La revista degana en valencià

Entrevista a Lola Alfonso

11/08/2021

«Els interessos per tancar un mitjà públic van ser molt forts»

«Hi ha decisions polítiques que haurien de tenir conseqüències penals»

«Un mitjà de comunicació ha de ser lliure i dirigit pels professionals»

«La videoteca d’RTVV és la vida de la Comunitat Valenciana, el que passava i el que passa»

«La tecnologia és vital i imprescindible, i també les persones que ho fan possible»

Quan coneixes, des de fa molt anys, la persona que vols entrevistar, et resulta més fàcil i més difícil fer-la. Més difícil perquè tens uns objectius que vols aconseguir en l’entrevista i no n’has d’oblidar cap. Rodejats de prestatgeries amb cintes de diferents grandàries, amb un monitor de televisió en marxa i la pantalla de l’ordinador com a testimoni, iniciem l’entrevista. Lola Alfonso transmet que sap de què parla, que estima el seu treball i mostra un cert orgull per tot el que han hagut de fer perquè tinguem conservades les mil i una històries del poble valencià.

–Tu ets la responsable tècnica de la Unitat de Documentació de Radiotelevisió Valenciana. Des de quan?

Sí, soc responsable de la Unitat de Documentació de Radiotelevisió Valenciana i personal de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). També treballe, junt a l’equip de documentació d’RTVV, en la gestió dels documents audiovisuals i sonors d’À Punt Mèdia. Una situació singular i complicada que no està resolta ni per a les persones ni per al fons audiovisual i sonors.

–Però tu ets treballadora de la casa?

Treballadora d’RTVV des de novembre de 1988 fins al 30 juny del 2015, i ara depenem de la Direcció Adjunta de l’Audiovisual i Cinematografia de l’IVC. Vaig ser la primera cap de la Unitat de Documentació de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) fins a finals de l’any 1990. Després, del 2001 fins al maig del 2013, i des de juny del 2014 torne a ser responsable de Documentació.

La situació és complexa, i per resoldre-la cal una forta voluntat política i recursos. Ara són temps complicats amb tot el que ens està passant, però, malgrat el tancament, l’arxiu i el personal va sobreviure governant el Partit Popular. Ara està pendent que l’actual govern done una solució global al personal i al fons, potser amb la posada en marxa de l’Arxiu Audiovisual de la Comunitat Valenciana, creat en la Llei del Consell Audiovisual al maig del 2018.

–Tu ets una de les poques persones que has estat treballant al llarg del període de tancament de l’antic Canal 9.

Sí, fins i tot abans del tancament, durant el temps del primer expedient de regulació d’ocupació (ERO): van deixar cinc persones per a gestionar l’arxiu. Aquells mesos van ser molt difícils perquè no eren suficient personal per fer bé el treball. Després vingué el 29 de novembre del 2013 el tancament abrupte i en directe, que no podia creure. Aquell dia, la policia entrà a la televisió, el personal pels corredors, el directe en control de realització… Després d’anar a negre, a poc a poc se’n va anar el personal. Amb una documentalista vam recórrer les instal·lacions, el plató, i la policia continuava a la porta del control central; l’edifici estava buit, silenciós, a les taules de la redacció es veien paquets de rosquilletes, ampolles d’aigua abandonades, jaquetes, etc.

No he deixat de treballar en el Centre de Producció de Programes de Burjassot des que vaig aprovar l’oposició l’any 1989, i en el dies posteriors al tancament anàvem a treballar amb la policia a la porta. Va ser una situació increïble, dolorosa i contradictòria, perquè 1.630 persones havien estat acomiadades, i en la negociació del segon ERO van acordar rescatar 30 treballadors, 7 de la xarxa de repetidors i 23 de l’arxiu. Jo era part d’eixe equip supervivent.

–Què féieu?

