Entrevista a Miss Tagless

29/07/2021

«Parle de coses molt normals, per això qualsevol persona es pot sentir identificada»

«La naturalitat és el que està triomfant ara mateix a les xarxes»

«L’eròtica de les xarxes existeix i és una veritat com un temple»

«Pots parlar molts idiomes, però expressar-te, viure en una llengua, en l’única en què ho faig, és el valencià»

Volíem entrevistar aquest jove de Pedreguer, Sílvia P. Sesé. Havíem quedat a la seu de Saó, a l’avinguda del Cid. El dia era clar, amb un sol intens que ens feia aclucar els ulls. Després de les presentacions començàrem l’entrevista, i una cosa que em va sorprendre des del primer moment va ser la sinceritat de la seua mirada al món, a la societat valenciana i una alegria de viure molt envejable. Després de les fotografies, cadascú se’n va anar buscant les seues xarxes. Ella més que no jo.

–Per què Miss Tagless?

–Perquè jo estava vivint a Londres i en aquell moment es portaven molt els noms en anglés. Tag és ‛etiqueta’. Aleshores, el nom sencer és com ‛sense etiquetes’, mal escrit però per fer la gràcia: ‛Senyoreta sense etiquetes’.

–I com dius que et diuen: noms i cognoms?

–Soc Sílvia i soc de Pedreguer, de la Marina Alta. Llevat d’anglesa, puc ser de molts llocs [riu].

–Conta’ns una miqueta com comences en aquest món de les xarxes socials…

–Cert és que sempre m’havia apanyat prou en el que eren les xarxes i tot això, però vaig començar a compartir continguts perquè a la feina no parava de fer tutorials de maquillatge, parlar del que fora… perquè m’agrada xarrar. Va ser quan Carolina Punset, que estava per Ciudadanos al Congrés, va fer unes declaracions un poc… i m’hi vaig enfadar. Jo li volia fer arribar un missatge, però no podia de cap manera i vaig dir: «li faig un vídeo i li envie l’enllaç», i així va començar tot.

–En quina xarxa et trobes més a gust?

–Ara ja han passat uns anys des que vaig començar a fer vídeos. Continue sentint-me molt a gust a YouTube, que és on vaig començar per dir-ho d’alguna manera, però Twitch, que actualment és una plataforma de streming en directe, la veritat és que és molt més propera i tens el feedback de les persones al moment sobre el contingut que estàs creant i és molt més fàcil, entre cometes, per a mi almenys, crear. Em quedaria amb totes, perquè si em feres triar-ne una preferiria que em tallares una cama.

–Ara sembla que abans de preguntar-te el nom, cal dir els seguidors i seguidores. Com estàs tu?

–Jo trobe que de seguidors estic bé; podria estar millor, no soc famosa, però sí que és veritat que és la gracia que eres un número i un conjunt de números que t’acompanyen. Ara mateix, a YouTube –on per a mi era impensable passar dels 10.000– estic ja en 14.000 llargs, en TikTok quasi 10.000, i són xifres que penses i dius que tampoc és tant, però comences a pensar-ho i, tots en un mateix lloc, en qualsevol de les xarxes, tinc més seguidors i seguidores que habitants té el meu poble.

–Pots definir que és una influencer?

–Doncs jo pense que, encara que ara està tot molt encarat a les xarxes socials, són persones que tenen una repercussió i una influència en qui els segueix. Jo crec que, en certa manera, tots hem sigut influencers al nostre voltant i crec que tots ho som a major o menor escala. Un professor que t’inspira i que et fa estudiar una carrera o et fa seguir uns estudis, jo trobe que és molt més influencer; més influencer que això no hi ha res. Encara que un professor, per exemple, estiga solament davant d’un grup de 25 alumnes, per alguna cosa es comença; jo també he tingut vídeos que han tingut 30 reproduccions.

–La competència deu ser molt gran i dura, no?

–Realment, no. Sí que hi existeix, òbviament, perquè a tots els llocs hi ha cassolades, però sí que és veritat que en les xarxes el que més et pots trobar com a competència són lletjos que dic jo, que deu passar en tots els àmbits, això de copiar contingut i imitar allò que li funciona a un altre, però jo crec que la competència és bona. Com més gent hi haja veient continguts, siga meu o d’una altra persona de la resta de creadors, ens beneficia tindre eixe públic, perquè el que mira els meus vídeos no té per què no mirar els seus.

–Com definiries els teus continguts?

–M’ha costat, perquè no m’ha agradat mai definir-me i se’m dona fatal, però jo definiria els meus continguts, o el que jo faig en xarxes, com reflexions sobre la normalitat de la vida. Trobe que parle de coses molt normals, per això qualsevol persona s’hi pot sentir identificada. Són problemes, drames, evidències que tots passem per ahí en algun moment o que ja les hem passades o les passarem, o no. Intente com normalitzar certes coses que encara tenim un poquet com a tabú i ajudar a qui ho haja passat igual que jo, si li funciona de la meua experiència.

