Entrevista a Josep Vicent Frechina

Havíem quedat al poble on viu, a Massalfassar. Després de les salutacions, vam entrar al seu despatx, que és una biblioteca-discoteca de la música. En cada racó té una col·lecció de música en els diferents suports que s’han utilitzat en les darreres dècades. En començar la conversa, vam fer un repàs de la història recent i present de la música en valencià. Frechina expressa les seues idees amb la claredat que li confereix ser una de les persones que més coneix la nostra música.

 

«Fer música en valencià vol dir que has pres una decisió anticomercial»

«El disc de Raimon va ser, com deia Fuster, una xamba còsmica»

«Fer un disc modern en valencià, el ficava en la cultura urbana contemporània»

«La música en valencià ha acompanyat les reivindicacions culturals, socials i polítiques valencianes»

«La presència de les dones en la música en valencià és la gran esperança que tenim»

 

–Vicent, com podem definir «la música en valencià»?

–La música en valencià respon a les característiques d’allò que anomena una escena. Una escena, en música, s’entén per un conjunt de grups que actuen més o menys en els mateixos espais, que publiquen discos en les mateixes discogràfiques, que estan en contacte entre si, que tenen un públic més o menys compartit. La música en valencià és una escena; desgraciadament, que el factor cohesionador siga l’idioma delata una anomalia, i això no passa en idiomes no minoritzats.

–Sempre ha estat alguna cosa més que fer música?

–Evidentment, perquè la música en valencià, com la cultura en valencià en general, viu en la anormalitat de tindre un sector de la societat en què es desenvolupa que és hostil a ella, un sector com a mínim representatiu en determinats mitjans de comunicació, determinades institucions. No és que s’interessen, sinó que la tracten amb una certa hostilitat pel fet de ser en valencià i, per tant, el fet de ser en valencià ja du eixa càrrega.

–La música en valencià té ideologia?

–No hauria de tindre-la, i afortunadament ja hi ha grups que ho fan amb una, diguem-ne, normalitat i no tenen darrere una gran reflexió política per a fer-ho. Però, així i tot, sí, té una ideologia perquè està marcada políticament: fer música en valencià vol dir que has pres una decisió anticomercial, en principi, que has de justificar, i l’única forma de justificar-ho és per una posició política.

–Li podem posar una data de naixement?

–Evidentment, la música en valencià existeix des que es parla valencià, però la data de naixement de la música moderna en valencià és el moment en què es publica l’EP de Raimon Al vent, l’any 1963.

–Any 1963, Raimon, Al vent: això pot ser més que la presentació d’un disc?

–El disc de Raimon va ser, com deia Fuster, una xamba còsmica. Vull dir: ho és que es publicara un disc en valencià en aquelles condicions culturals de l’època i que tinguera la difusió i l’impacte que va tindre. És ben bé un miracle. És curiós, perquè el disc de Raimon suposa que el valencià com a llengua entra en sintonia amb el que està passant a tot arreu del món occidental, que és que es crea una cançó nova que respon a una nova sensibilitat. Això passa als anys 60. En totes les cultures occidentals es crea, apareix el rock and roll, apareix la nova cançó italiana amb Domenico Modugno i altres, però tots aquests venien d’una tradició prèvia. Tota la resta de cultures vivien una tradició prèvia, i en el cas de la valenciana no hi havia res ací.

–Quina importància dones tu a aquells anys encara en plena dictadura?

–És una cosa extraordinària. Jo crec que no se li ha donat la importància que té, perquè allò suposava dues coses importantíssimes per al valencià, per a l’idioma: significava rescatar-lo per a la cultura urbana contemporània, perquè el valencià fins aleshores estava una mica circumscrit a l’àmbit rural. Fer un disc modern en valencià, el ficava en la cultura urbana contemporània i, a més, en els espectacles de masses, perquè Raimon arrossegava masses. Per tant, treia el valencià del confinament en què la dictadura l’havia posat, el confinament cultural. I això és importantíssim.

–Es va aconseguir una unió entre la música i les reivindicacions del poble valencià?

