Entrevista a Manolo Miralles

13/09/2022

«La gent tenia ganes de cantar en valencià i de reunir-se i d’enamorar-se en valencià»
«Per a mi ha sigut una escola del país, un aprenentatge d’estimar aquest país, de descobrir la cultura i enamorar-seʼn»
«Els que més han fet per salvar la música en valencià ha sigut el poble i l’Escola Valenciana»
«COM: hem donat una plataforma de visibilitat, que és el que volíem»
«Si assegurem el valencià, les creacions artístiques en valencià tenen futur»

Érem els dos més joves. Havíem coincidit en concerts; en un vaig tindre la sort de poder tocar amb ell, amb Al Tall, amb la banda de música de Picassent. Havíem coincidit en les gales de lliurament del COM, però mai no havíem tingut una conversa sobre la seua trajectòria musical i personal. Vam quedar a Jesús Pobre. La vesprada era grisa i, asseguts a la seua caseta, vam fer un repàs de les darreres dècades. En acabar, sabia que acabava de parlar amb una de les persones que ha marcat la música en la nostra llengua.

–Manolo, parlem una miqueta dels teus inicis. Com comences en la música?
–Jo comence d’una manera molt heterodoxa, perquè comence tocant en el grup de danses de la Sección Femenina de Xàtiva i la Tuna de Xàtiva, encara que abans ja tocava cançonetes i versions de Lluís Llach… i em vaig atrevir a fer algunes cançons. Fins i tot vaig arribar a cantar com a cantautor, però bé, eixa etapa ja fa molt que la vaig oblidar.
Jo soc castellanoparlant encara que el meu entorn era tot valencianoparlant. Era de família bé i, per tant… El meu iaio, que era de Banyeres i parlava valencià sempre, a nosaltres ens parlava en castellà, i els meus pares, que parlaven amb ell en valencià, a nosaltres en castellà. Fins que vaig començar a parlar valencià als setze anys.

–Però, musicalment, després de totes eixes experiències, en un moment determinat esclata Al Tall, no?
–Sí. Quan vaig estudiar a València em trobe un ambient desconegut per a mi. Jo havia estat intern i arribe a València i comence a anar al Micalet, on feien una nit de cançó o de folk, i allí vaig conéixer gent que cantava en valencià, entre ells l’equip de València Folk on estava Vicent Torrent. Al cap de dos anys ens vàrem reunir Vicent Torrent, Miquel Gil i jo perquè volíem fer els tres alguna cosa més, unir forces. Any 1974.

–Com va sorgir Al Tall?
–Primer surt una proposta de cançons que no tenen res a veure amb Al Tall; alguna sí, ja indicava per on podíem anar, però aleshores ve una discogràfica catalana que estava interessada a descobrir què és el que féiem ací al País Valencià. Senent, que era un fotògraf i era un poc el que menejava el cotarro en la cançó, d’aquella cançó, i al voltant d’ell jo vaig cantar com a cantautor en eixa colleta, que encara alguns continuen i jo era un d’ells, Miquel Gil també; i ens trobem per fer alguna cosa més i fem eixe repertori que no era Al Tall, sinó un repertori per anar coneixent-nos, la discogràfica ens grava i s’interessa pel que fem, però ens indica que de tot el que ha escoltat hi ha una cosa en concret que li interessa i ens diuen que muntem un repertori en eixa línia. Vam començar a fer el primer disc i d’aquí va eixir el primer disc d’Al Tall, que va ser Cançó popular al País Valencià.

–Després de dècades, què creus que va aportar Al Tall a la música i a la societat valenciana? Tot?
–Tot, tot no ho sé, però sí que vam tenir la sort d’enganxar amb el poble, amb el que la gent volia escoltar… Nosaltres teníem molta por perquè fer música vinguda de la tradició… La majoria de les cançons d’aquella època, en el primer disc, eren tradicionals i nosaltres férem una versió més moderna: vam canviar les lletres d’alguna cançó i déiem «això com serà rebut pel poble valencià?». Va ser rebut d’una manera impensable per a nosaltres. Encetàrem un camí que sense eixa acceptació no sabem el que hauria passat, però la gent tenia ganes de cantar en valencià i de reunir-se i d’enamorar-se en valencià. Fou una eclosió. Era el moment.

