Entrevista a Josep Ramoneda

Josep Ramoneda és una de les persones que sempre paga la pena escoltar o llegir; saps que les seues opinions són ben interessants. És una persona amb una sòlida cultura i experiència en camps diversos, i saps que, en entrevistar-lo, sempre et quedaran algunes idees per a reflexionar i fer-li tres voltetes. No és jove, però manté una gran vitalitat. I en una visita a Dénia, on dirigia el Festival de les Humanitats, vam aprofitar per poder seure i parlar de moltes coses.

 

«El bon periodista ha de defensar la seua independència»

«Les xarxes són un problema molt gran»

«Una societat ha de mantenir el sentit crític per defensar-se»

«La intel·ligència artificial és un instrument molt poderós»

«La cultura és fonamental, però no és garantia de res»

 

–Josep, vosté és filòsof i periodista. Eixa combinació és possible?
–Quina combinació no és possible? És a dir, l’experiència humana és complexa per naturalesa i, per tant, coses que podria semblar que es contradiuen, a vegades sumen i viceversa. Es podria dir que de diverses maneres. Una manera de dir-ho és que tenen una cosa en comú, que és que tots dos són especialistes en generalitats, però amb una diferència important: els registres són molt diferents. El registre del filòsof és, diguem-ne, en nivell de les idees que haurien de tenir una certa continuïtat i consistència. I el periodisme, per definició, té alguna cosa d’efímer.

–No creu vosté que hui en dia fa falta molta més filosofia al periodisme?
–I a mi no m’agrada mitificar la filosofia. Per mi, la filosofia és alhora un estimulant i un plaer, m’ajuda en moltes coses i m’ho fa passar bé. Però tampoc voldria creure que la filosofia està per sobre de les altres disciplines, dels altres espais del coneixement, on cadascú fa el que pot i cadascú ens fa avançar en les direccions que pot.

–Com defineix vosté el periodisme?
–La feina essencial del periodisme és donar informació veraç. Aquesta és l’essència del periodisme. Per tant, explicar coses amb els elements objectius que les constitueixen. A partir d’aquí es poden fer mil coses. I el mateix periodisme té gèneres diferents, però, per mi, el més important del periodisme, en tant que periodisme, és la informació. A partir d’aquí es poden fer altres coses, evidentment, però cada una d’aquestes coses, segons com es faci, es pot separar una mica més de l’explicació a la realitat, que és la funció del periodista. Un reportatge, si és un bon reportatge, donarà una informació molt més complexa i interessant que la de l’estricta notícia. Però també corre el risc de disparar-se i començar a fer volar coloms. Un article d’opinió ja se situa en un altre nivell diferent, però té el valor de la interpretació personal subjectiva de cara a les persones, que és la base amb què es constitueix el diàleg i la conversa col·lectiva. Per tant, són coses diferents dins d’un mateix espai, però el que sí que em sembla és que hi ha d’haver, en el rerefons, la voluntat d’emetre una informació veraç.

–El periodista, però, hui en dia, té la capacitat de poder escriure el que veu o està influït pels propietaris del mitjà corresponent?
–Això depèn de cadascú. És a dir, ja hi ha gent que se sent molt, diguem-ne, marcada per l’empresa i que creu que ha de posar de vegades més del que l’empresa li demana, i a més té el neguit de saber si és això el que la casa vol que es digui. I n’hi ha d’altres que no, i que si en un moment donat resulta incompatible la teva posició amb la de la casa, doncs has de canviar de lloc. Però, evidentment, el periodisme, el bon periodista, ha de defensar la seva independència.
Això em sembla que és una condició fonamental: el bon periodista ha d’intentar explicar el que veu, no el que li diuen que ha de veure. Evidentment, és un gran problema del periodisme, que el veiem constantment i cada vegada és més evident que abunda molt més aquest periodisme dirigit no només pel propietari, sinó pels entorns que hi ha i que influeixen sobre els propietaris, que són els primers influïts des de fora, i per tant tot això ho condiciona. Però el que és, diguem-ne, insultant, és aquest periodisme, que veiem tan sovint, que és un periodisme de partit o de grup instal·lat en un mitjà de comunicació. I per això, vaja, sempre he procurat estar en mitjans de comunicació, i crec que ho he aconseguit, que independentment de la línia que tinguin, a mi no m’obliguin, no em marquen.

–Com és possible que un mateix fet siga contat de forma tan diferent?
–I això forma part de la complexitat, vull dir. És a dir, no pretenc que la meva versió sigui la bona. Potser hi ha un altre que ha tingut una capacitat de captar coses i de veure coses més enllà del que jo he captat o he vist. I això és evident i hi ha vegades que dic: «aquest escrit té una informació molt més bona, sí senyor».

–Qui té més influència, un gran mitjà de comunicació o el TikTok?
–Les xarxes són un problema molt gran. És a dir, és difícil d’avaluar-ne el pes i la dimensió. Però el fet real, el fet objectiu que està sobre la taula, diguem-ne, és que tenim un sistema de comunicació que ha canviat totalment. No té res a veure amb el sistema de comunicació sobre el qual es van construir les democràcies modernes. Les democràcies modernes es van construir amb la premsa escrita, amb la ràdio i amb la televisió. Cada una d’aquestes coses hi aportava. La ràdio és un mitjà molt eficaç, però també molt contradictori. No es pot oblidar mai que els quatre genocidis del segle XX van ser fets amb la ràdio, però el marc cultural de les democràcies més desenvolupades girava al voltant aquests tres instruments. Ara aquests tres instruments estan cada vegada més fora de joc i els que dominen gran part de l’escenari i, sobretot, el que és molt important, a les noves generacions, són les xarxes. I això sí que és un canvi de model del qual encara no sabem ni tenim clarament les conseqüències. No hem d’oblidar que estem en un canvi de sistema econòmic. És a dir, el capitalisme industrial s’ha acabat i estem en el capitalisme financer i digital, del qual encara ens falten moltes coses per saber i en què els poders adquireixen uns anonimats i unes potencialitats i uns drets, ubiqüitats, que encara no tenim registrats i sabuts. És a dir, un gran poder americà pot estar influint, fora del control del seu estat, a mig món.

–Una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat?
–Sí, això s’ha dit molt, però no és tant la mentida repetida cent vegades, sinó que una mentida propagada amb aquestes dimensions que ja no en són cent, sinó que en són milions, i evidentment és una mentida que pot fer molt mal.

–La desinformació és una arma carregada de present?
–Seria una mica ridícul pensar que avui en dia s’està menys informat que fa segles. D’informació, n’hi ha moltíssima. El que passa és que no és fàcil ni llegir-la ni triar-la, perquè són mitjans molt poderosos que ho col·loquen en un marc en què les coses prenen una forma determinada.

–Què hauria de fer la societat per a protegir-se dels atacs planificats en contra d’algun fet o persona?
–El sentit crític. És a dir, una societat ha de mantenir el sentit crític per defensar-se. I és evident que si ja era difícil mantenir el sentit crític amb els discursos de dominació del passat, doncs, segurament pot ser encara més complicat ara amb uns discursos de dominació que tenen una propagació immensa i una confusió molt considerable. És a dir, com s’emmarca? Abans podíem dir: el missatge cristià, el missatge socialista, el missatge no sé què. Ara, aquests missatges què són? Per començar, no sabem ni exactament què són.

–Per què sembla que la dreta extrema és tan hàbil arribant al sector jove?
–Bé, això… Podria ser hàbil l’extrema dreta, i podria ser l’extrema esquerra, i podria ser hàbil qualsevol. Per què en aquest moment sembla que l’extrema dreta siga més hàbil en això? Doncs perquè lʼextrema dreta està capitalitzant un problema molt seriós, que és el creixement de les desigualtats, que s’estan fent abismals, que estan deixant sectors molt importants de la població en situació de pèrdua d’horitzó de futur i entre els quals juga un paper important la gent jove. L’extrema dreta està sabent capitalitzar aquest malestar perquè, com que els altres no hi fan front, és un terreny de joc que malauradament se’ls ha entregat.

