Entrevista a Maria Jesús Vicent

06/05/2022

«Que el que fem al laboratori proporcione un benefici curant»

«És un orgull per a mi que la meua recerca tinga una aplicació directa en la societat»

«La nanomedicina ja fa molts anys que està entre nosaltres; hi ha més de 50 nanofàrmacs aprovats»

«En salut, la investigació, la innovació, la clínica i la indústria han d’anar de la mà»

Havíem quedat al Centre d’Investigacions Príncep Felip. És un edifici imponent i molt geomètric que es troba al final de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. Després de trobar-nos a la recepció, vam anar per corredors fins a arribar al seu espai, al seu laboratori. Una de les coses que sorprén de Maria Jesús és la seua capacitat per a transmetre el que fan en investigació i que puguem comprendre-ho. Parla i aconsegueix que valores el que fan, perquè els seus estudis salven vides. També parla orgullosa de les seues arrels i de la seua ciutat, Vila-real.

–Quins són els teus estudis acadèmics?

–Soc doctora en Químiques per l’UJI de Castelló.

–De tot el que has fet fins ara, què t’ha agradat més?

–Vaig fer la tesi sobre un tema molt diferent del que treballe ara. Sempre he treballat en polímers. Durant la tesi vaig treballar en l’aplicació de polímers en processos catalítics. Des de l’últim any que me’n vaig anar a Berkeley fent la tesi, vaig ja canviar un poc des d’unes aplicacions més bàsiques en catàlisis quiral a una aplicació més en salut i una visió més translacional, que és el que més m’agrada i continue fent.

En el període postdoctoral, primer vaig passar per una empresa, Biomar, abans que em donaren una ajuda Marie Curie per a anar-me’n a Anglaterra, a la Universitat de Cardiff, que és on va començar el meu treball en polímers terapèutics amb la meva mare científica i pionera en el camp, la professora Ruth Duncan. Això va ser en el 2002, i des d’aquell any fins ara estic treballant en polímers terapèutics. Són els primers nanofàrmacs polimèrics que es van descriure i que han aconseguit beneficis clínics molt clars en diferents patologies.

–Continues fent classes reglades?

–Estic acreditada com a professora titular d’universitat. Vaig ser professora associada durant uns anys a la Universitat de València, però ara faig només classes de màster i postgrau. El Príncep Felip no és un centre docent, sinó un centre d’investigació, però jo estic involucrada en diversos màsters, un que es fa ací al centre i un altre a l’UJI des de fa molts anys.

–Com vas entrar en el món de la investigació?

–Sempre m’ha agradat entendre com funcionem, per si deixem de fer-ho bé i poder donar-hi una solució. El meu objectiu final en el camp de la recerca és arribar al pacient, i que el que fem al laboratori proporcione un benefici curant a algú o, si no curant, fent la vida més fàcil perquè el que fem amb les nanomedicines són dues coses: augmentar l’efectivitat d’un determinat tractament i, per un altre costat, disminuir-ne els efectes secundaris. Aquest és el meu objectiu final i això és el que jo volia investigar des que vaig començar. M’agrada molt la recerca translacional, que siga tangible i veure una aplicació final, encara que la recerca bàsica és molt important i sempre està present per a poder validar i entendre els nostres resultats. L’objectiu final és arribar al pacient, i això es el que tenim en ment des del moment inicial d’un projecte per a qualsevol problema clínic que vulguem respondre.

–La investigació en empreses privades no t’ha temptat?

–Tenim contractes amb empreses privades i, a més, he cofundat una empresa privada que està ací a la Comunitat Valenciana, PTS SL. En l’any 2012, d’una patent del laboratori va sorgir la possibilitat de generar una spin off per al desenvolupament i producció de materials i nanofàrmacs polipeptídics d’alta qualitat. L’any passat la va adquirir un fons americà i ara són més de 60 treballadors/ores. Està al polígon de Paterna i molta gent formada al meu laboratori, com doctors i postdoctorals, treballen allí, inclús en llocs de direcció. Jo n’estic molt orgullosa; és un cas d’èxit molt clar: d’una investigació al laboratori s’ha enriquit el teixit productiu de la Comunitat Valenciana.

La nostra investigació és molt translacional: està creant molts llocs de treball a la Comunitat Valenciana i està cobrint una àrea dins del camp de la salut que està molt poc coberta ací, inclús en general, perquè el que es dedica a treballar en el «valle de la muerte» que diem quan es fa un medicament des del laboratori fins que arriba al pacient, tu has de demostrar en l’agència reguladora que el medicament que has fet és possible de produir-se en grans quantitats i de forma segura, reproduïble i que siga acceptada per les agències reguladores del medicament. Portar una teràpia del laboratori a la clínica costa molts diners, i si no hi han diners privats no es pot fer.

L’empresa té diverses activitats, però la més forta és que és una CDMO, que és una empresa capaç de produir derivats polipeptídics que és el que fem ací, nanofàrmacs i teràpies o sondes de diagnòstic en grans quantitats en sala blanca, complint les guies reguladores, està involucrada en empreses farmacèutiques i produeix coses que ja està en assajos clínics. És un orgull per a mi que la meua recerca tinga una aplicació directa en la societat.