–Algunes cançons del grup es van convertir en veritables himnes…
–Això també és una sort, però que estàvem vivint uns anys, unes experiències… al nostre poble. Després sobretot de Quan el mal ve d’Almansa, hi havia una gran preocupació per part nostra perquè ens demanaven aquelles cançons més combatives, «Tio Canya» sempre, i és una cançó meravellosa, no obstant això nosaltres teníem preocupació per una altra cosa: ens importava tant o més allò que déiem, que volíem expressar, com la manera de fer-ho, que crec que és el principal llegat d’Al Tall. No el que la gent aprecia més, sinó el llenguatge musical, que és una evolució de la tradició. Gràcies a l’estudi, Al Tall estima aquest país.

–Però també vau haver de viure les postures intolerants. Tant molestàveu?
–Nosaltres nadàrem contracorrent en tots els aspectes perquè érem allò que es deia la cançó protesta, una etiqueta que durant un temps els va vindre bé al poder no establert perquè encara no havien arribat, però ja molestàvem. Quan Felipe González guanya, pareix que tot moviment social que no era controlat per ells, els molestava. Aleshores, de tenir una acceptació en ajuntaments o en el moviment social de l’esquerra, passàrem a ser un poc… no perseguits, però sí oblidats.

–Quina situació més estrambòtica vas viure?
–Nʼhi ha diverses, però la més estrambòtica de totes (no recorde exactament en quin poble de la Ribera) va ser en temps de la reconversió industrial: en la cançó de la llum, en comptes de dir «que el senyor alcalde se’n vaja a fer la mà» déiem «el senyor Solchaga», i l’alcalde que era socialista ens va dir que ens podíem clavar amb ell però amb Solchaga no. Dʼestrambòtiques nʼhem tingudes moltes! Una altra anècdota, que no té res a veure: en aquell moment, nosaltres anàvem a tots els llocs possibles que ens ho demanaven. A Canet d’en Berenguer era la festa del poble, feien bous en una plaça amb carros, bastides… I nosaltres tocàrem a la mateixa plaça: com que no hi havia escenari, u estava damunt del quiosc de la premsa, un altre en un carro a dos metres per davall de l’altre. Tocàrem una primera part i entremig feren els bous; retiràvem tots els aparells i després muntàrem una altra vegada.

–Al Tall va ser més que un grup de música?
–Jo no ho sabria dir. Per a mi sí, perquè ha sigut una escola del país, un aprenentatge d’estimar aquest país, de descobrir què és el país, la cultura i enamorar-se d’ella. Però, no ho sé; crec que t’ho ha de dir cadascú.

–La dreta sempre ha tingut una postura contrària a l’ús de la nostra llengua?
–És una cosa que ve de lluny. Jo crec que des de Germana de Foix, si no abans. Germana de Foix va rebutjar la llengua; ella era catalanoparlant, i s’esforçava per parlar en castellà en la cort –segons diuen les males llengües, ho feia molt malament–, però la cort és la que dicta les normes i usos i costums del poble, i això es va imposant. Jo crec que des d’aquí. I des d’ací la burgesia, que eren els que tractaven amb els poderosos, per a quedar bé, havien de canviar al castellà. A més del Decret de Nova Planta, de les prohibicions de les administracions de parlar amb la gent del poble en valencià, tot això ha creat un ambient paregut al que ha passat durant el franquisme: amagar, oblidar-se… perquè era inconvenient. Però és un diagnòstic que no puc fer com a científic, perquè no en soc.

–La música en valencià la van salvar els ajuntaments?
–Jo no estic segur que siga així. Jo crec que els que més han fet per salvar la música en valencià ha sigut el mateix poble i l’Escola Valenciana. Les línies en valencià han fet que molta joventut desitge fer música en valencià. Supose que també nosaltres hem influït, perquè molta gent es declara fills/hereus d’Al Tall. Jo crec que ha estat sobretot això.
Hi havia més aviat una societat civil que, d’alguna manera, espentava els ajuntaments a fer una sèrie de coses. A alguns d’ells els feia igual, altres estaven en contra i altres a favor per allò que veien perillar el futur. Però, sobretot, ha estat la societat civil la que espentava.

