Entrevista a La Maria

En el panorama musical valencià hi ha una artista que l’any passat es va convertir en un èxit de públic, i de premis, entre altres el de cantant revelació dels Premis de la Música en Valencià dels Premis Ovidi: Maria Bertomeu i Sòria. Ella és una de les dones que estan marcant la realitat de la música en valencià. Vam fer l’entrevista en acabar un dels seus concerts i va ser molt bonic perquè, de primer, la vaig veure i escoltar dalt de l’escenari, i en acabant vam estar parlant d’ella, de la seua música, del que fa i del que vol fer. Va ser una entrevista diferent perquè tenia molt present la seua música i la seua veu.

 

«Faig música tradicional del segle XXI»

«Cante en valencià perquè és la meua llengua»

«L’educació és l’arma més potent i silenciosa del món, i la més infravalorada també»

«Per fer música en valencià ja es creuen que estem polititzant»

 

 

–La Maria, per què?

–La Maria perquè n’hi ha moltes. La Maria perquè Maria de la Mar té moltíssimes netes: totes han sigut netes, llevat d’un net, i sempre ha estat l’article davant del nom. Per la meua zona s’ha gastat, ara ja no molt, però sí.

 

–Com comences en la música?

–Vaig començar als sis anys a l’Escola de Música del meu poble, a Oliva, i el meu primer instrument fins als vint-i-tres anys (ara ja no toque perquè no tinc temps) és el saxo alt.

 

–Quina formació musical tens?

–Vaig començar el saxo a l’Escola de Música d’Oliva. No vaig arribar a entrar al conservatori: vaig fer moltes vegades la prova d’accés i no hi vaig entrar, i després, als 22 anys, ja vaig fer la prova d’accés al Conservatori Professional de Catarroja per estudiar cant valencià i fa un any també líric. Ara faig les dues.

 

–Com definiries el que fas?

–No sabria definir-ho. Jo trobe que la millor definició és que faig música tradicional del segle XXI.

 

–En la música tradicional està la font de totes les músiques?

–Sí, jo crec que sí. Tots els gèneres al final naixen d’una música tradicional que no té per què estar sempre present en primer pla. Però sí, és com les llengües romàniques, que venen del mateix tronc, i la música és igual.

 

–Què et va portar a triar aquest estil de fer música?

–Jo crec que va ser curiositat, i també que quan jo cantava versions d’altres artistes o cantava cançons de forma aleatòria feia molts melismes. Jo no sabia el que era, i la gent em deia que feia moltes coses, fins que algunes persones que estaven més familiaritzades amb el cant tradicional d’ací em van dir que apareixen molts melismes de cantadors i cantadores que solien escoltar. A partir d’ací vaig començar a buscar cantadors i cantadores, va ser quan vaig decidir que aquest era el meu gènere i no ho sabia.

 

–Per què cantes en valencià?

–Cante en valencià perquè és la meua llengua i cante en valencià perquè és com expresse millor el meu art, que en el meu cas seria la música. Per a mi, l’art allò que més a dins portem les persones, tant el bo com el roín, i és la meua forma d’externalitzar-lo. No puc utilitzar una altra llengua que no siga el valencià per a poder-me explicar de la millor manera, encara que també puc cantar en altres llengües, però majoritàriament en valencià.

 

–Diuen que tens una veu molt especial?

–No m’agradava la meua veu perquè, quan m’escoltava, notava que tenia una veu massa aguda o massa baladrona, massa punxellosa. Al principi no m’agradava escoltar-me, però al final, amb treball, t’acaba agradant el que escoltes. M’agrada cantar-ho i estic còmoda.

 

–De tot el que has fet fins ara, què t’ha agradat més? Com et trobes tu?

–Em trobe còmoda en les dues coses: em trobe còmoda en l’escenari, a l’estudi, al teatre i a l’auditori, i sobretot al carrer. Crec que podré variar molt el tipus d’escenari al llarg de la meua carrera, depenent del tipus de públic, però seguiré cantant al carrer en cada estil perquè és com tornar a l’origen: tornar a l’inici de les coses de com jo em vaig ensenyar al conservatori.

 

–Explica’m el teu procés creatiu: lletra, música, producció?

–La veritat és que no sé com ho faig; m’encantaria saber-ho jo també per poder agilitzar més, però ho faig tot alhora. Últimament estic component molt des de l’escriptura i després en la part musical, però hi ha vegades que és com a l’inrevés. Crec que depén de la cançó i de com em trobe en eixe moment, però normalment són les dues coses alhora.

 

–En la teua música existeix una mescla de moltes músiques?

–Dins de les reversions o de les transformacions de la música tradicional tenim diverses parts que explica molt bé Vicent Torrent, que seria com la reproducció o també la reproposta. Jo em menege més en eixa part de reproposta, que és partir des de zero en una cançó amb elements tradicionals que ens puguen recordar els compassos que s’utilitzen tradicionalment o la manera de col·locar la veu, però no agafar una cançó tradicional a l’ús i transformar-la.

