
Dotze anys després de l’última vegada, tornem al Mas de Sopalmo, la casa-museu d’Antoni Miró. L’artista alcoià ens rep emocionat i content, amb l’amabilitat i la simpatia de sempre, i la conversa naix sola: parlem de la nit com a taller, de l’art compromés i de la censura, d’Alcoi i de l’amistat amb Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó, dels museus, del país i de la joventut. En acabar, ens queda la sensació d’un home lliure que continua pintant sense por ni concessions i que, malgrat tot, no ha perdut ni l’esperança ni el sentit de l’humor.
—Fa dotze anys vam vindre a entrevistar-lo i estava pendent de l’escultura de Gandia. Com ho recorda?
—Ja fa dotze anys? Com passa el temps, no? Volien destruir-la i no van poder, perquè no els ho vam permetre: l’haurien trencada. Era un poquet massa fort, no? El trasllat va ser igualment il·legal, perquè es va basar en la mentida que volien fer una reforma, però després d’això ja… la Justícia ja començava a ser com la d’avui en dia.
—Va comprar el mas el 1974 i hi viu des del 1980. La natura i la tranquil·litat afecten la seua obra?
—A mi i a l’obra; ho afecta absolutament tot. Tant se val que estigues dins d’un camp de concentració, o dins d’una guerra, o dins d’un manicomi: això afectaria sempre, i seria una altra obra influïda per altres coses. Perquè l’obra és, a fi de comptes, el resultat de la diversitat personal de qui la produeix. I a mi m’afecten totes les coses, com la casa i tot.
—El Mas de Sopalmo és una mena de santuari. És com el Montserrat valencià?
—Home, com el Montserrat… Això és impossible, perquè Montserrat és molta cosa. A més, ací no hi ha monjos ni monges ni res. Però, bé, per a alguna gent sí que té un sentit de santuari, que no és la paraula més adequada, però sí que és un referent del món de la cultura, sobretot per a la gent que l’ha conegut i l’ha seguit.
—Continua pintant de nit. Què té la nit que no té el dia?
—De xicotet sempre tenia aquesta tendència, i ma mare sempre m’havia de perseguir perquè me n’anara al llit. Però després vaig començar a treballar ja molt prompte en el taller de mon pare, que era de carrosseries, i com que s’hi treballava de dia, de nit és quan jo pintava. Això també va ser un altre hàbit. I quan vaig poder fer el que em donava la gana, ja vora els vint-i-tants anys, no vaig tornar a l’empresa: volia viure de la pintura. I ho dic perquè la gent ho sàpiga: si tu vols fer una cosa, la fas.

—Què en queda, d’aquell xiquet que pintava camions i retolava?
—Molt, perquè és una formació manual, artesanal. Jo tinc facilitat per a fer les coses, per a fer una escultura, per gran que siga —n’hi ha una de vint-i-sis metres d’ample i tres d’alt—, però a mi això no em costa gaire, perquè tens ja la percepció, tens el coneixement del material i tens una aproximació íntima que és difícil si no has estat en alguna xarxa d’eixes, no? I sobretot no tens por. Això és un avantatge de saber treballar amb les mans, saber soldar, saber de tot. I la pintura també és una part de l’ofici, perquè també els cotxes es pinten i s’han de pintar molt bé. Tot això és una part del meu ofici, que ve més dels materials de la indústria.
—Vosté ha dit que l’art és un dels millors mitjans de comunicació del món. Continua pensant-ho?
—Efectivament, cada vegada que passen més anys ho crec més fermament. Perquè si has fet exposicions a molts llocs, t’adones que a Corea, a Rússia, a Cuba o on siga entenen el mateix que tu vols dir amb una obra. És el superesperanto de les plàstiques. El problema que tenim és que l’art de denúncia, l’art compromés, l’art que diuen polític… Tot l’art és polític, però el que diuen que és més polític, de fet, és el menys polític, perquè jo sempre considere que és més polític un quadre comercial que està fet a la mida del poder. O siga, el que volen que es pinte. És art decoratiu.