–On resideix el secret de l’èxit?

–Considere que hi ha molts factors. Així, per a les xarxes, en general, jo apuntaria directament a una cosa que em falta i és la constància, poder dedicar-te i dedicar-hi molt de temps. No és que no en dedique, però n’hauria de dedicar molt més per poder triomfar d’alguna manera.

També considere que la naturalitat, perquè ja ens hem pegat massa anys de mitjans convencionals, dels actuals, de tota la vida, plasmant una vida idíl·lica, unes imatges massa perfectes, i trobe que això ja s’ha passat de moda. La gent busca veure’s reflectida en una pantalla o revista, i crec que la naturalitat és el que està triomfant ara mateix amb la gent que més ho està petant a les xarxes ara mateix.

–Realment, tu notes el poder que poden donar-te les xarxes?

–Sí. Hi ha moments molt guapets, però també és veritat que, independentment de l’edat de qui siga el seguidor o la seguidora, hi ha gent que t’agafa una confiança en veure’t tots els dies a l’altre costat de la pantalla i et confia coses que no diria a altres i et sents amb un poder que el que fas amb això és també la responsabilitat de com tractes les persones.

–En política es parla de l’eròtica de poder. Existeix l’eròtica de les xarxes?

–Sí. L’eròtica de les xarxes existeix i és una veritat com un temple. És cert que també existeix l’efecte contrari. A mi, m’han passat coses que si no estiguera a les xarxes… Hi ha hagut gent que se m’ha apropat o m’ha donat conversa, i penses: «aquesta persona, si no fora que m’ha conegut per xarxes, no m’hauria parlat en la vida, perquè no soc tan guai com per a estar parlant amb aquesta persona»; o a l’inrevés, de persones que s’han dit «tal vegada Sílvia em cauria bé, però com que té seguidors millor no m’acoste, que de segur que no li caic bé».

–I a més, vas fer l’opció d’utilitzar el valencià. Per què?

–La veritat és que vaig començar en valencià perquè és la meua primera llengua i en la qual he viscut tota la vida. Feia també continguts en castellà i anglés, però em va durar poc temps perquè em vaig adonar que si m’expresse ja malament en qualsevol llengua, en la que millor ho faig és el valencià. És la meua habitual; pots parlar molts idiomes, però expressar-te, viure en una llengua, en l’única en què ho faig és el valencià. A més, també em vaig trobar que jo era consumidora de continguts i quan vaig començar a fer vídeos vaig dir. «ostres, no estic consumint res en la meua pròpia llengua». Aleshores, com sempre, veus que ningú està fent-ho i dius «ho faré jo!».

–No et tempta passar-te al castellà o a l’anglés?

–No, la veritat és que no, perquè l’objectiu no és arribar a més gent, sinó arribar a la meua gent. Jo si faig referències des dels meus vídeos del «putxero de ma uela», «m’encanta passejar per Benimaclet»…, són referències que qualsevol pot entendre, però jo trobe que arriben més a la gent que parla valencià. Les meues expressions, els meus barbarismes de casa, considere que els entén més qui viu en valencià.

–Quin paper dones tu a les xarxes socials en la defensa del valencià?

–M’encantaria dir que intente escriure, parlar i expressar-me de la manera més correcta possible, però ningú és perfecte i trobe que també fa falta un poc de naturalitat sobre la llengua i que la gent que, tal vegada no l’ha poguda estudiar tant o parlar-la, expressar-la o defendre-la amb el respecte que es mereix, que tampoc es senta malament. Fa igual que la parles o l’escrigues malament; a la fi, és utilitzar-la i pense que per les xarxes fa igual els seguidors que tingues. Es tracta d’utilitzar-la i normalitzar-la, demostrar que val per a tots els àmbits.

–L’idioma que no tinga presència a les xarxes, està condemnat a desaparéixer?

–Totalment, i més avui en dia que tot va tan ràpid; ningú tenim temps a parar-nos per les parres a veure el que ens agrada i el que no. Les xarxes, ara com ara, són 24/7, a totes hores, tingues 20 o 70 anys. Estem tots dins i si no utilitzem el valencià ací, on?

–Tens, teniu, alguna ajuda institucional per fer el treball en valencià?

–No, però la veritat és que cada vegada hi ha més entitats, com per exemple Escola Valenciana o revistes com Tresdeu, que sí que acosten molt el que és l’ajuda a difondre, i si fan campanyes o qualsevol cosa sí que pensen de seguida en els creadors de contingut que hi ha a la terreta. Però no, més enllà d’algun concurs i coses d’aquestes que puguen eixir, no hi ha cap ajuda, cosa que en altres llocs sí que passa, com per exemple a Catalunya, que té programes i ajudes que munten específicament per a promoure l’ús del valencià a les xarxes.

–Les persones valencianes influenciadores esteu organitzades d’alguna forma?

