Entrevista a María José Mora, directora de Dansa València

«L’amor a l’art em porta d’un lloc a un altre»

«Volem que Dansa València siga eixe centre de la dansa»

«La cultura és un element estructural de la societat»

«La cultura no és cap luxe»

«Per a mi, no existeix el món sense cultura»

Havíem quedat al Teatre Principal de València. Després de transitar per un espai buit i tan conegut, ens asseguérem i va fluir la comunicació. Vaig descobrir que davant tenia una persona enamorada de la dansa, que coneixia el procés creatiu, que havia tingut diverses responsabilitats que coincidien en la cultura, que ella veu com un element fonamental de la societat. Després vaig tindre l’oportunitat de visitar alguns espais del teatre que mai havia trepitjat.

–Com et definiries professionalment?

–En aquest moment, soc gestora cultural i directora artística de Dansa València i em definisc com una treballadora de la cultura en un sentit molt ampli. Jo sempre dic que conec la cultura des de diferents punts de vista. En primer lloc, perquè soc artista. Això ja et fa viure la cultura o l’art d’una manera determinada, com a creadora i intèrpret d’eixe art. I això crec que és una cosa que diferencia molt d’altres gestions culturals, perquè al final fas una defensa innata perquè ho portes molt endins. Però, per una altra banda, també he treballat en llocs tècnics dins de la cultura com a regidora, acompanyant les oficines tècniques, i això és molt important perquè em dona una visió de la construcció de la cultura.

En aquest cas parle d’arts escèniques, que és el meu camp de treball, però també he estat fent d’ajudant de direcció i proposant creacions per a la meua pròpia companyia, o acompanyant altres directors i directores en les seues creacions. He participat com a actriu en projectes com Escena Erasmus de la Universitat; també he treballat en projectes comunitaris com Projecte Polis, en contacte amb comunitats, en una cultura molt més popular feta pels veïns i veïnes de les pedanies. Em considere una treballadora cultural amb una visió molt àmplia del que pot significar la cultura, i en concret dins de les arts escèniques, amb un bagatge molt ampli.

–Realment ets llicenciada en Història de l’Art: com arribes a la dansa?

–Ballant. Crec que és una de les expressions humanes i artístiques que primer demostra l’ésser humà, perquè qualsevol xiquet balla, el que passa és que després la societat fa que perdem determinats impulsos innats. Vaig arribar a la dansa estudiant des de menuda al conservatori, encara que després vaig tindre uns anys també de parada, però la vaig recuperar. L’amor a l’art em porta d’un lloc a un altre.

–Per a tu, què és la dansa?

–Per a mi, la dansa és una expressió artística i, com deia, humana. Perquè la dansa és eixe mitjà d’expressió en el qual a través del cos, amb el cos com a protagonista, podem arribar a realitats a les quals la raó no ens pot portar, perquè hem de considerar que en la dansa és el cos el que està al servei de l’expressió artística. No estic agafant un pinzell per a pintar, no. El mateix art està travessant el cos i això crec que fa que siga una disciplina molt específica, al meu parer, quasi més elevada o que eleva l’esperit i la pròpia física del cos.

–El cos humà és el millor instrument per a expressar sentiments?

–Per a mi, sí, per a expressar sentiments i altres emocions. Per a mi, el cos és una veritat que ens permet arribar a determinades realitats. És incalculable el valor que té la dansa. Per això, i a més també a través de la dansa o practicant dansa, se sent dolor i el sents en el teu propi cos. Crec que tot això no es pot aconseguir d’una altra manera… Eixa abstracció, eixa mescla d’emoció…

–On et sents més a gust?

–Realment, en quasi tots els àmbits, però on em sent molt a gust és creant i imaginant. Ací és també el lloc on jo estic en la proposta. Llavors, eixa proposició pot ser la creació d’un espectacle a través de la meua companyia i en la interpretació a través del meu propi cos. Però també pot ser la generació d’una programació artística que porte la societat a determinades reflexions o que pose sobre l’escenari qüestions que en eixe moment pensem que la ciutadania ha de rebre i ha de reflexionar. Imaginar possibles nous escenaris o possibles noves realitats, o tractar d’ajudar comunitats diverses a trobar altres llocs fora del que habitualment viuen.

–El món de la dansa és encara més difícil que el món del teatre?

–Molt més difícil. La dansa és un món molt complicat.

–La dansa és una assignatura pendent?

