Entrevista a Mª José Burguera

Havíem quedat a la casa on vivia Francesc de Paula Burguera. Ens esperava la seua filla Mª José. Entrar a l’espai més privat de Paco provocava una certa expectativa i la certesa que, malauradament, ja no hi seria. Una tauleta redona és l’escenari sobre el qual s’escampen les fotografies del pare i les paraules de la seua filla, qui et mira als ulls, de vegades para uns segons i continua el relat. Just darrere d’ella, penjat a la paret darrere, un quadre de Manuel Boix assisteix com a testimoni mut de la conversa; conversa serena, emotiva, en què vam conéixer també la part més familiar de l’homenot Burguera, d’un dels homenots de Sueca. 

–Com descriuria el seu pare?

–Com una persona generosa, bo, tendre. Una persona honesta i recta, però també molt cabut: li era igual el que li digueren; ell tenia les idees molt clares. I per això s’estavellava de la manera com s’estavellava.

–Quina era per a vosté la seua millor virtut?

–La bondat. Era absolutament bo, sense maldat. La gent li ha fet molt de mal i ell mai ha parlat malament d’ells. Ha tingut l’oportunitat de retornar-los la jugada i no ho ha fet. Era intrínsecament bo.

–I dins de la família era igual?

–Així era dins de la família! Encara que ací dins era molt diferent de fora. En la família era una persona molt callada, introvertida, poc expressiva… I, en canvi, en la seua faceta pública era a l’inrevés: era molt expressiu, controvertit, no li importava confrontar opinions. En l’àmbit privat sempre evitava les confrontacions, intentava suavitzar-ho tot.

–Per què creu que una persona com son pare es va embarcar en tants projectes que teòricament no li feien falta?

–Perquè era un idealista. Ell tenia una idea de País. Sentia que els valencians érem ciutadans de segona i que els altres sempre anaven per davant de nosaltres. I pensava que havia d’haver-hi alguna forma de revocar eixa situació. Ell era idealista i no s’adonava que aquest país no té consciència de país. Ací, el valencianisme fins ara ha sigut ser anticatalà. Ací estan molt contents d’ofrenar noves glòries a Espanya i no tenen cap problema.

–Però son pare va voler canviar eixa idea…

–Sí, però no hi ha consciència. Potser cada vegada més. M’alegra molt que Compromís i el PSOE estiguen governant en coalició, però crec que ací no s’ha votat pel vessant nacionalista, sinó per un descontent amb el que hi havia abans.

–I dins de la família, com véieu la faceta política del seu pare?

–Amb resignació. La meua mare ho passava molt malament; no li agradava estar en l’ull públic. Però, sobretot, perquè el meu pare no estava a casa i ella es trobava sola; és de Colòmbia, no tenia un suport de la seua família i estàvem soles a casa ella i jo.

–I com coneix un home de Sueca una colombiana en aquella època?

–En els anys 50, la Secció Femenina era molt activa a l’Amèrica Llatina i tenia una sèrie de programes en els quals portaven xiquetes de classe mitjana-alta; els ensenyaven a cosir i a cuinar i les portaven per Espanya per fer propaganda del règim. La meua mare va vindre amb una amiga que tenia amistat amb un xic de Madrid, i aquest xic era amic de mon pare. Un dia, quan el meu pare era a Madrid, va quedar amb l’amic i aquest els va presentar. I així es van conéixer.

–Ja que parlem de Madrid, Paco hi va passar temporades com a diputat i com a periodista. Què va significar allò?

–Quan era diputat, ell anava tres o quatre dies al ple i se’n tornava al Perelló. En l’etapa com a periodista ens en vam anar tots a viure a Madrid. Del 63 al 75 vam estar vivint allà, i abans de la mort de Franco ens en tornàrem perquè ja s’estava gestant la Transició, i és quan van muntar el PDLPV amb Muñoz Peirats i Noguera. En el 83 vam tornar a Madrid: aquesta segona etapa va ser molt difícil al principi, ja que ell se’n va anar amb una mà davant i una altra darrere perquè va perdre tot el seu patrimoni per política i vam haver de començar de zero. No obstant això, com que ja havíem estat vivint dotze anys a Madrid, no fou un canvi massa brusc.

–I com veia el seu pare més feliç: com a periodista o com a polític?

–Com a polític era molt més feliç, perquè era un animal polític. Ara, es va emportar molts més desenganys en la política que en la faceta periodística. Podríem dir que periodísticament gaudia, però a ell realment el que li agradava era fer política. Es podia sentir més feliç exercint com a polític, però hi patia més.

–Què era Sueca per a ell?

–Crec que un amor-odi. És el seu poble, on va nàixer, i ací tenia les arrels; sempre hi ha tingut un amor especial, però també era un lloc que el limitava com a persona. Per això se’n va anar a Madrid i va estudiar allí en la universitat. Ell tenia una sèrie d’inquietuds que a Sueca no eren comunes, i més en aquella època.

–I com recorda la seua relació amb Fuster?

–Molt pròxima. La meua mare sempre diu que de les primeres persones que va conéixer de jovençana era Fuster. Fuster i Palàcios anaven totes les vesprades a berenar a casa. De fet, tot i portar-se pocs anys, Fuster era el referent per al meu pare.

–Son pare ho va passar malament durant els 20 anys de govern del PP?

–A casa no parlàvem molt de política, però sí que patia perquè, a part de fer-ho malament per al País, eren uns lladres.

–Ell va ser conscient del canvi polític?

–No. De l’últim que va ser conscient fou quan Joan Baldoví va eixir diputat al Congrés. Ell no té ni idea del canvi polític. D’una banda és una tristesa perquè no se n’ha assabentat; però per l’altra és una alegria, perquè si arriba a veure el desastre dels Pujol a Catalunya li entra un esbalaïment. Per al meu pare, Jordi Pujol era un referent polític, perquè el que ell havia aconseguit a Catalunya era el somni del meu pare al País Valencià. Això l’hauria matat d’un disgust.

–A son pare, un sector ampli de la societat el valora i el recorda amb molt d’afecte…

–Sí, ell pot ser un referent i la gent el pot admirar. Però per a la gent d’esquerres era massa de dretes, i per als de dretes, massa d’esquerres. Papà era una persona progressista en l’aspecte social, però en l’econòmic era liberal. Jo espere que al final la gent valore, almenys, l’amor que ell tenia al País. Ell, tot el que va fer, tot el que escrivia i tot el que volia donar era per al País Valencià, per tal que nosaltres significàrem alguna cosa en el conjunt de l’Estat. Ell tenia clar el que volia, i que ningú el compraria. Si no, s’hauria quedat en la UCD, s’hauria replegat als desitjos d’uns altres per tindre una estabilitat econòmica i hauria pogut fer política com molts altres van fer. Però no. Ell lluitava pels seus ideals. I eixe era papà.

Entrevista publicada al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar