Entrevista a Miquel Navarro: «L’artista mai ha de temporalitzar la seua obra»

El teu procés de creació es regeix per un horari concret i determinat?

«Jo treballe sobretot de matí. Sóc un treballador que té un horari. Això de considerar-me treballador no és cap entelèquia; l’escultura té una exigència física evident, manipulació de matèries pesades…
La vesprada és més elàstica. Puc passejar, dibuixar… Es podria dir que la vesprada és més reflexiva, encara que no m’agradaria que algú poguera pensar que sols reflexione per la vesprada. Quan treballe al taller estic reflexionant, perquè això que a l’artista li ve la inspiració com un regal de la divinitat, és pura bogeria».

Parlant de la creació de la teua obra, mentre et sentia parlar em semblaves un poc escultor-arquitecte, o es tractaria més bé d’un arquitecte que fa escultures?

«És possible. No refuse la meua concepció arquitectònica de l’obra d’art. És cert que la imatge de la meua escultura és arquitectònica, però, per altra banda, he d’afirmar que sóc un escultor molt tradicional. Intimista; faig les peces pràcticament amb les mans, sobretot les més menudes. Tocar el fang és un acte amorós, íntim, i aquest sentiment em situa dintre del món tradicional de l’escultura. Ara bé; quan forge una font al carrer, primer la faig d’un tamany adequat a l’estudi, i després la planifique i la porte al terreny on definitivament ha d’anar situada».

Certament que l’obra de l’escultor i l’arquitecte depén en bona mesura de la infraestructura, que li pertany emfàticament a l’artista, però, que no és l’artista… això és un entrebanc?

«Realment, no. Es tracta més bé d’una condició purament instrumental. Hi ha eines que no es poden allotjar a l’estudi. Si fas una escultura de dotze metres, has de tindre ponts i grues per poder manipular eixe volum. L’artista ha d’assolir un control molt seguit de tot el procés de creació, sobretot d’allò que no depén d’ell. És important que no hi hagen improvisacions, però si n’hi ha, que pugues controlar-les tu. L’escultura té més proximitat al laboratori residual, perquè també és més inútil com a tal; també té eixe element conceptual pròxim, íntim, que depén de la teua manipulació».

Quan et deia això d’un escultor arquitecte i un arquitecte escultor, volia dir que les teues obres demanen un context, que generalment és urbà.

«Sí, totalment. Quan pose una font en un carrer, he considerat tot el que hi havia per allí. Conec perfectament el carrer, l’he passejat de dia i de nit, he viscut en ell. Per exemple, l’obra coneguda com la «pantera rosa», el que té la font és el que correspon a aquest context. Té un acabat industrial. Si l’haguera fet per a la plaça de l’Almoina, la mesura haguera estat diferent, i també el llenguatge plàstic. Se m’acudeix que per a aquesta plaça el material dominant haguera estat l’or. Però, per a mi, tinc molt clar que la peça queda emmarcada dins d’un context urbà, en la línia de les fonts de Roma. En el fons, la «pantera rosa» és un obelisc com el de la piazza Navona, però mai podríem dir que sembla un Bernini, ja que té quelcom dur, irònic, que no té aquest autor. La meua és una ironia lúdica, sensual. L’element que aboca des de dalt l’aigua és l’obelisc que es converteix en un animalet. Una gàrgola, per exemple. En el context de l’Albufera, seria una garsa. O també un respirador de tipus àrab, dels que hi havia a l’horta de València, i encara resten a Algemesí i Alginet».

Està clar que el teu barroquisme està profundament prenyat de classicisme esquemàtic, però malgrat tot, crec que la sensualitat i l’aspecte lúdic farceix absolutament tota la teua obra.

«Bé, és cert, però està molt esquematitzat, és una sensualitat racional. El que hi ha és una conducció cap a una línia que tal vegada estiga al servei de la claredat. L’esquema està inserit en la contemporaneïtat més rabiosa. Perquè sols puc explicar d’eixa manera senzilla les coses que en altre moment podien permetre un aclariment barroc. Encara que hui estem vivint un moment molt eclèctic, i els artistes podem permetre’ns qualsevol forma d’expressió. Personalment, he decidit comprometre’m en la simplificació per tal de poder fer entendre més coses».

