La revista degana en valencià

Entrevista a Josep Maria Terricabras

20/11/2019

«La Unió Europea no existeix encara; s’està fent»

«La UE és una unió administrativa, no política»

«Soc eurocrític, però penso que sense Europa no ens en sortirem de cap manera»

Josep Maria Terricabras ja era una figura reconeguda en l’àmbit acadèmic i social abans que Oriol Junqueras li demanara encapçalar la llista d’Esquerra Republicana a les eleccions europees de 2014. El catedràtic de Filosofia hi va acceptar per cinc (intensos) anys. Ell, que es defineix eurocrític, ha traslladat la realitat de Catalunya –però també del País Valencià i les Balears– al cor d’Europa en la 8a legislatura. Ara, des de Girona, l’obra del filòsof Ludwig Wittgenstein podrà tornar a ocupar gran part de les seues hores.

–En 2014 decideixes fer el salt del món acadèmic a la política europea. Per què?

–No ho havia pensat mai; de fet, ja estava a prop de la jubilació. L’Oriol Junqueras i la Marta Rovira m’ho van proposar i vaig acceptar per contribuir a fer presència de Catalunya. No volia anar a Europa a dir «estimeu-nos, que som catalans», sinó més aviat fer una presència que pogués tenir prestigi i amb un missatge perquè ells s’interesessin per nosaltres.

–Com descriuries aquests cinc anys?

Han sigut interessants, un pèl frustrants. La Unió Europea no existeix encara; s’està fent. El que ara existeix és un club d’estats i això ho condiciona tot. 28 (o 27) estats que estan preocupats per si mateixos, i que la UE els dona possibilitats de lligam, de creixement, de millora. Però el nacionalisme dels estats és brutal. La decepció més grossa és veure que la UE és una unió administrativa, no política. Una administració de 500 milions de persones, amb el pes econòmic que té, tothom se la mira amb un cert respecte. Però l’ambició política de fer una cosa més aviat federal o confederal, no hi és.

–És curiós que moltes decisions de la UE ens afecten en el nostre dia a dia, i alhora hi ha un gran desconeixement del que s’hi fa…

Exacte. Això deu passar a tots els països de la UE. Quins mitjans parlen del que passa a Europa? Parlen de Berlusconi, del Brèxit… però, llevat del cas de la taronja al País Valencià, no es parla del dia a dia. I als ciutadans també els hi queda lluny; de fet, quan hi ha eleccions europees vota molt poca gent (excepte si coincideixen amb altres, com ha passat enguany). Moltíssimes coses ens afecten (reducció de plàstics, aigües de les platges…), però la UE només pot actuar fortament en tota aquella jurisprudència pròpia (medi ambient, igualtat de gènere…), i coses de patrimoni, cultura o llengua són competències dels estats. Hem de canviar els tractats, perquè els estats cedeixen competències. I això s’ha de fer per unanimitat, i no. Preveig un futur llarg. També s’ha de dir que 60 anys d’UE tampoc en són tants per unir 28 estats, que alguns tenen mil anys d’història i són tan diferents. Per tant, tinc una certa comprensió per les dificultats, però quan no hi ha empenta, ni voluntat decidida, em posa malalt.

–Com descriuries la teua UE ideal?

La meva UE ideal és un estat federal o confederal en què el Parlament tingués el sentit d’un parlament, que no fos col·legislador (ara és col·legislador amb els estats, i quan negociem sempre acaben guanyant els estats). Aquest Parlament hauria de triar la Presidència de la Comissió, que s’hagués d’espavilar per trobar majories. Això ho canviaria tot! Un president de la Comissió triat pel Parlament seria un contrapoder pels caps d’estat i de govern, entre altres coses perquè ells no han estat triats per Europa!

–Crida l’atenció que, sent l’única cambra escollida directament per la ciutadania, el Parlament tinga tan poc de pes…

Sí, som l’única entitat triada paneuropeament. Sempre dic que no tenim gaire poder, però tenim influència.