La pintura abstracta, al final, també és pintura decorativa: veus colors i coses que t’agraden o no, però difícilment diu res de concret. Mentre que la pintura que està situada en un compromís i en una voluntat d’expressar coses i de comunicar és una pintura explícita que, a més, parla en tots els idiomes del món. Jo crec que és una de les qüestions per les quals el poder sempre promociona més la pintura que és més decorativa, que no opina, que no diu res, que és un entreteniment, encara que siga saludable. També m’agrada la pintura abstracta, però crec que desvia perquè la gent se’n vaja més per allà que no a fer una pintura de protesta, que es queixe, que reclame i que denuncie.
«Jo sempre considere que és més polític un quadre comercial que està fet a la mida del poder».
—Paco Ibáñez deia, pels anys setanta, que la poesia és una arma carregada de futur. La pintura també?
—La pintura i la poesia són molt properes; crec que són les que més proximitat tenen. La música també, que és absolutament abstracta, també comunica emocions, només que no d’una manera tan directa. La poesia pot parlar de coses molt serioses i denunciar coses molt importants, i a la pintura li passa el mateix: té quasi la claredat d’un poema.
—Tot i això, un dia va confessar que de vegades s’autocensurava.
—Això és de sempre. Curiosament, la primera vegada que vaig participar en un concurs va ser l’any 60 a Alcoi, i el va organitzar una entitat que tenia una secció de cultura valenciana, amb gent molt activa i gent estupenda. I, encara que jo treballava més hores que el sereno, sempre teníem una horeta entre els grups que hi havia. Hi havia un home que va ser molt important, en aquest aspecte, que va arribar a fer uns dos mil cursos de valencià per correu. Era una bogeria. Alcoi era Alcoi. Jo era una persona absolutament ignorant, com tothom en l’època de Franco, després de la guerra. La gent no volia parlar de res, les famílies tenien por, i si no tenies ni llibres, ni gent, ni res, era complicadíssim. Gràcies a ells –que no era gaire, però per a mi va ser fonamental– vaig començar a pintar, em van estimular a presentar-me al concurs i vaig guanyar. Va ser un estímul tremend en aquell moment. La meua primera exposició la vaig fer el 1965. Era una època en què no hi havia de res, amb tota l’obscuritat i la grisor, i això va ser el que em va obrir les portes a començar a fer alguna cosa. Vaig decidir fer coses i perdre la por.
—I la censura va arribar de seguida?
—Des de les primeres exposicions que féiem, sempre ens retiraven algun cartell, no ens donaven permís per a fer no sé què. Vam fer una exposició al Círculo Industrial, que era una de les coses més de dretes del país, més solemnes i tot això, que es deia Art del poble per al poble. Per això som ara els comunistes! Jo, als vint-i-quatre anys, vaig estar processat pel Tribunal de Orden Público. L’any 69 vaig viure a Anglaterra i, en tornar, vaig fer una exposició a Benidorm; algú va denunciar i van retirar les obres. Van rectificar, però el pato el vaig pagar jo. Jo anava mirant cap a Europa, sobretot a Itàlia, on tinc una gran simpatia pels italians, i volia obrir-me portes a Alemanya, a Anglaterra, a altres països. Em van llevar el passaport, m’havia de presentar cada quinze dies com si fora un delinqüent i hi havia una fiança que no podia pagar ni la família.
—Els pinzells i els colors han sigut les seues armes?
—Sí, l’únic que passa és que no disparen. El millor és anar-hi de cara.
—Com definiria el seu art?
—Els pintors, segons qui, diuen que som creadors; altres diuen que copiem la realitat. Siga com siga, o copies bé o copies malament, però el que val és copiar-la. Soc un pintor realista, fins i tot en el pensament de la pintura. O siga, que pinte la realitat. Però hi ha una postura personal, vulgues o no vulgues: darrere hi ha una intenció, un plantejament i una posició intel·lectual davant de les coses. No ets una persona com una altra: ets una persona preocupada per les altres persones, pel medi ambient, per tot el que ens envolta, pel benestar social i general. Em preocupa molt –no sé si és una sort o una desgràcia– que la gent puga viure en ignitat i bé. Pinte el que m’agrada (les dones, els amics), però també pinte el que no m’agrada per a denunciar-ho o per a deixar-ne constància: les coses que no haurien de ser i que podríem evitar amb certa facilitat. El món no està tan mal muntat, però està muntat d’una manera amb un entramat tan increïble i tan difícil que després no hi ha manera de moure’n res. I hi ha unes ganes estúpides de fer patir la gent, sense saber ni per a què, que no beneficien ningú. Hi ha països de Sud-Amèrica, com Santo Domingo, on hi ha supermercats amb gent protegida, i els rics també viuen a part, en zones residencials on no es pot entrar. Això em fa mal rotllo. No saben viure. Si hi ha Déu, s’ha equivocat.

