La revista degana en valencià

Entrevista a Juan García Armengol

Juan García Armengol és un reconegut metge cirurgià coloprotorectal. Treballa a València, però Saó no volia entrevistar-lo per això. Volíem que ens contara les seues experiències i el seu treball a l’Índia, país on col·labora amb altres metges valencians amb la Fundació Vicent Ferrer. Ens rep a la seua consulta i somriu, contínuament somriu quan parla del seu treball en aquell país, tal vegada orgullós del que es pot aconseguir. Mira als ulls i et transmet una felicitat pel seu compromís amb els més necessitats.

–Com es vehicula la vostra presència a l’Índia?

–Nosaltres som cirurgians colorectals, i en 2005 vaig enviar un informe oferint els meus serveis a la Fundació Vicent Ferrer per si en tenia necessitat. Sorprenentment, em van contestar de seguida dient que hi estaven molt interessats perquè un dels problemes que hi ha a l’Índia és que tenen una prevalença de problemes anorectals molt alta, amb fístules molt complexes, necessiten cirurgia de reconstrucció molt específica… No solament tenien interés que hi anara a operar, sinó també que intentara ensenyar als cirurgians d’allí perquè ells pogueren seguir mantenint els serveis. Nosaltres no som una ONG, som cirurgians que vam oferir el nostre treball a la fundació.

–I què fa que un professional com vosté decidisca en un moment de la seua vida involucrar-se en un projecte com aquest?

Crec que això ha d’anar intrínsec al nostre treball. De la mateixa manera que la nostra obligació és intentar ajudar els nostres pacients, podem oferir el nostre treball en altres àrees. És la nostra funció: intentar ajudar els altres. És vocacional, perquè per això estudiem medicina, independentment de la qüestió econòmica que tingues darrere.

 

–Per tant, en l’actualitat a l’Índia opereu i formeu?

Sí, des de l’any 2005. Al principi anava períodes de més temps, encara que açò em portara moltes dificultats perquè tenia problemes amb els permisos a l’hospital. A mesura que va anar passant el temps, anàvem fent programes més específics en tindre allí una regularitat. Ara fem estades curtes, de 10 dies, però molt intensives.

–I el criteri de selecció dels pacients quin és?

Els cirurgians d’allí, com que ja saben que aquest programa té una continuïtat, seleccionen els pacients més greus o amb operacions més complicades. A Espanya passa el mateix, encara que allí en 10 dies operem aproximadament de 80 a 100 pacients de forma molt intensiva. Després fem sessions clíniques formatives amb els cirurgians d’allí.

–Quants valencians formeu l’equip?

Ara mateix som el Dr. Roig –que treballa amb mi a l’Hospital 9 d’Octubre–, dos residents que es van formar amb nosaltres de l’Hospital Clínic, el Dr. Vicente Pla i el Dr. David Moro, i l’any passat es va incorporar el Dr. Javier Aguiló de l’Hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva, que s’encarrega de la part de cirurgia general i digestiva, en la qual nosaltres no som experts.

–Va conéixer Vicent Ferrer?

–Sí, per a mi va ser fonamental conéixer-lo. De fet, el programa ha anat endavant perquè conéixer el que ell va fer va ser clau. Realment, l’important és el treball que aquesta persona havia realitzat, no solament en sanitat. Ell tenia la vocació de complir un somni impossible, que és intentar oferir als més pobres totes les possibilitats que poguérem tenir nosaltres ací. Això era una revolució, un somni impossible, però quan vas allí et quedes esbalaït perquè veus que és possible. És possible gràcies al treball que ell hi va fer. Jo puc operar un pacient extremadament pobre oferint-li el mateix que puc fer ací, amb una cirurgia extremadament cara. El primer any, cada dia que acabava me n’anava a parlar una estona amb ell, i ell em deia: «Per què no pots oferir als més pobres el mateix que ofereixes als teus pacients a València?». Això em va impressionar i em va enganxar.

–Per tant, Vicent Ferrer va fer una revolució?

–Totalment. La gent veu la pobresa com un problema tan difícil de solucionar que li resulta utòpic. En eixe sentit, ell va demostrar que eixa revolució és possible: combatre la pobresa extrema està en les nostres mans. Ara la fundació ofereix ajuda a més de dos milions de persones, i la pobresa extrema en aquella zona ja no existeix perquè tenen la possibilitat de rebre ajuda.

–I des d’ací, com es coordina amb el personal de l’Índia?

–Abans, quan no teníem tants avanços tecnològics, com que ells sabien quan hi anàvem, contactaven amb nosaltres a través de la fundació. Ara la connexió és immediata. Ara mateix puc rebre un whatsapp d’un cirurgià de l’Índia preguntant-me què cal fer amb un pacient. I m’envia la foto! Un dia estava sopant i em van enviar una foto d’una xica que havia tingut un accident amb un bou i li havia obert el canal anal, i no sabien què fer. En veure les lesions, li vaig dir el que havia de fer, i com que el cirurgià ja havia rebut la nostra formació, ho va fer i li va eixir magnífic. En la meua última estada vaig veure la pacient i estava en perfecte estat. Les noves tecnologies ajuden moltíssim!

–Com són les condicions hospitalàries?

–Són bones, tot gràcies als diners espanyols. Allí disposem d’un quiròfan molt ben dotat, puc fer cirurgia molt complexa, tot gràcies a les donacions dels últims anys. L’únic inconvenient és que jo utilitze un material d’un sol ús, que costa el mateix a Espanya que a l’Índia perquè la multinacional és la mateixa. I és ací on està la despesa, i lamentablement no sempre disposen d’aquest material. Jo, en la maleta intente emportar-me tot el material que puc, i ells reutilitzen el que té condicions per a ser reutilitzat. El problema és que és molt car mantindre la sanitat ací, a l’Índia i a tot el món. Si vols fer una cirurgia que necessita material complex, cal pagar-lo. Els hospitals d’ací sempre ens han ajudat, i fins i tot les mateixes multinacionals ens solen ajudar. Una de les coses boniques que hi ha és que sempre que demanes, la gent respon.

–Quins són els reptes per a un futur immediat?

–Enguany incrementem una estada més per a donar-hi més continuïtat. Hem muntat tres equips, de manera que és molt més senzill seguir l’evolució dels pacients. A més, ens agradaria disposar de més material. Hem parlat amb multinacionals per acordar un preu per a certs dispositius, el problema és que malgrat la rebaixa, els pacients no s’ho poden permetre. La fundació farà l’esforç de pagar una part del material perquè els pacients puguen adquirir-los.

–I el contrast per a un professional com vosté deu ser molt gran, no?

–El treball és el mateix, els éssers humans són els mateixos i t’hi impliques igual. Les condicions són bones gràcies al treball de Vicent Ferrer. Eixa és la revolució. L’única diferència, per a mi, és que el pacient que veig ací té unes condicions socials molt bones i el que veig allí té unes condicions socials molt pobres, però eixa és la màgia. M’emocione quan veig una persona molt pobra que no té res i li oferisc el mateix que a una persona ací a València.

Entrevista publicada al nº 407, corresponent a setembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top