Entrevista a Maria Àngels Francés, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Un matí de setembre, el monestir de Sant Miquel dels Reis ens obri les portes. L’antic cenobi jerònim —un dels conjunts renaixentistes més majestuosos de la ciutat de València i, des de fa anys, seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)— és l’escenari on ens rep Maria Àngels Francés, catedràtica de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant i nova presidenta de la institució. Parlem amb ella de normativa i normalització, de minorització lingüística, del paper dels mitjans de comunicació, de la intel·ligència artificial, del Nomenclàtor i del futur del valencià. En acabar, ens queda la sensació d’una persona que afronta la responsabilitat amb una il·lusió serena i una esperança que, com ella mateixa insisteix, no és gens ingènua: sap que la llengua no està guanyada i que el camí que queda per recórrer s’ha de treballar dia a dia.

 –Maria Àngels, com ha estat el procés personal per a presentar-se al càrrec?

–Un procés ple d’il·lusió, però també amb un poc de vertigen, perquè el càrrec implica una gran responsabilitat. Ha sigut, per tant, una presa de consciència del pes que suposa, tenint en compte a més que soc d’Alcoi, però visc a Alacant, i tot el que això implicaria. Amb tot, el més important és que ha sigut un procés ple d’il·lusió i d’esperança en el futur. Una esperança que no és ingènua, que no confia que les coses aniran bé perquè sí, sinó perquè tenim un marge de maniobra: possibilitats d’ajudar a promoure la llengua, de col·laborar, de fomentar el prestigi i l’autoestima del valencià. Amb aquestes intencions em vaig presentar.

–Aconseguir la unanimitat de tots els companys i companyes deu tindre implícit un gran suport…

–Va ser meravellós, una experiència única que em va donar molta alegria i molta confiança. Perquè afrontem temps difícils, i saber que tens tot el Ple darrere és fonamental.

–Ja en són tres les dones que han ocupat la Presidència de l’Acadèmia. Tot un símptoma?

–Sí: Ascensió Figueres, Verònica Cantó i jo mateixa. És veritat que cada vegada més les dones anem accedint a papers de responsabilitat, com tocaria en una societat moderna i desenvolupada. Si la meitat de la població, més o menys, som dones, és lògic que també estiguem en els llocs de decisió. Crec que és important continuar reivindicant el paper de les dones en els llocs de poder i anar trencant eixos sostres de vidre que de vegades ens limiten.

–Vosté arriba a la màxima responsabilitat en un moment de certes tensions entre el poder polític i l’Acadèmia.

–Jo assumisc el càrrec amb uns objectius molt clars: fer faena. Explicar una norma clara que done seguretat als parlants; ajudar la gent a aprendre el valencià, a saber-lo, a usar-lo adequadament i a resoldre els dubtes que puga tindre, perquè usar-lo siga natural, normal i cada vegada més freqüent en tots els àmbits de la nostra vida. Vaig entrar per a treballar en això, per a impulsar el valencià com un dret que tenim en aquest territori: el de tindre una llengua pròpia, que és una riquesa meravellosa. Alguns l’hem heretada —en el meu cas, com a llengua materna, i afortunadament també la vaig aprendre a l’escola—, però no és només per a nosaltres, els valencianoparlants, sinó també per a tots aquells que s’hi vulguen acostar i la vulguen triar per a viure en valencià en tots els àmbits de la seua existència. En això em concentre, i procure que altres aspectes que poden relacionar la idea de conflicte amb la llengua no ens distraguen de la raó per la qual estem ací.

«Usar el valencià ha de ser natural, normal i cada vegada més freqüent en tots els àmbits de la nostra vida»

–En l’acte de presa de possessió va vindre Toni Francés, l’alcalde del seu poble. Ser d’Alcoi és un punt més, una sort, un privilegi?

–És que amb eixa pregunta ja em doneu la resposta! Estic molt orgullosa de ser d’Alcoi. El meu poble m’ha donat un recer, una identitat, un espai on viure en valencià, l’orgull de ser com som; i amb aquesta idea vaig per tot arreu. Ara visc a Alacant, una ciutat que també estime, on tant jo com la meua família vivim en valencià i reivindiquem la presència de la llengua a la ciutat, a les escoles, als instituts i en tots els àmbits.

