La revista degana en valencià

Entrevista a Maria Josep Escrivà: «Al País Valencià –no sé si ocorre en cap altre país del món–, la dreta té paor a la cultura»

11/02/2020

«Necessite obrir l’ordinador o posar-me davant el full quan ja sé com començaré»

«La literatura, la paraula literària i poètica porta implícit un compromís»

«Les paraules ens fan més humans»

«Al País Valencià –no sé si ocorre en cap altre país del món–, la dreta té paor a la cultura»

Havia quedat amb ella al seu lloc de treball, a la seu d’Edicions 96, a la Pobla Llarga: res millor que parlar de literatura en una editorial. Vam seure i començàrem a xarrar de lletres, de poesia, de la vida, del present i d’un grapat de coses més. Ella meditava uns segons la pregunta i li brollaven les paraules amb facilitat, tal vegada perquè sempre està en contacte amb elles. Els seus ulls em miraven filtrats pels vidres de les ulleres. El seu cabell, encantadorament organitzat amb absoluta llibertat, era una mena d’imant per a les seues mans que, instintivament, volien posar al lloc tots els cabells. En acabar, sobre la taula van quedar els milers de paraules que ens van acompanyar al llarg de tota la conversa. Després, calia arreplegar-les i donar-los forma d’entrevista. I tornar a casa.

–Com et vares iniciar en el món de la literatura?

–Vaig començar amb 20-i-pocs anys. Vaig guanyar un premi de poesia, el Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, i allà és on vaig començar a creure que podia fer alguna cosa en la literatura que anés més enllà de mi mateixa. Era l’any 92. Venia d’haver estudiat amb alguna professora que em va marcar; això va ser molt important per a mi i crec que recorde des de l’adolescència l’afició d’escriure.

–Què és escriure?

–Jo m’imagine que no m’estàs preguntant pel fet mecànic d’escriure. Escriure, per a cadascú, de segur que és una cosa. Per a mi és dir amb paraules allò que jo vull que quede fixat, i a títol individual per a mi és deixar constància del pas del temps, pas de la vida amb paraules escrites i una manera d’estar en pau amb mi mateixa utilitzant el llenguatge de les paraules.

–Per què escrius? Per què comences?

–Jo m’ho he preguntat, perquè és un misteri. Comences a escriure per plaer, almenys en el meu cas, perquè jo recorde els anys de la meua joventut quan encara s’escrivien cartes en paper. Jo escrivia cartes, més que per comunicar, pel goig d’escriure coses que potser no transmetien massa informació però em feia sentir bé. A partir d’ací, vaig seguir. A més, amb el premi vaig veure que una persona de més enllà reconeix una cosa que jo no considerava possiblement com una feina sinó com un plaer, i en veure que algú més hi donava importància, em va facilitar començar a conéixer persones amb experiència i trajectòria en el món de la literatura i més de la poesia.

–Escriure crea addicció?

–M’ha fet gràcia la pregunta: per a mi, no. Per a mi és una necessitat fins a tal punt que amb el temps vas reconeixent i assumeixes que si escrius et sents bé, i si no escrius et falta alguna cosa i sobretot t’empobreixes. Clar, addicció no m’agrada perquè té una càrrega negativa, però una necessitat sí que és.

–El pànic al full en blanc és una llegenda urbana?

–Jo crec que és una llegenda urbana, però entenc el que pot voler dir i és allò de trobar-te sola davant del buit i no saber per on començar. En el meu cas, soc molt reflexiva i m’agrada molt tindre interioritzades les coses abans de posar-me a escriure. Potser ara dic una contradicció, però tal vegada és per la por de trobar-me amb el full en blanc. Necessite obrir l’ordinador o posar-me davant el full quan ja sé com començaré. Començar és el més complicat, però si mentalment tens unes quantes idees clares, les apuntes i a partir d’ací estires del fil i va eixint tot.

–La poesia, la literatura, és una arma carregada de futur?

–És aquella expressió que potser diem que està descontextualitzada, però per a mi continua tenint sentit i vigència perquè la literatura, la paraula literària i poètica, porta implícit un compromís. Per a mi, és molt important escriure tenint en compte que, d’alguna manera, amb tota la ingenuïtat que això pot portar incorporat, pots incidir en algú i anar més enllà. És un arma carregada de futur pensant en el més enllà, en un altre i que la paraula ha de ser la paraula compromesa; aleshores, sí.

–Pot la paraula lluitar contra la barbàrie?