Treballar en la preservació i salvaguarda de les imatges i àudios que havia generat RTVV. De primer havíem de saber què és el que hi havia, perquè va arribar tot el material d’arxiu de les delegacions d’Alacant, de Castelló, de Madrid, els materials de Ràdio 9. Vam fer l’inventari de tot el que teníem: llibres, revistes, cintes, materials sonors de la fonoteca de Ràdio 9, cedés musicals. Uns mesos més tard, els membres de la Comissió Liquidadora van demanar a la direcció de l’IVC que férem l’inventari de la documentació de gestió i documentació administrativa. Després orientàrem el treball de la digitalització de les cintes convertint en fitxers aquelles imatges dels informatius, programes de producció pròpia, especialment aquells que podien ser més atemporals, per si tornava la televisió, però també aquelles imatges que mostraven la vida quotidiana, festiva, esportiva, cultural, documentals, etc. de la Comunitat Valenciana; imatges exclusives, úniques i que sentíem la responsabilitat de preservar pensant en els companys que estaven al carrer. Amb les eines que teníem treballàrem en dues direccions: material útils per si tornava una ràdio i televisió, i material més representatiu de la Comunitat Valenciana.

–Com a persona i com a treballadora, com vas viure aquells moments del tancament de Canal 9?

Amb molt de dolor, molta llàstima i molta impotència. Vaig veure la part més miserable de l’ésser humà, i vaig viure una situació tremendament injusta. Vam haver d’aguantar moltes mentides, i els interessos per tancar un mitjà públic van ser molt forts. Alberto Fabra i l’equip de govern del Partit Popular no tenien ni idea del que estaven provocant. Era evident que calia reconduir la Radiotelevisió Valenciana, però la solució presa va ser nefasta. Per a nosaltres, no sols tancaren una tele, una ràdio, un web…, sinó que també van extingir la comunicació i la informació de la nostra Comunitat cap a la resta del l’Estat espanyol. Va desaparéixer la nostra finestra comunicativa de la FORTA (Federació de les Televisions Autonòmiques). Diàriament, les televisions autonòmiques comparteixen imatges amb les previsions i les notícies més destacades dels seus territoris respectius. Es fan produccions compartides que aprofiten els recursos per arribar a més qualitat de programació. En tancar Canal 9, l’impacte informatiu de la Comunitat Valenciana es va reduir. També, el tancament va comportar uns costos econòmics que dubte molt que el govern haguera previst. Moltes famílies van perdre el treball, però també la indústria audiovisual valenciana en va patir les conseqüències. I allò del que no es parla mai: malalties i morts. Hi ha decisions polítiques que haurien de tenir conseqüències penals.

–A parer teu, quina va ser la causa real del tancament?

Era una televisió i una ràdio que a poc a poc havia deixat de ser útil per als interessos polítics, molta producció externalitzada i, malgrat això, molt de personal; les audiències havien anat caient. Un mitjà de comunicació ha de ser lliure i dirigit pels professionals. Els polítics que governaven la van enfonsar. No va haver-hi capacitat per a impedir-ho.

–S’ha dit en més d’una ocasió que es volia vendre o privatitzar tot el material de l’arxiu. Saps si és cert?

No ho sé. Aquest arxiu patrimonial té una gran rendibilitat per a À Punt Mèdia, però consumeix uns recursos importants. Dubte que a una empresa privada li resulte rendible econòmicament. Com a fons documental generat per una empresa pública liquidada és molt interessant reflexionar sobre la utilitat del treball que fa el personal de Documentació. Pensa que una sèrie com Doraemon, o L’Alqueria Blanca o les imatges d’arxiu per als programes com No tenim trellat, tot això suposa un estalvi econòmic, però darrere són hores i hores de treball previ d’un equip que ha descrit al llarg dels anys i continua tractant documentalment les imatges, per tal que després es recuperen, tornen a ser útils i donen vida a nous productes audiovisuals.

–Tu ets partidària d’uns mitjans de comunicació públics valencians?

Totalment. Els mitjans de comunicació públics no sols han de dedicar recursos per obtenir audiències, que també, perquè si no et segueixen, o et veuen o t’escolten, l’esforç té un menor impacte. Però com a servei públic cal fer programació que vertebre la Comunitat, que informe i que faça gaudir la població. Som els mitjans públics de proximitat qui millor informen dels temporals, de les eleccions, del que es cultiva als nostres camps, el que ocorre a la Comunitat Valenciana. Qui parla d’Ondara, de Torreblanca o del que es viu a Requena?

