Entrevista a Miquel Àngel Pradilla

26/05/2022

«El valencià va fent el seu camí, ple d’obstacles»

«Evitar el conflicte no pot ser una actitud que porte la llengua al precipici»

«El valencià té el futur que els valencians voldrem que tinga»

Havíem parlat per telèfon, però, quan ens trobem al nord del país, ràpidament m’adone que estic davant una persona que et transmet que la seua formació i experiència és gran, molt gran. Editor d’Onada, catedràtic de Sociolingüística Catalana a la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Secció Filològica de l’IEC, treballador i estudiós permanent de la llengua, parla amb calma d’una de les coses que, de segur, han marcat la seua vida. Utilitza les mans com per a donar més èmfasi a les seues paraules i als seus coneixements.

–Com veus, així en general, la salut del valencià al segle xxi?

–La salut de la llengua catalana en la seua globalitat encaixa plenament en la consideració de llengua minoritzada, això és, una llengua que presenta una funcionalitat deficitària i no té garantida la seua reproducció. El caràcter subaltern de la llengua no és, però, homogeni. La vitalitat etnolingüística mostra una gradació territorial, on hi ha dos pols extrems: territoris amb expectatives de normalitat, tot i els dèficits sociolingüístics que mostren, i territoris amb expectatives molt avançades de substitució lingüística a mitjà termini. Les expectatives més favorables, les trobem a Andorra (el territori que ha experimentat una millora més intensa) i Catalunya; a la Catalunya del Nord i a l’Alguer, el català ho té molt magre a causa dels estralls que porta fent la interrupció massiva de la transmissió lingüística intergeneracional. En relació amb Andorra i Catalunya, voldria fer notar que es tracta de dos territoris on l’administració (el poder) ha mantingut una dinàmica de rehabilitació lingüística continuada.

Al bell mig, el valencià va fent el seu camí, ple d’obstacles, de la mà de dinàmiques glotopolítiques canviants que modifiquen l’horitzó de normalitat, encara que no aconsegueixen adaptar-lo als seus propòsits. Dit d’una altra manera, els vint anys de la dreta al poder (1995-2015) no van aconseguir residualitzar una llengua que encara forma part del paisatge comunicatiu; i el que portem de l’esquerra al poder (2015- 2022) no acaba de traure el valencià d’una atonia crònica, amb símptomes preocupants de reculada en la presència social.

A partir de les dades del SIES 2015, no tinc més remei que diagnosticar una precarietat alarmant de l’ús del valencià, subaltern absolutament de la vigoria d’una llengua castellana omnipresent. Més encara, si proposem una mirada evolutiva constatem que l’ús de la llengua es troba immers en una dinàmica clarament decreixent. D’altra banda, si avaluem els usos en funció dels diferents contextos enquestats, ens adonarem que el valencià quan surt de casa (llengua a la llar) va perdent pes, i el perd a mesura que el context perd proximitat i, per tant, identificació dels interlocutors. Podríem dir que no ens espolsem el caràcter de llengua domèstica que funciona relativament bé en l’endogrup i va perdent visibilitat en la mesura que la interacció és intergrupal.

Crec que és fonamental disposar, tan ràpidament com siga possible, d’una nova enquesta. Em consta que incorporarà l’anàlisi d’algunes variables que ens permetran una diagnosi millor.

–El poble valencià ha estat capaç de redreçar la interrupció intergeneracional de la llengua? Com avancem (o retrocedim)?

–La transmissió familiar de la llengua mereix una atenció especial. És un indicador clàssic per a la definició de la capacitat d’atracció o de retracció de la llengua. Rafael Lluís Ninyoles ens va llegar una interpretació molt solvent sobre el procés de castellanització de la societat valenciana fins al moment de publicació dels clàssics Conflicte lingüístic valencià (1969) i Idioma i prejudici (1971). No m’hi referiré ara; només recordaré que l’abandó de la llengua hi és present des del segle xvi. La conflictivitat lingüística, a més, ara recuperant Joan Fuster, en gran part s’ha mostrat com una veritable conflicte de classes. El mateix Ninyoles, a propòsit del SIES 1995, especulava sobre la fi de la interrupció de la transmissió lingüística.

Aparentment, la sentència de l’enyorat sociòleg semblava certificar-la l’enquesta que va realitzar l’AVL l’any 2004, les dades de la qual diagnosticaven una estabilitat global de la variable en qüestió. Aquesta valoració era evident que requeria una anàlisi més fina. Vuit anys més tard la van fer Albert Favà i Brauli Montoya (2012). Els resultats del treball van matisar l’aturada general del procés. De manera molt esquemàtica, van identificar tres comportaments de la variable que es donaven en àrees geogràfiques discontínues però amb característiques demogràfiques comunes: en unes àrees, de caràcter rural o en ciutats mitjanes (un 40 % de la població) la transmissió presentava resultats favorables; les grans conurbacions patrocinaven un comportament amb resultats negatius (un altre 40 %); el 20 % restant representava una situació d’estabilitat. Al 2022, reitero, és fonamental saber què està passant. I molt em temo que les notícies no seran massa bones.