–M’agradaria pensar que sí. Sé que és, de nou, una ingenuïtat, fins i tot pot ser presumptuós; però, clar, quan fem alguna cosa i estem més o menys convençuts del que fas, sí que vols pensar que ho fas amb algun motiu. Per a mi, les paraules el que ens fan és més humans. En aquest sentit, més humans i més crítics. És molt important la comprensió i la recepció per part de l’altre, per molt que nosaltres, com a creadors i creadores, fem i diguem, si no hi ha a l’altra banda algú que està disposat a escoltar, no serveix de res.

–Dona i escriptora. És més fàcil o més difícil?

–Jo no ho sé. El tema està en el fet que, clar, com que no sé el que és ser home i escriptor… aquests dos binomis els hauríem de posar en paral·lel perquè el que sí que és cert és que ser escriptor, en general, i sense marcar gènere, és molt difícil. Hauria de ser molt difícil, en el sentit que crec que si escrivim hem d’aspirar a fer-ho el millor possible i a més fer-ho amb ambició. Aleshores, en eixe cas, jo espere que les oportunitats siguen les mateixes. És una pregunta que hem de reconéixer que, probablement, no la faríem mai a un home. Aleshores ja anem ací amb una càrrega que et condiciona a preguntar això.

–Et guanyes la vida com a escriptora?

–La vida interior, sí. La vida interior, sense escriure, seria un desastre, seria pobra i, per a mi, dessubstancial i no m’interessaria molt. Materialment, gràcies que Edicions 96 i Dolors Pedrós quasi quasi em fan de mecenes i he aconseguit un tracte per dedicar temps a escriure i temps a l’editorial. Gràcies a això puc compaginar les dues coses. Entenc que guanyar-se la vida materialment és molt important, però per a mi encara és més important tindre temps per a escriure. I el temps l’he aconseguit gràcies a aquest acord laboral.

–Què caldria aconseguir perquè l’escriptura donara per a viure?

–Temps, encara que també hi ha una altra cosa que afecta a tots els qui ens dediquem al món de l’escriptura, però també als mitjans, editorials… Aquesta cosa seria dignificar l’ofici, professionalitzar-nos en el sentit que faces una aportació a un mitjà, una col·laboració… Que això estiguera considerat com una feina i que es poguera pagar, i sabem que hem d’anar batallant i lluitant per tal que siga possible. Si no, no hi ha manera de dignificar-nos ni professionalitzar-nos amb el que fem.

–Com valores els premis literaris? Són una eixida?

–Haurien de ser-ho. Per a mi, de fet, sense haver guanyat el premi que vaig guanyar al 92, pense que no hauria seguit escrivint o hauria escrit, però se m’haguera quedat a casa. Un premi literari hauria de ser, per a mi, un estímul i una possibilitat de donar a conéixer el que fas. Aquí tindríem un monotema que ens donaria per a una tesi doctoral, perquè crec que igualment s’han de replantejar els premis literaris. Tal com estan plantejats, s’estan convertint en una rutina i en un tràmit que necessiten moltes editorials per a poder publicar amb despeses cobertes i s’està deixant molt de banda el que jo pense que és fonamental: la promoció de l’obra.

–Existeix una «literatura femenina»?

–No, existim les dones i els homes que escrivim des de la nostra condició personal, que té gènere, problemes, circumstàncies familiars, geogràfiques…, però estic molt en contra d’aquest encasellament. Voldria que es considerara el que fem amb les seues particularitats, però no encasellat en femenina i en masculina. A més, crec que a les dones no ens fa cap favor; crec que el fet és que se’ns considere dins del món de la literatura i amb la nostra condició.

–Quins varen ser els teus o les teues mestres?

–En el meu cas hi ha un autor que és el que em va marcar primer que ningú: Josep Piera, sobretot la seua manera d’entendre la literatura i la vida literària, perquè ell sí que va tindre molt clar que volia dedicar la seua vida a escriure i a viure en coherència amb la literatura i l’escriptura. Vaig fer la tesi doctoral sobre la seua obra i vaig estar molt en contacte amb ell durant els primers anys com a escriptora. Després n’han vingut molts i moltes més amb qui diguem que no he tingut un contacte directe amb ells, però si vols un nom, a posteriori, una poeta de referència importantíssima és una polonesa que es diu Wisława Szymborska. T’ensenyen a partir de la seua obra, et motiven, t’impulsen, i sobretot et porten a altres escriptors.