–La investigació és per a heroïnes i herois?

–Podríem dir que sí, perquè poder investigar en condicions no és tan senzill. Per això mateix, però és que soc molt cabuda. Un dels problemes més importants que tenim els investigadors/ores és que ens agrada molt el que fem; és un treball de devoció perquè, rics treballant en un laboratori acadèmic, no ens farem.

Jo em passe 60 % del meu temps demanant diners a fons competitius per poder continuar treballant al laboratori i portar endavant la recerca. No em puc queixar perquè tinc finançament europeu, finançament privat, finançament nacional…, però ens passem la vida demanant diners per poder fer recerca de qualitat i que tinga un impacte real en la societat i hi ha molt poc finançament, sobretot a escala nacional o regional.

–Com veus la investigació a Espanya?

–Podria estar millor. Encara que amb els fons de resiliència de la covid hi ha hagut més diners, però encara estem a la cua de molts països europeus i necessitem que se’ns done més suport als investigadors/ores, perquè si no hi ha investigació, no hi ha innovació.

–Tu no te n’has anat a altres països?

–També perquè soc d’ací i la meua família està ací, però sí que he tingut ofertes d’anar-me’n a altres països i ho hem valorat en algun moment de la vida. Si tots estirem un poc de la corda i aconseguim suport a Espanya, i en concret en la Comunitat Valenciana, hi ha una molt bona base per a la recerca. També és important arribar a un equilibri, un compromís entre treball i vida familiar o personal.

–El talent no té fronteres. Els pressuposts dels estats sí?

–El talent no, però els pressupostos sí, clar.

–Per què als nostres polítics els costa de veure la necessitat de pressuposts dignes per a la ciència?

–No és un bé tangible a curt termini. El problema és eixe: a curt termini és molt difícil que la inversió en recerca es veja. Crec que els polítics haurien de mirar no només en la legislatura de quatre anys, sinó en hui, dotze, vint-i-cinc anys… Per què han pogut reaccionar ràpidament Moderna o Pfizer, a part de la injecció de diners que els van fer? Tenien ja una investigació de molt de temps en mRNA.

Si les maquinàries estan greixades, quan hi haja una necessitat el temps de reacció és molt més curt i tota la inversió feta en recerca es transforma en solucions a problemes que poden arribar a ser molt greus, com ens ha passat en aquesta pandèmia. Si les maquinàries no es greixen, a poc a poc, quan arriba la necessitat, les coses no es poden fer a la velocitat adient.

–Quantes vides han salvat les vacunes contra la covid-19?

–Milions. No sé com no se n’adonen. Parlen molt de la innovació, de la recerca, però encara no hi ha un pressupost digne, i enguany tampoc. No hi ha una partida significativament molt més gran que els anys anteriors per a recerca a Espanya, i si no fora pel finançament europeu, només amb els diners nacionals de fons competitius no ens arribaria per a fer tot el que estem fent i avançaríem molt més lentament.

–Què és el Centre d’Investigació Príncep Felip?

–És una fundació privada sense ànim de lucre on es fa investigació biomèdica amb l’objectiu d’obtenir millores mèdiques tant en teràpia com en diagnòstic. La seua activitat científica se centra principalment en les malalties més importants i les que exigeixen la majoria de solucions actuals: càncer, malalties neurodegeneratives com l’alzheimer, diabetis, malalties rares. Hi ha, principalment, quatre programes de recerca: el meu laboratori està dins de l’Àrea de Teràpies Avançades, una àrea molt transversal amb tecnologies facilitadores per a aplicacions mèdiques diverses. El CIPF té moltes col·laboracions de persones que estan treballant als hospitals, encara que no estem dintre d’un hospital, però es fomenta la investigació translacional a més d’una investigació bàsica biomèdica d’excel·lència. La investigació translacional és aquella que és aplicable i arriba a un pacient. És una investigació pensada per a donar una solució a un problema clínic. Hi ha gent d’ací del centre que ja està involucrada en assajos clínics.

–Si és una fundació, els diners d’on ixen?

–El Príncep Felip té un patronat. Una part dels seus diners vénen de Conselleria de Sanitat, però més del 50% dels fons vénen dels projectes competitius que els investigadors portem al centre.

–La nanomedicina és el futur o el present?

–És el present. És el present i el futur. La nanomedicina ja fa molts anys que està entre nosaltres, hi ha més de 50 nanofàrmacs aprovats d’ús rutinari clínicament. Ara està explotant encara més després de les nanovacunes de Pfizer i Moderna per a la covid dos nanofàrmacs. La nanomedicina realment pot arribar a llocs on l’aproximació clàssica terapèutica no arriba.

–Com feu perquè el nanotransmissor no siga rebutjat per l’organisme?

–La nostra investigació utilitza components que el cos pot metabolitzar i reconéixer com a components endògens. Endògen vol dir que és reconegut pel mateix cos com a no tòxic. Nosaltres treballem amb poliaminoàcids, polipèptids, treballem amb portadors polimèrics que són solubles en la sang i fluids fisiològics que quan fan la seua funció es degraden en aminoàcids com l’àcid glutàmic, que ja està present en el nostre organisme.