–Tornar a veure la primera emissió de la nova À Punt, com va ser per a tu?

Molt emocionant. Veure i escoltar de nou la nostra llengua va ser magnífic, i vaig pensar que era un moment per a gaudir. Que es faria millor o pitjor, però ja estaven al carrer els nous mitjans en la nostra llengua. La direcció que la va posar en marxa ho va tenir molt complicat. A la inauguració de Canal 9 amb Amadeu Fabregat, va haver-hi una harmonia política i un consens de tots els partits polítics. La inauguració d’À Punt Mèdia va ser emocionant i va nàixer perquè va haver-hi polítics, professionals i ciutadans que van espentar de valent per fer-ho possible.

–Però, explica’ns: què tenim en eixe arxiu?

La videoteca d’RTVV és com les prestatgeries dels vídeos que les famílies tenim a casa. És la vida de la Comunitat Valenciana, el que passava i el que passa, són els diaris gràfics i sonors del nostre territori. N’hem d’estar ben orgullosos perquè es va salvar i ara continuen generant-se documents de la nostra memòria audiovisual i sonora.

–Quants milers de valencians i valencianes hi deveu tindre?

Totes les persones, institucions, empreses, personatges polítics, anècdotes increïbles, els llauradors, successos, fauna i flora, rius, muntanyes, artesania, cançó, medi ambient, la mar, l’economia, bandes de música, inauguracions, catàstrofes, festes, esports, cultura… Tota la societat està en aquest arxiu. I des de desembre del 2017 a la ràdio i des de juny del 2018 la televisió i el web tornem a tenir aquestes finestres de comunicació que dia a dia generen materials que van creant el patrimoni audiovisual de la Comunitat Valenciana.

–La tècnica ha evolucionat molt. Com recordes els primers anys?

En fitxes de paper, una base de dades molt rústica, unes cintes obertes de polsada i les primeres cintes Betacam SP; però la qualitat tècnica de les imatges d’aquella època era impecable. Ara, la nova manera de veure els continguts audiovisuals i sonors ha canviat molt.

–I en l’actualitat, la informàtica ha permés fer un salt molt considerable.

À Punt Mèdia és una televisió, ràdio, web i xarxes socials menuda i molt ajustada als pressupostos. Actualment, la tecnologia és vital i imprescindible, i també les persones que ho fan possible.

–Són compatibles les primeres cintes de vídeo i àudio amb els aparells actuals?

No, excepte que les imatges i els àudios estiguen digitalitzats i convertits en fitxers. Si unes imatges no estan digitalitzades, no es poden utilitzar en els nous fluxos de treball.

–Què heu hagut de fer?

Digitalitza i recatalogar. Tenim equips molt explotats i es necessita manteniment. Ja no es fabriquen els magnetoscopis i màquines que cal utilitzar. Hem de treballar fort i amb recursos per transcodificar tot el que és important de l’arxiu abans que l’obsolescència ho impossibilite.

–Què queda per fer?

Sense valorar les sèries de producció aliena que estan doblades, aproximadament falta entre un 40-50 %.

–Com es poden administrar totes les hores d’àudio i vídeo?

Tenim tecnologia que permet aquesta gestió. És tecnologia costosa, però que utilitzem totes les televisions: llibreries de cintes de dades per a l’emmagatzematge massiu i sistemes de gestió documental multimèdia que permeten l’accés des de qualsevol lloc de la redacció, de producció, realització, programes, emissions.

–La pàgina web, les xarxes socials d’À Punt: què feu amb el contingut?

La gestió del web i de les xarxes la fa el personal d’aquesta direcció, però aquelles imatges publicades en exclusiva al web s’arxiven i es cataloguen en Documentació.

–Vosaltres sou com el brollador que subministra imatges per a tots els programes. Com ho feu?

