Entrevista a Laia Marqués

26/10/2020

«A Catalunya hi ha més de 600 orxateries Sirvent diferents, que comparteixen cognom i tenen les arrels a Xixona»

«Tot el que ha tingut a veure amb la sexualitat “femenina”, més enllà de la reproducció o de proveir plaer a l’home, ha sigut sempre tabú»

Laia Marqués es dedica a la comunicació, i a més a més és una apassionada a l’orxata. I ho és tant que ha decidit divulgar l’orxata bona que podem trobar a Catalunya i al País Valencià a través d’un compte d’Instagram. Molts li hem seguit la pista aquest estiu. El perfil de Laia no sols és interessant per la seua afició gastronòmica i la seua forma de comunicar, sinó també per la mirada i reivindicació feminista que fa en el seu dia a dia.

–De Paiporta a Barcelona. Per què acabes a la Ciutat Comtal?

–Hi vaig vindre a fer els estudis universitaris, vaig estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. Podia haver-ho fet a la Universitat de València, però jo volia estudiar a Barcelona, m’agradava molt la ciutat, volia provar d’anar-me’n de València, i hi tinc família.

–I t’identifiquen com a valenciana a Catalunya (per l’accent, vocabulari…)?

–A voltes no saben exactament d’on soc i em pregunten; em situen al País Valencià o a Lleida perquè per l’accent entenen que no soc nascuda a Barcelona.

–Què és el que més trobes a faltar de Paiporta?

–La família, els amics i la tranquil·litat de viure en una ciutat menuda.

–Una de les coses que busquem els valencians que vivim a Catalunya és l’orxata. N’hi ha moltes, dʼorxateries?

–N’hi ha més de les que pareix! Però no a tot arreu és com la d’Alboraia; això també passa al País Valencià.

–T’has animat a divulgar-la a través d’un compte d’Instagram (Orxata Bona). Com naix la idea?

–Precisament perquè m’agrada molt l’orxata però no em conforme amb qualsevol. Per exemple, no m’agrada l’orxata industrial de supermercat. Puc entendre que a la gent li agrade, però és un altre producte. Sempre he buscat l’orxata més natural i més original possible.

–Quines qualitats té per a tu una bona orxata?

–Per a mi, l’orxata bona està feta només de xufa, aigua i sucre, sense cap additiu ni conservants. A partir d’ací, com es barregen aquests ingredients és molt important i els gustos poden variar. A mi, personalment, m’agrada que siga densa, amb molt de sabor de xufa, que no siga aigualida ni massa dolça, que la xufa en siga la protagonista.

–Quina és la teua orxateria favorita?

–Qualsevol de les orxateries d’Alboraia de tota la vida.

–Normalment, les orxateries catalanes estan regentades per valencians?

–No necessàriament, però sí moltes voltes tenen ascendència valenciana: un familiar que va vindre del País Valencià i va començar el negoci que ells han continuat.

–A Catalunya hi ha una sèrie de botigues que a l’hivern fan torró i a l’estiu orxata. Moltes provenen de Xixona i fins i tot comparteixen cognom! Porta a confusions?

–Sí, hi ha moltes orxateries amb el mateix nom i hi ha gent que pensa que són una cadena o una franquícia de la mateixa orxateria, i no és així. Tot i que una orxateria puga tindre més d’un local, acostumen a ser de diferents propietaris. Per exemple, només a Catalunya hi ha més de 600 orxateries Sirvent diferents i no tenen cap relació les unes amb les altres més enllà de compartir cognom i tindre les arrels a Xixona.

–Hi trobem orxates que estiguen al nivell de les valencianes?

–Sí que se’n troben, però no et refies de qualsevol que t’aconselle! És broma, però em sol passar que hi ha gent que no té la referència de l’orxata d’Alboraia i em recomana que taste orxates que només són un got d’aigua amb una mica de sabor, o més dolces que la llet merengada… A tothom ens agrada el que coneixem, el que hem begut tota la vida, perquè ens queda al costat de casa, el lloc on anàvem amb els nostres iaios i li tenim estima… A voltes, quan taste una recomanació del que segons ells és «la millor orxata», no es pareix gens a l’orxata d’Alboraia. I si els ho dius, s’ofenen! Em costa molt fer valoracions sense ferir sensibilitats perquè hi ha una part sentimental.

–La gastronomia és un nexe en comú entre els dos territoris? Crea lligams?

–El nexe entre el País Valencià i Catalunya en tot és innegable, també pel que fa a la gastronomia, tocant els dos el Mediterrani… No sé si crea lligams o no, supose que sí. Si més no, crea rivalitats divertides sobre qui fa la millor… paella? Putxero o escudella? No ho sé, jo només entenc d’orxates, i de paella valenciana la millor és la de ma mare, segur.

–A banda de la passió per l’orxata, tu et dediques a la comunicació i en les xarxes t’agrada parlar de feminisme. Les xarxes poden ser un gran aliat nostre?

–Les xarxes poden ser un gran aliat sobretot perquè també són grans xarxes de suport i de denúncia. Però qui ens vol callades també les fa servir, i ens obliga a saber defensar-nos també en aquest canal.

–Una de les coses de què parles és de la menstruació. Per què? Creus que encara és un tema tabú?

–Conèixer millor la meua regla m’ha ajudat a conèixer-me a mi mateixa, i, a més a més, m’agrada interpel·lar a qui la regla li pareix fastigosa. Per això penge fotos al meu compte personal, per a normalitzar-ho. Començar a usar la copa menstrual va ser tot un descobriment, veure com era realment la regla, que no feia pudor, que no nʼix tanta com ens pensem. Encara és tabú fins i tot per a les persones que la tenen, és com rebutjar el teu propi cos. Tot el que ha tingut a veure amb la sexualitat femenina, més enllà de la reproducció o de proveir plaer a l’home, ha sigut sempre tabú. El següent pas ara és poder parlar també amb normalitat de la regla dels homes trans.

–I ja que parlem de temes tabú, creus que n’hi ha algun sobre les relacions entre el País Valencià i Catalunya?

–Que el País Valencià i Catalunya tinguen algun tipus de relació és un tabú en si mateix, per això des de l’Estat espanyol sempre s’ha intentat dinamitar una bona entesa entre els dos territoris. Els fa por que ens duguem bé perquè junts som massa forts. Per sort, al final la gent ha acabat passant per damunt de cada campanya que s’ha orquestrat per a fomentar aquesta rivalitat.