Entrevista a Juan Luis Gandia, rector de la Universitat de València

Fa poc més de tres mesos que Juan Luis Gandia, catedràtic d’Economia, ocupa el Rectorat de la Universitat de València, el primer amb un mandat únic de sis anys. Parlem amb ell al seu despatx del Rectorat. Ens rep i, després de les presentacions, comencem a parlar de finançament, patrimoni, salut mental, universitats privades, intel·ligència artificial i valencià, en una conversa que reivindica la universitat pública com a motor d’equitat social. En acabar, tenim la sensació que és una persona que es creu el que diu i el que fa, que transmet sinceritat i energia per a fer possibles els reptes de la seua candidatura.

–Juan Luis, per què es presentà a rector de la Universitat de València?

–Em presentí perquè tinc un profund sentiment universitari. Crec molt en la universitat en general, com a concepte i com a institució, i especialment en la nostra, que és pública, perquè permet que hi haja equitat social i que persones que en altres circumstàncies potser no haurien pogut estudiar ho puguen fer, com va ser el meu cas en el seu moment. Fa trenta-cinc anys que estic a la universitat i he tingut l’oportunitat de fer gestió en àmbits diferents, a banda de la recerca i la docència. Crec que a aquesta universitat se li podien introduir canvis i millores que la facen millor del que ja és, i eixe és l’incentiu que em motiva.

–Parlant de millores: en tres línies, quins són els objectius fonamentals dels pròxims sis anys?

–N’hi ha molts. En el programa electoral parlàvem de huit prioritats inajornables, que fins i tot pensàvem que haurien d’assolir-se en el primer any de mandat, i en això estem treballant. Una de molt important és el relleu generacional: com li passa a l’administració i a la societat en conjunt, en els pròxims anys un volum molt important de professorat conclourà la seua etapa professional. En una institució com aquesta, on el coneixement és la font que ens fa moure, hem de ser capaços que aquesta transició quede coberta de la millor manera possible per gent jove i, al mateix temps, per gent consolidada.

Una altra qüestió important, en què ja hem començat a fer passos, és la governança. En la campanya vaig dir que era un tema crític i ja hem aprovat un codi de bon govern per a l’equip de govern de la universitat, i hem canviat el fons i la forma com ens relacionem amb la comunitat universitària.

–Tot això s’ha de fer en sis anys. El mandat únic és una limitació?

–És un debat interessant. En el model anterior era un quatre més quatre: huit anys, més temps, però a la meitat hi havia una espècie de renovació del mandat que es podia interpretar de moltes maneres. N’hi ha qui podia entendre que un rector i un equip de govern havien de ser molt cautelosos durant els primers quatre anys per poder ser reelegits. Ara hi ha sis anys de mandat únic. Això no vol dir que un faça el que no havia de fer, òbviament, però jo no m’he de sotmetre a cap renovació, i crec que és un temps prou llarg per a intentar allò que deia adés: canviar i millorar la universitat.

–Vosté és catedràtic d’Economia. Com es troba actualment l’economia de la Universitat de València?

–També és una bona pregunta. De fet, tinc un Consell de Govern la setmana que ve i és un dels temes de què cal parlar. Som una institució pública i, per tant, la major part dels euros que ingressem pressupostàriament o bé són transferències directes de l’administració, particularment de la Generalitat Valenciana, o bé provenen de les famílies que envien els seus fills i filles a estudiar a la universitat, a través d’unes taxes que també fixa la Generalitat. La universitat necessita disposar de recursos suficients per a dur a terme adequadament les missions que ens competeixen. Les restriccions pressupostàries —t’ho diu un economista— sempre estan presents, però hi ha qüestions que s’hauran de valorar adequadament en el futur per poder complir aquestes missions.

–Li fem la mateixa pregunta d’una altra manera: com hereta econòmicament la universitat?

–En l’informe que he de presentar al Consell de Govern hi ha situacions que han compromés el present i el futur de la universitat, tant per la part de les infraestructures i les inversions com per la del capítol 1, el de personal. És una qüestió que primer vull comentar al Consell de Govern: hem elaborat un informe que estarà a disposició dels seus membres i que la gerència explicarà amb detall a partir del dimarts que ve.

Però sí que és important per a mi transmetre, especialment a la Generalitat, la importància de desplegar el pla de finançament actual, del qual només s’ha cobert una part del que és estructuralment convenient des del punt de vista pressupostari de les universitats. El més rellevant és la part que no està desplegada: les inversions que es poden realitzar i, sobretot, la definició d’objectius que després siguen avaluats i que ens permeten disposar de finançament específic per a dur endavant les estratègies que volem desenvolupar. I, sobretot, que l’administració entenga com d’important és per al futur del país confiar en les universitats i involucrar-les en l’estratègia de futur que com a societat volem tindre, d’una manera ordenada, alineada i transparent, perquè tots plegats aconseguim el que tots pretenem: una societat millor, més justa i més equitativa, amb les universitats al seu servei.

–La universitat és una institució que reflecteix la societat i que aplega moltíssimes sensibilitats. Amb quines s’identifica més?