Per tant, només puc donar les gràcies al meu poble i a aquesta identitat tan forta que sempre reivindiquem els alcoians. Tinc la sensació que, quan anem a un lloc, la tercera paraula que diem sempre és «Alcoi»: comencem qualsevol conversa amb un «jo soc d’Alcoi» i, a partir d’ací, ja parlem del que faça falta. Som així, estem molt orgullosos d’on venim. Però ara també soc alacantina d’arrel.

–Ara que n’és la presidenta, quins són els seus objectius fonamentals per a aquest període?

–Com deia al principi, bàsicament pretenem continuar fixant la norma quan faça falta, encara que ja estiga molt consolidada. Hem de seguir treballant el Diccionari normatiu valencià, incorporant-hi termes, i revisant els topònims i els antropònims que tenim al Nomenclàtor; és a dir, anar alimentant tots els recursos que l’Acadèmia genera per a posar-los al servei de la ciutadania i ajudar-la a usar la llengua adequadament. Aquest és el primer objectiu: continuar la missió que ens marca la llei que ens va donar origen.

Per un altre costat, l’Acadèmia també té encomanat per llei vetlar per l’ús del valencià. En aquest àmbit hem de continuar impulsant la llengua i promovent accions que redunden en el seu prestigi i en l’autoestima dels parlants. I, a més, pretenem projectar-la al món, exportar aquesta riquesa i aquesta bellesa que tenim, perquè els qui s’acosten de nou al valencià —com una part d’aquest territori i de la seua identitat— el vegen útil i interessant, i vulguen entrar a formar part de la nostra comunitat simbòlica.

–La seua antecessora, Verònica Cantó, es va acomiadar amb una frase que sonava més a súplica que a reivindicació: «que ens deixen treballar». Vosté arriba amb l’amenaça de noves retallades. Quines previsions econòmiques teniu per al 2027? Vos deixaran treballar?

–El pressupost del 2027 no l’ha vist ningú encara; no sabem què passarà. Jo no sé com serà el futur, però sí que puc explicar què fem amb el present. Partim d’una retallada del 25 % respecte del pressupost que teníem el 2024. És veritat que hi ha hagut un augment, però està lligat a l’increment necessari per als pagaments del personal; i, entre això i les ajudes que hem rebut, per exemple, del Ministeri de Ciència, ara mateix tenim possibilitats de funcionar amb certa solvència. El que és desitjable és que, com a institució estatutària, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reba el finançament adequat per a les seues funcions: tenim una llei que ens obliga a fer determinades coses, i necessitem finançament per a fer-les bé.

–Parlant de l’ús del valencià: per què els valencians i les valencianes encara estem tan acostumats a canviar al castellà quan algú ens hi parla, tot i ser la nostra llengua materna?

–És un canvi que sol estar relacionat amb un procés de minorització i que, no ho podem negar, afecta la nostra llengua. Jo procure ser positiva i optimista, però hem de partir de la realitat: estem immersos en un procés de minorització, i actituds com aquestes no ajuden. Sé que és difícil, perquè els valencianoparlants, que tenim el valencià com a llengua materna, dominem també perfectament el castellà, i ens resulta fàcil contestar-hi o adreçar-nos en castellà a algú que no coneixem, per si de cas, per amabilitat i educació. Però el que tocaria és que anàrem amb molt d’orgull de ser valencianoparlants, que parlàrem a tothom en valencià i que no canviàrem de llengua.

De fet, hem de pensar que de vegades estem negant a la gent nouvinguda o als neoparlants l’oportunitat de practicar-lo. A vegades tens el prejudici que trobaràs una actitud negativa, i no és així. Jo ho practique molt a la ciutat d’Alacant, per exemple: tot i els prejudicis associats a la situació de la llengua allà, puc adreçar-m’hi en valencià i tot va bé.

–I per què la llengua continua sent un element electoral, una arma política?

