Entrevista a Maribel Peris, presidenta del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

Maribel Peris és la presidenta del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Coincidírem a l’Aula Magna de la Universitat de València en el lliurament del Premi Vicent Ventura, i vam quedar per fer una xarrada: jo pujaria a Castelló i parlaríem de tot el que estan fent. La cita va ser al peu de l’estàtua de Jaume I; després vam buscar una tauleta i vam començar a enraonar.

–Què és el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló?
–És un col·lectiu de persones, homes i dones, que es va constituir l’any 2004. Les persones que l’integren són de diferents procedències, bé del món acadèmic o persones simplement que estan pel seu interés o vocació de recuperació de la història silenciada. Va nàixer d’una forma curiosa: al desembre del 2003 es van fer unes jornades de memòria històrica per primera vegada per iniciativa del Casal Popular, que era un moviment social que hi ha hagut ací a Castelló durant alguns anys. Llavors van decidir-se en el tema de la repressió del franquisme i van convidar unes persones grans que en donaven testimoni, van convidar també un historiador i jo crec que va ser la primera vegada que a Castelló, de forma pública, es va començar a parlar d’aquest tema.

–Quantes persones formeu aproximadament part del Grup?
–Cal diferenciar dues coses. Per una banda, està tota la gent associada, perquè és una associació legalment constituïda davant la Generalitat Valenciana com a associació cultural, però també estem registrats en l’Ajuntament de Castelló i en la Diputació Provincial com a associació cultural. El nombre de components que paga la quota estem al voltant de les 60 persones. Però, la gent que està en primera fila, el que podríem dir el nucli de treball, és prou nombrós: cada setmana podem reunir-nos entre 10-11 persones. És un grup que treballem i ho fem amb un convenciment clar del que estem fent.

–Quins són els vostres objectius fonamentals?
–L’objectiu fonamental és la recuperació de la història silenciada de les persones que van perdre la Guerra Civil Espanyola, que en són moltes: estan les que hi van morir, però també estan tots els seus familiars i descendents.

–Quines coses destacaries del tot que heu aconseguit?
–La satisfacció que puga tindre és que vam començar en un període encara fosc, perquè ningú ens feia cas, ens posaven entrebancs i, a poc a poc, molt a poc a poc, mitjançant el treball del dia a dia, el no parar, la constància, ser pacients, etc., hem aconseguit tindre visibilitat en la societat de Castelló de la Plana. Si això ho uneixes a les activitats i la investigació, crec que a poc a poc s’ha fet un teixit en la ciutat, hem tingut un calat en la societat, formem part de la societat de Castelló i crec que se’ns considera com una organització seriosa.

–I s’ha parlat molt i s’ha actuat molt als cementeris.
–Estan les actuacions concretes. La satisfacció és quan tu veus que arribes a la societat. També hem arribat, com t’he dit adés, a la investigació i la publicació de treballs, llibres; tenim llibres que han arribat a la universitat. És evident que ací també hi ha hagut un treball intens. S’ha fet una investigació històrica, una recerca de desapareguts, i allò que va començar a poc a poc va arribar un moment que ha desembocat en les exhumacions després d’un procés. Nosaltres anàvem al cementeri el dia de Tots Sants, perquè sabíem que hi anaven les famílies; el dia de la República hi anava poqueta gent, però el dia de Tots Sants n’anava més, encara que anava qui anava perquè és el cementeri civil i semblava com si estiguera mal vist anar-hi. De fet, en altres temps la gent ni hi anava, però començaren a anar i férem un acte que no tenia res a veure amb l’acte oficial. La gent ens mirava, parlava, va començar a conéixer-nos. Si a això se suma que després va canviar el signe polític i ens van escoltar. Aquell acte informal es va acabar constituint en un acte institucional, amb cadires i un espai. La gent també va prendre confiança, va començar a anar més gent i ho entén cada vegada més. Després van començar a parlar dels seus familiars soterrats i a contar les històries. A més, cal dir que políticament també s’estava més obert a la situació i et planteges si es pot iniciar el procés d’exhumacions que mai havíem fet.