–Quin paper va jugar la creació de la ràdio i televisió públiques valencianes?
–Molt poc va ajudar. Sobretot si diferenciem ràdio i televisió, la televisió molt poc. En la ràdio han sigut iniciatives molt personals com pot ser Amàlia Garrigós…, eren iniciatives individuals que feien programes. No s’han fet programes seriosos de música en valencià. Va haver-hi una productora particular que va fer una sèrie de bons programes sobre música i els comprava Canal 9. Si repasses la programació de la televisió valenciana, tant de Canal 9 com d’À Punt, poqueta cosa hi ha, i el que hi ha està fora de context.

–La Generalitat Valenciana va estar governada 20 anys per la dreta. Va marcar el desenvolupament de la música? Una frenada de la música en valencià?
–Sí, evidentment, però també he de dir que la societat civil estava darrere i gràcies a això va sobreviure; malament, però va sobreviure. Realment no vam notar una gran diferència des d’uns anys abans, a mitjans de la primera legislatura de Felipe González cap al final de les dues legislatures i l’entrada del PP. Ara, jo crec que no és el que voldríem, no és el que necessitem, no obstant això hi ha línies de treball. L’Institut Valencià de Cultura està fent coses molt interessants, no és el que voldríem, però, clar, des del poder han de jugar a dues bandes. Jo entenc que no poden desatendre el castellà, que no volen desentendre’s de lʼanglés, i que el valencià és una més, però pobreta.

–Explica’ns què és el COM, com va nàixer i per què.
–Durant l’època del PP, al Palau de la Música es feia de tot menys música en valencià. En el Principal passava el mateix; als teatres de l’administració, que tenen l’obligació per llei segons l’Estatut d’atendre eixa demanda, de programar en les dues llengües, tampoc. Aleshores vam fer algunes protestes i no ens feren cas. Vam fer accions en el carrer i un dia ens presentàrem al Palau, ens tancàrem allí i no sé si foren 6-8 hores. Finalment, aconseguírem que alguns actuaren al Palau de la Música i a causa de eixe èxit la gent començà a pensar que s’havia dʼorganitzar. I així va nàixer el COM. Més que ser un promotor, érem com una acadèmia de la música en valencià, independent dels poders polítics.

–Tu has sigut una de les ànimes del projecte, no?
–Bé, jo no ho sé si vaig ser-ho, jo estava allí (hahaha). Quan es feren les eleccions em digueren que havia de ser-ne el president i ho vaig acceptar.

–18 anys més tard, estàs satisfet del que heu obtingut?
–Clar. Començàrem d’una manera molt precària, no teníem diners de ningú, no cobràvem quota, era tot voluntarisme. Encara així aconseguírem organitzar els primers Premis Ovidi. Cada any hem fet una collita més nombrosa. Estic molt content de tot el que hem aconseguit, però no tan content com podria estar. Hem aportat una nova i important pedra, i durant molts anys hem sigut deu persones les que hem aguantat això.

–Heu ajudat al fet que hi haja molts grups?
–És possible, però també els grups ja existien. Hem donat una plataforma de visibilitat, que és el que volíem.

–També et vas involucrar en el projecte Musicants. Què és? Com està hui en dia?
–Musicants és una de les fases que ve d’Al Tall. Està clar que sense Al Tall, Musicants no existiria. No sé si és un grup de música o una escola de música; de vegades m’ho pregunte perquè jo vaig començar en Musicants amb una gent que venia del jazz, de la clàssica i algú que havia fet alguna cosa de música tradicional, i clar, convéncer-los que aquest vessant musical de cuidar i de renovar la música tradicional i que la música tradicional ens agermana amb molta gent de la Mediterrània, que ens enriqueix, no va ser fàcil. La llavor de Musicants estava en Al Tall. A partir d’Al Tall hi ha vies, però és allò que et deia del llenguatge: hem definit un llenguatge musical que pot servir per a l’expressió musical d’aquest poble amb influències de diversos estils, però sempre que es respecte el llenguatge sonor, el llenguatge musical.
Musicants per a mi té eixa virtut. Al Tall també la tenia perquè hi confluïren molts músics que enriquiren Al Tall, però Musicants és un pas més enllà. No dic que siga millor; així i tot és una de les possibles variants de l’evolució d’Al Tall. Ara m’he trobat amb una colla de gent que estan entusiasmats. No tenim diners, no som massa coneguts, però la gent està entusiasmada. Només que hi haguera una continuïtat d’actuacions, ja estaria.

