianoparlants també som persones. No són incompatibles una cosa i altra. Van juntes. Hi ha prioritats i prioritats, i el càlcul electoral pel mig.

–Tal vegada esperàvem massa del canvi de govern?

Jo he viscut les alternances polítiques (amb quadripartits) a les Illes Balears i les conseqüències que se’n derivaren pel que fa a la llengua i al redreçament nacional. L’Acord del Botànic del 2015 va fer que entraren nous aires a la Generalitat Valenciana, però, vista l’experiència balear, es torna a flaquejar en les qüestions de país i de finançament, bàsiques per a la nostra supervivència. Qui n’esperava una revolució, s’equivocà. El que esperàvem tots plegats eren els canvis necessaris per a avançar en política lingüística educativa, en la competència lingüística dels funcionaris, en la creació i consolidació d’un espai comunicatiu audiovisual en la nostra llengua i autocentrat, l’entrada en l’Institut Ramon Llull, la coordinació entre conselleries per a impulsar una política lingüística homogènia, etc.

–I després d’eixos set anys, continuem sense el requisit lingüístic per als treballadors de l’Administració…

Sí, efectivament. El primer acord del Botànic no ho preveia. Bé, ni això ni cap altra mesura de redreçament lingüístic, cosa que ja donava pistes per on anaven les coses i el perquè d’aquesta absència. El segon acord del Botànic sí que l’inclou (és una de les dues úniques mesures previstes), però a deu mesos de les pròximes eleccions la incertesa de la seua aprovació augmenta cada dia més. Si ho has de fer, el que hages de fer, fes-ho durant el primer o el segon any de legislatura i no ho deixes per al final si tant et preocupen les conseqüències electorals. A més, fou un error no blindar-ho en la Llei de la funció pública, perquè era molt previsible que ens trobàrem en aquest punt mort. Som l’única comunitat amb llengua pròpia que no disposa de competència lingüística regulada després de gairebé 39 anys de la LUEV. És molt greu!

–Les persones que es dediquen a impartir justícia, sembla com si sempre aturaren qualsevol avanç. Per què?

No conec ningú que es gitara sent franquista i s’alçara fervorosament demòcrata amb l’aprovació de la Constitució de 1978 i amb l’arribada de la democràcia amb una transició plena de renúncies, sobretot per part del bloc antifranquista. Els franquistes i els descendents sempre hi han estat. Mai se n’han anat. Per tant, com que el PSOE no va culminar els canvis estructurals imperiosament necessaris –de regeneració democràtica, vull dir, com, per exemple, en el Poder Judicial–, doncs tenim el que tenim: un Poder Judicial valencià que ha torpedinat qualsevol intent actual de dignificar el valencià i garantir una certa igualtat lingüística entre valencians siga en temes com l’Oficina de Drets Lingüístics (ODL) o en el decret de regulació de l’ús institucional i administratiu de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat, etc.

–Si parlem dels centres educatius, hem avançat, o tampoc?

El Tempir és de les poquíssimes entitats –poquíssimes, eh!– que van dir públicament que ni el Decret ni després la Llei de plurilingüisme representaven un avanç en la vehicularització del valencià a les escoles i als instituts. No hi hem tingut mai una posició vacil·lant, i a hores d’ara continuem dient el mateix. Per què? Perquè la llei, en compte d’igualar per dalt els percentatges de valencià, els iguala per baix. Vull dir, que per fer avançar una miqueta –reflexionem sobre el que et dic, una miqueta– el valencià als centres educatius urbans, es perd valencià a pobles i comarques on la línia en valencià era l’ama i senyora com a Guadassuar o Benigànim. Nʼhi ha qui diu que millor això, perquè no hi ha guetos dintre les escoles: els de la línia en valencià i els de la línia en castellà. Segur? Ara tenim guetos a nivell d’escola. En un barri podem tenir aquella escola que, si tu la tries, saps que els teus fills no seran competents en valencià amb un percentatge vehiculat mínim en la nostra llengua, i aquella altra escola que té un percentatge digne vehiculat en llengua pròpia i pot garantir una mínima competència. Un despropòsit. On queda el paper de l’Administració autonòmica com a garant que tots els alumnes que acaben l’etapa obligatòria d’escolarització siguen competents en la llengua pròpia del país i en l’oficial de l’Estat? I el de la inspecció educativa? Hi ha projecte per al Baix Segura? No tot se soluciona demanant més assessors de plurilingüisme.

–Parlem una miqueta dels mitjans de comunicació. Són fonamentals?

Ho són per a la qualitat democràtica del nostre país. Necessitem mitjans que ens informen en valencià i en clau valenciana. No podem dependre d’una dieta mediàtica madrilenya. És un avanç la recuperació de la ràdio i la televisió públiques dels valencians? Ho és. Ara bé, d’una banda, no podem tenir uns mitjans de comunicació públics (À Punt) low cost sense el finançament adient; d’una altra, les polítiques comunicatives i audiovisuals no poden passar per subvencionar les traduccions dels mitjans privats en llengua castellana. No podem ser una cultura informativa traduïda i gens autocentrada; i, finalment, cal donar un suport decidit als mitjans propis en valencià, impulsar-ne de nous i evitar d’afonar-ne cap.

–Ets una persona calmada, però què li diries al director general de Política Lingüística i a la consellera de Justícia?

La consellera no ha de descafeïnar l’aprovació d’un requisit lingüístic digne. El director general sap perfectament què pensem les entitats que treballem per la llengua. La qüestió és ben clara: si no s’aprova i es regula la competència lingüística prevista en la Llei de la funció pública com toca –vull dir, sense rebaixes–, haurem perdut quatre anys. Perquè quina altra mesura significativa s’ha fet a favor del valencià que justifique aquesta segona legislatura del Botànic des del punt de vista lingüístic? Només dic això. És trist però és així. I s’hi podrien haver fet moltes més coses perquè hi havia camp per recórrer.

–Té futur la nostra la llengua?

Si pensara que no en té, no seria a El Tempir. El valencià tindrà futur mentre no el deixem de parlar. De moment, hi ha elements per a pensar que no anem bé, o com a mínim no anem tan bé com caldria. No soc pessimista. Soc realista, però positiu i, per tant, tot és modificable i reconduïble si hi ha voluntat ferma, si es prenen les mesures oportunes i no ens deixem enganyar amb càntics com «tenim la Llei de plurilingüisme que tenim perquè tenim la societat que tenim». Això darrer no és veritat. La societat valenciana està preparada per a la competència lingüística i per a altres mesures si es treballa com cal la legitimació social d’aquestes i el fet de ser percebudes com a justes. ¿Estava preparada quan es va generalitzar l’ensenyament de la matèria de valencià a tots els centres públics del País Valencià en els 80? El problema és que tot projecte de país ha d’anar acompanyat irremeiablement d’un projecte lingüístic, conformat per polítiques lingüístiques que cohesionen la societat. Tenim aquest projecte lingüístic? Gestionar per gestionar d’una altra manera no és projecte de país, perquè ho pots trobar en altres comunitats autònomes. Ací la qüestió és gestionar per a què. O gestionar per a construir què. I tinguem sempre clar que el futur de la llengua es construeix.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top