–La música en valencià ha acompanyat les reivindicacions culturals, socials i polítiques valencianes des que Raimon publicà Al vent.

–Cantar amb la censura pendent del que feies, devia ser complicat…

–Primer colava perquè es veia com una cosa inofensiva, però després els censors actuaren amb molta duresa i ho varen fer impossible. Per exemple, en el cas de Lluís Miquel, van fer impossible la continuïtat de la seua trajectòria. Van estar fins i tot en els calabossos. Va ser una heroïcitat cantar en valencià en aquells moments.

–Quins grups creus que han estat fonamentals en el desenvolupament de la música al segle passat?

–Jo crec que Raimon i Ovidi Montllor són els dos primers noms importantíssims. Després, el més important de tots és Al Tall, evidentment, que marca també una forma d’entendre la música tradicional completament diferent i nova. És un procés que té lloc en molts grups al mateix temps, però Al Tall van ser els que més lluny van dur i els que més popularitat van tindre. Hi havia molts altres grups: Carraixet, Els Pavesos, Lluís el Sifoner…, moltes altres formacions en eixa línia d’Al tall, però ells ho van dur més lluny que ningú, com a mínim en incidència popular. Després ja hauríem d’anar fins a Obrint Pas.

–Es va consolidar una indústria musical?

–No, va haver-hi intents de creació, però no hi havia cap indústria. La indústria era catalana i madrilenya. Els grups treballaven en Edigsa, alguns altres treballaven en Movieplay, que eren les dues cases que més discos publicaren, i s’intentà crear un segell discogràfic valencià, el segell Ànec primer; després Paco Muñoz va seguir l’aventura amb el disc i Paco Muñoz Produccions, però eren sempre iniciatives modestes. No era veritablement una indústria, sinó quasi una qüestió d’autogestió més que no una indústria posada al servei d’un programa cultural.

Posteriorment, ara, en el segle XXI, hi ha hagut altres intents, però pràcticament de tots els intents que va haver-hi (Comboi Rècords, Més de Mil, Cambra Rècords) no en queda pràcticament res. La Casa Calba sobreviu d’aquella manera, com a discogràfica pràcticament no fa res, i queda Bureo, Metrònom a Castelló i poca cosa més.

No ha sigut fàcil la consolidació perquè, a més, dins del nostre entorn cultural la indústria catalana tenia molt de pes. I si continua tenint-ne, aleshores, la major part de grups importants valencians acaben gravant a Catalunya.

–Fem un salt al segle XXI: com veus tu la situació actual?

–A tot el segle XXI, més o menys, la situació ha sigut la mateixa, en el sentit que hi havia una gran oferta d’una qualitat excepcional i un ventall artístic molt divers, però un públic molt limitat. Públic massiu per a les propostes més festives i públic molt reduït per a les propostes alternatives. No s’ha arribat a aconseguir una massa crítica suficient perquè les propostes més arriscades puguen funcionar.

Funciona el que és festiu o el que és festivaler, i no tot, però funciona. Després funcionen a una petita escala els grups de folk, de cançó d’autor, etcètera, que s’han fet el seu públic, el seu petit nucli de seguidors. Però no s’obté arribar a eixa massa crítica on els músics siguen tots més o menys coneguts per la població perquè, en realitat, el problema principal que tenim és que el consumidor de música en valencià, en la major part dels casos, és un consumidor que ha de ser actiu. No pot ser un consumidor passiu, no va al supermercat o al centre comercial i sent música en valencià, no escolta la ràdio i sent música en valencià sense voler anar a buscar-la. I això, fer consumidors actius de la música, es fa molt complicat. Ara mateix estem patint una crisi amb la retirada dels grups més importants de l’escena.

–La revolució passa, és ja, per la presència de les dones en la música?

–En aquests moments podríem dir que la presència de les dones en la música en valencià és la gran esperança que tenim, perquè ara mateix molta part del talent creatiu està en les dones i està eixint de les dones. Propostes com Sandra Monfort, la Maria, la Titana, Esther… N’hi ha moltes altres propostes que estan eixint de dones i realment jo crec que és el moment de les dones.