–Tenim contacte, des de fa molts anys, els qui estàvem al principi, els de «la vieja escuela», però a poquet a poquet s’han organitzat projectes. De fet, ara estem muntant un canal en conjunt perquè hi haja una constància en un lloc i no per separat. És cert que hi ha moltes campanyes en què els companys catalans sempre compten amb nosaltres però a escala valenciana ens costa un poc més fer pinya i pegar un poc d’espenta. Ho estem aconseguint. Ara un company ha muntat un web (poblet.info) i està replegant tots els canals que hi ha a totes les plataformes perquè, quan vulgues buscar algun influenciador o creador de contingut en valencià, no se’n perda cap pel camí.

–Teniu algun contacte amb les persones de Catalunya o les Illes?

–Sí. De les Illes no tant, algun en coneixem, però de Catalunya sí perquè hi ha una barbaritat de creadors de continguts i després de l’any passat, amb la pandèmia, és veritat que en van eixir molts més, amb una constància i qualitat brutals, parlem moltíssim, estem en grups i plataformes i fem molts projectes en comú. Està guai perquè així també desmitifiquem un poc allò que cadascú va pel seu camí.

–La pandèmia et dona temps a fer més coses?

–Depén. Hi ha gent a qui la pandèmia li ha vingut genial per a crear contingut, però per a mi no ha sigut especialment el cas perquè he continuat treballant des de casa. Alguna cosa més he pogut fer, però la veritat és que no massa.

–La teua dedicació a les xarxes és exclusiva o treballes en altres coses?

–No. El que em paga les despeses és la meua feina de teleoperadora, que res té a veure amb les xarxes socials. A les xarxes sí que tinc una remuneració inestable mensual, però no em dona per a viure.

–Què cal fer per a aconseguir ingressos econòmics pel que fas?

–Plataformes com YouTube o Twitch ja tenen una remuneració respecte de la teua repercussió en xarxes per visites, seguidors, gent que estiga X temps veient el teu contingut… Hi ha mil formes i mil algoritmes en cada plataforma, però al final del dia, influenciadors o creadors de contingut com jo, la manera més ràpida i segura d’emportar-se un benefici és que o et muntes un negoci amb marxandatge i coses que et fa gust crear o directament plataformes de micromecenatge continu com són Patreon. Ací, al País Valencià i voltants, la que està funcionant molt bé és l’Aixeta, per tal que qualsevol persona puga donar suport al seu creador.

–Tu ja has arribat a tindre ingressos per la teua presència a les xarxes?

–Sí, a poc a poc va pujant, però a poc a poc. I estic parlant que fa uns cinc anys m’emportava 5 € al mes de YouTube, i ara m’emporte 10 €.

–Crear una botiga virtual és una eixida?

–No és una eixida perquè no m’estic forrant precisament. És més un maldecap que altra cosa. És com crear contingut per xarxes: qualsevol persona que ho faça amb la idea de fer negoci, o ho planteges com un negoci o no. Jo, per exemple, no ho tinc plantejat com un negoci, ni la botiga ni les meues xarxes socials, perquè ho faig per gust, per passar-m’ho bé, perquè el temps que hi he dedicat, la remuneració o recompensa que tens a canvi no compensa.

–Es pot arribar a viure de les xarxes, llevat dels que es van fer famosos per anar-se’n a viure a Andorra?

–Sí. A veure: viure, sobreviure, com li vulgues dir. Jo sí que tinc companys, molt pocs, però hi ha molta gent que a través de plataformes com Twitch, que ara mateix és la que millor paga (per dir-ho fàcil i ràpid), sí que tal vegada es trauen 1.000, 1.200 € al mes entre u o dos… Doncs, escolta, ja és més del que guanye jo a la meua feina legal, per dir-ho d’alguna manera…

–Què t’agradaria aconseguir amb el teu treball? Conta’ns un somni o dos.

–Sincerament, pense que jo el que més transmet és respecte per normalitzar-ho tot, per fer veure que cada persona funcionem d’una manera completament diferent. Aleshores, jo pense que arribar a un punt en què jo per xarxes veiera que he pogut influir en el fet que hi haja un ambient més de respecte, de tolerància d’uns cap a altres i escoltar-nos sense discutir, i sobretot normalitzar l’ús del valencià. Que arribe el dia d’ací 10 anys, per exemple, que una persona faça un vídeo en valencià i no s’haja mai d’explicar el perquè. Que no arribe eixe moment i dir «ostres, doncs mira: fa 10 anys jo vaig començar amb altres persones a defensar aquesta idea i avui en dia ja s’ha aconseguit». Jo, pagadíssima.

M’agradaria com a somni que el dia de demà, si tinc fills, no pensar que me’ls hauria d’emportar a viure a Pedreguer a criar-los allí perquè tinguen l’oportunitat de créixer en la cultura de parlar i viure en valencià que he tingut jo. Tant de bo poder-ho fer ací a València.