—Vol dir que la seua pintura és una vacuna contra la ignorància?
—Jo voldria que ho fora.
—En què continua compromés?
—En tot. Les bases són sempre les mateixes. No puc creure en misteris. Però jo crec que la gent normal és increïble. També hi ha de tot, hi ha alguna mala ombra, però en general són molt bona gent i ajuden. I les societats més pobres i més maltractades, més encara. Si passes per Cuba, ho veus: la gent, amb no res, fa una festa, es diverteix ballant i cantant, amb la música i no sé quantes coses. I no tenen res.
—La nova presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’Alcoi. Per què els alcoians sou tan alcoians?
—Jo no ho sabria explicar, però penso que realment és una responsabilitat molt grossa, perquè tot ho hem de fer una miqueta millor. Si has de fer moltes coses, ja ha de ser tot escandalosament increïble. No és només Alcoi –també és com tot–, però sí que hi ha un puntet que fa que la gent tinga un cert orgull, que no és maligne, sinó un servei, una superació, que fa que totes les coses que vols fer estiguen molt ben fetes. Me n’alegre.
—Alcoi és com una espècie d’aldea gal·la, la d’Astèrix i Obèlix.
—El millor, sí.
—Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó ja no hi són. Els troba molt a faltar?
—Sí, jo crec que tots els dies passem unes hores junts. Perquè, realment, és una gran sort tindre uns amics així. Jo tinc molts bons amics, però he de dir que l’Ovidi i la Isabel són la manifestació màxima de l’amistat, que és més que amistat, és més que la família. La seguretat de tindre una persona que està absolutament al teu voltant i que faria el que pogués fer és impagable. I després, la riquesa que comporta: el que ha escrit, tan bé com ha escrit i la intensitat que tenen les coses que ha dit. Hi ha molt poca gent que haja arribat on va arribar l’Ovidi, i és una persona, com jo mateix, que no va passar per la universitat i que gairebé no es va formar acadèmicament: es va formar a la vida. La Isabel va tindre això a favor, perquè el seu pare era el director d’una acadèmia particular, i això li va obrir altres portes. Però jo crec que són coses que pesen molt al principi, i després, quan la gent s’ha format un poc per si mateixa, ja no tenen tanta importància.
L’Ovidi era el tio més simpàtic del món, el més agradable. Estàvem mil persones i ell era sempre el centre del grup, amb la facultat de fer que la gent s’ho passara bé, de contar acudits, de fer riure a tothom. Era graciós per naturalesa i tenia la gran qualitat d’aproximar-se a altres persones. I la Isabel també és una dona increïble. Són dos monstres.
—Fa anys deia que els museus ja no compraven obra dels artistes d’ací. Continua sent així?
—Pràcticament, els museus han comprat molt poca obra dels artistes valencians. L’IVAM té una molt bona col·lecció, però s’ha afavorit molt poc la valenciana, amb tot el respecte. Jo crec que el que cal és fer una altra via, una altra plataforma per als artistes, com en el seu moment va ser l’IVAM. I la Conselleria de Cultura, que no fa tant de temps podia haver començat a comprar algunes coses i a fer alguna aportació econòmica als artistes, però crec que ja és prou tard.