–Ho vaig dir en el meu discurs d’investidura, que es pot consultar a la pàgina web. El que sempre he tingut claríssim és que aquesta és una universitat pública i que ha de jugar el paper que li correspon com a tal, en el sentit que deia adés. Totes les sensibilitats estan enfocades en eixa direcció i en un sentiment que ja he expressat en alguna entrevista:

«La universitat ha de ser una oportunitat que et canvia la vida».

–A més dels edificis, el fons documental de la Universitat de València és espectacular. En aquests sis anys, la universitat tindrà un edifici per al seu arxiu?

–No ho sé, i quan dic que no ho sé m’explique: elaborarem un pla d’inversions per a veure totes les necessitats que hi ha en el conjunt de la universitat, no sols d’inversions en infraestructures noves, sinó especialment de manteniment, millora o renovació de les que tenim actualment. A partir d’ací haurem de veure, en eixe context, quines són les prioritats. I després vindrà la segona part, que tu mateix apuntaves: com aconseguim finançar tot això.

–En el seu programa esmentava la creació d’una Comissió de Cultura, Vinculació Social i Divulgació Científica per a articular iniciatives entorn dels campus. Com s’hi integrarà Cultura als Campus, una iniciativa de l’equip anterior? Es continuarà dotant de recursos o es modificarà?

–A la universitat, com a qualsevol institució, de vegades amb tota la bona voluntat del món es realitzen iniciatives que són legítimes, lícites i, m’atreviria a dir, necessàries en alguns casos. Però crec que és molt important coordinar i establir mecanismes que permeten potenciar allò que cal potenciar i contextualitzar-ho. La nostra universitat és molt diversa i molt heterogènia, i el que cal és enfocar les polítiques, en aquest cas les culturals, cap a una vertebració. Això no vol dir que no haja d’haver-hi cultura als campus: es tracta de tindre una visió i una política clara del que cal fer i, després, orientar-la adequadament. Allà on siga necessari fer-la als campus, s’hi farà; i on siga millor fer-la de manera més centralitzada, es farà de manera més centralitzada.

–També va proposar la creació d’un Observatori de l’Estudiantat per a detectar les causes de la desafecció acadèmica i social que trobem ara a les facultats. Més enllà de mesures com el vot electrònic, com pensen recuperar eixa vida de campus que a poc a poc s’ha anat debilitant?

–Hi ha dues qüestions. Sobre l’Observatori de l’Estudiantat: per formació d’economista, crec que per poder fer polítiques, prendre decisions i oferir el que cal, primer s’ha de documentar. Cal tindre informació tan rigorosa com siga possible per a analitzar la situació, veure quines polítiques s’han de desenvolupar i en quins àmbits, i després poder fer un seguiment i una anàlisi de les actuacions per comprovar si efectivament tenen l’efecte previst. Ja hi ha molts estudis fets en un context universitari ampli; el que cal és analitzar tot això en el context de la nostra pròpia universitat i, a partir d’ací, anar dissenyant les polítiques adequades en col·laboració amb l’estudiantat. Com dic sempre, l’estudiantat ha d’estar en el centre de l’experiència educativa. I com deia adés, la universitat ha de ser una oportunitat que et canvia la vida: un ha de passar per la universitat, però la universitat també ha de passar per ell o ella.

«L’estudiantat ha d’estar en el centre de l’experiència educativa».

–I si parlem de salut mental, la Universitat de València compta amb recursos suficients per a atendre les possibles necessitats del seu estudiantat?

–És difícil comptar sempre amb els recursos adequats, perquè hi ha una sèrie de restriccions —de vegades normatives o legislatives, i normalment sempre pressupostàries— que determinen la capacitat real d’actuació que tens. Però és un problema que no afecta només la universitat: cada vegada s’està generalitzant més, particularment entre la gent jove, no sols entre els universitaris i les universitàries. És un problema preocupant i, en la mesura de les nostres possibilitats, hi volem estar sensibles. De fet, tenim un Vicerectorat d’Igualtat, Diversitat i Benestar Social, la persona responsable del qual té també formació en psicologia, i volem estar sempre pendents d’aquestes qüestions, perquè si parlem de benestar, evidentment la salut mental és una part rellevant per tal que les persones es troben bé.

–Tornem a l’economia: en línies generals, quin seria el percentatge de finançament públic i de recursos propis?

–Ara entendràs millor el que deia: si fas una anàlisi de cada cent euros que rep la universitat, pràcticament tres de cada quatre provenen de manera directa de l’administració: són ingressos condicionats per les transferències que la Generalitat, a través de la transferència ordinària, injecta a les cinc universitats públiques valencianes, i que són les que ens permeten funcionar estructuralment. Després hi ha altres ingressos que provenen també d’altres administracions, però de tipus finalista: projectes de recerca que ens delega la Generalitat, el Ministeri de Ciència i Innovació o fons europeus, i que van dedicats a una qüestió concreta. Una altra part dels recursos són les taxes de matrícula dels estudiants, que no fixem nosaltres, sinó la Generalitat a través d’un decret de taxes.