–Sols parlar del concepte de revernacularització. Ens el pots aclarir amb exemples del nostre dia a dia?

–La revernacularització és l’altra cara de la moneda de la interrupció de la transmissió lingüística. Ens referim al procés de creació de nous usuaris per a la llengua que no tenen el valencià com a llengua inicial. L’àmbit per excel·lència on avançar en aquest vessant de la revitalització lingüística és l’educatiu. Disposar d’un bon model lingüístic educatiu és fonamental. L’escola proveeix de competències lingüístiques i crea nous parlants. Però també hi ha àmbits on la llengua es transmet fora de la llar: el cas de zones de majoria valencianoparlant, habitualment amb poca densitat demogràfica, també solen aconseguir l’atracció a la llengua de parlants procedents d’altres grups lingüístics. Malauradament, els àmbits urbans, majoritaris demogràficament i amb una certa capacitat de lideratge en la definició de les tendències socials en general, els contextos interpel·lants en valencià no mostren la intensitat necessària per fer la llengua comunicativament necessària. També caldria que s’avancés en la creació de xarxes d’usuaris de la llengua que acollissen lingüísticament als qui no la tenen en el seu repertori. La fase final del procés és anar més enllà d’adquirir i usar una nova llengua i passar a la fase d’adopció patrimonial (llengua d’identificació). En aquest sentit, t’he de dir que sento molta curiositat per conèixer les dades de llengua inicial i de llengua d’identificació al País Valencià, unes dades que probablement tindrem en la pròxima enquesta.

–Quines esferes socials actuals fan més per la llengua? Escola, mitjans de comunicació, música, referents polítics…?

–Una llengua amb una vitalitat sòlida ha de tenir presència en els diferents àmbits del repertori lingüístic, els formals (més institucionalitzats) i els informals (els usos interpersonals vinculats a la privacitat). Uns i altres es retroalimenten. De fet, en la política i la planificació lingüística de la llengua catalana, sobretot a Catalunya, en el seu moment es va imitar l’aposta quebequesa per treballar a fons els usos institucionalitzats amb la hipòtesi que revertirien en la millora de la llengua en la col·loquialitat.

La presència del valencià en l’àmbit de les comunicacions institucionalitzades (administració, ensenyament i mitjans de comunicació) mostra uns dèficits majúsculs. Si més no fins al maig de 2015, l’administració valenciana, responsable en primera instància del procés de normalització lingüística, no va fer efectiu el compromís que proclamava des d’una retòrica identitària. L’ensenyament públic, el sector que havia suscitat més expectatives, no ha aconseguit escolaritzar en valencià més d’un terç de l’alumnat. L’ensenyament privat, al voltant d’un terç de la població escolar, roman (quasi) impermeable a la presència del valencià com a llengua vehicular. Quant als mitjans de comunicació, l’any 2014 es consolidava la dinàmica prevista per la Llei 4/2013, de 27 de novembre, de supressió de la ràdio i la televisió públiques valencianes. Anteriorment, la incoació pel Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme a finals de 2013, va tenir com a conseqüència que al gener de 2014 es deixessen de rebre les emissions de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació en el territori valencià. D’aquesta manera, arribava al seu punt culminant l’estratègia d’obstaculització de la recepció de TV3 en terres valencianes, iniciada al començament de la darrera legislatura del PP al poder autonòmic. L’encongiment dràstic de la presència mediàtica de la llengua catalana va arribar a un punt que la invisibilitzava en un àmbit vital per a la seua projecció de futur.

Amb unes restriccions d’ús tan importants en l’esfera comunicativa vinculada al poder, la matriu de trets valoratius de la llengua forçosament havia d’experimentar una forta contracció. No ens ha de resultar estrany, doncs, que la feblesa de les comunicacions individualitzades, això és, les interaccions comunicatives interpersonals vinculades a la col·loquialitat, haja anat en augment. Prendre consciència de la situació hauria de ser una condició prèvia a dissenyar una planificació lingüística que tinga com a objectiu capgirar la dinàmica comunicativa descrita.

