La revista degana en valencià

Entrevista a Marta Garcia

15/09/2020

«Cobrir uns Jocs Olímpics és l’experiència més gran que he pogut fer en l’àmbit professional»

Marta Garcia és una valenciana a Catalunya. La seua veu s’identifica fàcilment a Catalunya Ràdio en escoltar la secció d’esports. Sí, és una de les moltes dones que estan trencant el sostre de vidre en el món de l’esport. Amant de la gimnàstica, ha retransmés en directe tres Jocs Olímpics i set Dakars. Poca broma.

–De la Vall d’Uixó i Sot de Ferrer a Barcelona. Com vas acabar ací?

Vaig vindre a estudiar la carrera de periodisme en la UAB. Quan vaig acabar-la, vaig tornar al poble un any per acabar els estudis de música al Conservatori, però com que les pràctiques de la carrera de periodisme les havia fetes a Catalunya Ràdio, l’estiu següent em van cridar per un contracte de tres mesos. Quan vaig fer l’últim examen del Conservatori, vaig tornar a vindre a Barcelona. I fins al dia de hui.

-Ara hem estat confinats i fa tres mesos que no baixes. Què és el que més has trobat a faltar?

-Òbviament, la família i els amics. La família sempre està, i aquells dinars de celebracions i trobades no tenen preu. Sempre dic que allà les relacions personals són un poc diferents, menys distants, i és impensable estar més d’una setmana sense veure els teus amics. Ací això sí que em passa. I com que els meus amics són els de la banda de música on toque, la CIAC, he trobat molt a faltar aquella sensació que arriba el cap de setmana i el divendres, sense ni tan sols quedar en res concret, vas al bar de l’entitat a fer-te la cerveseta, posar-te al dia amb els que estiguen per allà, sopar i fer l’assaig. És impagable i ho te topetat molt a faltar.

–A diferència d’altres persones, tu has mantingut pràcticament intacte l’accent valencià. És difícil no acabar adaptant algunes formes o expressions vivint ací tant de temps?

La veritat és que no ho sé. Jo parle com sempre ho he fet, tot i que és curiós, perquè els companys de la ràdio o els amics d’ací em diuen que no he perdut gens l’accent valencià i les expressions que gastem, i, en canvi, quan em senten amics meus del País Valencià, em diuen que no semble jo!, que em noten ja els anys que duc ací, que en són molts ja (des del 96).

–A més, tu fas ràdio. Cal mostrar més als mitjans públics la riquesa de les varietats lingüístiques?

Crec que és important, sí. La riquesa d’una llengua està en totes les seues variants i crec que és important que quan un/a oient posa la ràdio no s’estranye de sentir un periodista parlant en la variant mallorquina, per exemple, o en valencià. Al principi de treballar en Catalunya Ràdio, alguns oients es queixaven de sentir-me. Ara ja no. Supose que tot és acostumar-s’hi. Però precisament nosaltres que treballem en un mitjà públic som els qui més hem de cuidar tot això.

–Què t’agrada més, la ràdio o l’esport?

Ufff, pregunta difícil!, però acabaria dient-te que potser l’esport. Vull dir, que jo em vaig fer periodista d’esports perquè primer vaig triar els esports. De xicoteta sempre deia que volia ser mestra de gimnàstica, i ja en l’adolescència em vaig decantar pel periodisme.

–Per què vas decidir ser periodista esportiva?

M’interessa el que passa al meu voltant i més enllà. Observar-ho i mirar d’entendre-ho per explicar-ho. Aprofitar les meues expertes per contextualitzar-ho. Tot això em pareix molt enriquidor, i combinar el periodisme amb els esports vaig pensar que seria una bona opció.

–Fins fa uns anys era un terreny ocupat íntegrament per homes. Les dones esteu trencant el sostre de vidre en el món dels esports?

Crec que encara queda faena per fer. Hi ha dones en càrrecs en l’esfera esportiva, però no en són la majoria. Les narracions dels partits, per exemple, també són molt majoritàriament terreny dels homes. Queda per fer, però avancem.

–Has estat a Beijing, Londres i Rio. Com és viure uns Jocs Olímpics des de dins? Tècnicament, és fàcil dur a terme una corresponsalia d’aquestes característiques?

Cobrir uns Jocs Olímpics és l’experiència més gran que he pogut fer en l’àmbit professional. Per a mi, és el màxim al que pots aspirar, en el sentit que, com a periodista d’esports, allà tens la màxima competició de tot. El volum de faena és bestial. No gaudeixes de l’experiència en eixe moment perquè vas accelerat per la faena, però després, en recordar-ho, és la millor experiència que he viscut. Tot i el patiment, tinc bons records dels tres Jocs Olímpics.

–I has estat set anys al Dakar. Què és el que més et va agradar?

El Dakar va ser com fer un màster en 15 dies. De tot, professional i vital també. El meu primer Dakar va ser a l’Àfrica, potser per això em va impactar tant. Després va arribar el de la suspensió i els sis primers de Sud-amèrica. El que més m’agrada d’una competició així és que comparteixes molts moments i a un mateix nivell amb tots els estaments que el formen: competidors, organitzadors, metges, periodistes… Allà tots fem la mateixa cua per arreplegar el menjar, per exemple. Humanitza molt i ens deixa a tots en un nivell molt paregut. Per contra, allà també he experimentat algunes de les sensacions menys agradables: la mort està present en eixa competició, i no és fàcil quan, de vegades, has de cobrir notícies així.

–Si hagueres de triar un moment de la teua carrera professional, quin seria?

Els Jocs Olímpics, així en general. Més concretament, me’n venen al cap alguns: la plata de la selecció espanyola masculina d’hoquei herba a Pequín, perquè coneixia molts dels integrants d’aquell equip; gaudir de la final masculina de gimnàstica a Londres, amb Kohei Uchimura; l’emoció dels 100 llisos d’Usain Bolte a Londres, els únics que he vist des de l’estadi olímpic; o veure nadar Michael Phelps en directe. Encara m’emocione en recordar-ho.

–El món de l’esport s’ha vist afectat per la pandèmia. S’ha sabut adaptar a les circumstàncies?

Crec que en alguns casos millor que en altres. La lliga de futbol ha tornat, però només en la versió masculina. No s’ha fet un esforç perquè la competició femenina poguera tornar, per exemple. Els que sí s’han adaptat bé són els esportistes, que s’han sabut buscar la vida per no perdre entrenaments i fer-ho com bonament han pogut. Com sempre, l’enginy i la força de voluntat individual ha pogut més. Però no els ha estat fàcil.

EN POQUES PARAULES:

–Esport favorit: la gimnàstica, tant l’artística com la rítmica.

–Una esportista: et podria anomenar diverses gimnastes, però et diré el nom de la persona gràcies a la qual vaig descobrir un esport que també m’agrada molt, la pilota. Parle de Paco Cabanes, el mític Genovés.

–Un/a entrenador/a: Ufff, difícil. Això de només triar-ne un és complicat. Iratxe Aurrekoetxea és una entrenadora de rítmica que m’agrada molt. Totes les seues gimnastes cuiden molt els detalls i tenen una personalitat pròpia. Transmeten quelcom d’especial.

–Una competició: els Jocs Olímpics!

–Un/a periodista esportiu: em resulta difícil triar-ne un, però et diré Santi Carreras. Va ser el meu primer jefe i he aprés molt d’ell. Més en general, envege sanament aquells que formen part de l’Olympic Channel. Fan reportatges que són una delícia!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top