–És una assignatura pendent que se li reconega el valor que té. D’una banda, com a professionals de la dansa, el sacrifici que cal realitzar, però després també el valor que té com un art abstracte que és capaç de fer-nos reflexionar sobre determinades realitats o temes d’actualitat o contemporaneïtat. Crec que també està pendent que vegem la dansa com una eina d’apoderament de la societat i com es poden generar vincles i comunitat a través de la dansa, perquè és impressionant. Nosaltres veiem això per mitjà dels programes que tenim de mediació del Festival de Dansa València, perquè aquests programes sempre passen per la pràctica. Per a mi és molt important que les persones experimenten amb el seu cos el fet de ballar i de moure’s. Quan estàs treballant amb altres persones, podem fer treballar la soledat, podem treballar altres discursos.

–En aquest moment ets la directora de Dansa València. Què és exactament?

–Dansa València és el Festival de Dansa i Arts del Moviment organitzat per l’Institut València de Cultura. Depén de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports. És un servei públic que pretén ser l’espai de la dansa, però no sols a la Comunitat Valenciana, sinó també a escala estatal. Volem que Dansa València siga eixe centre de la dansa en el qual es reuneixen creadors i creadores, però també professionals. Estem treballant per a això. És un festival, però, que va més enllà gràcies a la nostra activitat expandida i tractem de donar difusió i suport a la creació valenciana. Acollim també la creació local. Hem començat a tindre programació internacional i també és un lloc per a les comunitats. M’agrada parlar més de comunitats diverses que de públics diferents: hi ha un públic aficionat a la dansa, però és que també volem arribar a altres ciutadanes i ciutadans amb els programes de mediació, acostant-los les danses als seus barris, que senten també que, d’alguna manera, poden implicar-se en el festival.

–Què has aportat a Dansa València?

–Nosaltres, des que arribàrem al festival, teníem molt clar que Dansa València havia de recuperar eixe esperit de projecte de gran rellevància per al nostre territori, però també en l’àmbit nacional, perquè no hi ha un espai per a la dansa comparable a Dansa València a la resta d’Espanya. Dansa València actua com a festival, com a exhibició, però també com a mercat de la dansa. No existeix eixe altre espai i estem treballant per crear la plataforma estatal de la dansa.

És a dir, que qualsevol persona que siga de fora d’Espanya, conceba Dansa València com el lloc al qual anar a conéixer la dansa contemporània creada a Espanya. Començàrem a treballar l’any passat en aquesta idea i enguany ens hem consolidat. De fet, podem dir que qualsevol persona que vinga al festival pot prendre el pols de la dansa contemporània espanyola. A més d’aquesta idea de definició de festival amb el seu programa expandit, hem aportat una major visibilitat del projecte, una major proximitat a diferents comunitats per mitjà dels programes de mediació que no existien i són programes molt específics per a diferents comunitats, amb la intenció explícita que les persones experimenten la dansa i que després s’acosten al festival. També és un suport potent a la creació, a la creació valenciana. Hem creat el programa Impulsa la Dansa, hem creat programes de suport i descentralització de la dansa.

–Creus que València és un referent de la dansa a escala estatal?

–Crec que sí, perquè és una unió de moltes circumstàncies. D’una banda, una voluntat de donar suport a la dansa per part de l’Institut València de Cultura, activant de nou el Festival de Dansa València, traient eixa plaça a concurs perquè una professional del sector poguera ocupar-la; traient també la granja a concurs, que és un espai de residències per a la dansa. També el treball de les companyies que hi ha actualment al nostre territori. Podem parlar d’espectacles que han recorregut el país, que tenen premis i una base també de creació que estem secundant. Hem de continuar treballant i nodrint eixa estructura per a consolidar-nos com a referents. Encara ens falten moltes coses, però ja tenim, també, moltes realitats.

–És possible que la dansa, sense un suport públic, tinga una vida difícil?

–Per descomptat. Qualsevol art i cultura necessita una inversió de diners públics, perquè la cultura és un element estructural de la societat i la dansa entra dins de la cultura. Llavors, es necessita eixa inversió perquè, al final, també estem repercutint en la societat.

–Tornant a la dansa, també ets la responsable d’Impulsa la Dansa. Què és exactament?