Estem tots d’acord que vivim un moment eclèctic en el qual no hi ha massa valors absoluts, i on es fa ben palesa la temporalitat de la producció artística. La teua escultura està desproveïsta d’una certa perennitat?

«No, a mi no em preocupa. Em preocupa conceptualment, però no materialment. En la vida personal, estic convençut que sóc un ésser etern, i he de dir-te que l’eternitat m’espanta. Pensar que sóc etern em dóna terror; però saber que m’he de morir, encara més. És una dualitat, una contradicció, però és així. No vull de cap manera que una obra meua estiga degradada mentre jo siga conscient. No la pense com un element etern, però tampoc em desagrada que ho siga. Eixa és la qüestió material, la més espiritual està lligada a la meua concepció com a ésser humà. No sé que hi ha darrere de la mort. Sé que hi ha persones que pensen que la tendència pròpia d’un temps tan eclèctic com el nostre ha de donar obres absolutament efímeres. Però, no és la meua idea pel que fa al cas. L’artista mai ha de temporalitzar la seua obra».

Estic escoltant amb molt de respecte tot el que estàs dient, i fins i tot és possible que em faces descobrir alguns aspectes nous de la qüestió, però no creus que les obres, sobretot les arquitectòniques, donat el moment que vivim, haurien de ser polivalents, és a dir, que el mateix recinte poguera ser a la vegada catedral i mesquita?

«En això estic absolutament d’acord. Jo parlava d’allò efímer pel que fa als materials. No és el mateix utilitzar marbre que utilitzar talla. Tot té el seu sentit. No es pot dubtar del significat que té el teatre, i segurament no hi ha res més efímer que el teatre. Encara que les coses es facen per a l’eternitat, afortunadament mai seran eternes; tot és efímer. Algunes vegades, l’efimeritat és més ràpida, o més lenta, però al final tot és efíer».

Tothom parla del món de Miquel Navarro. S’escriuen llibres, es fan conferències, articles. M’agradaria saber què dius tu del teu món.

«Bé, això no vol dir res més que cada autor té unes singularitats, encara que hui en dia aquesta tendència no estiga molt ben considerada i hi haja una certa sensibilitat que inclou els artistes en un marc sociològic o els fa dependre d’un moment històric. Crec, i ho reivindique per a mi, una manera peculiar de veure la realitat. Es pot parlar perfectament del món de Tàpies o de Miró. El meu món tal vegada siga menys explicatiu que altres, encara que tinc molts amics que afirmen entendre molt bé el que faig; això em preocupa».

Però no hi hauria també un desig de buscar en tu mateix, en la teua carn, en els teus desitjos més amagats, l’explicació de toda la teua obra?

«Sí, tal volta. És cert que la meua obra la tinc ficada molt en la carn, però tampoc podria dir massa sobre això. Crec que són molts els artistes que treballem sobre eixa base. Alguns tenen un raonament més racional sobre la pròpia obra, són menys convulsius, menys viscerals. Clar que es pot parlar del món de Miró, i també del món de Tàpies, però, evidentment, no es podria dir el mateix. Miró, i en aquest cas jo també, som artistes més íntims, referits sempre a la nostra psicologia. Crec que arribem més al fons de les coses que altres que ho miren des de fora. En definitiva, és altre valor. Tàpies parla del món que està mirant. Miró parla del que està vivint».

Però, perquè la gent ho entenga, acceptaries que fera la següent simplificació? «L’obra de Miró explica més la persona que l’obra de Tàpies…».

«Bé d’acord. Jo afegiria que, mirant l’obra de Tàpies, també pots arribar a saber qui és Tàpies, perquè les dades les tenim. Però l’obra de Miró parla més de qui és Miró».

I si algú busca dins el teu món, podria trobar alguna de les persones a qui fas homenatge en la teua obra? Vull dir, hi ha artistes amb els quals et sents identificat?