Així les coses, els nous gestors del govern valencià, des d’una proposta programàtica favorable a la rehabilitació del valencià, han hagut d’abordar un repte majúscul. Des d’una política lingüística fortament conflictivitzada pels partits a l’oposició, han posat en marxa uns mecanismes d’intervenció que trenquen la dinàmica anterior. Així, la presència del valencià en l’administració s’ha vist legislativament reforçada; la centralitat del valencià en el món de l’ensenyament malda per consolidar-se des d’un model multilingüe que li atorgue espais de seguretat; la posada en marxa d’À Punt ha propiciat el retorn del valencià a l’espai radioelèctric, etc. El temps dirà si la planificació lingüística institucional és capaç d’impulsar canvis estructurals importants en l’ordenació de lʼecosistema comunicatiu valencià.

–Per cert, les xarxes socials i els mitjans de comunicació públics en valencià, són fonamentals?

–Són fonamentals. La població jove (el ciutadà del futur) presenta uns hàbits comunicatius i un consum cultural diferents de la resta de la població. Estan instal·lats, majoritàriament, en unes ecologies digitals i en uns consums audiovisuals sota demanda (les plataformes) on el valencià hi té una presència ínfima. S’han de fer tots els esforços possibles perquè el segment de població infantil i juvenil especialment no es trobe desemparat de valencià en un context de gran transcendència per al futur de la llengua.

La millora d’aquest sector passa per impulsar un sector comunicatiu, d’entrada des del sector públic, amb la idea d’aconseguir l’atenció de la iniciativa privada. À Punt és una aposta necessària, però el valencià hauria de senyorejar en una xarxa de mitjans de comunicació de proximitat que aportés la capil·laritat social necessària a la presència de la llengua. També ajudaria molt la reciprocitat en la recepció de mitjans de la resta de territoris, naturalment.

–L’exigència d’Esquerra Republicana perquè les plataformes digitals de cinema hagen d’oferir una quantitat en valencià, és un pas o un gran pas?

–És un passet que no resol el tema, però que simbòlicament el posa damunt de la taula. Amb aquests percentatges no anem enlloc. És en aquests casos quan t’adones que l’Estat no ha patrimonialitzat les llengües que acull: els dona un marge d’actuació de caràcter territorial però les invisibilitza en termes estatals, europeus i internacionals. I quan la llengua entra en entorns virtuals i es desterritorialitza també en residualitza la seua presència amb regulacions que privilegien la llengua castellana.

–Quants models de llengua necessita la nostra comunitat catalanoparlant des de l’escola?

–Actualment, la gestió normativa de la llengua catalana es troba immersa en una dinàmica pluricèntrica. Potser hauria de precisar que la dinàmica en qüestió, més enllà de la institucionalització de l’AVL i recentment de l’ens normatiu aragonès, ja tenia plena vigència amb l’existència de models de formalitat diversos amb un ancoratge territorial. La novetat ha estat, com he dit, la institucionalització.

La modelització de la llengua a l’escola ja reflecteix, territorialment, la composicionalitat i el polimorfisme de la norma i l’adapta als diferents contextos d’ús que es donen a l’aula (llengua oral i escrita, més o menys formalitat, etc.). Com a sociolingüista, em veig amb l’obligació d’advertir que les llengües minoritzades han de mirar d’equilibrar bé les demandes d’identitat lingüística de les parts del tot idiomàtic i la necessitat de bastir una varietat referencial on l’eficàcia comunicativa siga prevalent.

–Parlant d’escola, el Decret de Plurilingüisme suma o resta?

–El model lingüístic educatiu és un entorn clau per a la revitalització de la llengua. En situacions de minorització, la llengua recessiva ha de ser-ne el centre de gravetat. Als diferents territoris de parla catalana (a la catalanofonia, com a mi m’agrada de denominar la comunitat lingüística), determinats sectors sociopolítics han conflictivitat la presència de la llengua en l’ensenyament. La judicialització d’un àmbit que no hauria d’eixir del debat pedagògic i didàctic torna a mostrar la presa de posició d’una judicatura que treballa amb la hipòtesi que és el castellà la llengua que perd pes en els territoris on no és llengua pròpia. S’ho haurien de fer mirar …

Dit això, crec que no s’escapa a ningú que, entre el tractament a l’ensenyament que necessita el valencià i el que li ofereix la darrera versió d’un model de plurilingüisme que ha hagut d’adaptar-se a la dinàmica glotopolítica que l’ha tensionat, hi ha molta, massa distància. Com a sociolingüística, entenc perfectament que la millor política lingüística és aquella que es pot acabar portant a terme, i que el tensionament social ha de mirar d’evitar-se. Evitar el conflicte, tanmateix, no pot ser una actitud que porte la llengua al precipici. El conflicte s’ha d’assumir quan no fer-ho t’aboca a traspassar línies roges que qüestionen el futur de la llengua. La rehabilitació del valencià passa perquè ocupe inequívocament la centralitat en l’entorn educatiu. Ens hem de conjurar perquè així siga.