–No ho sé; això ho hauríeu de preguntar als partits o als qui ho pensen. Jo crec que la llengua ha d’estar al marge dels debats partidistes i que l’hauríem d’allunyar de tota mena de conflicte, perquè la llengua és de tots: de tot l’espectre ideològic i polític. És una riquesa transversal que molts votants d’un àmbit i de l’altre parlen a casa, i no hauria de ser motiu de baralla política.

«La llengua és de tots: una riquesa transversal que no hauria de ser motiu de baralla política»

–El paper dels mitjans de comunicació és fonamental. Es pot entendre que hi haja mitjans públics que no utilitzen el 100 % el valencià?

–El paper dels mitjans és fonamental, precisament per a redreçar el procés de minorització lingüística i col·laborar a millorar-lo. Són un puntal, juntament amb l’escola. Els mitjans projecten un model de llengua: ensenyen llengua i són un referent. Això s’hauria de tindre molt en compte, i cal oferir un model, tant oral com escrit, molt ajustat, que implique un nivell formal però que no per això s’allunye de com la gent parla a casa. Això és absolutament possible; una cosa no lleva l’altra. A més, els mitjans alimenten la idea que el valencià és una llengua útil i normal, que serveix per a tots els àmbits de la vida, i col·laboren a prestigiar-la. Per tant, crec que haurien de tindre continguts en valencià en el percentatge més alt possible, i seria desitjable també en els mitjans privats. Estarem sempre al costat de tota la premsa i de tots els mitjans audiovisuals que creen i fomenten el valencià.

–L’AVL ha mantingut l’accent obert de «València» malgrat les pressions de l’Ajuntament per bilingüitzar el nom. On situa vosté la línia que separa el rigor normatiu de la resistència política?

–L’Acadèmia sempre actua amb rigor normatiu i solvència científica. Totes les resolucions que emet estan basades en estudis molt aprofundits, seriosos i científics, perquè no només tenim vint-i-un acadèmics de gran excel·lència, sinó també uns tècnics de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics d’una altíssima excel·lència professional. Sempre emetem els informes a petició de les institucions que ens els requereixen. L’Acadèmia té l’obligació i la potestat de pronunciar-se sobre la toponímia i l’antroponímia des d’un punt de vista legal, i això és el que fa: s’hi pronuncia amb evidències científiques i dona resposta als requeriments que necessiten els ajuntaments, les persones, etcètera. Sempre ho ha fet així i sempre ho farà.

–Vosté mateixa ho ha advertit: mai no s’havia conegut tant el valencià i, alhora, mai no havia reculat tant el seu ús social. Què pot fer una acadèmia davant d’un problema que és, sobretot, social?

–L’Acadèmia, per si sola, no pot redreçar aquest procés de minorització, perquè també calen polítiques lingüístiques efectives, la col·laboració de moltes institucions i l’àmbit educatiu. Però, des del que ens pertoca segons la nostra Llei de Creació i l’Estatut, una de les coses que podem fer és difondre adequadament la norma lingüística i resoldre les necessitats dels parlants en el seu dia a dia: tant en àmbits formals, quan necessiten un terme molt específic, com en àmbits informals, quan volem saber si una paraula és del registre col·loquial o també la podem usar en una tesi doctoral.

L’Acadèmia pot ser clara en la norma, difondre-la i, alhora, adaptar tota la feina i tots els recursos que ha creat —o generar-ne de nous— per a donar la resposta adequada a les necessitats d’un parlant del segle XXI. Per exemple, pot promoure l’ús del valencià en els àmbits digitals o explorar de quina manera la intel·ligència artificial pot ser una oportunitat, perquè això no és el futur: és el present. Per tant, ens hem de centrar en la modernització de la manera com difonem els nostres recursos i, sobretot, en la col·laboració amb altres institucions que comparteixen amb nosaltres els objectius de defensa, estima i foment del prestigi del valencià.

–Abans parlàvem de mitjans de comunicació. Pensar ara en la reciprocitat amb els mitjans de Catalunya i les Illes és impensable?

–Això queda fora de les possibilitats de l’Acadèmia, perquè són decisions de tipus polític. Però el que seria desitjable, lògicament, és que tinguérem mitjans de comunicació que circularen arreu del territori de la llengua compartida. Seria una molt bona notícia que poguérem accedir a com més continguts en valencià millor, i que les demarcacions territorials no impediren la lliure circulació de cultura, d’informació, etcètera.

