Entrevista a la Banda La Valenciana: «Aquesta banda és una manera d’estar fora del poble tenint el poble»

Al cor del barri de Gràcia de Barcelona –exactament a la Casa València– assaja la banda La Valenciana, formada íntegrament per valencians. Lluny de la seua terra, interpreten repertoris lligats al territori. Parlem amb Daniel Rico (president de la banda) i Jose Garcia (membre de la Junta) per conéixer millor aquesta interessant proposta cultural.

–En el 2016 es crea La Valenciana. Per què?

–Nosaltres som professors de música i vam formar una xaranga que estava vinculada a l’associació Espai País Valencià. Vam començar a tocar en actes de l’associació i s’hi va anar incorporant gent. En paral·lel, Miquel Gironés (que era el dolçaina d’Obrint Pas) era professor de la colla de dolçaina. Ell sempre deia que havíem de fer una entrada de Moros i Cristians pel barri de Gràcia, i amb Vicent Coleto (que ara és el nostre director) van tindre la iniciativa, i aleshores la seua idea i la xaranga van connectar. Se’ns va acudir la idea de fer una convocatòria per les xarxes i va haver-hi una resposta brutal. A l’assaig no cabíem!, i ens vam adonar de la magnitud i del potencial de la convocatòria. El dia de la baixada de Moros n’érem uns huitanta… una barbaritat!

–De fet, és la primera banda de música valenciana creada fora del País Valencià…

–Íntegrament formada per valencians, sí. Som gent de 45-50 pobles diferents, amb maneres de fer diferents, amb maneres de tocar diferents i repertoris diferents. Nosaltres, per exemple, som més del sud i estem més acostumats a la música festera, que gent de València i Castelló no han tocat mai. Compartim el que hem viscut a cada banda. I una cosa molt guai són les xarxes que es creen: gent que no ens coneixíem ens adonem que tenim molts vincles i amics en comú. Per exemple, nosaltres no ens coneixíem personalment, però sí de vista, perquè havíem coincidit tocant a Xixona amb bandes diferents.

–Estant a Catalunya, teníeu fam de fer música?

–Per descomptat! Teníem molta fam de fer música. És un fet comú entre tots.

–Al marge de les Terres de l’Ebre, és fàcil trobar una banda de música a Catalunya?

–No, de fet moltes vegades quan diem que tenim una banda es pensen que és una banda de rock, i hem de dir que és una banda simfònica (tot i que ací a Barcelona hi ha alguna banda). La utilització que es fa de la banda és molt distinta: allà la banda està present en tots els actes del poble, de la festa… és molt tradicional.

–I creieu que les valorem prou?

–No es valora perquè molta gent no les coneix. Encara que sí és cert que cada vegada es valora més, perquè comencem a tindre un públic que no és valencià i li agrada el que fem.

–Què se sent quan escoltes i toques música valenciana pels carrers de Barcelona?

–És bestial el sentiment. Passar pels carrers de Gràcia interpretant música festera que has tocat només a la teua terra és espectacular. Fins i tot els primers assajos, jo recorde tenir la pell de gallina tocant una marxa mora o un pasdoble alcoià.

–Per tant, podem afirmar que les bandes són un gran espai de socialització?

–Sí, són un espai de socialització brutal. Tens gent de totes les edats, de totes les classes socials i de totes les ideologies. Gent molt diferent que té en comú la música.

–Normalment, les bandes van lligades al territori. Ací teniu músics de totes les comarques…

–És una manera d’estar fora del poble tenint el poble, perquè hem exportat el que ens agradava fer allà. Al final, cadascú té la seua forma de tocar, toca el seu repertori… i ací ens hem trobat amb fets com que es propose tocar «València» i la gent de Castelló no se la sàpiga, i el mateix amb «Rotllo i canya», per exemple.

–I heu apostat pels compositors valencians…

–Sí, el director ho tenia molt clar. Hem fet concerts de compositors valencians, i ara anem al Certamen de la Diputació de València com a banda convidada i portem també repertori valencià. Toquem altres repertoris, però reivindiquem la música feta a València i exportar-la perquè es conega ací, que moltes vegades la cosa no passa de «Paquito el chocolatero».

–Quins requisits s’han de tindre per formar part de la banda?

–Mai hem posat cap barrera; la mateixa gent que ve a assajar ja veu el nivell que hi ha (que és mitjà-alt) i decideixen si seguir o no.

–Què aporta aquesta banda a la societat catalana?

–L’origen de les bandes de música està molt relacionat amb la cultura comuna que tenim els territoris. Ací, la cultura popular –que allà es manifesta en les bandes– s’ha manifestat en les corals, en les cobles… però ho està. Les tradicions, les festes i els patrons són molt semblants, són de festes a la plaça. Aquesta banda en concret genera a la ciutat una entitat cultural de primer nivell. També les bandes que hi ha a Catalunya contacten amb nosaltres per fer coses conjuntes, i això és molt enriquidor.

–I què aporta al País Valencià?

–Fa visible la gran quantitat de valencians que som ací, la gran migració de gent amb estudis superiors que hi ha (arquitectes, periodistes, professors, informàtics…).

–Quina recepció ha tingut la banda al País Valencià?

–Al  gener vam fer el primer concert a Llíria, i la veritat és que va anar molt bé. Tenim moltíssima gent que ens segueix gràcies a les xarxes socials.

–Ajuda a desfer tòpics?

–És cert que hi ha tòpics que no desfarem: que som festers i que València i música van lligades. Però aquest és un tòpic molt positiu! [rialles] Altres sí que els desfarem. Es veu el repertori actual de música simfònica que no té res a envejar a una orquestra. Hi ha gent que es queda impactada per la potència de la banda, i això ajuda a valorar-les més: al principi, amb la xaranga ens oferien anar a tocar a canvi d’un barril de cervesa, sense pagar-nos. Això allà és impensable, perquè és una feina! I la gent, a través dels concerts, comença a valorar-la i a adonar-se que no som quatre músics bufats, sinó que hi ha un treball darrere.

–Amb projectes com aquest, es vol valencianitzar un poc Barcelona?

–No ens vam plantejar «valencianitzar Barcelona» com «no mos fareu catalans» [rialles]. És més per fer les coses que ens agraden!

–Si poguéreu demanar un desig, quin seria?

–Ja tenim el primer bebé fill de dos membres de la banda, així que m’agradaria veure la següent generació musical!