Pel que fa a la part internacional, jo crec que l’IVAM la té coberta, i de sobres: podria estar-se vint anys sense comprar res, ni ensenyar, ni demanar res a ningú. Però el que ha de fer és centrar-se més en allò valencià. Són sobretot els museus i les col·leccions americanes els que han imposat els seus pintors a preus astronòmics, i ho han fet per tot el món. Arriba un punt que veus, als llocs més importants, sempre els mateixos pintors. Crec que hi ha un pintor d’Amèrica que ocupa més espai que vuitanta valencians. Podria ser, per un punt, al revés: sobretot valencians. Són diferents, però no són pitjors. I podrien lluir-se més. No s’ha fet això encara. Espere que algun dia s’arribe a fer.
—La Càtedra Antoni Miró de la Universitat d’Alacant s’encarrega de digitalitzar i obrir la seua obra a tothom. Creu que fa un bon paper?
—La càtedra porta el meu nom, és de la Universitat, però la gestió i la promoció de la gent que hem anat formant i ajudant i que obrim portes i estan sempre treballant és més part nostra. La càtedra, si no hi ha activitat i no es fan coses, no és res: és el que es fa. De totes maneres, també ara estem muntant la Fundació Antoni Miró, que té una altra plataforma. Nosaltres estem tots els dies preparats per fer coses. Hem editat un fotimer de llibres, hem fet una barbaritat d’exposicions, una barbaritat de coses que no es veien.
—Fa dotze anys, sobre el futur del País Valencià, va dir: «Si hem arribat fins ací, continuarem». Què en veu avui?
—S’ha passat un mal moment, perquè tenim una Generalitat que ha canviat bastant de coses, i molt malament. A l’Estat espanyol espere que guanye l’esquerra: tots diuen que no, però jo espere que sí. Per molts defectes que tinga, sempre és alguna cosa; els altres, absolutament negatius. Al País Valencià estem patint el retrocés, però, de totes maneres, com que van ser tan bèsties quan van entrar, ells mateixos han anat retallant-se i han hagut de recular. Havien prohibit dir «País Valencià», però estan bojos. Tot prohibit. I el poble, la gent, el temps, van corregint les coses, i han hagut de recular. Jo espere que s’hi estiguen poquet i que se’n vagen a casa.
—Com hem passat d’una joventut sempre rebel a una que enyora les dictadures?
—Has fet la pregunta del milió. Com és possible això? És inexplicable. Jo crec que és pura ignorància. El dia que aquesta gent llegisca un llibre, les coses canviaran. El món canviarà. La cultura és una de les inversions millors que es fan socialment: el retorn social és molt més important que tots els diners que s’hi dediquen, que mai no han sigut prou. Si la gent ja està prou tocada del pèl, imagina’t com estaríem sense això. El problema és que en aquests anys anem retrocedint i perdent espai. A més, anem morint els pintors i els poetes. No sé per què es moren… Podem dir que la barbàrie i l’art són incompatibles. Absolutament incompatibles.
L’art ajuda que la gent avance, prospere i millore en tots els aspectes. No només en el bon viure, que és importantíssim, sinó en el saber estimar, en les coses més essencials de la vida, que no se sap, perquè no està del tot clar com explicar-ho. La gent, si ho viu, rep un coneixement i una aportació que mai no pot perdre.
«La barbàrie i l’art són incompatibles. Absolutament incompatibles».
—No és la primera vegada que diu que vol arribar als cent vint anys…
—Ja sabem que com més coses fas, més coneixes, i saps que més te’n falten per conéixer i per saber. Això és un camí que no s’acaba mai: cada volta que aprens un poc, te’n falta. Més encara en el món de la pintura, perquè cada cosa t’obri una porta i veus possibilitats que no sabíem ni que podien existir. Per tant, sempre faltarà temps. Farem tot el que podrem mentre hi anem.
—Per a acabar, què li diria a un jove artista que comença ara?
—Que s’ho crega. Has d’estar molt convençut i tindre-ho molt clar, perquè si no confies en tu, qui hi confiarà? No es tracta de viure com un multimilionari: es tracta de viure, i viure es pot viure. Si fas feina, segur que aconsegueixes alguna cosa. Podrà viure segur, perquè al món hi ha mil vies i mil camins.
Revista Saó Núm.528, pàgs. 16 – 19. Octubre 2026. Aconsegueix el teu exemplar aquí.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)