–T’adscrius a alguna escola literària concreta?

–Jo crec que ja no existeix. Just el que caracteritza les últimes dècades és precisament la diversitat i la no-adscripció. Així i tot, a l’any 2004 va haver-hi una antologia que va tindre molt de ressò sobretot a Catalunya que es diu Imparables i em van incloure: hi érem tres valencians i sis del Principat, i allà tenien un concepte bastant clar de la importància de la poesia dins de la literatura en general: en comptes de ser el gènere pobre, era el gènere més important. Actualment, amb les noves tecnologies, hi ha tanta diversitat que és molt bonic: pots trobar-te des de les propostes més formalistes a les més trencadores i experimentals.

–Com està de salut la literatura valenciana actual?

–Si m’ho hagueres preguntat fa 10 anys, t’hauria dit que la literatura estava bé, i la poesia especialment, perquè les generacions anaven tenint successió. En el moment actual, em preocupa un poc que ens estem estancant. Crec que la gent jove del Principat i de les Illes ens porten avantatge, i m’agradaria que ens posàrem un poc les piles perquè crec que no som tan agosarats, tan creatius, en general. La gent jove està un poc com parada.

–Cal que les institucions públiques subvencionen la producció literària?

–Algú haurà d’ajudar: les institucions públiques i també les institucions privades. Crec que la cultura és una cosa que els polítics haurien de tindre prou més en compte. No tenim ni Conselleria de Cultura i pense que és suficientment important per creure-s’ho i donar-hi suport.

–Els canvis de govern en una comunitat autònoma o un estat canvien en algun punt la realitat de la literatura?

–És terrible i t’hauria de contestar rotundament que no, que no hauria d’importar. Hem d’aspirar, creure i tindre fe que la cultura ha d’estar per damunt de tots els colors polítics i manies… Al País Valencià –no sé si ocorre en cap altre país del món–, la dreta té paor a la cultura.

–Per què les xifres de lectors i lectores són les que són? Tenim massa bon clima per a llegir?

–Ja m’agradaria que el motiu fora aquest, que tenim massa bon clima… perquè encara podríem fer campanyes de l’estil «Emporta’t un llibre a la platja», «És bonic llegir a l’aire lliure»…, però alguna cosa ocorre i és molt greu. Crec que està enquistada i alguna solució hem de trobar-hi, perquè les xifres de lectura són molt cridaneres i això diu molt, parla d’una societat i ens n’hauríem de preocupar moltíssim.

Quins projectes portes, ara mateix, entre mans?

–He acabat un llibre de poesia just aquest estiu i, al mateix temps, com que m’agrada escriure prosa, poesia… també tinc alguna idea de relat que vull desenvolupar en els pròxims mesos. Ens hem d’acostar als altres llenguatges que utilitza la gent jove, que no són exclusivament el llibre en paper, i hem d’intentar que la lectura siga una cosa quotidiana.

–Quin consell donaries a les joves que volen iniciar-se en el món de la literatura?

–Que llija molt. Això pareix que siga una obvietat, però quan lliges comences a saber on estàs i, a més, mentalment se t’obri un món i alimentes la curiositat i l’interés.

Un compromís: el títol de tres llibres…

–En destacaria tres que he llegit molt recentment, perquè crec que també està molt bé recomanar-nos llibres i lectures i fer visibles les coses que ens han interessat, perquè a mi m’han fet feliç.

El primer, un llibre que crec que ha passat bastant desapercebut que és de Martí Domínguez: un recull d’articles que ja havia anat publicant, Històries naturals, publicat a Pòrtic. És una delícia: el món de la natura i de la cultura i l’art intel·lectual fosos.

Després, un llibre de poesia que és una antologia àmplia d’una poeta polonesa que hem publicat a Edicions 96, que per a mi ha sigut un gran descobriment. Puc dir-ho amb tot l’orgull i la tranquil·litat perquè sé que a altres poetes també els està resultant un revulsiu. Es titula El llapis amb què escric, i la poeta és Anna Swir.

Finalment, una escriptora molt jove en català. És una novel·la que ha tingut una bona crítica en els últims mesos i em consta que ha sigut bastant llegida: és la novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla, llibre que em permet recomanar a la gent que no busca res que siga abstrús ni complicat sinó llegir relaxadament i passar una bona estona.

 

Entrevista publicada al quadern Escriptores Valencianes al número 453 novembre

Inscriu-te al nostre butlletí

Top