–Com definiries la UE actual?

És el braç allargat dels estats, és un club d’estat exageradament burocratitzat. Té una gran capacitat representativa, però com és que no hem pogut influir gens en les polítiques de refugiats? Això és de les coses més greus que han passat! En coses molt grosses, el Parlament Europeu té molt poc a dir, i és molt administratiu. No hem tingut cap president de la Comissió Europea que sigui com cal després de Jacques Delors, i ell ho va ser del 1985 al 1995.

–Inicialment era un projecte il·lusionant. Què ha canviat?

Era il·lusionant perquè es veia que hi havia una realitat i una potencialitat que es podia desplegar. La societat es pensava que la UE faria meravelles, una mica per desconeixement. Una de les coses més interessants de la nostra Europa són els tribunals de justícia, tant el de Luxemburg com el de la Haia i el d’Estrasburg, perquè són juristes seriosos, bons, que quan dictaminen se’ls ha de fer cas.

–La crisi de l’euro va ser el detonant del desencís europeu?

En part, perquè no es va fer ben fet. L’euro s’hauria d’haver introduït amb una fiscalitat comuna, i el fet que hi haja països que no tenen euro ja indica que la cosa no acaba de funcionar.

–Aquest desencís ha derivat en un euroescepticisme. Com es reverteix?

Jo no soc gens euroescèptic: soc eurocrític. Penso que sense Europa no ens en sortirem de cap manera. No hi ha cap país que defensi els drets humans i els principis fonamentals com ho defensa la UE. No dic que ho compleixi, però els defensa. Per tant, per al futur del món convé que la UE no només sigui referent en l’àmbit econòmic i social, sinó també moral i de principis.

–Què hauria de fer per tornar a seduir la ciutadania?

O es fan canvis importants als tractats o si no l’haurem d’enganyar amb focs d’artifici, perquè van veient que no es respon a les seves necessitats. Hi ha alguna figura, com la del Defensor del Poble Europeu, que pot ser interessant.

–Els teus companys d’hemicicle eren conscients de la percepció de la ciutadania?

Hi ha molta bombolla, però també n’hi ha molts que són conscients. Però sembla que ho volem resoldre amb paraules i no amb fets.

–S’esperen canvis en aquesta nova legislatura?

És molt possible que canviï d’estil. L’estil del Juncker estava en una fase molt degradada. Jo confio que la nova presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, sigui més propera, més amable, fins i tot que recolzi més en Els Verds, tenint en compte que han entrat grups xenòfobs.

–No podem acabar l’entrevista sense parlar del posicionament de la UE amb Catalunya. Esperaves eixa resposta després de les càrregues de l’1 d’octubre?

No. Van escandalitzar tothom, tothom va quedar planxat i tothom ho ha criticat. Potser per primera vegada es va veure que Espanya no era allò que predicava. A Europa no tenen ni idea del que passa a Espanya i, per tant, els fan confiança.

–Ara tenen un eurodiputat electe a la presó i dos a l’exili…

Aquesta és una qüestió molt interessant, perquè ells diuen que Espanya indica que no són eurodiputats. Jo confio que la justícia europea digui que sí que en són; si apliquen el dret europeu, tots ells han complert.

–La classe política catalana va ser ingènua en pensar que la UE reaccionaria d’una altra manera?

Sí, tots vam ser molt ingenus. Jo també! Pensava que davant una situació com aquesta hi hauria més proximitat i simpatia. A partir de l’1 d’octubre de 2017, els eurodiputats catalans hem viscut moments desagradables, quan companys del PP i del PSOE et giraven la cara, feien escrits a altres eurodiputats dient disbarats sobre nosaltres… Ha sigut duríssim. També és cert que s’ha fet una xarxa (Plataforma de Diàleg UE-Catalunya) que reunia més de 40 eurodiputats que ens han donat suport.

 

Entrevista publicada al quadern del número d’octubre 452

Inscriu-te al nostre butlletí

Top