–Com veu vosté el futur del periodisme?
–És difícil de saber i és evident que s’haurà de trobar una certa manera d’utilitzar, sense caure en la trampa, els nous poders econòmics i els nous poders tecnològics. Però hi ha molt camí per fer aquí. No pretenc que es renunciï a aquests. Els instruments estan aquí i d’alguna manera s’han de manejar, però és molt complicat per això, perquè qui té les propietats d’entrada? I les potencialitats són molt difícils d’administrar.

–La intel·ligència artificial és un perill, un gran perill més per a la desinformació?
–Sí, la intel·ligència artificial és un instrument molt poderós. Com tot instrument poderós, qualsevol instrument tecnològic pot servir per al millor i per al pitjor. Un element tecnològic tan elemental com és un ganivet pot servir per tallar el pa o per matar el veí. Bé, doncs, és clar: una cosa que té una potencialitat tan gran com la intel·ligència artificial pot fer o un gran bé a la humanitat o qualsevol cosa. Per tant, són instruments que estan aquí, que els tenim i que haurem de ser capaços de manejar-los. El que és segur que no s’aconseguirà, i tampoc tindria sentit fer-ho, és liquidar-los, això és segur. Perquè si existeixen sempre hi haurà algú que els farà avançar. En conseqüència, el que hem de fer és pensar com podem fer-los útils.

–La no-reflexió és la malaltia del segle XXI?
–És cert que els sistemes de comunicació s’han transformat i el soroll i la simplificació s’imposen a les xarxes. Però precisament per això és més important que mai pensar, no deixar volar cap sentència sense preguntar-se pel com i el per què.

–Ara que fa sis anys de la declaració d’independència, periodísticament com recorda aquells dies?
–Varen ser uns dies de gran intensitat durant els quals a Barcelona es passava fàcilment de l’emoció i la tensió al silenci i la inquietud. Molt especialment recordo el dissabte després de la declaració fallada dʼindependència, com la ciutat vivia una estranya sensació de normalitat. No hi passava res, però el desconcert es veia als ulls de la gent, i els sorolls sʼhi notaven més que de costum. S’estava mastegant la realitat: s’havia volgut negar la consciència dels límits, i tot havia quedat en res. I portem sis anys de ressaca.

–Qui domina el relat a Espanya i a Catalunya?
–És evident que hi ha sectors amb gran poder mediàtic, però cap d’ells ha aconseguit imposar-hi al seu relat, i les diferències han emergit per tots costats. La parella PP-Vox estava convençuda d’haver imposat la seua idea: va ensenyar massa el color, les ganes de revenja, i va perdre les eleccions. No ha pogut formar govern.

–I a Gaza i Israel? Per què el món occidental dona suport a Israel?
–El problema no és recolzar Israel. És discriminar entre les accions criminals segons qui ho faci. Els governs occidentals tenen raó de condemnar l’agressió de Hamàs, que compleix totes les condicions dels delictes contra la humanitat. El problema és condemnar aquests i no condemnar Israel quan fa exactament el mateix. Una flagrant injustícia construïda sobre trames d’interessos i sobre la discriminació contra àrabs i palestins,

–USA amb Trump, Rússia amb Putin, la dreta extrema ja ha conquerit també Europa: ja tenim autoritarisme postdemocràtic?
–Certament, estem entrant en el poder dels oligarques que amenacen la democràcia a través d’utilitzar monstres com Trump i Putin.

–Vosté ha estat 22 anys director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. A més cultura, més llibertat?
–La cultura és fonamental, però no és garantia de res; de la mateixa manera que amb la tecnologia prosperem, però també podem destruir el món. La clau rau a no perdre la perspectiva: la raó crítica, el pensament lliure. Altrament, hi ha poders que se’ns en pugen a sobre: en nom de la veritat s’acostumen a fer les pitjors atrocitats. Veritats que s’imposen de manera incontestada i que molta gent s’acaba creient.

Revista número 497. Desembre 2023.