Si ho sumem tot, pràcticament nou de cada deu euros estan condicionats per aquestes circumstàncies. Això vol dir que la nostra capacitat per a generar ingressos fora del sistema està constreta bàsicament al mecenatge —que en aquest país és molt complicat que funcione— i a la part d’innovació i transferència, vinculada als contractes de l’article 60 o a projectes en què sí que participa el món de l’empresa, l’institucional o altres administracions. Aquests recursos, en gran part, també són finalistes, però n’hi ha una part, el que anomenem overheads, que la universitat pot quedar-se i que ens permet fer algun tipus de política.

–Tenen algun estudi sobre el retorn econòmic de la investigació?

–Vos recomane, si no l’heu consultat, l’informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), dirigit per Paco Pérez, sobre la contribució socioeconòmica de les universitats públiques valencianes; m’hi vaig referir en l’acte d’investidura. Si no em falla la memòria, el primer informe és de l’any 2010, i ja indicava que per cada euro que s’invertia en les universitats públiques el retorn era de tres euros. En l’últim, de fa un parell d’anys, la xifra era de 3,1 euros: eixe valor no sols no ha baixat, sinó que s’ha incrementat. Per tant, i ho vaig dir també en el discurs d’investidura, la despesa pública en educació en general, i en universitats en particular, no s’ha de veure com una despesa: s’ha de veure com una inversió.

–Però, si la situació de la universitat pública és aquesta, com podem explicar-nos l’esclafit de tantes universitats privades? D’on fan el negoci?

–És una molt bona pregunta. Moltes vegades m’han dit que les universitats privades són competència de les públiques, i jo dic: en termes acadèmics, no. Una universitat ha de complir tres missions bàsiques: la generació del coneixement, la transmissió del coneixement i la transferència del coneixement. Si una universitat no compleix aquestes missions, tècnicament o institucionalment, no és una universitat. Ara bé, són competència en altres aspectes? Sí, clar: si hi ha una demanda molt forta de determinats estudis i la universitat pública no pot generar l’oferta suficient per a cobrir-la, perquè no disposem de recursos pressupostaris ni d’estructura per a fer-ho, automàticament la iniciativa privada pren la iniciativa, valga l’expressió. No totes les universitats privades funcionen igual —també vull ser clar en aquest sentit—, però n’hi ha algunes que funcionen tècnicament com un negoci.

–La nostra universitat està preparada per a la intel·ligència artificial?

–Jo et podria preguntar —ja sé que no soc jo qui hauria de preguntar—: i tu, hi estàs preparat? No hi ha ningú que hi estiga preparat, perquè el que fa diferent aquesta revolució tecnològica —gairebé no vull ni dir-ne revolució—, aquesta situació relativament recent que estem vivint, és la profunditat i la velocitat del canvi que comporta, que és molt elevada. Pot estar algú preparat per a això? Jo crec que no. Jo mateix no soc capaç de dir com estarà tot d’ací a tres anys, i els especialistes encara menys.

–I si parlem d’internacionalització, com està la Universitat de València?

–Formem part d’una aliança europea que es diu FORTHEM, composta per nou universitats: nosaltres i huit universitats europees més. Històricament, som una universitat que envia molts estudiants d’Erasmus i que també en rep molts. Pel que fa a recerca, tenim moltíssimes relacions amb universitats de tot el món —als Estats Units, a Europa, a Àsia— i també participem molt en la part de cooperació. La Universitat de València és una universitat que té una presència internacional molt destacada, i això li permet, entre altres coses, ocupar posicions també molt destacades en els rànquings internacionals que mesuren la posició de les universitats en el context global.

«El sistema universitari públic valencià és molt bo».

–A nivell de casa, del nostre País Valencià, com és la relació amb la resta d’universitats valencianes?

–Jo porte tres mesos i tres dies, però el que he percebut és proximitat: tenim problemes comuns. Ho vaig dir també en el meu discurs d’investidura: les universitats públiques en general han d’anar unides, i les valencianes en particular. No perquè hagen de fer un front comú contra ningú, sinó perquè, des de la singularitat que cadascuna de nosaltres tenim, hem de ser capaces d’entendre que juntes som més fortes. El sistema universitari públic valencià és molt bo, i l’espanyol també: és el segon més eficient d’Europa en relació amb els recursos de què disposem, la producció científica i la formació d’estudiantat que fem, i això diu molt en positiu del nostre sistema.

–L’última pregunta és molt saoniana: el valencià és una assignatura pendent o és ja una guerra perduda?

–Jo m’he criat amb el valencià: és la meua llengua materna. A banda d’això, ho tenim als estatuts: la llengua pròpia de la Universitat de València és el valencià. És una cosa inserida en la nostra forma de funcionar. El que cal és normalitzar-ne l’ús, que tinga la presència i el reconeixement acadèmic, divulgatiu i comunicatiu que requereix. I en això la universitat ha estat, està i estarà.

 

Revista Saó, Núm.526, pàgs.16-19. Juliol-agost 2026, especial 50 aniversari.