–La realitat de les bandes de música ajuda la música en valencià?
–Sí i no. Sí perquè aporta professionals, aporta gent que ha estudiat, que té una formació acadèmica molt important. El problema és, i tornem al llenguatge musical: quin llenguatge musical estan transmetent les bandes? La música clàssica o la música de moda? En aquest cas és molt fàcil per a les bandes aconseguir gent que està interessada per a l’ska, però que desconeixen la música tradicional que és la nostra música, i això impedeix fer-la avançar cap on siga. Ara sembla que està variant el repertori propi de les bandes. En aquests moments hi ha gent, directors, mestres de banda… que estan interessats per la música tradicional gràcies a la dolçaina, però és encara molt incipient. Caldria reforçar més el coneixement de la música tradicional.
Jordi Reig, que és un erudit –ha estat en Al Tall, i si has llegit la tesi d’ell sobre música tradicional, que és molt seriosa–, crec que ara està fent classes de música tradicional, ara. Eixa especialitat no estava. Ara que ha entrat la dolçaina en el conservatori sembla que s’han obert un poc les portes, però fa 20-30 anys que hauria d’estar-ho.

–Les dones s’han incorporat al moviment. Què falta encara? Com veus la presència de les dones en la música en valencià?
–Ambivalent. És molt interessant que hi ha un gran moviment de dones que canten en valencià; no obstant això, el problema és que els falten referències. Durant molt de temps les dones no estaven presents, molt poques, i des de Mari Carme Girau, la Mercé Banyuls i alguna més, no nʼhi ha referències. Les referències que tenen són la música de moda, el rap, el rock… En aquests moments sí que nʼhi ha, gràcies a Eva Dénia, un grup de dones, però tota la resta és rock i rap. Des del meu punt de vista de la militància de la música tradicional, està molt bé, ha d’haver de tot, però no hi ha un contrapés. En aquest moment hi ha un esclat important de les dones, com en quasi tot.

–A la música en valencià, li veus futur?
–Jo et tornaria la pregunta: té futur el valencià? Si assegurem el valencià, les creacions artístiques en valencià tenen futur. Si es converteix simplement en una qüestió de voluntarietat i de militància, arribarà un moment que s’acabarà.

–Ja són set anys de Govern del Botànic: creus que han ajudat a la música en valencià?
–Ja et dic jo que sí. S’han obert línies d’ajudes a la música en valencià que abans no existien, s’han obert possibles circuits de música en valencià. És evident que les administracions han d’estar, diguem-ne, en un punt central entre castellà i valencià perquè som bilingues. No veig que hi haja una discriminació positiva cap al valencià, però tampoc la veig negativa, per part de les administracions.

–S’esperava més del canvi?
–Jo sí. Jo esperava una clara discriminació positiva. No sé eixa correlació de forces fins on pot arribar, però que em sent un poc decebut, malgrat que hi ha gent dintre de l’administració que està molt compromesa amb la situació. L’Institut Valencià de Cultura està molt compromés. El nostre president, també.

–Amb uns quants anys d’experiència, què creus que ha aportat la música a la normalitat de la llengua?
–Això sí: molt. Allò de sentir cantar en un espectacle, en un teatre, teatre per a xiquets/es, música per a xiquets/es… això ha sigut importantíssim per allò de l’autovaloració. La gent que veu un espectacle en un escenari diu: «aquesta és la meua llengua, és la meua». Això, evidentment, alça l’autoestima i és evident que fa que la gent puga escoltar música, teatre… en valencià. És importantíssim.

–I l’última pregunta: què té la Marina per a parir tants músics?
–No ho sé, jo nʼestic admirat, però em fa la impressió que ací hi ha un associacionisme virtual de gent progressista que estima el país, que ha descobert el país pròxim i l’estima. Hi ha moltes bandes, molts músics, els pobles tenen convivència i es potencien, són amics. Això en altres comarques no sé per què no passa.