–En algun moment s’ha aconseguit viure de la música en valencià?

–És molt difícil, és pràcticament impossible. Grups que visquen de la música en valencià o intèrprets exclusivament de la música es poden comptar amb els dits d’una mà. La resta han de completar els ingressos per altres formes, en alguns casos vinculades a la música, per exemple fent classes o en una cosa així. No és gens fàcil.

–Per què la durada dels grups en valencià és curta?

–Jo crec que la durada dels grups que han sorgit en el segle XXI és curta, en general, no només en la música en valencià. Jo crec que és un patró que en els grups catalans es veu també, i en els grups espanyols també. Es veu també que és un patró que els grups duren 10 o 15 anys i que els integrants busquen o bé una carrera en solitari o bé estabilitzar-se definitivament en l’àmbit laboral i emocional, fugint de la professió musical.

–I ara Zoo…

–Són grups que sorgiren fa deu anys i, clar, els seus protagonistes tenien entre 25 i 30 anys, i ara en tenen entre 35 i 40 en molts casos. És el que té deia: hi ha una necessitat d’estabilitzar-se i de buscar un futur una mica menys precari i menys insegur que en la música.

–Quin és el secret de la Marina per a haver parit tants grups de música?

–Bé, és un lloc on es viu molt en valencià també. Són uns territoris en què, malgrat el turisme i els moviments poblacionals, es continua vivint intensament en valencià i, per tant, és una qüestió merament estadística. Vull dir, als llocs on més concentració de valencianoparlants hi ha, és més fàcil que isquen grups.

–Internet, les plataformes musicals, han canviat completament la realitat?

–Home, s’ha produït un canvi de paradigma en el consum musical, en la forma de consumir i d’apropar-se a la música. Nosaltres venim d’una època en què tot es basava en el suport físic i discos de llarga durada. Primer començaren els discos senzills, als anys 60, però de seguida es passà als discos de llarga durada convivint en els senzills, per a després passar als cassets i cedés. Això era tot de llarga durada, i ara es consumeix cançó a cançó en la major part dels casos. És un canvi de paradigma que hem vist també en la producció discogràfica en valencià: cada any hi ha grups que editen més cançons soltes i menys treballs complets. I després, com que les plataformes es basen molt en els seus propis algoritmes, condueixen un poquet els gustos cap a on els interessa.

–Tenim xifres de la música en valencià a les plataformes?

–Com es pot veure a Spotify, per exemple, en això sembla bastant transparent. Tu pots veure les reproduccions que ha tingut cada cançó i els usuaris mensuals que té cada grup. En el cas de Zoo és espectacular: en Spotify ja ha arribat a tindre vora 300.000 o més oients mensuals, i algunes cançons, si sumes les reproduccions en Spotify i en YouTube, passen dels 17 milions de reproduccions.

–Encara es venen discos?

–Bé, necessites tindre una cosa física també que la gent s’emporta sobretot en els concerts, que és on es venen, igual que les samarretes. Es ven més per l’objecte en si que no per la necessitat d’escoltar la música a través d’ell. És com un objecte de memorabília.

–En els darrers anys han sorgit grups i cantants en valencià que atrauen els adolescents i joves, es fan festivals multitudinaris… Pot ser fruit de tota la lluita de l’època, són els nets dels qui escoltaven Raimon?

–En molts casos sí, però en altres casos són un públic jove. Una cosa que han aconseguit grups com Zoo, com ho va aconseguir en el seu moment Obrint Pas, és arrossegar també oients castellanoparlants els avis dels quals potser també anaven a escoltar Raimon, perquè Raimon també tenia molts seguidors castellanoparlants. S’ha generat un nou públic que a poquet a poquet va creixent, i no necessàriament formen part de la mateixa procedència.

–Han canviat també el llenguatge, és a dir, hem passat de la cançó protesta a ara que podem trobar amor i visions també crítiques de la societat.

–Home, era un handicap que la música en valencià només servira per a queixar-se i per a reivindicar fets polítics. La música ha de servir per a tot i, per tant, no s’ha abandonat la reivindicació política, però s’ha obert molt el ventall temàtic. Jo crec que era una mica un encasellament, perquè el ventall temàtic de Raimon ja era bastant obert. El que passa és que hi havia com un estereotip que espantava cap allà, però jo crec que ara la diversitat temàtica és molt més gran, això és evident.

–Creus que encara cal fer un esforç extra per a fer música en valencià i ensenyar música en valencià?

–Jo crec que fer música en valencià al País Valencià en aquests moments no és tan difícil. Et garanteix un públic que fent-la en castellà no tens. Fent-la en castellà parteixes de zero i competeixes en un mercat global, i és complicat per a un grup en castellà posicionar-se. En valencià tens el públic fet perquè hi ha un públic receptiu que, pel fet de ser valencià, et prestarà una mínima atenció al principi, com a mínim, i després ja veurem. Fer música en valencià no és d’entrada fer un gran esforç, el que passa és que el públic que tens és molt reduït. Si aconsegueixes arribar a l’èxit però no traspasses la frontera lingüística o autonòmica, la quantitat de concerts que pots fer a l’any serà molt limitada perquè el teu mercat és molt petit i tens un mercat que és difícil d’eixamplar per la situació política.

–Quin paper penses que tenen els festivals de música?

–Els festivals de música són importants perquè són la porta d’entrada a la música de molta gent jove que va al festival i allí descobreixes grups. Jo els trobe molt importants per a això, però trobe que de vegades els festivals són com una d’aquelles espècies invasores que entren a l’ecosistema i acaba amb les espècies autòctones. Vull dir, que arriba un festival molt gran, porta tots els grups eixe estiu i ja els pobles del costat no els contracten perquè tot el món ha anat a veure’ls al festival. Crec que s’ha de trobar un equilibri entre els festivals i els circuits estables de sales i de cases de cultura i de festes de poble.

–El paper dels ajuntaments continua sent fonamental?

–El paper dels ajuntaments és transcendental per a mantindre viu el circuit de música en valencià. Si apostaren els ajuntaments per fer una programació estable que no fora només per al 9 d’Octubre o per al 25 d’Abril sinó per a tot l’any, una programació estable, el futur de la música en valencià estaria garantit.

–Coneixes la situació de la música a Catalunya i les Illes?

–Sí, a les Illes està fantàsticament bé, hi ha una renovació de l’escena espectacular. A Catalunya hi ha un moviment de músiques urbanes molt interessant i molt important. També són escenes que flueixen, però no tant com haurien de fluir.

–Des de Catalunya sempre ens han mirat una miqueta per dalt del muscle?

–Hi ha un punt de paternalisme, sempre, des de Catalunya, però jo crec que en la música, com a mínim els grups que estan triomfant al País Valencià, en general, tenen eixida a Catalunya i a les Illes. El problema que hi ha és per als altres grups, els de segon nivell, no semblen interessar fora de les fronteres autonòmiques. Això és una cosa molt perversa, perquè són els grups que més necessiten tindre un circuit un poc més ampli per poder desenvolupar la seua música i progressar. És una llàstima que només aconseguim exportar allò que té l’èxit garantit. Llevat de propostes molt concretes, per exemple el Festival Barnasants o el Festival Tradicionàrius, que sempre han tingut clar quin és el marc geogràfic en què treballen, el marc lingüístic, costa a vegades que eixe segon nivell travesse les fronteres autonòmiques.

–Al País Valencià sembla que no corren bons temps: bufa el ponent que tot ho seca. Com veus el futur?

–El futur és tan vulnerable com ha sigut sempre. És un futur vulnerable, no hem consolidat un futur perquè depén molt de la voluntat dels músics de continuar apostant per oferir producte en valencià, i això és un estímul individual que decideixes fer. Saps que tindràs en aquests moments un ambient més hostil encara del que hi havia abans: no només et miraran amb indiferència o desconsideració, sinó que hi haurà, diguem-ne, una actitud d’assetjament en alguns casos, i per tant has d’estar molt convençut del que fas en eixe entorn per a tirar-te a la piscina.

Revista número 499. Febrer 2024.