La revista degana en valencià

Entrevista a Josep Lluís Albinyana

Algunes persones han passat a la història del nostre poble, del nostre país, tot i el seu pas efímer per alguns dels càrrecs polítics de la nostra autonomia. Un d’ells és Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià entre els anys 1978-1979. Un home que va ser valent i va penjar la senyera al balcó del Palau de la Generalitat, que anomenava País Valencià aquest territori. Uns quants anys més tard, continua parlant igual de clar, o més. En aquesta entrevista demostra que no té pèls a la llengua i té moltes coses a dir. Una altra cosa és que es vulguen escoltar…

–Com veu la salut de la nostra autonomia?

–La nostra autonomia està a l’UVI, si no està ja en la morgue. Però veig molt bé la societat valenciana, perquè diferencie el que ha sigut el non nasciturus del procés i el que ha sigut l’evolució positiva de la nostra societat.

–Podem dir que hi ha un sentiment de valenciania/valencianisme? Si és així, per què els polítics no espenten aquest sentiment?

Supose que forma part de l’evolució natural de la nostra societat, que primer ha de quallar com a societat civil i cultural per a donar pas a una societat política diversificada. Per a mi, el nacionalisme és transversal, no ha de ser cosa d’un sol partit; i com més madura és una societat més fàcil és que hi haja una pluralitat de partits nacionalistes. Mentre eixe procés no es fa, és fàcil que hi haja molta feblesa i sobretot una campanya espanyolista molt ferotge.

–Com és l’encaix dels valencians com a poble dins de l’Estat espanyol?

Em molesta molt que diguen que entre Abril Martorell i Guerra es carregaren l’autonomia valenciana. Això és un tòpic molt ximple que m’entristeix perquè no s’adonen de la importància que tenim els valencians per al centralisme de l’Estat. Un País Valencià amb plena autonomia seria la fallida d’Espanya, no sols per raons econòmiques, sinó també perquè es crearia un centrisme polític que a Madrid li resultaria molt difícil de sostindre. Nosaltres no vam ser víctimes d’Alfonso Guerra ni d’Abril Martorell, sinó d’una política dels partits estatals que mai en la vida ens donarien l’autogovern perquè seria perdre el centralisme.

–El nostre sistema de distribució de poder territorial és millorable?

El nostre sistema no naix de la Batalla d’Almansa, encara que tenim un substrat carlí molt fort. L’Espanya centralista s’encunya en el segle XIX. A hores d’ara tenim els mateixos patrons que al segle XIX: dos grans partits amb corrupció, l’alt clergat, la banca i el rei corrupte! La pregunta que ens hem de fer és si Espanya té futur com a país modern si no canvia la seua estructura. És impossible no adonar-se de la necessitat d’un canvi. No s’ha d’inventar res: l’Alemanya nazi, dividida en dos i afonada en deutes, es recuperà perquè es descentralitzà de debò el poder amb els landers i es va fer una nació moderna. Les nacions modernes avui en dia volen un poder cada vegada millor gestionat, i la millor gestió és la que cada poble assumeix per si mateix.

–A què vam renunciar els valencians amb l’Estatut de 1982?

A l’autogovern. Vàrem renunciar sense adonar-nos-en a la capacitat d’una autonomia vertadera. Ací cal fer memòria per a situar-nos-hi: en l’Espanya de l’oposició franquista hi havia unes forces polítiques dèbils i un moviment autonòmic molt fort, que era l’Assemblea Democràtica de Catalunya. Nosaltres havíem tingut un moviment autònom que comença el 1974 amb una primitiva Taula de Partits, que seria finalment la Taula de Forces Polítiques i Sindicals. Nosaltres acudim a la Plataforma d’Organitzacions Democràtiques (POD) perquè tenim una presència unitària de totes les forces del País Valencià. Amb la Transició, Suárez tracta de desmobilitzar l’Assemblea mitjançant el «retorn de Tarradellas», i no ho va aconseguir. L’Assemblea es posiciona per aconseguir un estatut d’autonomia. Al País Basc li’l regalen, com més tard també faran amb Navarra. La resta ens quedem en la desmobilització gradual amb la via del 143. L’UCD és la renovació dels segundons del franquisme, i eixos segundons els trau dels poders provincials. Llavors, les preautonomies són el banderí de reclutament per a traure els lideratges regionals, i aquest és el pas en fals que vàrem cometre: creure que l’interés de l’UCD en les preautonomies podia coincidir en la via que nosaltres demanàvem.