«Sí. Per exemple Miró, encara que no es veja així d’immediat. I també el mateix Tàpies, però d’una forma més tangent. Fins i tot els artistes de les avantguardes de principi de segle, que són els qui feren una revisió de tota la història de l’art. Són una memòria històrica, no com els artistes romàntics que estaven com en una boira. De fet, també m’agraden molt els prehistòrics, perquè són absolutament purs, són els qui enceten la història, i l’enceten d’una forma verge. També puc incloure els renaixentistes, que fan una revisió de l’art grec i romà i recuperen la mesura humana. Per això, he d’afegir que, sense renunciar que m’entenguen els majors, la meua obra té una percepció molt directa per als xiquets perquè tenen els ulls més purs i oberts. Quan un pare va amb el xiquet passejant per la «pantera rosa» i diu «no m’agrada», el xiquet comprén allò que veu, perquè capta uns elements que al pare se li escapen, ja que està massa enverinat en cultures disperses. I el xiquet capta les coses més directament. Jo no diré mai que sóc com un xiquet, i totes eixes bogeries que es diuen. Quan es diu que Miró pintava com un xiquet, no és cert. Miró té la capacitat de tornar a la puresa i el xiquet encara està pur. Vull dir, que va a l’origen».

Miquel, a tu no t’agradaria fer una casa?

«Doncs, sí. Més que una casa m’agradaria fer un edifici. I després una casa. La casa ja me la puc fer jo, però l’edifici és més complex. Un edifici és com una escultura gran. Per exemple, Le Corbusier és un artista que fa una arquitectura com una escultura molt bonica. Clar que, segurament, no es podrà dir que fa escultura. En les persones hi ha una afinitat en la manera d’entendre el món a través de l’ofici. Miquel Àngel és bàsicament escultor, encara que haja pintat la capella Sixtina. Doncs això passa amb totes les persones. Ens manifestem d’una manera, fem unes coses, i quan volem fer unes altres, ja no ens surten tan bé. És evident que sempre realitzem unes activitats millor que altres. Jo no sóc arquitecte, sóc escultor, però m’agradaria fer un edifici».

Creus tu que els artistes valencians no tenen prou ressò al País?

«Segurament, no. Però això passa per tot arreu, no sols a València. Si a Catalunya parles de Tàpies, evidentment estàs parlant d’un mite. Jo no sé si els mites cal cercar-los o no. Tampoc dic que jo siga eixe mite. Però quan una cultura viu sense mites creix amb complexes i feble. Si València té un bon equip de futbol, això li dóna pes. A mi el futbol en concret no m’agrada, però estic content si el València guanya. I si el València és un equip de futbol important, això vol dir que la ciutat recupera una certa importància mitjançant l’esport. L’IVAM és un museu d’art contemporani que està ubicat a València, per la qual cosa també ha de tindre una consideració pel context en què està inserit. En cas contrari, podria estar en qualsevol lloc del món. No tindria sentit que la Generalitat Valenciana pagara un museu que no s’implicara en la societat valenciana».

Què diries als qui t’acusen de ser un artista del PP?

«Jo sóc un artista que no vol involucrar-se amb ningú. Tinc una expressió cultural pròpia. Si ara el PP em dóna suport, també en altra època me’l va donar el PSOE. Mane qui mane, la meua obra està ací. He de recordar que la «pantera rosa» no és del temps del PP. Jo no tinc res en contra de ningú, sempre que em demostren que són demòcrates. En el meu camp, del PP no puc dir res de mal. D’altres camps, no opine».

Miquel, la cultura té un pes decisiu en la teua obra, o més bé…

«La meua obra és sobretot producte del sentiment, però també sóc una persona que llegeix, no tant com deuria, però sí el suficient. Una cultura que no passa pel sentiment pot asfixiar la imatge clara, ràpida i autèntica, pot embrutar-la; però per altra banda, ser un ignorant tampoc està bé. I un és ignorant quan no evoluciona cap a una depuració i es repeteix constantment. Quan un es repeteix, deixa de tindre i de crear emoció. En el procés de qualsevol artista que es cuide un poquet, sempre hi ha una evolució cap a la depuració per tal de manifestar-se en un gest íntim. La teua veritat es transmet en tu amb un desig, i aquest desig ha de ser incitador i, sobretot, directe».

Quins projectes tens ara, Miquel?

«Ara estic en dos projectes públics; un a Santander, a Torrelavega, i un altre a Las Palmas, que són dues escultures grans que van col·locades en autopistes i bulevards, llocs molt amplis. Per altra banda, estic participant en una exposició col·lectiva molt important que hi ha a Montecarlo, i també tinc una obra a l’Olla d’Altea, on s’ha fet un simposi sobre l’aigua; és una font. També tinc el projecte d’una exposició individual a Madrid, Nova York i Itàlia per a aquesta primavera…».