–Què passa amb els morts en batalla que estan per les muntanyes?
–És com una cosa que ara de colp i volta està començant a prendre més i més cos. És veritat que primer s’ha enfocat molt la repressió; una cosa són els crims de guerra, que són crims també, i una altra els crims de lesa humanitat. Quan un govern, en un estat que ja no és de guerra (encara que fins al 1948 estàvem en guerra), en temps de pau comença a fer judicis sumaríssims sense cap garantia judicial i a afusellar dia rere dia mentre Castelló vivia feliç, ací no passava res. És clar, una cosa són eixos crims per ideologia, o simplement perquè la gent s’havia afiliat a un sindicat perquè li donaren un lloc de treball, i una altra cosa és un combat. Ara bé, tots són víctimes, tots tenen eixe respecte i la seua consideració. Ara sembla que sí, que hi ha iniciatives que estan per la recuperació. És més complicat recuperar un cos si no es té una localització per testimoni oral de la zona on es troba.

–Què feu amb els cossos no identificats?
–Ací a Castelló tenim un problema important: per la humitat del riu Sec, que s’havia filtrat en la terra, diuen els tècnics que els ossos han perdut la mineralització i que no es poden identificar, però de vegades hi ha dentadures completes que es veuen. La veritat és que estan en mal estat. Ara estem arribant al cinquanta per cent de gent exhumada del total de persones que estan soterrades en el cementeri civil per afusellament. Hi ha 521 persones, estem en 260, i queda la meitat per exhumar. Si no hi ha una implicació genètica, no et deixen donar el cos a la família. Ara s’ha fet una iniciativa que van suggerir i l’Ajuntament l’ha portada a terme: s’han construït uns columbaris, i s’hi col·loquen les caixes de reducció amb les restes.

–Quina és la vostra relació en aquests moments amb l’Ajuntament de Castelló?
–Ells han sigut pioners en exhumacions, i crec que a partir del 2020 s’hi va afegir també la Diputació. S’han fet ja cinc campanyes de l’Ajuntament i Diputació, una campanya de Generalitat en el 2020 i ara en aquests moments s’està fent la sisena. L’Ajuntament podria haver donat més diners, però ja saps que hi ha molts grups polítics i que aconseguir-ho no sempre és fàcil. La valoració és positiva i pensem que el treball que s’ha fet és molt important.

–I ara, per a una persona que no està dins del tema, no sembla que hi ha una certa proliferació de grups de memòria democràtica en molts llocs, o encara en falten més?
–Bé, com que ha estat una iniciativa que ha sorgit de baix cap a dalt, llavors ha sigut una iniciativa que ha sumat, per una part, la investigació històrica que ha tret coses a la llum, i, per una altra banda, els nets que també s’han preguntat, i així s’han format els grups de memòria. Però bé, és rellevant, és important perquè no deixa de ser moviment social i cívic.

–Hi ha alguna coordinació de les entitats que treballen per la memòria democràtica?
–En l’àmbit del País Valencià està la iniciativa de la Coordinadora de la Memòria Democràtica del País Valencià. Això ve a ser com una mena de federació, però realment no funciona exactament així. Jo crec que és un fet positiu perquè la intenció és molt bona, però una cosa és la intenció i, després, la realitat. En la pràctica, crec que se sumen treballs i que cada u en la seua terra té la seua immediatesa, i en un moment donat, quan hi ha objectius que sobrepassen la localitat, està molt bé poder saber que això en certa manera és un referent que tenim. És molt difícil recollir totes les iniciatives o les demandes de totes les localitats.

–Què pots dir de la consellera Rosa Pérez Garijo?
–És una persona molt sensible i històrica, una política compromesa.