–Impulsa la Dansa és un pla per a descentralitzar la creació, per a traure-la de la ciutat de València i també per a donar suport a les companyies. Nosaltres, quan em vaig presentar a Dansa València en la licitació, demanaven un «mercat de la dansa». Jo ho tenia molt clar: en una setmana no faríem cap mercat, ni el sector s’enfortiria, ni crearíem relacions duradores amb el nostre mercat natural, el Circuit Cultural València, que és on les companyies valencianes de dansa han de treballar, perquè això ens permet guanyar múscul, provar projectes i poder eixir fora a treballar després. Ací és on hem de treballar, i no sols en l’exhibició. Hi ha moltes altres formes en les quals un artista pot habitar en un municipi, i això és el que jo volia. Amb Impulsa la Dansa donem, també, més formació als gestors municipals, concretament en dansa i arts del moviment; a més d’aquesta formació, els professionals que s’uneixen al programa Impulsa acudeixen a visitar espais de creació en què ens mostren com podem acostar-nos a la dansa d’altres maneres, acollint creadors i creadores als nostres municipis, acostant eixa dansa mitjançant programes de mediació als veïns i veïnes del poble. És aprendre altres maneres de gestionar la dansa. I aquests professionals es comprometen a acollir en els seus municipis companyies o artistes amb una borsa econòmica i en uns programes que poden tindre diferents definicions. Unes poden ser residències tècniques perquè no s’aboquen a una estrena sense aquesta mena de treball previ en els teatres, perquè puguen provar llums, perquè puguen provar com volen obrir el teló, com i on situaran, il·luminació o so. Residències de creació que poden ser residències d’assaig. El municipi els dona un espai on poden crear a gust, en condicions, amb un sòl, amb llum, perquè a la dansa li costa molt trobar espais per a assajar, ja que els processos de creació de la dansa són molt llargs, molt més llargs que els del teatre. Per tot això han de tindre les condicions per poder crear.

I, d’altra banda, residències de mediació que normalment estan vinculades a algun col·lectiu del municipi. Per exemple, tenim el cas de l’any passat a Silla, amb els Porrots de Silla. Van participar en un procés de creació contemporània partint de la seua arrel pròpia, de la seua dansa pròpia. Així, es genera una relació amb el programador o programadora local, perquè jo confie molt en les relacions. Si tu em coneixes, m’apreciaràs; si jo habite el teu espai, sentiràs que el meu procés és el teu, i si faig una connexió amb els veïns i veïnes, ens sentirem tots part d’una comunitat.

–El Circuit Teatral Valencià ha ajudat a millorar la situació de la dansa?

–Sí. El Circuit Teatral Valencià ha ajudat a millorar la situació de les arts escèniques. El Circuit és el mercat de la dansa. Si no existeix el Circuit, les oportunitats de treballar de les companyies valencianes són infinitament inferiors. Per això, programes com Impulsa la Dansa són necessaris per a motivar la contractació de la dansa.

–I continuant amb la dansa, cap a on va? Quins escenaris nous s’obrin?

–Al meu parer, està anant cap a un lloc de contemporaneïtat impressionant a través de l’abstracció. Com podem arribar a determinades qüestions, realitats?, com podem alimentar els imaginaris? La dansa, a través de la seua abstracció, provoca que el públic haja de posar part del seu coneixement o de la seua realitat, bolcar-la també en la creació. Crec que està avançant molt en aquesta modernitat.

–I dins del teu imaginari personal, quin és el teu espectacle de dansa?

–No puc dir-ne un, però per a mi sí que és veritat que l’espectacle, el meu espectacle de dansa, és el que em fa ballar. Soc públic i balle amb l’espectacle. La dansa em provoca, em provoca interiorment. Eixe és el meu espectacle.

–Què esperes del nou govern de la Generalitat en matèria cultural?

–Soc una treballadora autònoma. Espere d’aquest nou govern que valore el treball que hem estat realitzant els gestors i les gestores culturals. En el cas de Dansa València, espere continuar treballant en el projecte que hem portat avant, perquè és de molta rellevància. És un projecte que ens posiciona a escala nacional, una oportunitat, un projecte estratègic. Jo crec que les persones que hi entren hauran de veure-ho també, sabran veure-ho, sabran veure que ens situa com la capital de la dansa a Espanya. Jo crec que no es pot fer cas omís a projectes d’èxit: ens donen suport més de 130 professionals estatals que han vingut a València, al mercat de la dansa, també estrangers que ja situen Dansa València com eixe lloc de referència de la dansa a Espanya.

–La cultura és un luxe?

–La cultura no és cap luxe. La cultura és necessària per al desenvolupament d’una societat i de les persones, per a la construcció de l’ésser. Això no és cap luxe. Els serveis públics com Dansa València han d’estar per a donar accés a la cultura a totes les persones, al major nombre de persones possible, i així ho fem en Dansa València amb els nostres programes de mediació. En l’edició passada vam tindre un programa per a accés a persones amb diversitat funcional, i enguany per a joves en risc d’exclusió social i per a persones majors. Hem eixit també més al carrer.

–Per tant, creus que la cultura té futur?

–Per a mi no existeix el món sense cultura, i no existeix la societat i la construcció i l’avanç d’una societat sense cultura.