 

–Xavi de Bétera et va marcar?

–Em va marcar i continua marcant-me. És el meu professor i encara queden uns quants anys al conservatori, però a Xavi li tinc una estima molt especial i estarem junts sempre com a companys de professió i com a companys de conservatori, perquè em va ensenyar «Arranquem vinyes». És la cançó que m’ha donat absolutament tot el que soc a dia de hui.

 

–Quins són els teus referents musicals?

–Jo crec que és tota la música que he escoltat al llarg de la vida, com deia al concert. És com tot un meu arbre de música, i fins i tot la música que no t’agrada t’arriba a educar el gust; també és bo escoltar música que penses que no t’agrada. Jo crec que les meues referències són tota la música que he escoltat en tota la meua vida.

 

–Oliva és el teu poble i la Safor la teua comarca. És tot un univers?

–Jo crec que la gent de la Safor coneix molt Oliva. Per a bé o per a mal, som un poble molt fester, som el poble de més bars a tota la Safor, i això marca, vulgues o no, ja siga pel tren, per les festes, per l’autopista, per la carretera, per les coques o pels figatells.

 

–Les dones heu arribat amb força al panorama musical valencià?

–Jo crec que sempre hi hem estat, siga dalt o baix o dins d’una habitació tancada, però ara comencen a prendre’ns un poc més de debò i comencem a ser més escoltades.

 

–Tres guardons als Premis Ovidi del 2023 d’artista revelació, millors arranjaments i millor cançó per «Mon vetlatori…

–Sí, molt contenta.

 

–Què se sent, què es nota al cos quan passen aquestes coses?

–Doncs, una sensació molt bonica i molt bona, perquè el disc no es va fer amb cap tipus de pretensió de guanyar ni de fer res més sinó música i concerts, i va ser una grata sorpresa per a tothom. Ningú, ni des d’oficines ni jo mateixa, ni els meus músics ni Tono com a productor ens esperàvem tots els reconeixements que ha anat arreplegant.

 

–Com va el teu primer disc en solitari L’Assumpció?

–Fenomenal.

 

–En aquest moment encara es ven en disc?

–Ha hagut de vindre Fèlix, que és l’encarregat de l’agenda, a portar-nos cedés de Xàtiva. Anem a mitja caixa per concert.

–Una cantautora ho té més fàcil per a subsistir?

–Uf, no ho sé, no tinc ni idea. Jo crec que depén de com siga la teua música, depén del teu gènere, però crec que sí.

 

–Tu pots viure de la música?

–El dia de hui sí, soc autònoma.

 

–L’educació és la revolució silenciosa?

–L’educació és l’arma més potent i silenciosa del món i més infravalorada també.

 

–Per què creus que estan desapareixent tants grups musicals?

–Jo pense que hi ha grups que estan prenent-se descansos, pauses, o que ho deixen definitivament perquè fa molts anys que toquen. Tal vegada necessiten un respir o pot ser per la situació que tenim ara al panorama del País Valencià. Igual han decidit que és millor parar un poc a veure com evolucionen les coses i tornar o no; tant de bo hi tornen.

 

–Com va La Maria d’actuacions?

–Al màxim, molt bé. Jo crec que ha sigut el premi més gran això de tindre moltes actuacions i en cada actuació tindre gent. N’estic molt contenta.

 

–Alguns territoris més que altres?

–A València sobretot, però hem anat a Catalunya, a les illes, hem arribat a anar a Brussel·les… Hem xafat llocs molt curiosos.

 

–S’ha notat el canvi polític a la cultura?

–Jo crec que sí, desgraciadament. Al País Valencià, simplement per fer música en valencià ja es creu que estem polititzant, quan realment sol estem cantant en valencià, i després si ens volem posicionar o no ja és una altra cosa. Jo crec que, culturalment, és molt pobre eliminar una llengua i l’expressió d’eixa llengua en la cultura.

 

–Les xarxes socials ajuden o no?

–Sempre hi ha una oportunitat, sempre hi ha gent que et diu que en castellà arribaries a més gent i en anglés a més, però és que al final jo no ho faig en valencià per molestar a ningú. No ho faig en valencià per voler arribar a més gent, ho faig en valencià per la mateixa regla de tres que la gent de castellà ho fa en castellà o la d’Anglaterra en d’anglés

 

–Tens, teniu alguna ajuda institucional?

–Sí, jo crec que sí, espere que aquesta vegada continuen les ajudes institucionals, que per això les tenim al nostre territori i haurien de donar suport a les persones que fem cultura.

 

–Quines són les mancances de la música al País Valencià?

–Diria que la infravaloració econòmica, que fa que molta gent no puga dedicar-se a açò, i sobretot que s’elimine tot odi que puga ocasionar cancel·lacions, o que una persona veja un grup que no coneix i que pel fet de cantar en valencià no s’arrime a veure’l, encara que siga d’un gènere que de normal escolta.

 

Revista número 505, pàgs. 16-19. Setembre 2024.