–Com a membre de l’IEC, com diries que són les relacions amb l’AVL? I com a sociolingüista, com les descriuria?

–Les relacions han millorat molt. La prova és la signatura de l’Acord de col·laboració per una normativa inclusiva i unitària. Sens dubte, no són tot flors i violes, no en va hi continua havent un espai de discussió que es deriva dels horitzons fundacionals de les dues entitats: mentre que la Secció Filològica de l’IEC no renuncia a exercir la seua funció amb la mirada posada a la llengua en tota la seua dimensió, l’AVL, ara ja per mandat estatutari des del 2006, reivindica la seua autoritat del Sénia al Segura.

En el format que siga, la cooperació institucional es fa imprescindible. La gestió normativa de la nostra llengua no es pot permetre que la formalitat comunicativa grinyole. L’IEC, sobretot amb la compleció normativa portada a terme amb la nova Gramàtica de la llengua catalana (2016), ha donat la mà a una part substancial de les diferències suscitades per la publicació de la Gramàtica normativa valenciana (2006). Personalment considero que en l’àmbit lèxic, l’AVL hauria de fer també una reflexió sobre la seua proposta (l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana la va fer a propòsit de l’aparició del Diccionari normatiu valencià del 2014). L’IEC hi està treballant a fons per resoldre els dèficits diatòpics que mostra la Diccionari de la llengua catalana (DIEC2, 2007), amb l’elaboració d’un nou diccionari. 

–Amb el Govern del Botànic, creus que la llengua està en el centre de l’agenda política com a l’any 2015, amb la mateixa intensitat?

–El canvi polític de maig de 2015, efectivament, va suscitar unes expectatives enormes. Això ha tingut molt a veure amb el descontent que ha motivat la seua intervenció planificadora des dels sectors més compromesos amb la rehabilitació de la llengua. Un descontent, no ho oblidem, que en els sectors més hostils al valencià s’ha substanciat en una judicialització extrema de tota mesura que atorgue preeminència al valencià per tal de rescabalar-lo d’una història de subordinació. Val a dir que la conflictivització impulsada ha trobat una bona acollida en una judicatura que, a partir de la STC/2010 sobre l’Estatut de Catalunya, ha iniciat una etapa involutiva respecte a la interpretació de la jurisprudència anterior.

–Parlem també un poc dʼedició: codirector d’Onada Edicions, amb un catàleg immens i variat. D’on naix i què aporta?

–Onada naix des de l’activisme cultural i, a poc a poc, s’ha anat consolidant des del punt de vista empresarial. Naix, essencialment, com un projecte de promoció patrimonial d’un territori interautonòmic  (nord-valencià, les Terres de l’Ebre i les comarques baixaragoneses). Des dels extrems de les autonomies respectives, hem volgut assumir desacomplexadament la nostra condició d’epicentre de la comunitat lingüística.

Paral·lelament, Onada ha anat endreçant una bona oferta generalista, de manera que a hores d’ara comptem amb un catàleg d’unes sis-centes obres en prop de vint anys de funcionament. Personalment, estic molt content de la contribució que està fent en els dos vessants, el de la promoció d’un territori amb un patrimoni tan important com desconegut, i en el món de l’edició en català.

–Què aporta el teu Maestrat nadiu al País Valencià?

El Maestrat és un territori molt especial. Val a dir, però, que hi ha Maestrats diversos. Un seria el costaner, el més poblat i amb dinàmiques econòmiques molt terciaritzades, que pateix l’embat d’un multilingüisme on el valencià, sempre subsidiari del castellà, no flueix amb comoditat. L’altre Maestrat és el de terra endins, més rural, on l’autenticitat va del bracet d’una història i uns paisatges espectaculars. Aquest darrer és, sobretot, el meu Maestrat, un territori on la llengua senyoreja en el paisatge quotidià.

–El valencià té futur?

–El valencià té el futur que els valencians, en el seu conjunt, voldrem que tinga. Avui en dia, els horitzons anhelats per al valencià de la ciutadania són múltiples i, en alguns casos, contraposats. La legitimació dels qui defensem la seua centralitat en la societat valenciana giren al voltant de la preservació de la diversitat lingüística i cultural, d’una manera especial en els entorns on les llengües acrediten la seua territorialitat i historicitat. Hem de ser capaços de dotar de més múscul el cos social que participa en el projecte de rehabilitació lingüística. Si ho aconseguim i millorem l’habitabilitat del valencià en el seu ecosistema, ara més multilingüe que mai, res no fa pensar que no puguem capgirar la dinàmica actual. La resiliència que la llengua (i la societat que la parla) ha mostrat històricament ha de ser un estímul per continuar treballant per una llengua que val molt la pena.