Hi ha un servei de consulta de documentació des de les 7 del matí fins a les 9 de la nit; sempre hi ha documentalistes treballant. Els usuaris contacten amb els documentalistes i, una vegada resolta la consulta, des del seu lloc de treball accedeixen a les imatges sol·licitades. À Punt té una documentalista.

–Si et demanara que triares unes imatges de totes les que teniu a l’arxiu, quina o quines triaries?

Malauradament, les del tancament, i les del començament d’À Punt. No hem de perdre la memòria. Pensa en un personatge o en un tema destacat relacionat amb el nostre territori: està a l’arxiu. O personatges de la història recent com Matilde Salvador, Alejandra Soler, Carmen Alborch, Ana Lluch, Sonia Castedo, Clementina Ródenas, Rita Barberá, Mónica Oltra, Alicia de Miguel… En són alguns exemples.

–Quina informació t’agradaria escoltar i veure als mitjans públics valencians?

No puc ser objectiva perquè, tot i haver-hi molta producció externalitzada, puc clicar un botó i veure una informació i una programació en valencià. M’agradaria més informació internacional, el que significa desplaçaments costosos, però cal informar amb els ulls dels periodistes d’À Punt. S’ha fet i s’està fent un gran esforç amb els recursos actuals. Una notícia que m’alegraria és que les vacunes estan arribant a tots els racons del planeta, perquè com va dir Ana Lluch en la celebració dels 3 anys d’À Punt, «o de la pandèmia eixim tots, o no n’eixirem».

–Teniu relació, contacte, amb els arxius dels altres mitjans de comunicació públics?

Les responsables dels arxius públics, privats, nacionals i autonòmics ens coneixem des de fa molts anys i estem en contacte de manera habitual. La documentació audiovisual dels mitjans de comunicació evoluciona molt ràpidament, i per prendre decisions ens consultem sovint. Fem reunions els caps de Documentació, i el cas de la Radiotelevisió Valenciana ha despertat un gran interés entre els professionals.

–I parlant precisament de mitjans de comunicació: creus que el suport paper perdurarà en el temps o té els dies comptats?

Crec que perdurarà. Ara tenim un greu problema: la memòria caldrà depositar-la en suports intemporals; és un concepte totalment nou. És més fàcil llegir un document del segle XVI que un document audiovisual. El suports actuals electrònics i digitals cal migrar-los contínuament a les noves versions, però el mercat i la indústria acabarà descobrint que investigar per a crear nous suports per als documents electrònics perdurables serà rendible. Ara els informàtics no ho veuen i tanquen el tema augmentant l’espai digital, perquè cada vegada és més barat, però no es valora l’esforç de les migracions, del contingut, de reordenar les dades que ajuden a recuperar la informació que contenen els documents. Pense que és qüestió de temps que els nous suports digitals perdurables arriben al mercat. Estem en un moment de transició molt interessant.

–Com creus que evolucionarà el consum dels continguts audiovisuals?

El que ja estem vivint: la segmentació i l’elecció serà contínua.

–Com has viscut professionalment la pandèmia?

Els companys d’À Punt Mèdia han fet un treball molt important, i el personal de l’arxiu també hi ha contribuït. Durant el confinament es va anar a treballar per digitalitzar cintes per a emetre programes d’arxiu. Hem vist el que mai hauríem imaginat: processons d’arxiu, reemissió de festes, mascletades, etc.

–Creus que hem aprés alguna cosa?

Encara que de vegades pense que no, m’agrada creure que sí, i açò no ha passat. En la nostra memòria restaran per sempre les imatges de les nostres ciutats buides, de persones als balcons aplaudint als sanitaris, els equips sanitaris vestits per tractar els pacients de covid-19, les angoixes dels hostalers, les rodes de premsa, les vacunes…, imatges i so que estan a l’arxiu d’À Punt Mèdia i que estan catalogant-se, classificant-se i preservant-se per a utilitzar quan es necessiten. Però també perquè les noves generacions en el futur puguen saber què va passar en aquests anys. I potser sí que hem aprés alguna cosa: que la vida és fràgil i és important qui ens governa.