Amb la seguretat de noves teràpies incloent nanofàrmacs, les agències reguladores del medicament són molt estrictes. Aleshores, la finestra terapèutica entre seguretat i activitat ha de ser molt molt bona. Depenent de si és una aplicació crònica on el pacient ha de prendre’s una pastilla cada dia o si és una malaltia puntual, els materials i la forma d’administrar-la al cos és diferent. Els materials que utilitzem en el nostre laboratori són biodegradables, biocompatibles, fet que ens facilita eixa part de seguretat que és tant important com l’eficàcia terapèutica.

–Quines malalties actuals potser superarem en les pròximes dècades?

–Per exemple, nosaltres treballem amb tumors metastàtics i el que es busca a mitjà termini és transformar-los en una malaltia crònica. Hi ha tumors com el de pàncrees o ovari que quan són avançats el percentatge de supervivència és molt baix, però es busca que el càncer siga una malaltia que es puga cronificar.

Les vacunes estan en això, estan per a quedar-se també en càncer. Vacunes con la del papil·loma virus poden previndre un futur càncer i les que estan en fases preclíniques podrien previndre les recurrències d’un tumor. Unes altres són les malalties neurodegeneratives, i ací la nanomedicina també té molt a dir perquè és capaç de creuar barreres biològiques de forma molt més eficient que un fàrmac clàssic. En aquestes malalties és necessari arribar al cervell, i molts fàrmacs no poden fer-ho.

–Formes part del Comité Estratègic d’Innovació de l’Agència Valenciana d’Innovació, i coordines també el Grup d’Experts en Salut. En què esteu treballant?

–A la Comunitat Valenciana s’ha notat moltíssim el treball de l’Agència Valenciana de la Innovació (AVI) perquè l’Agència està en distints punts estratègics, ha invertit en eixa investigació translacional que he dit adés, però sobretot ha invertit en l’augment del teixit productiu de la Comunitat Valenciana. El teixit productiu en salut és molt escàs a la Comunitat Valenciana: hi ha molta investigació bona pel que fa a laboratori en salut, però n’hi ha poca traslladada a la realitat. No hi ha una empresa farmacèutica gran a la Comunitat Valenciana, que hauria d’haver-hi perquè hi ha capacitat per a fer-la. En altres línies estratègiques de l’AVI com nutrició, automoció o materials hi ha una base industrial molt més forta.

Nosaltres treballem amb materials que són, diguem-ne, macrofàrmacs, fets de materials biocompatibles i solubles amb fluids fisiològics. Es podrien redigirir algunes de les línies de les empreses de materials enfocades més a salut, i això per exemple ho està fomentant l’AVI. A la Comunitat Valenciana hi ha cada vegada més biotecnològiques, s’està apostant molt per salut, però encara ens falta eixe teixit productiu de farmacèutica gran que l’AVI, en els projectes de valorització, de cadena de valor, que ha implementat a la Comunitat Valenciana està realment ajudant molt perquè açò siga una realitat.

–La innovació i la investigació estan molt relacionades, és quasi el mateix?

–Sense investigació no hi ha innovació. La investigació ha de ser investigació on s’impliquen també els jugadors finals. Ha d’estar la indústria, perquè sense indústria no pots traslladar els resultats a la part de salut, a la clínica; els assajos clínics són més factibles si una empresa els lidera, perquè fa falta molt de finançament per a portar-los endavant. En salut, la investigació, la innovació, la clínica i la indústria han d’anar de la mà i sempre també del pacient. Si no estan tots els jugadors, mai arribes a fer una cosa que arribe al futur.

–Creus que la CV és pionera i model en l’àmbit de l’Estat espanyol?

–En salut encara no. Hi ha altres comunitats que ho han fet millor, i jo espere que nosaltres hi arribem. A Catalunya, en temes de salut, han sabut organitzar-se millor. La Comunitat Valenciana, en nutrició, està molt més avançada, i nutrició i salut unides crec que ens poden convertir en pionera la CV i podem fer moltes coses en tecnologies habilitadores, economia circular…

En materials també som molt forts, i nosaltres formem part d’això, però l’aplicació de materials a salut, per exemple, a Catalunya ens han guanyat la partida perquè s’han organitzat centres molt forts junts i han aconseguit un gran finançament europeu, cosa que a València no hem sabut fer. Jo he estat molt temptada d’anar a Barcelona per diverses ofertes, però ací, si volguérem, la base i els jugadors que fan falta, els tenim, estan.

–La innovació i la investigació és el futur?

–Per descomptat, això al 100 %.

–Què t’agradaria aconseguir en un període de temps curt, de 5 anys?

–Doncs, que alguna cosa que isca del laboratori arribe al pacient i siga beneficiós per a d’ells. Em fa igual què, però alguna de les coses que fem al laboratori, que aconseguim arribar a un assaig clínic i salvar vides o fer la vida més agradable. Ja hem participat en algunes a través de l’empresa PTS i dels nostres materials, però m’agradaria que una teràpia dissenyada completament al meu laboratori poguera també aconseguir-ho.