–Tampoc no entra dins del camp de l’Acadèmia, supose, però… què me’n diu, del requisit lingüístic per als funcionaris?

–No és decisió de l’Acadèmia. L’única cosa que puc dir és que, com més coneixement de la llengua tinguen els funcionaris públics, millor es garantiran els drets de la ciutadania a ser atesa adequadament en la seua llengua, que és, a més, un dret que tenim garantit per llei.

–I creu que els catòlics acabaran tenint aprovats els textos litúrgics en valencià?

–Això tampoc no és competència de l’Acadèmia; s’hauria de preguntar als responsables. Però l’Acadèmia està disposada a col·laborar amb les autoritats eclesiàstiques perquè siga una realitat. De fet, ja fa temps que funciona la Comissió de Textos Religiosos, que treballa en aquest sentit.

–El Nomenclàtor, amb més de 125.000 topònims, ha estat l’obra més celebrada del mandat anterior. Com garantirà que aquest patrimoni continue viu i no siga víctima ni de les retallades ni dels canvis de nom que alguns ajuntaments imposen per motius ideològics?

–El Nomenclàtor toponímic fa molt de temps que s’elabora. En l’àmbit de la toponímia, l’Acadèmia n’és l’autoritat legal, i des de fa temps en difonem la informació a través de fullets i jornades: ens esforcem a explicar com s’escriuen els nostres noms de lloc, a resoldre dubtes i a informar els qui necessiten suport. Ara toca, precisament, l’aplicació: estem començant a agendar-ne presentacions perquè la gent la puga utilitzar i li siga útil a les classes i en totes les necessitats de resoldre dubtes sobre els nostres noms de lloc.

Són molt importants per a nosaltres, perquè constitueixen un dels principals elements identitaris i el compartim valencianoparlants i castellanoparlants: les coses es diuen com es diuen, i a Alacant el barri del Raval és el barri del Raval, perquè és el seu nom tradicional. Per tant, és molt important difondre aquesta faena amb els mitjans moderns. Hem d’arribar a més gent, sobretot als joves, amb un esforç per a estar en l’àmbit digital, que és on té lloc la vida actual.

–Vint-i-cinc anys després de la creació de l’Acadèmia, el valencià és una llengua que ja té el futur assegurat o continua sent una llengua en resistència permanent?

–El futur de la llengua no està assegurat, i s’ha de lluitar i treballar. Jo procure no ser fatalista, però tampoc donar la llengua per feta, perquè encara ens queda camí per recórrer i faena per fer. Crec que hi tenim marge. L’anàlisi de la situació del valencià no és homogènia; no n’hi ha una de sola, perquè depén de la llengua inicial de cada zona, del grau de transmissió intergeneracional i de molts altres factors. Per tant, no podem parlar en global d’un estat de resistència: hi ha zones amb molta base social i n’hi ha d’altres on, malgrat que l’ús està més debilitat, es donen processos d’atracció de nous parlants. Això es manifesta en la quantitat de neoparlants que actualment viuen la llengua de manera natural, i en els quals, en certa manera, hi ha futur. Jo tinc esperança, però —com deia adés— no una esperança ingènua que ho done tot per fet, sinó la consciència que hem de treballar en aquesta direcció.

«El futur de la llengua no està assegurat: encara ens queda camí per recórrer i faena per fer»

–Per acabar, quines coses li agradaria fer realitat durant la seua presidència?

–M’agradaria que, al final del meu mandat, tota la feina que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —que és moltíssima— fora més coneguda i arribara d’una manera molt directa als parlants, perquè això redunda en el prestigi del valencià. M’agradaria que poguérem ajudar els parlants en el seu dia a dia d’una manera efectiva. No dic que no ho fem ja, però potser hi ha altres maneres, sobretot relacionades amb els nous àmbits d’actuació: la intel·ligència artificial, l’entorn digital, l’audiovisual. Tot això ho hem d’analitzar i intentar estar-hi més presents. Ja hi estem, però sempre hi ha marge de millora.