–I per què Andalusia va per la via del 151 i el País Valencià pel 143?

Per una circumstància històrica. En la segona etapa preautonòmica, el govern de Suárez ja no té el suport que tenia abans. A Andalusia, Rafael Escudero rescata Blas de Infante, apareix el Partit Socialista d’Andalusia i guanya amb 3 diputats. Suárez, que necessita el suport del PSA per a mantindre la seua majoria absoluta al Congrés, fa que Andalusia vaja per la via ràpida, la del 151. A més, hem de veure que l’autogovern andalús no molesta en absolut a Espanya… El problema no s’ha d’explicar únicament pels fets històrics, sinó també pels polítics. Què hauria passat amb un País Valencià amb autogovern? És inimaginable l’Espanya actual. Hi hauria automàticament un procés d’apropament de Catalunya i País Valencià, i això tindria moltíssimes repercussions econòmiques i polítiques. Seria un lobbie de pressió d’una importància abismal. El País Valencià fa una aportació cultural i econòmica a l’Estat molt similar a la de Catalunya.

–El nostre Estatut ja està desenvolupat?

Recorde que Tarradellas em deia: «Albinyana, si això de les autonomies és un conte! Les autonomies només són per als pobles que poden pagar-les». Les competències han d’estar dotades d’un fons que o està en el Pressupost de l’Estat o en un de maniobra. No és un problema de competències; és un problema de governar.

–I ara intenten tornar a la centralització…

Desplaçar la política per l’economia és una decisió molt coherent quan es té un concepte d’economia com a ciència al servei del capitalisme. Però hem de tenir clar que política i economia no és el mateix.

–L’Estat de les autonomies s’ha esgotat?

Sí, com la Constitució. La solució està en un Estat federal i en una nova Constitució. Hem de reconéixer la realitat d’un Estat federal en la península Ibèrica, però cal determinar quines federacions hi haurà. Les nacions més modernes tenen un procés d’Estat federal quasi implícit en la seua existència. El temps demostra que la descentralització del poder ajuda a millorar la gestió de recursos i estimula una cultura política de diàleg i negociació.

–Però la ciutadania té la cultura política necessària?

En té l’obligació. I si no en té la ciutadania, els seus representants haurien de tindre-la.

–Si mirem enrere, què tornaria a fer i què no?

Jo no he sigut un polític perquè no m’he dedicat a maniobrar. Això sona molt bé, però és el meu principal error. Hauria d’haver posat al capdavant del Plenari una persona que fóra valencianista i no un inepte com era Ruiz Mendoza. A més, hauria d’haver potenciat el Plenari de Parlamentaris, ja que aquest era l’encarregat de redactar l’Estatut. Tot l’esforç que vaig fer a la Presidència es quedà sense el suport i la complicitat del Plenari. Hauria d’haver-me preocupat per les lluites internes del PSOE i que no s’assilvestrara. Me’n trobava distanciat en haver-hi entrat enganyat pel PSOE. Realment, ens vàrem trair mútuament…

Això sí, tornaria a tenir la mateixa curiositat per a enfrontar-me a la realitat del País. Quan puge a la Presidència crec que sóc valencianista, però no és el mateix valencianisme que quan isc de la Generalitat, perquè no coneixia bé el País. Jo m’entusiasme amb el País perquè em vaig adonar que aquest existeix com una unitat lingüística, territorial, cultural… També tornaria a exercir seriosament el càrrec i donar-hi la dignitat que té ser el president dels valencians. Tornaria a posar la senyera al Palau de la Generalitat. Ah, tornaria a no voler sopar amb Mª Consuelo Reyna!

–I per finalitzar, té futur el País Valencià?

Sí, té futur malgrat tot. Té futur perquè existeix, és molt vital. No podem oblidar que formem part de la gran nació catalana, i això ens salva perquè a Catalunya hi ha una dinàmica que sempre ajuda. Per als catalans és impensable no comptar amb nosaltres, i per a nosaltres és impensable no comptar amb ells.

 

Entrevista publicada al nº 403, corresponent a abril de 2015

Inscriu-te al nostre butlletí

Top