–Aquesta consellera ha estat fonamental per al procés de recuperació de la memòria democràtica?
–Sí, en aquests anys s’ha fet un gran treball.

–Per què fins ara al País Valencià mai no hi havia hagut una consellera o conseller responsable d’aquesta realitat?
–Sí que n’hi havia, el que passa és que era d’un altre partit polític. La Direcció General de Reformes Democràtiques existia. Mira: quan la memòria democràtica depenia de la Conselleria de Justícia, de la consellera Gabriela Bravo, també hi havia un departament de Memòria Democràtica que s’anomenava Direcció General del Memorial Democràtic. Quan va passar a la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, la implicació de Rosa Pérez Garijo en la memòria històrica ha estat més notable i més rellevant.

–Ara que estem a les portes d’unes eleccions locals i autonòmiques, podem tornar enrere si governa la dreta i la dreta extrema?
–Bé, ja veurem què passa en les eleccions locals i autonòmiques. Si torna a governar la dreta i la dreta extrema, faran el possible per retallar les coses.

–I per què en moltes ocasions, quan es parla de memòria democràtica, algun sector de la societat diu que això és tornar al passat i reobrir ferides?
–Tot això ve de com es va fer el canvi polític quan va morir Franco i com es va fer el procés de transició democràtica. Ací no hi ha consciència del que realment va passar. Diuen que s’han tancat les ferides perquè interessa pensar-ho, encara que no. Les ferides no s’han tancat, el que passa és que hi ha hagut un procés de repressió molt dur, molt dur, però tan dur que en tot l’adoctrinament de la dictadura i tot el que han transmés i la història que va contar la historiografia franquista, ha fet que la gent i l’imaginari col·lectiu popular hagen assumit coses que no són veritat, i ara costa de saber el que va passar.

–Realment, la Transició espanyola va ser tan modèlica?
–No. A mi no m’agrada parlar mai de culpables, però el procés històric va ser el que va ser. Molts justifiquen que va ser per la por, que no es podia fer una altra cosa. Després va arribar a la majoria absoluta del PSOE i tampoc va poder fer una altra cosa. Ja sabem  com va entrar Felipe González i qui el va recolzar fora de les nostres fronteres. Tot té una explicació. Ací es va vendre el silenci i ja està: calia callar, i vam callar, tota l’esquerra.

–Per això la dreta sempre negarà la història.
–Sí, sí, perquè la dreta sempre ha negat la història. A més, hauríem d’haver tingut un context, també europeu, que ens haguera fet costat, perquè igual que a la Segona República la van deixar completament a soles, a nosaltres també perquè no acabaven de donar-nos suport. Ací s’ha construït la democràcia sobre cadàvers en cunetes, i no volen que parles perquè, si no, quina legitimitat democràtica té un règim que s’ha construït sobre el silenci de les morts i sense una justícia en tota la Transició? Anar contra això no interessa a ningú. I no oblidem un fet molt important: sempre s’està parlant d’exhumacions, però què passa amb els morts quan els traus d’on estan? Què denunciaràs, que hi ha un cadàver? Què passa amb eixes víctimes que no tenen tractament jurídic ni com a «caídos por España» ni com a víctimes d’ETA? No estan en la mateixa situació jurídica. Per això, quan es fan investigacions i es fan censos de víctimes, no es poden barrejar perquè uns són crims de guerra i altres són crims de lesa humanitat, perquè això porta a l’equidistància, que és el que s’està intentant transmetre. En la memòria històrica es parla molt d’unes coses, però el tema jurídic es passa molt per alt. Fa poc que als sumaris encara eren delinqüents per a la justícia, i d’això no es parla tant.

–Quins objectius t’agradaria veure fets realitat?
–Doncs, que la memòria històrica fora independent del règim polític que hi haguera i que es tractara com el que és, amb el rigor històric que es mereix i fent la catarsi, que seria l’acceptació per part dels victimaris del que van fer.